If you are reading this then this warning is for you. Every word you read of this useless fine print is another second off your life. Don't you have other things to do? Is your life so empty that you honestly can't think of a better way to spend these moments? Or are you so impressed with authority that you give respect and credence to all that claim it? Do you read everything you're supposed to read? Do you think every thing you're supposed to think? Buy what you're told to want? Get out of your apartment. Meet a member of the opposite sex. Stop the excessive shopping. Quit your job. Start a fight. Prove you're alive. If you don't claim your humanity you will become a statistic. You have been warned...

dimarts, 18 de gener del 2011

només això

M'encanta quan em vénen records de sobte, imatges d'un temps llunyà barrejades amb alguna que altra paraula, quan mensy m'ho espero, sense ni tan sols proposar-m'ho .És increíble com s'incrusta en la meva ment i em diu que d'allà no surtirà mai més. Un d'aquests moments que de tant en tant apareix i que el guardo amb un candau ben fort, és quan, un dia, anava del braç amb el meu pare, caminant per un carrer, i jo jugava a anar al mateix ritme, al mateix compàs. Volia moure el peu dret justament quan ell el movés, i el mateix amb l'esquerre. Només fèiem que riure i em va explicar que a la mili, quan un d'ells anava descordinat amb la resta, havia de fer un saltiró i automàticament ja agafava el ritme. No sé per què, però allò se'm va quedar gravat, i ara, sempre que agafo algú pel braç i intentem anar al compàs, em ve la seva imatge quan m'ho explicava, i faig el saltiró, tal i com ell em va dir.
Un altre record que guardo ben protegit és quan, no fa gaire, de nit, estava amb el meu millor amic (almenys aleshores ho era, ara no ho sé) asseguda a l'escala d'una fusteria prop de casa meva, un lloc on solíem asseure'ns quan la botiga tancava i on ningú ens molestava per parlar durant hores. Allà, recordo especialment una tarda-nit que estàvem xerrant, i li vaig explicar un munt d'historietes de la meva infància, i ell va fer el mateix, i no sé quanta estona vam estar així, parlant de nosaltres, del nostre passat, rient, compartint una agradable estona. Em va fer sentir tan feliç...tan a gust. Feia fred, però no ens importava en absolut, perquè estàvem tan còmodes. És una sensació tan agradable passar-te hores parlant amb algú a qui aprecies sense importar-te res més, ni el temps, ni el clima, ni la resta del món. Només aquella persona i aquell moment.

 És curiós que, de tots dos records, donaria el que fos per tal que es repetissin de semblants més sovint, justament amb aquestes dues persones. Potser és aquest el motiu pel qual els conservo tan dins meu, perquè sé que costa aconseguir-los i sé que difícilment es repetiran, per molt que els ho demani.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada