mountain sound

Sempre he desitjat veure quina cara posaria una persona que només conèixer-la li preguntés, abans que què estudia, on viu i quina edat té, quins són els seus somnis. Estic segura que seria de sorpresa. I veritablement, podem descobrir molt més sobre una persona fent preguntes d'aquest tipus, ja que els estudis que està fent potser no l'omplen, o l'edat que té no correspon a la seva manera de ser. Però tot són formalismes, murs de gel que ens posem entre les persones per por a tocar mútuament el nostre centre. Fem voltes al voltant de la diana, i pocs cops la toquem. Vergonya. Quantes coses no fem per vergonya? Masses...
Quin és el màxim de temps que hem estat abraçats a una persona? 5 segons? 10? 30? Un minut? Estic segura que mai passa dels 20, com a molt...Per què no ens hi estem més? Vergonya.

I pel camí vas descobrint més somnis...com el de formar persones que se sentin creadores del futur, persones amb somnis, aquestes els han de trobar i córrer darrera seu.
Mirem al nostre voltant, quanta gent té el seu pot buit de somnis i titlla els dels altres d'utopies? Quants adolescents estan desencantats amb la vida i només "van fent"? Quants adults no estan satisfets amb la seva feina o estil de vida? Quanta mediocritat s'olora cada cop més? Moltíssima gent no té somnis perquè no es considera creadora del seu futur, llavors no li dóna sentit i s'adapten a la societat, al que hi ha, per sobreviure. Passen de puntetes per la vida. Per què no fer-ho saltant i corrents?
La resposta vindrà quan tornem a connectar amb la nostra essència.

http://www.youtube.com/watch?v=0gEVaniPOmU

Avui he trobat una altra definició de "bon professor". Sí, és aquell que és capaç de mantenir-te captivada cada segon, que faci que no miris el rellotge i l'hora i mitja se't passi volant, que no puguis parar de somriure i tenir ganes d'intervenir, malgrat hagis dormit 3 hores la nit abans. Ni un sol badall. Aquell que fa que no et penedeixis d'estar a classe enlloc d'estar a la plaça del poble submergida en l'ambient del Ranxo.
No ho sé...potser eren les expectatives tan altes que tenia per aquests dies que m'han fet decepcionar una mica, però no m'esperava tenir la sensació, molts cops, de preferir estar a Barcelona que a Vidreres per aquestes dates...Potser és que el nivell de l'any passat difícilment serà superable, per tot, pel protagonisme del pubillatge, pel grup i l'ambient de la disfressa, per l'ambient de les festes...aquest any he sentit tot molt més buit.

Tot continua. A vegades massa depressa, dubtes a quin tren pujar, dubtes cap on mirar, però el més important és seguir, amb pas ferm, malgrat tots els canvis de paisatge.

I am enough

La paraula anglesa "courage" prové del mot cor, que significa cor, com en català. Atrevir-se a fer les coses des del cor. I quan actuem des del cor, aquest l'hem de tenir "net", treballat, l'hem de conèixer, hem d'haver parlat abans amb ell, és a dir, acceptar-lo tal com és, acceptar-nos tal com som. No tenir por de mirar de cara els nostres defectes, por a fallar, a ser decebut, a decebre, a no guanyar, a que ens abandonin, a que no ens pugin el càrrec a la feina, a no ser acceptat en un grup, etc. Només quan acceptem la nostra vulnerabilitat podrem créixer sans, i en conseqüència, actuar sanament amb un mateix i els altres. Si creixéssim així, molts problemes d'ara no els tindríem, està claríssim. Però aquesta investigadora ho explica molt millor...

http://www.ted.com/talks/lang/es/brene_brown_on_vulnerability.html

Quan més clar em sembla que estic neta per dins, apareixen situacions noves a la vida que em fan adonar que encara hi ha molt de treball, que encara no trec tota la meva vulnerabilitat, i tinc vergonyes i pors i temors causades per defectes que no vull treure. O situacions passades que m'han fet tancar en una fortalesa i costa molt tirar-la a terra, per por a passar el mateix. Quan més segura em sento de mi mateixa, llavors un fina i agradable brisa és capaç de fer-me trontollar, de fer aflorar la meva vulnerabilitat. Però com bé diu, I amb enough.

M'agrada sentir que gairebé passo més temps dalt la bici que a qualsevol altre lloc asseguda i amb els peus al terra. M'agrada creuar el pont i observar l'escassa aigua del rec clar, creuar-me amb un parell d'àvies i saludar-les, canviar les marxes a unes de més baixes per fer la pujada fins la plaça i deixar la bici a qualsevol lloc, normalment sense lligar. I desfer el camí, si és per la tarda més que millor, i si és hivernal, encara més, per poder observar com els raigs de sol es filtren per entre l'arbreda de darrera el pavellói fa brillar intensament la gespa. I sentir, com sempre, la gèlida brisa a la cara, fent-me posar els ulls plorosos, barrejada amb olor de...poble. M'agrada fer aquests curts trajecte matí, migdia, tarda i nit, a qualsevol hora. Sempre sola, per cridar en el silenci mental.
M'agrada passar la tarjeta pel lector, esperar el número que m'indiqui la pantalla i treure la bici. M'agrada recordar el trajecte que haig de fer, tot mentalitzant els noms dels carrers, les places i les estacions més properes per deixar-la quan arribi al destí. Esquivar la gent, els cotxes, fer cas dels minisemàfors o saltant-me algun si ho crec necessari. Deixar volar el cap.

Últimament em sento més independent, m'agrada passar més temps amb mi, m'agrada estar més al pis, sola o amb elles i anar, de tant en tant, amb gent que no veig tan freqüentment...i xerrar de tot, de tot. I no tenir tanta necessitat d'escriure.
Últimament, intento aplicar molt més la filosofia de viure com si no hi hagués demà, no deixar cap plan per un altre dia si pots fer-ho avui i tens ganes, d'exprimir el dia al màxim: no anar a dormir si no tinc son encara que l'endemà hagi de matinar, llegir quan vingui de gust, dir coses bones si de debò ho sents, perseguir amb totes les forces allò que em ve de gust, buscar alternatives als problemes, fer plans que em motiven, conèixer, sortir, ballar, soreprendre't, decidir, triar, viure. Valorar el present però ser inconformista amb el futur, crear-lo al meu gust. No tenir por a decepcionar. Saps? Tot és atrevir-se, creure que ets suficient. Què més dóna la resta? Per qui vivim? Pels altres o per nosaltres? Pensaments fàcils d'escriure i un pèl més difícils de portat a la pràctica, però que sento que cada cop aplico més i més. Quan perds la por a perdre aquesta filosofia, llavors comences a viure de debò. Només cal anar caminant amb el cor fent de guia. Ni el cap, ni cap persona o objecte de l'exterior. Tots tenim un tronc, intenta fer créixer les fulles més precioses per a tu, ser un arbre gran i ric.

sentir

Aquesta setmana -o el principi d'aquesta, és a dir, aquests 4 dies- sí que he sentit estar de vacances. Sí que he sentit estar més a prop del mode pausa que no del play, per fer les coses amb tranquil·litat, per mirar pel·lícules, llegir, anar a xerrades, sortir i ballar, xerrar durant hores, passejar, no donar explicacions...Sense cap més obligació que la de menjar i dormir com a molt. No obstant, si la gent entén el concepte de vacances com deixar la ment en blanc i no pensar, el meu concepte és un pèl diferent. M'atreveixo a dir que en aquesta setmana m'he enriquit molt més que qualsevol altra setmana de rutina. Des de diumenge fins dimecres, 5 xerrades de diferent tipus, en llocs diferents, però amb un únic i mateix objectiu: fer un món millor, més just. Crisi alimentària, periodisme alternatiu, conflicte al Congo per l'extracció del coltan, el seguiment i el futur de la primavera àrab, un nou paradigma d'educació: educar empoderant mitjançant l'autoconeixement. Tenir temps i haver una gran oferta a la ciutat és el que té. En la majoria d'elles -no en totes- vaig sentir poc, és a dir, les paraules dels ponents no m'acabaven d'arribar. En la del Congo, per exemple, uns homes parlaven, sobre una tarima del conflicte del Congo, de les violacions, de l'incompliment dels drets humans, de la responsabilitat de tots nosaltres per ser uns consumidors més conscients, etc. Era molt cert tot el que deien, però em sonava buit, faltava força a les paraules. Fins que al torn de preguntes, una dona oïent va explotar i va dir que ella havia estat vivint 20 anys al Congo, que aquella gent no té veu, que ningú els escolta, que estan desanimats, que no es fa res. I aquelles paraules sí que em van arribar. Reals, directes, sinceres, sense perifernàlies. Igual amb la xerrada de les primaveres àrabs. Universitat Pompeu Fabra, 3 persones davant una taula, suposadament relacionades amb temes políticoeconòmics sobre el món àrab, sobre una tarima, un públic jove amb portàtils escoltant-los, o almenys fent-ho veure mentre miren el mòvil sota la taula -és el que té arribar tard i posar-se a última fila, al terra, que ho veus tot-. Durant una hora van estar parlant...però també em van semblar paraules més que buides...tots sabem el que va passar! Parlaven d'estudis, de dades, de futur...què esperen? Que algú faci alguna cosa? Els joves? Els que estan aquí i després sortiran i aniran al bar a prendre una cervesa i no recordaran gaire cosa perquè estaran pensant en l'examen de la setmana que ve?

És com si els del Nord tinguéssim la mania de parlar sempre dels problemes del sud, omplir-nos la boca amb discursos bonics i de justícia però després ningú fes res! I és que realment no sabem res, de res de res, de què senten els que viuen en conflictes, què sent una dona quan és violada, o els nens que van cada dia a posar-se en mines per treballar explotats. No podem arribar a sentir ni un mínim tant per cent del que ells senten. I amb tant discurset, un acaba per infravalorar termes com "violació", "guerra", "explotació", etc. De tant sentir-ho, ja ni donem importància, la importància que mereixerien tots ells.

En canvi, l'última de les xerrades, la d'educació, sabia que no em defraudaria. Fins i tot el trajecte va ser més que agradable: llarg camí en bici, amb un cel rogenc de fons que s'entreveia entre arbres i edificis, sorolls de cotxes no gaire desagradables, gent amunt i avall, creuar la ciutat sencera amb companyia de més ciclistes, sentir el vent, mig contaminat, i pensar en l'aire pur del meu poble. Deixo la bici i de cop m'entra una mica de gana. Com que he arribat cinc minuts abans, busco un forn de pà que trobo de seguida. La cafeteria em recorda a una que vam entrar a Londres: taules i cadires de fusta, decoració rústica, cambrer amable, pausa, tranquil·litat, harmonia. I, el més important, cafès i tes ecològics, pastissos i galetes fetes a mà, etc. Em costa decidir entre tanta delícia i finalment em decanto per una muffin enorme de xocolata amb formatge desfet per dins. Li somric al cambrer, li dono les gràcies i agafo una targeta amb la intenció de tornar el més aviat possible. Ara sí, entro al lloc on es fa la xerrada, bastant ple de gent, que suposo que deuen ser mestres de tot tipus, psicòlegs, estudiants els més joves, o simplement pares, mares o qualsevol persona. Les tres hores se'm van passar volant, com l'anterior del mes de novembre del mateix cicle de conferències d'aquest tipus. No conec al ponent, però el títol sona bé: "L'autoconeixement a classe: educar empoderant". I, a diferència de les altres xerrades, en aquesta les paraules sí que em semblaven plenes, la sala va vibrar amb aquest home. Paraules directes, sinceres, i el més important, portades a la pràctica.

Què deia? Doncs coses ben senzilles. Que avui en dia cal una segona alfabetització, la d'aprendre's a llegir un mateix, entrar en contacte amb la teva essència. I és que l'educador és el que té el major poder per canviar el món. El mestre ha de ser com un director d'una orquestra simfònica, és a dir, ell no sap tocar tots els instruments, però ha de guiar, dirigir els músics, perquè cadascun d'ells té un coneixement determinat sobre una cosa. Dirigeix al servei dels demés. A Occident se'ns a ennuvolat la vista amb tanta tecnologia, però la més bella tecnologia és la que tenen els alumnes a dins. Un mestre ha de portar un tronc a l'aula, però entre tots i totes han d'acabar construint un arbre ple de branques i fulles, tal i com ell ens va dir que pretenia fer a la xerrada. El mestre ha de reencantar-se, ja que ha de transmetre l'encant per la vida. I quina és l'essència d'aquesta vida? Doncs les trobades, "los encuentros", com deia ell -m'agrada més la paraula en castellà-. Los encuentros amb els altres, amb la natura, amb l'art, amb una ciutat, etc. "La veritat és sempre senzilla". Xocs, moments, instants que ens marquen. Educar empoderant fa referència a treure els obstàcles que ens allunyen del "sentir" en relació als demés abans de pensar. El primer ha de passar sempre per davant del segon. El mestre ha de despertar somnis que dormen dins els cors dels nens i nenes, però abans ell ha d'estar empoderat, tenir somnis, creativitat, il·lusió! Fins ara hem sigut educats en el vell paradigma, hem sigut educats per no connectar amb la nostra essència. Has de sentir que tu tens algo a fer o dir per canviar el món.
L'humà desempoderat és aquell que no ha fet l'esforç de mirar dintre seu. El que se sent culpable quan surt de l'establert com a correcte, el que reprimeix sentiments, el que prefereix la seguretat que la llibertat, el que no és creatiu, el que té la mirada fragmentada, el que va robant energia dels altres perquè sent que li falta algo, el que s'adapta al futur i no té el coratge per crear-lo al seu gust.
L'humà empoderat, en canvi, és aquell que se sent com un astre amb llum pròpia i no com un que va fent voltes sobre els altres. El que té poder -de ser amo d'un mateix-, sensibilitat i saviesa. El que no doni importància al que opinin els demés sobre ell. El que és fidel al que sent.

Mentre el primer mira la realitat des de dins una caixa, el segon la mira directament.

El mateix camp, dues maneres d'aprendre, dues maneres de mirar, dues maneres de viure.
El mestre ha de ser un poeta amb les paraules, han d'estar plenes de sentiment i saviesa. Ha de saber posar l'essencial per davant, però és clar, abans ho has de saber per tu mateix.
Sentir, més que entendre el que ens passa per davant. Però molts cops ens falta interpretar aquells sentiments.
Hem d'agafar les creences que sentim en la nostra essència. i és que no cal saber de models alternatius d'educació, només cal que facis el que sents dins l'aula, no cal seguir, ni imitar. Com tampoc cal esperar que el sistema canvii, cal que canviis tu primer.
Quant saps que vas pel bon camí, que t'estàs empoderant? Quan tens menys por a la vida, quan t'atreveixes a fer més coses.

Aquestes són algunes de les idees que durant tres hores vaig anar apuntant, ara molt desordenades i resumides. Vaig sortir amb una mica d'estat de shock, amb el cap ple amb coses desordenades que havia de pair al llarg de les hores, dels dies, de la vida. Coincidia amb moltíssimes coses de les que va dir aquest gran home. Saber que existeix gent així, t'omple l'ànima d'una manera increïble!
I com va dir ell...no creieu tot el que us he dit, simplement ho heu de sentir. Si ho sentiu, llavors creieu-vos-ho; si no, no.

Trailer de la seva pel·lícula/documental sobre aquesta innovadora educació: http://www.youtube.com/watch?v=Ym7Q7n38G88

Algo més... http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=Pz4vQM_EmzI

Els seus blogs: http://realidadcuantica12.blogspot.com.es/
http://www.ladanzadelavida12.blogspot.com.es/
http://encuentrosconlasabiduria.blogspot.com.es/

Em va fer sentir...moltes coses, però sobretot que vaig pel bon camí, que aquest camí de l'educació em fa feliç. Suficient.
El dia segúent, de camí a casa amb el tren, tot contemplant el mar brillant pels raigs de sol, pensava en aquests tres intensos dies, que no havien estat en absolut indiferents. I somreia perquè alguna cosa dins meu havai canviat, o s'havia fet més gran. Crec que no només pel fet de la xerrada, sinó per més factors, tots concentrats en aquests dies, que bé podria haver decidit quedar-me a Vidreres, però no sóc conscient de lo molt que m'hagués penedit! Aquella xerrada d'un diumenge tarda, en què potser el més interessant no va ser la xerrada en sí, sinó conèixer una persona, una persona d'aquelles que només estar parlant uns llargs minuts connectes amb el seu centre. Sents que els temes de conversa vénen sols, i en grans quantitats, que té un món fascinant a dins, que no vols que arribi aquella cantonada perquè és on us heu de separar. Anar a escoltar música en directe, xerrar...I dimarts més. Quedar els quatre, elles dues, i ell, que sembla com si tota la vida hagués estat aquí, entre nosaltres. Xerrar i xerrar i riure i ballar a més no poder...compartir gustos, filosofies, entre tots...sentir una forta connexió, sentir-te feliç. Voler aturar el temps. Feia temps que no sentia entrar al centre d'una persona, o potser que ella entrés en el meu, i més amb un noi. Saber que tot just comença tot, tenir la sensació que estàs a prop d'un tresor: una bona i sincera amistat.
http://www.youtube.com/watch?v=WcBfg4NmqzA
I de camí a casa, com deia, al tren...per fi m'acabo el llibre de la pel·lícula "Intocable", que em deixa, igual que aquesta última, sense paraules, amb un nus a l'estómac. El fet que m'acaba de donar el punt de felicitat interior complet, el que posa tot en ordre, en pau, el que fa clic. El que conclou aquests tres dies.

Lliçons d'amistat, de senzillesa, d'empatia, de vida. Estava a punt d'acabar aquest escrit quan la meva germana deixa a sobre el braç del sofà una revista, amb la portada que diu: "Lecciones de vida. Las ocho verdades esenciales que todos aprendemos demasiado tarde". Les deixaré aquí escrites, potser només amb el títol és suficient. Quan publiqui això, ja sé què serà el primer que faré.

1. Cómo estar solo (y disfrutarlo)
2. Cultiva la amistad y presérvala
3. La intención no es suficiente
4. Aprende a perder el tiempo
5. Busca la afinidad en las relaciones
6. La importancia de saber dosificar
7. Hábitos sanos y vida ordenada
8. Acepta a los demás tal como son.

ser

subtils detalls de la vida...Regals, que sembla que caiguin del cel. Només es tracta de ser.

criminals

Empatia. En ella es troben les arrels de la moral. És l'empatia cap a possibles víctimes, el fet de compartir l'angoixa d'aquell que pateix, , de qui està en perill o de qui està desvalgut, el que ens impulsa a ajudar-los. Relació evident entre empatia i altruïsme. [...]
Segons Hoffman, el desenvolupament de l'empatia comença ja en la infància. Després del primer any, quan els nens i nenes comencen a prendre consciència que són una entitat separada dels demés, proven de calmar d'una manera més activa el desconsol d'un altre nen oferint-li, per exemple, el seu osset de peluix. Als dos anys, comencen a comprendre que els sentiments aliens són diferents als propis i així es tornen més sensibles a les pistes que els permeten conèixer quins són realment els sentiments dels altres. A l'última fase de la infància apareix un nivell més avançat d'empatia, on els nens i nenes poden reconèixer el malestar més enllà de la situació immediata i comprendre que determinades situacions personals o vitals poden arribar a constituit una font de patiment crònic. És llavors quan es comencen a preocupar per la sort d'un col·lectiu, com per exemple els pobres, els oprimits o els marginats, una preocupació que a l'adolescència pot veure's reforçada per conviccions morals centrades en el desig d'alleugerir la injustícia i l'infortuni aliens. [...]
Quant més empàtica sigui la persona, més a favor es troba el principi moral que afirma que els recursos han de distribuir-se en funció de les necessitats.


Lliçons de vida que algunes persones són capaces de transmetre't amb els seus senzills actes, en el moment menys inesperat. Estils de vida. Capaces d'introduir-se en qualsevol món, mostrar interès, voler escoltar històries que per a nosaltres ens semblen de cine, tocar més que mai de peus a terra, arribar a persones que per a la majoria són molt llunyanes, massa. I aquests petits episodis, en què descobreixes petites parcel·les de la realitat de persones del món, són per on es comença a canviar el món: escoltant, vivint, confiant. I tant se val els llibres teòrics i les guerres i les manifestacions. La immigració, els sense papers, la infància allunyada del seu país, la marginalitat...és ben bé que no sabem res, res, res, res...I no sé si sento impotència per la incultura, la falta de tacte i la falta d'informació de la població o bé per la injusta situació de tants milers de persones, de joves, de no tan joves, que han deixat tot enrere de l'estret de Gibraltar o fora les fronteres.

https://www.youtube.com/watch?v=7lWdwe5aCkk

No vull perdre mai el que porto dins...tota la meva essència...com va dir Osho: l'únic que temem és perdre'ns, l'únic, però ho amaguem amb altres pors mig absurdes. Els demés ens acompanyen durant el trajecte i ens el fan més o menys agradable, la família, els amics, la parella, però tu ets el més important. Perquè el món no pararà de girar, el sol sortirà cada dia, les persones poden caure, deixar-te, abandonar-te, mentir-te, decepcionar-te, cansar-te, ajudar-te, alegrar-te...però passi el que passi, tu. Ho ets tot. És a dir, JO. Parlem amb propietat. Vull continuar pujant esglaons, cap amunt, pel meu compte, amb tota la força que pugui treure, vull continuar creixent...feia temps que no ho escribia, crec que portava molt de temps en un mateix esglaó, pujant i baixant el mateix.
Com diu aquella frase, és impossible quedar bé i agradar a tothom. Posa tots els esforços a agradar-te a tu mateix, més que suficient.

No em fa por caminar, ni saltar, ni caure, ni prendre decisions, perquè no tinc por de perdre'm. Direcció als somnis, però amb els peus a terra.

Per això van bé les vacances. Per aturar-se, respirar, mirar...i seguir caminant rumb on tu decideixis, sense interferències d'obligacions, horaris i rutines, ja que sempre acaben esquitxant.

that's ALL

Quan estàs amb energies i ànims carregats és fàcil mirar enrere i entendre el malestar de dies anteriors, fins i tot el racionalitzes i ets capaç de donar explicacions i causes i confies que no tornaràs a passar per un mal tràngol perquè saps què et va passar i com et vas sentir, i per què. I creus que a la pròxima devallada, podràs controlar la situació. (Per sort) no és ni serà així. Tornar a la rutina, terratrèmols sentimentals, sentimentalismes elevats a causa de la regla, període d'entregues de treballs i algun examen...tot sumat, mix potent per fer-te caure muntanya russa avall. A més, unes vacances de Nadal no massa engrescadores. Feia temps que no sentia tots els efectes de la baixada de l'atracció. I mica en mica...com si es tractés d'un trencaclosques, tot es va recol·locant a la seva manera i tornes a ser tu, tornes a brillar, a tenir ganes   de tot. I per rematar, desconnectar de tot. Ni que siguin 3 dies serveix per desconnectar absolutament de tot. Tota la teva atenció va a parar a la gent, els carrers, edificis, els mapes, el temps, les sensacions...i oblides tota la teva rutina.

Ara m'estava fixant detalladament en aquestes fotos...i m'ha fet pensar en d'altres que tinc de viatges. Sempre faig la mateixa cara, crec que de despreocupació, il·lusió, alegria i diversió! És el que em proporciona viatjar i guardar moments, llocs i gent. Viure experiències noves. No obstant, al ser el segon cop d'estar a Anglaterra, m'ha sigut inevitable fer comparacions amb el primer cop i aquest, i en efecte, confirmar la meva teoria. El primer cop va ser un viatge d'un mes, a casa una família local, convivint dia rere dia amb ells, jo sola, anant a classes amb gent totalment nova i d'arreu del món, visitant racons turístics i no tan turístics. Viatjar des de dins, que dic jo. I l'experiència va ser brutal, tinc desenes de moments guardats i de persones que mantinc el contacte encara que estiguin a milers de quilòmetres. En canvi, aquest darrer cop, ha estat un viatge de 4 dies, però el més diferent ha estat anar pel nostre compte, i inevitablement, amb ulleres de turistes: no interactuant gaire amb la gent, visitant aquells indrets més emblemàtics, etc. Crec que viatjar des de dins és simplement donar més importància a conèixer gent i conviure amb ella que no a visitar monuments.

Ni el fred hivernal de Londres ha estat capaç de congelar-me l'emoció i l'energia, tot al contrari, ha fet revifar-me com el foc. Sentir que tornes a pujar per la muntanya russa i creure que estàs a dalt de tot! I és que és increïble com sembla que les persones tinguem una bombolla transmissora d'energia sobre la pell. Estar de bon humor i tenir un dia esplèndid i estar de mal humor i tenir un dia desastrós. Com si d'alguna manera l'altra gent notés el teu estat d'ànim només en estar a prop teu, sense necessitat de dir res! Estar de bon humor i radiant i que en un sol trajecte en bici et parin tres persones a parlar i riure sense conèixer-les de res, o tenir una tarda esplèndida al voluntariat aportant el millor de tu i que el nen t'acabi dient "quan tornaràs a venir amb mi?" amb un enorme somriure. Transmetre bones vibracions...sentir que tot flueix, rebre una trucada d'un indret llunyà, de sorpresa i estar xerrant una bona estona, voltar i voltar sota un sol radiant per la ciutat i acabar menjant xocolata calenta mentre a fora ha començat a ploure, o fer un sopar amb aquella persona que fa temps que no veus i t'expliqui totes les seves aventures! I tenir ganes i temps de cuinar, cuinar bé, esmerar-s'hi i compartir-ho amb els altres...aprofitar molt més el temps. Sentir-te plena. Ho necessitava. És com allò que diuen que encara que tinguis un mal dia, somriu, i mica en mica les conseqüències del somriure s'aniran repartint per tot el teu cos i et sentiràs millor. Què cert. Com es pot passar, en dues setmanes, de veure la ciutat i la gent de color gris a veure-ho tot de colors? I tot està dins teu, tot. Dedicar temps a l'important, què fàcil escriure-ho.

~ ~ ~
Durant aquesta setmana m'he parat a pensar molt en els i les estudiants que vénen de fora a estudiar a Barcelona i a viure-hi. I sé que hi haurà casos i casos, però els que conec, la majoria són negatius, és a dir, joves que els pares els paguen tot (el pis, els gastos, el transport, la matrícula, el menjar...) per poder viure a la ciutat però després sembla que li tinguin al·lèrgia. Arriben el diumenge tard, aprofitant el màxim a casa, i tornen ben d'hora, dijous si no hi ha classe els divendres. Alguns van amb la maleta i tot a l'última classe per marxar directament. Sé que generalitzo i potser hi ha gent que té coses a fer allà on viu o compromisos. Jo mateixa, l'any passat, havia de pujar pitant perquè a les 5 del dijous tarda tenia el curs de monitors. Però no crec que sigui el cas de la gran majoria...fugen de la ciutat. I gent que no viu tan lluny, que podria anar i tornar cada dia. Però el que em sorpren més -i em provoca més "tristesa"- és veure el poc que aprofiten viure en una ciutat com Barcelona: extreure el suc a tots els seus carrers, museus, racons, places, cursos, xerrades, conferències...no en tenen ni idea, perquè no es mouen! La seva vida és la universitat, el pis, segurament el barri i alguna biblioteca del voltant. I al moure's no dediquen ni el mínim esforç a saber on són i com arribar a tal lloc, a orientar-se. Estan en un punt i han d'anar a un altre, i és com si els agafés pànic i no poguessin sobreviure sense el metro, quan potser estan molt a prop i només fa falta moure's per alguns carrerons. Ni el mínim interès a descobrir...a perdre's...a impregnar-se dels racons de la ciutat. I em fa pena...per tot el que es perden. Noies de la classe, amics, un munt de joves que em trobo al tren alguns dijous al vespre carregats amb les seves maletes direcció Girona, ben arregladets i watsapejant. Sento que el valor de viure en un pis d'estudiants s'ha infravalorat moltíssim, i potser gent que ho exprimiria al màxim no s'ho pot permetre. Bé, reflexions, that's all.

~ ~ ~

"Estimar no s'ha de confondre amb generar la necessitat en l'altre. Hi ha persones que tendeixen a relacionar-se  amb els altres creant dependència. La seva pròpia inseguretat els porta a relacionar-se amb l'altre amb la por de perdre'l. Insensatament confonen que l'altre els necessiti amb el fet que l'altre els estimi."

"Ser coherent és, possiblement, allò que més serenor i pau interior provoca".
"Des de la bondat es procura posar-se al lloc de l'altre i actuar com agradaria que s'actués amb un mateix. Aquesta és una característica fonamental de la persona bona, la seva capacitat de considerar l'altre com un igual. Empatia, se'n diu d'aquesta facultat que neix, en primer lloc, de la voluntat de no ferir els altres i, en segon lloc, de voler el millor per ells. [...] Exercir la bondat des d'un equilibri personal que ho permet i resulta necessari per tal de donar i compartir allò que es té. L'exercici de la bondat passa per haver trobat les prioritats adequades a l'hora de decidir què és i què no és important i fer-ho amb intenció de beneficiar els altres."

Crec que el terme "bona persona" està menyspreat i que si mirem realment què vol dir ser una bona persona, actualment en manquen moltíssimes. Fragments del primer llibre llegit de l'any "Educar amb valors", Joan Corbella.

Direcció un bon(íssim) cap de setmana...

tornem, com sempre!

I.............. sembla que començo a despertar!!

A sentir la terra i el cel entre les mans i les autopistes del meu interior transitades de curiositat, il·lusions i vitalitat! Pròxima parada...Londres.

far far

Des de fa hores que estic al mateix lloc del pis, a la taula del menjador, al costat de la finestra, redactant l'últim treball del semestre. M'ha costat aixecar-me al matí, s'està tan bé dins el llit a l'hivern! A més, el dia és depriment: miro per la finestra i veig els arbres pelats, la gent darrera les seves bufandes, abrigada, protegint-se del vent que bufa amb força, i de fons un cel gris i pesant que sembla aixafar els edificis. M'he decidit i he conectat l'ordianador a la taula del menjador, m'he conectat a l'Spotify i a treballar. Una pausa per dinar. I ara, de sobte, un finet però intens raig de sol es cola per entre la finestra, deixant al descobert tota la pols del teclat i obligant-me a mig tancar els ulls. M'ha fet somriure per dins i m'ha fet venir ganes d'escriure i volar...Porto molts dies a les fosques i m'impacienta no trobar l'interruptor per encendre el llum. En aquest petit instant sembla que l'he trobat, però no sé quant aguantarà, la bombeta està dèbil. Fa pampallugues, li manca la seva força i brillantor habitual, sense que hi hagi motiu algun. L'hivern, el fred, la confusió, la recta final universitària, la rutina, la família? Potser tot a la vegada.
Continuo amb la cara ben il·luminada pel sol i quan l'encaro, veig tots els núvols grisos que es mouen a gran velocitat, i em quedo cega.

http://www.youtube.com/watch?v=HKWE5m_2wug

Far far és la cançó que sona, no sé de què va, però el títol em reforça la idea que porto pensant tot el dia: m'agradaria trobar-me en una casa de fusta a la muntanya llunyana a tot rastre de moviment, rutina i obigació, amb un fred hivernal a fora i jo a dins, amb una llar de foc, un parell de mantes, un te entre les mans, llibres, pel·lícules i potser una bona companyia. I que per la xemeneia surti fum.
El sol marxa i desperto d'aquests pensaments...toca continuar treballant. Queda poc...

petit

A vegades, ens els dies més pessimistes que se'm creuen de tant en tant, arribo a pensar que ni el bon humor que intento transmetre a la gent, ni les bromes ni riures, ni els somriures, ni les abraçades, ni totes aquestes coses, arriben a filtrar-se en l'ànima de l'altra gent i poden canviar-li l'estat d'ànim fent que aquella persona se senti una mica més feliç, més plena. Aquest objectiu crec que és inconscient, que ja va implícit en la meva manera de ser, però hi ha moments, dies, en què simplement no estic d'humor. I és llavors que quan aquests petits gestos que a mi tant m'agrada regalar els rebo jo d'algú inesperat, m'omplen moltíssim. Per tant...crec que no sóc prou conscient de l'efecte de tots aquests regals, de quanta energia transmeten i del poder dissipador de males energies que tenen. Crec que poca gent n'és mínimament conscient, quina llàstima, som tan fàcils de fer-nos sentir bé.

També està bé que et sorprenguin, no?

walk

http://www.youtube.com/watch?NR=1&feature=endscreen&v=EMsTSdHIJds

And there will come a time, you'll see, with no more tears.
And love will not break your heart, but dismiss your fears.
Get over your hill and see what you find there,
with grace in your heart and flowers in your hair.

Sento brusquetat. Per arrancar i moure coses, persones, fets, sentiments. I tot necessita el seu temps, les coses no canvien del dia per la nit, sinó que es van transformant, poc a poc...
I és difícil caminar quan el camí no és de roses; i és difícil apreciar una bicicletada matinal creuant la ciutat amb un sol rogenc de fons quan per dins sents com ganivets que se't claven subtilment. Tot passa davant teu i no ho pots captar, aixeques suaument el braç i ja s'ha escapat. Quan vius tan intensament sents més l'alegria de les petites coses, però també la tristesa d'aquestes, en ambdós casos sents que l'ànima se t'aixampla, es fa profunda, però que generen sentiments i reaccions antagòniques.
I no sé si sento ràbia per no sentir, o em fa ràbia sentir massa. Almenys vaig recuperant les ganes per escriure. No escric perquè estic decaiguda o estic decaiguda i en part no ho soluciono perquè no escric? Contradiccions...que van amunt i avall en tots els sentits. Sortiu de mi, deixeu-me pensar amb claretat, deixeu-me ser jo, deixeu-me sentir.
Almenys...m'alegra pensar que sempre, sempre...me n'he ensortit.