paisatges preferits

Quant feia que no veia un cel tan pur com el d'avui! Com el trobava a faltar...cels d'aquells que em desfan, sense cap núvol, d'un blau clar i net indescriptible, que passen dels colors més blavosos als ataronjats, amb una lluna brillant de fons, l'únic element que el distorsiona, d'aquells en què es marquen les siluetes de les muntanyes, d'aquells dignes de fotografiar una i altra vegada.
Enfi, sobren les paraules, només cal enfocar bé els ulls i obrir la ment, el cos, l'ànima i perdre't en la seva immensitat.

Tenir les mans i les galtes ben fredes mentre passeges pel carrer de la ciutat i contemples totes les llumetes, paradetes i botigues del carrer, que sembla que t'escalfin en només creuar-te amb elles. Benvingut Hivern, estic impacient per sentir tot el que la teva estació em provoca. I si pot ser, gaudir-ho en una bona companyia, com la d'ahir.

No woman no cry

Suposo que és inevitable fer comparacions d'èpoques passades i presents, de fet acostumo a fer-ho, però no amb l'objectiu de viure en el passat i empenedir-me o sentir-me malament, sinó més aviat per apreciar la diversitat, el pas del temps, aprendre, valorar, el que tenia i el que tinc i el que vindrà.
Fa un any, o uns mesos, cridava als 4 vents estar envoltada de noies, tenir un grup d'amigues a la uni, viure en un pis amb noies, sortir amb noies, etc etc. Ara, que tinc tot això, trobo a faltar d'una manera inesperada la part masculina de l'amistat. Trobo a faltar estar a la classe i riure a ple pulmó d'una tonteria d'algun tiu, xocar de mans, parlar de coses marranes o supèrflues, debatre qualsevol cosa! Parlar i riure sense pressions. Em sento més còmode amb ells, més deslliurada, més lliure. Tot i que l'altra part és que a vegades també em fan sentir incompresa i una mica sola. On queden aquelles abraçades d'en Pere? I els infinits riures amb en Fabi i en Julio i en Jose? I tots els debats i xarreres amb en Pol i l'Arià? I totes les picades de mans i mirades de complicitat amb tots ells? Riures, bromes, converses...Fins i tot l'any passat, amb en Miquel, la relació era diferent que amb les noies...parlant de música, o de la bici, o de coses sense importància... Ells em transmeten alguna cosa que les noies no fan, potser és la simplicitat. I ho comprovo els caps de setmana, a l'estar amb tots ells, que a part de ser nois, són els meus millors amics.
No em queixo del que tinc ara, tot al contrari, estic encantada, i m'estic enriquint d'una manera que mai abans havia fet, he trobat unes noies amb qui m'hi faig que són molt grans, i al pis no podria estar millor, riures i converses interessants no en falten.

Però a la classe, tot noies, hi ha vegades que m'agobio. Les típiques dominants que alcen la veu per tot, que han de ser només elles les que porten a terme iniciatives, les que imposen. Les típiques que encara no han parlat ni un segon a classe, les típiques que no paren de tocar-se el cabell a classe, les típiques que no paren de parlar a darrera teu, i un llarg etc. Fins i tot els comentaris que es fan quan ens toca debatre o parlar, m'acaben ofegant. Sempre volem parlar de nosaltres, de les nostres coses i experiències! "Doncs jo..." , "Doncs a mi...". I fora dels debats, els temes de conversa són d'elles mateixes, gairebé mai de les "coses", del món, de la realitat. Per sort encara mai hi ha hagut baralles o crítiques a les esquenes, o almenys que jo sàpiga, sinó sí que acabaríem ràpid. Però el que més em molesta/preocupa és la poca seguretat que tenim, les noies. Sí, m'agrada observar els comportaments de la gent. Sempre comparant els apunts que prenem amb els de les altres, sempre preguntant a la del cantó si tenim el mateix o no, sempre preguntant si s'havia de fer així o aixà, sempre dubtant de la feina d'una mateixa. Prou! Confieu en vosaltres, tireu endavant, coi! És com si ens sentíssim inferiors, potser per la psicologia evolutiva hem esdevingut així, pel que ens han fet creure al llarg de la història. Però és que hem d'anar més decidides...i si ens equivoquem, tornem a començar i aprenem, no? Tenim un potencial enorme, però sembla ser que no som conscients, gens ni mica...i això ha de canviar.

En fi, potser jo no em deslliuro de totes aquestes crítiques constructives, però a l'haver estat tant en contacte amb nois, potser alguna cosa se m'ha quedat! I que quedi clar, que no estic clamant per una discriminació de sexes, eus al contrari...els dos hem d'aprendre dels dos. Agafar simplicitat d'ells. I ells han d'agafar sensibilitat o empatia, per exemple. I només junts podem construir un món més ric humanament.

tot està per fer

Recordo que va arribar un punt en la meva vida en què vaig decidir que no compraria més roba, pel simple motiu que creia que no em calia. I que estalviaria per coses realment importants i que m'omplissin. La roba, aleshores, la pagava la mama, però igualment, no tenia l'absurda necessitat d'anar a qualsevol botiga i veure sempre el mateix tipus de roba i comprar per comprar, cada hivern un texà nou i cada estiu una samarreta nova. Doncs no, tiraria amb el que ja tenia, encara que em posés roba de 3 o 4 o 5 anys enrere. Està en bones condicions i em va bé. Recordo també quan vaig decidir que em mouria més en bici i no tant en cotxe, o quan menjaria més fruita i verdura. Recordo també quan vaig dir prou seguir la moda dels telèfons mòvils i mp3, em conformaria amb el que tenia, no volia res en excés, tot i que tampoc vaig arribar a tenir-ho mai. I recordo, també, quan vaig decidir que no aniria a més discoteques buides, amb gent buida, ni que trepitjaria cap centre comercial ni que em maquillaria per estar més maca, ni portaria bolso ni sabates d'arreglar. Idees que t'arribaven de totes bandes però amb les que no coincidies.

Petites decisions que vas prenent sobretot a l'etapa de l'adolescència, quan et reafirmes, quan vas adoptant una identitat, quan vas descobrint el que vols i el que no. En aquests darrers 4, 5 o 6 anys he pres consciència de com està el món i què puc fer jo per millorar-lo, per arreglar el que no m'agrada, m'he informat, he dubtat, he contrastat, i sóc on sóc per totes les influències d'amics, escola, mitjans, família i autoaprenentatge (llibres, documentals, xerrades, tallers). Ja de petita volia salvar els malalts de l'Àfrica, però amb els anys li dones forma a aquest gran objectiu, l'omples de sentit. Cada cop et sents més responsable de deixar un món en bon estat, ser ètica i sostenible, donar exemple, actuar per viure millor. És simple.
Crec que el menjar era l'únic tema que encara no m'havia replantejat ni qüestionat. La mama sempre havia cuinat i jo m'ho havia menjat tot. Però quan comences a viure sola i veus que has d'anar a comprar, a triar productes i llocs on comprar, a cuinar i a menjar allò que tu vols, tot canvia. Et planteges la qüestió de l'alimentació, que mai abans havia arribat. I de casualitat assisteixo a un taller de comprar bé per menjar millor, i un parell d'hores són suficient per trobar en les paraules de la ponent l'assimilació dels teus ideals, la plasmació. Triar bé el que menjo, comprar localment i de temporada, comprar productes variats i sans, sense impacte èticament irresponsable amb les persones ni amb el medi ambient. I és possible, totalment possible. Pot sonar molt hippie, però avui he comprat per primer cop en un petit supermercat ecològic i m'he sentit molt a gust. No estava afavorint a cap multinacional, són productes més que saludables i saps que el productor ha estat pagat degudament fent una feina digna. L'aire que es respira en aquest supermercat us asseguro que és totalment diferent al d'un Mercadona.
Per a mi aquesta és la opció correcta de viure, així és com vull viure, per sentir-me jo bé i per fer sentir bé a la resta del món. I amb aquesta premisa, és més que suficient.

Qui ha dit que no tenim res a fer per canviar el món? Què equivocat que estan tots els que pensen així! Tot està per fer, tot és possible! Només ens cal una empetna, una mica d'informació, fer una passa i sortir al carrer i moure's...i descobrir.

http://vimeo.com/10936890

singin' Halleluja

Avui m'imaginava...en una classe amb tot de nens i nenes d'entre 6 i 8 anys, assaguts tots en rotllana, de forma que totes les mirades es creuessin. I jo els deia: mireu-vos entre vosaltres per uns moments, fixeu-vos en els vostres companys i companyes, els seus cabells, les seves cares, els seus ulls, etc. No ho veieu? No veieu que no hi ha cap com nosaltres? Tots som diferents. No hi ha ningú que tingui exactament el mateix cabell que nosaltres, ni el mateix nas, ni el mateix tipus de pell, ni la mateixa forma de boca. Som únics, especials. Potser coincidim en noms, en aficions, en habilitats i en gustos, però mai ningú serà exacte a nosaltres. I aquestes diferències són bones, no les heu de perdre mai, no heu de morir com a còpies, no heu d'agafar models llunyans...sinó construir-vos per vosaltres mateixos el vostre referent, un mateix. I seguir i segui i seguir....sigui quin sigui el preu. Hem vingut a aquest món a deixar la nostra firma, perquè ningú ho farà per nosaltres.
Són coses que semblen òbvies quan les dius, però que són tan difícils de trobar quan mires els adults! Avui he sentit aquest pensament tan fort dins meu...he començat a observar gent, i hi havia cares tan diverses! Hi ha tanta diversitat...però ens fa tanta por que sempre anem a classificar-nos i a seguir patrons. Quina pena! Hem de perdre aquesta por. Ser diferents i viure per nosaltres.
De fet, no hi ha dia que no em vinguin al cap activitats o coses que faria amb els meus alumnes per tal d'ajudar-los a créixer de la millor manera possible. Tinc tants plans per dur a terme, tinc tantes ganes d'aplicar-ho...assimilant el que aprenc a classe i amb el que jo crec, les ansies es multipliquen i estic cada dia més segura que podrien funcionar molt bé. I ho he comprovat, amb els nens de repàs, amb els nens del voluntariat. He arribat a la conclusió que un factor importantíssim és l'empatia. Posar-te al lloc del nen o nena, i això molts mestres ho obliden. No ens hem de limitar a fer que entenguin els continguts, sinó que entenguin la seva funció. Per què estan estudiant allò. Només així poden agafar motivació. He fet poques pràctiques comparades amb les que hauré de fer, però he sigut una mica conscient del paper d'un veritable mestre...i és tan enorme. És dipositar, de la millor manera possible, contingut, coneixement, emoció, passió, sobre un alumne, tenint en compte milers de factors! És una passada...i amb molt poca cosa et sents super recompensat! Amb frases com..."a que cuando lo explica ella se entiende todo?", "eeh eres la mejor profe, quedate así eh, no cambies". Agafar confiança a nens desconeguts en només un parell d'hores, a saber amb quin rerefons social. L'únic que desitjo ara per ara: que aquesta il·lusió que estic sentint el primer any de carrera no marxi mai, que la passió i energia que tinc a dins no canvii de rumb, que els meus objectius de fer gent feliç no s'esvaeixi amb els anys, que les meves utopies no es trenquin. Perquè cada dia que passa estic més a prop d'aquestes i segurament acaben sent realitats amb els anys. Però hi ha tant a fer, tant a canviar, tant a aprendre...que no penso perdre ni un minut. Tinc tantíssim a donar, i tinc tantíssim lloc per omplir dins meu!

Tallers, xerrades, voluntariats, presentacions de llibres, fires, converses en anglès, passejades, visites, passes de documentals, concerts...tot de descobriments culturals i socials. Sóc noia de poquíssimes manies, però si tinc una de ben gran, és la d'arreplegar tot de fulletons i propaganda d'activitats. Puc arribar a tenir sobre la taula una pila considerable de fulletons de desenes d'entitats, fundacions, botigues o el que sigui, plens d'activitats. M'ho llegeixo absolutament tot i m'apunto a tot el que pugui per disponibilitat horària i econòmica. I així em passen les tardes volant. I així em trobo, de cop i volta, inscrita en un munt d'activitats de tots els tipus. Avui he estat dues hores i mitja fent un taller sobre com comprar bé per menjar millor, és a dir, tenir una bona alimentació tan mirant aspectes medioambientals com ètics i saludables. Interessantíssim.
Si no tingués la mania aquesta d'agafar tots els paperets de tots els racons, em passaria les tardes a casa tancada, com a molt sortint a passejar. I precisament això és el que valoro i m'agrada més de la ciutat...l'enorme oferta d'activitats que ofereix, el moviment cultural i social que hi ha i al qual et pots unir molt fàcilment. Noto que m'estic enriquint tant...i a més si fas tot això sola, sense ningú conegut vull dir. Em sento com una esponja que va absorbint tot el que la ciutat li ofereix, des de tallers de dietètica fins a una presentació d'un llibre sobre la volta al món per Sudamèrica. I a més del coneixement pròpiament dit que l'activitat en qüestió em proporciona, també coneixo gent, llocs i maneres d'espavilar-me. Sento que estic rebent milers d'estímuls que m'estan fent créixer moltíssim com a persona, tan intel·lectualment com personalment. Ha arribat un punt en què quan haig d'assistir a qualsevol de les activitats a les que m'he inscrit o m'interessen, ja no tinc els típics nervis per vergonya o por, sinó que ho afronto amb moltíssimes ganes i amb "despreocupació".

Ahir sortia del voluntariat, el qual està situat pel barri de Ciutat Vella, per la zona del Born. Eren dos quarts de 8 quan plegava, ja era fosc. Per agafar la bici haig de recorre tot un carrer avall i creuar Via Laietana. Carrer més que estret, edificis a banda i banda, alts, de la mateixa tonalitat i amb peces de roba estesa pels diminuts balcons. Les llums de les faroles estaven baixes, amb poca intensitat, el carrer estava bastant brut, com tots els de la zona, a cada 10 metres hi havia deixalles fora de les cases, gent assaguda als esglaons d'aquestes, que et miraven al passar, que esperaven, que miraven el m`vil, que xerraven entre ells. Bastant silenci. Gent ben diversa s'anava creuant amb tu, anglesos curiosos, nens sols, joves inquiets que et parlen amb la mirada, adults massa agosarats, hindús, magrebins, talleristes...molts tallers per tot el carrer, no sé ben bé de què, però els miraves des de fora i tenies la sensació que allò era art. Locals no gaire grans, acollidors, càlids, ben decorats, amb molts objectes i mobles pel mig, rètols originals i rústics. Sabia que allò era Barcelona perquè cada pocs metres el cartell amb el nom del carrer m'ho recordava i em feia adonar que d'aquí poc arribaria a la gran avinguda ben transitada. És un d'aquells carrers amb molt de caràcter, autèntic, típics del barri vell, amb molta història, que ara és habitat per uns individus d'arreu del món i alhora d'enlloc, fent d'aquell un carrer mig oblidat. És un d'aquells carrers que pots trobar a qualsevol de les grans ciutats europees, cadascun amb la seva particularitat, però mantenint certs trets en comú. L'essència que desprenen és exactament la mateixa. Cada dimecres seré una habitant més d'aquest petit trocet de la ciutat, seran uns breus instants en què creuaré el carrer amb els cinc sentits conectats, però mica en mica, me l'aniré fent meu. I és que aquest tipus de carrers...o te'ls fas teus o et sents ofegada i només vols fugir i arribar quant abans millor a la "normalitat", a la llum, a l'amplitud, a la gent, al comerç convencional -i avorrit-.

Serà nit de tempesta. I cap de setmana, també. Ho anuncia l'home del temps i s'olora en l'ambient. I és més entretinguda aquesta última opció, sortir a comprovar-ho un mateix. Tornant a casa amb la bici pel passeig marítim, al cap de dos minuts les mans se m'han tornat enganxifoses, igual que el cabell, la roba em començava a pesar i enganxar pel cos. L'aire era pesant i la boira caminava densament sobre tota la ciutat. Arribo al mar i me'l trobo ben embravat, picat, amb onades de més de 3 metres. Ara entenc per què el noi que m'havia creuat abans portava una taula de surf sota el braç. Gent que camina per la sorra i intenta mullar-se els peus enmig d'aquell espectacle marí. El vent no deixava avançar gaire amb la bici i et feia cansar el triple, però alhora tenia més emoció. L'olor a mar es multiplica, barrejada amb la de gofres i peix. I el gust, també, ja que em mullo els llavis i tenen gust a mar. Alguna cosa s'està agitant, i saber que en unes hores marxaré a casa i estaré un parell de dies amb la família i ell, et fa sentir a recer. La tempesta dóna ganes d'abraçar, de buscar calidesa. I sé que la trobaré.

La gent oblida el que dius, oblida el que fas, però mai oblida com la fas sentir.

http://www.youtube.com/watch?v=W8EYWINYfHU

l'amour.

No sé com començar a parlar de coses tan profundes, tan íntimes. Com és l'amor. O més aviat, com l'afronto jo personalment. Quan sento l'impuls d'escriure sobre aquest tema, no sé com començar, com expressar-me, potser vull ser original i dir alguna cosa que no s'ha dit mai abans -crec que impossible!- o potser vull diferenciar-me i creure que he fet algun descobriment d'algun sentiment nou. Il·lusions....l'amor és algo tan simple, però que ho hem complicat tant, que tots som víctimes d'aquesta força i tenim les mateixes conseqüències. Però bé, això no era el que m'interessava dir. L'amor de què parlaré avui és el pròpiament dit de parella, de hombre a mujer, de desig.
Estimar no és, a cas, confiar en algú amb els ulls tancats? Llançar-te al buit amb els braços oberts, sense saber si hi haurà algú allà baix? Quan hi ha algú és que ets correspost, i aquesta persona t'acompanya durant el vol, sou com dos ocells lliures. Quan no ets correspost, piques contra el terra, i pot fer més o menys mal, segons l'alçada, segons molts factors. Però veieu, em costa parlar clarament i sense metàfores sobre aquest tema. Igual que em costa dir el màgic "t'estimo" cara a cara. Prefereixo dir paraules maques en anglès, o en qualsevol altre idioma, per tal d'amagar el sentiment que em recorre per dins. Acostumo a trencar el romanticisme d'un gran moment, parlant o rient. Em costa llançar-me de cap al buit, sinó que més aviat prefereixo anar baixant a poc a poc, per la paret, mig escalant.
El motiu? Crec que per por. Por de perdre la meva llibertat. La majoria de la gent té por a llançar-se de cap per por a no ser correspost, però no crec que sigui aquest el meu problema, o potser sí que està una mica relacionat. Quan noto que cada cop estic caient més en el buit, que estic enlairant-me amb un altre ocell al meu cantó, una part de mi està radiant, feliç, perquè estimar és compartir, i compartir és viure, ens omple, però per l'altra tens por que no puguis tenir la teva pròpia llibertat mai més i volar sola, al teu aire, pensant només en tu. I aquí sorgeixen les barreres, les proteccions, per allunyar l'altre en cas necessari. Baixar a poc a poc per la paret et permet tenir marge de rectificar i reprendre el vol tu sola. No ho sé...és com tenir por a que m'estimin. I això deriva a la por de que em facin mal, suposo. Potser vull baixar a poc a poc enlloc de tirar-me de cop per no perdre aquella persona, per no "espantar-la" o agobiar-la o cansar-la amb paraules maques i abraçades i petons. Por a patir. Sé que són temors inútils, però els porto enganxats a l'esquena després de viure'ls en altres situacions passades, i a mesura que passa el temps creus que els tens superats, però quan t'hi trobes de nou, floreixen com bolets. Por a donar massa, quedar-te buida i no omplir-te. Així ho resumiria. Sé que si faig el contrari no segueixo els meus ideals i la meva manera de ser, ja que sempre clamo pel carpe diem i l'entrega total de l'ànima, però la pràctica sempre acostuma a ser un pèl més difícil.

Apareixen moltes pors més, com la de caure a la monotonia, fer sempre el mateix vol...que saps que t'anul·laria com a persona. En canvi, tu sola pots reinventar-te sempre que tu ho vulguis, només depen de tu.

Tot aquest escrit té un to no gaire optimista de l'amor. Però quan més intento suavitzar les emocions i, en part, racionalitzar-les i dissimular-les, és quan les sento més profundament. És com per tranquilitzar-me i calmar les pors, quan en realitat, estic caient al buit i volant cel enllà.
Sempre t'agafa per sorpresa, sense explicacions, sense motius. I el que vull dir després de tot aquest text insípid és que quan de debò saltes amb els braços oberts, deixant enrere cada por i cada dubte, experimentes sensacions formidables. I en absolut perds la teva llibertat, eus al contrari, la reafirmes i dones tot allò que portes dins a l'altre, sense pors, comparteixes les teves virtuts, la teva felicitat, perquè només si som lliures i estem plens, podem donar, podem estimar. I fins que no desplegues totalment els braços, fins que no t'impulses per saltar, fins que no confies en aquella persona que saps que estarà allà per volar amb tu, fins llavors, no podem assaborir el gust de l'amor. Sí, has caigut en els seus braços, t'has enamorat, però per què ens entossudim a evitar-ho?  He comprovat que la llibertat no la perds, la reafirmes; he comprovat que no et divideixes en l'altre, sinó que et multipliques; he comprovat que no perds energia donant, sinó que en guanyes, he comprovat que perdent-te en la mirada de l'altre et dones a tu mateix moltes respostes; he comprovat que cada dia et pots reinventar en parella si es vol; he comprovat que no has de callar mai si tens impulsos de dir coses boniques perquè a tothom li agraden; he comprovat que l'amor no és tan complicat com sentim a parlar, que és la cosa més simple que existeix; he comprovat que quan estimes des de dins i amb sinceritat, ets més lliure. He comprovat que... el temps i el món es poden aturar per uns instants. He comprovat que l'amor et pot fer plorar d'emoció amb paraules o fets ben senzills.

L'amor afegeix una pinzellada de frescor i sentiment i intensitat i llibertat a les nostres vides. Potser he sigut massa agosarada a l'escriure un text així, però no hem de sobrevalorar l'amor, és algo més terrenal, més proper, més senzill, no tan llunyà, i cadascú li dóna la seva tonalitat encara que sigui un mateix concepte. Cadascú se'l personalitza. L'amor és....volar individualment acompanyat.

http://www.youtube.com/watch?v=F_EbLYYL8mQ

You can sit beside me when the world comes down....

a poc a p o c

Avui la famosa dita de "Lo bo es fa esperar!" s'ha complert a la perfecció. Després de fer una hora tard a la reunió amb l'altra fundació per fer el voluntariat, perdre'm pels infinits i estrets carrerons del barri gòtic, equivocar-me de local, i fer-me esperar una bona estona, per fi coneixo l'entitat. Molta més organització, més amabilitat, l'espai molt més acollidor i molta atenció per part de les responsables. Fins i tot m'han fet com una mena de contracte de voluntària, preguntant-me les meves motivacions, experiència, etc., i m'han deixat fer una ullada a la feina que ja estaven fent altres voluntaris i voluntàries. Sí..allà m'hi veia. I estic impacient per començar ja.

Torno a perdre'm pels carrers, aquest cop de manera voluntària...i altre cop et trobes sorpreses a cada racó. Un mercat gòtic davant la catedral, on es venen tot de productes antics, llibres, pins, postals, vinils, artilugis de tota mena, joies....Remeno un calaix on hi ha llibres vells a 1€, i és clar, la temptació és enorme...i si a sobre són interessants...De fons se sent el so d'una guitarra i una veu aguda, dolça, d'un home. Gent asseguda a les escales de la catedral escoltant aquella melodia tan agradable, parelles, amics, noies soles, nois que esperen, i m'hi uneixo. Obrir els llibres que acaben d'anar a parar a les meves mans (a saber la història d'aquest dos! Daten de l'any 1973), escoltar aquell so acústic amb cançons d'en Serrat i en Sabina i observar la diversitat de gent que passa davant meu. Un dels passatemps més entretinguts que pots practicar en una ciutat. Un passatemps que pots trobar a gairebé cada racó. Un passatemps en què només cal observar, escoltar i sentir....ben fàcil, però que sembla que no sigui compatible amb el mode de vida d'avui en dia. Un elogi de la lentitut, de l'aquí e agora.

http://www.youtube.com/watch?v=sq187ARsRMM

I won't back down

Una tarda dolça, d'aquelles que et deixen amb un bon regust de boca. Estava cansada, però tenia forces encara per perdre'm pels racons de la ciutat. Potser és que feia temps que no ho feia, que no agafava la bici i anava amunt i avall, gaudint del que m'anava trobant i no patint per arribar a temps al lloc. Parada de Jaume I, reunió amb la fundació que m'interessa per fer el voluntariat. He arribat abans d'hora i he començat a mirar les botigues que tan m'encanten d'aquella zona vella i pintoresca. A l'hora acordada, em dirigeixo al número 19, per fi el trobo, és un edifici molt vell i gros, i tota la primera planta és de la fundació. Tot de nens corrent amunt i avall, voluntàries estressades, de fons una aula amb tot de dones marroquines. No m'ha donat temps de fixar-me en res més. Ens han fet entrar a la sala de reunions i ens han explicat el que veníem a escoltar. Alfabetització de dones immigrants, nens i nenes de totes les edats amb risc d'exclusió social, amb moltissims problemes econòmics i familiars, etc. Se m'ha passat pel cap la idea de desistir...i si no ho aguanto psicològicament? I si no aguanto veure una dona deprimida plorant pels racons perquè el seu home la maltracta, té fills a qui no pot alimentar, no paga el lloguer del pis, no té treball i no entèn l'idioma? Ens han posat exemples bastant heavies, però és el pà de cada dia. 

Uns dies per reflexionar i ja diré alguna cosa. Demà una altra reunió amb una altra fundació. És el que té quan t'inscrius en moltes sol·licituds a la vegada pensant que mai et diran res. I és que de voluntaris, mai en sobren. No és com les feines remunerades.

Surto al cap de mitja hora. No volia tornar a casa amb el metro, estic més que farta d'aquest transport tan gris! Baixo cap a la platja i agafo una bici. No sé si es deu al cansanci, però tot al meu voltant rodava tan lent, tan intensament...Recorro el passeig marítim de dalt a baix, des de la part baixa de Via Laietana fins a la Rambla del Poblenou. Com si les cames em pesessin, pedalejo a poc a poc, girant el cap d'esquerra a dreta contemplant tot el que em passa pel cantó. Tenia ganes de veure el mar. D'olorar-lo. I a sobre la càlida brisa d'aquest vespre estiuenc que et fa recordar moments d'estiu. Olor a mar, a peix, a ciutat. Bars, restaurants plens i mig plens amb guiris, poques llums, les justes per no sentir-te atabalat. Un músic que enamora amb la seva guitarra i el seu aire bohemi davant el mar. Esport...gent corrents, amb patins, amb bici, amb skate...en totes direccions. Una diversitat tan genial! Es respirava calma enmig del caos, natura enmig de civilització. Contrastos. Apreciar només allò que et passa davant els nassos. M'he sentit com si anés al teatre o al cine a veure alguna obra. Per això m'ha agradat la tarda d'avui, m'ha fet sentir viva. Barcelona, com m'agrades.

http://www.youtube.com/watch?v=seTm8titexs

atlas hand

-Et veig gran...t'has fet gran eh...
Aquesta era la frase verbal, però un cop més, el llenguatge no verbal parlava molt més que aquest. Així, de sobte, un dinar d'un diumenge normal i corrent, nosaltres 4, menjant espaguetis, amb la cosineta al meu cantó, la meva mare davant, i la meva germana i el meu pare prestant atenció i xerrant amb la primera, amb la convidada.

Per a mi aquell comentari maternal tenia molt de contingut, em va arribar d'una manera increïble, inesperadament em va fer deixar de menjar i mirar la meva mare amb cara de sorpresa. I els ulls amb què em mirava...eren familiars però alhora nous, diferents, commovedors. Vaig somriure i li vaig demanar explicacions, però aquestes no van arribar darrera aquell somriure tan perfecte. Només ella sabia el significat de les seves paraules. Només ella pot sentir aquell sentiment, només ella et pot mirar amb aquells ulls. Anteriorment ja havia deixat anar.."m'ha agradat molt aquest cap de setmana, has estat molt a casa, amb nosaltres". Era veritat, no havia fet res de l'altre món...i havíem parlat molt, moltíssim...de mi, com feia temps que no fèiem. Suposo que em veu feliç amb la meva vida, amb tots els canvis i se sent orgullosa de tots els obstàcles superats, d'on he arribat i com, etc. De com visc la meva vida, de com aquesta em fa canviar....la veritat és que últimament jo també sento que alguna cosa dins meu està canviant. No em sento més gran, ni més madura, sinó diferent. Cuinar cada dia pel meu compte, tenir pura llibertat, dependre absolutament de mi, començar a fer coses que no hauria imaginat mai que faria, moure'm al meu aire, apuntar-me a coses, netejar, solucionar per mi mateixa els meus problemes, pagar-me un piló de coses amb els meus estalvis, espavilar-me...Volar de casa, dels meus pares. Suposo que aquest any s'ha notat. Fins i tot quan arribo a casa els caps de setmana estic diferent...em sento amb molta més pau, ajudo a cuinar, a estendre la roba, mentre xerrem les dues....com si estiguéssim al mateix nivell. També, el dissabte tot el dia amb l'esplai, tornar a estar en contacte amb els nens, et fa sentir que ara ells et veuen com l'exemple a seguir, et fan cas, per a ells ets la monitora, ets gran.
Potser sí que m'estic fent gran...però en un sentit molt, molt més ampli que el literal.

hi veus bé?

Tots els ulls miren, pocs observen, molt pocs hi veuen.

Fixar-s'hi bé....costa. Apreciar les coses més minimalistes del dia a dia costa molt. La majoria de gent no ho sap fer o no té ni les ganes de fer-ho. I més a la ciutat. Se'm va quedar gravada una frase del dalai europeu barceloní: "Al metro tothom intenta esquivar el contacte amb els altres, posant la mirada o bé en un mòvil o bé en un llibre o on sigui, així ningú et pregunta res, així no has de respondre i conversar, així passes desapercebut entre la multitud i arribes abans a la parada de destí". I és que és veritat....és tan trist el panorama del metro. Sempre em calen moltes setmanes per acostumar-m'hi. És gris. Ningú parla amb ningú, tothom va a la seva i l'únic que penses és quan arribaràs a la parada de destí. Quan estàs sota tant bullici i moviment els ulls miren el teu voltant d'una altra manera, tot passa més depressa, tot és més estressant i no tens temps per aturar el teu món...sinó que aquest et menja. És difícil fer el contrari mentre passejes pels carrers del casc antic, o pel passeig marítim, o agafes el metro o observes qualsevol edifici. És difícil apreciar cada senzillesa del teu voltant i estar només en l'aquí i l'ara. Hi ha tantes coses que et distreuen....cartells, cotxes, sorolls, gent....i acabes per voler captar-ho tot i no captes res en profunditat. Acabes per no apreciar res, sinó que tot són com flashos, tot es torna difús dins el teu cervell. Potser és acostumar-s'hi. El dalai és capaç de fer-ho. Per què jo no?

Potser només em cal canviar-me les ulleres. Posar-me les ulleres de l'hic et nunc i començar a prendre'm tot el meu voltant amb més calma...com faig al poble, no pensar en quants minuts arribaré a tal lloc i el que faré demà i el que no vaig fer ahir. Necessito treure'm les ulleres que es fixen en coses supèrflues i posar-me les altres. Apreciar la rutina des d'una altra perspectiva, absorbir totes les meravelles que una gran ciutat ens ofereix i que molt pocs saben apreciar. Serà com un repte.

relacionANDO

Es podria dir que ets feliç amb una persona o un grup determinat de gent quan aquest et permet ser tu mateix, no? Et sents a gust quan no has d'amagar absolutament res, perquè no tens por que et jutgin o que t'excloguin, saps perfectament que t'acceptaran tal com ets. Quan et sents prou còmode per treure tot allò que portes a dins sense parar-te a pensar gaire, quan fas tot allò que de debò desitges. I com s'aconsegueix aquesta pau, aquesta connexió entre tu i els altres?
Quan m'endinso en experiències noves sempre m'hi paro a pensar: quan canvio d'institut, o comences la universitat, o comences una relació, o fas algun viatge, o voluntariat o comences qualsevol activitat en què et trobes tu sol, amb l'objectiu afegit que t'hauràs de relacionar amb els altres.
Em fascina parar-me a pensar en com ens relacionem i què ens fan sentir aquestes relacions, en què ens fixem, a què no donem tanta importància, quin paper juguen els prejudicis, quin pes tenen els altres i l'entorn i quin pes té un mateix...en definitiva, com ens adaptem. La majoria de gent és capaç de veure des dels primers moments amb qui podria establir una connexió i amb qui li costaria una mica més. Està clar que amb tothom podem relacionar-nos, però arribar a sentir-nos completament o gairebé completament còmodes amb nosaltres mateixos i amb els altres, ja és més difícil. No tots els ambients ens permeten ser nosaltres mateixos. I potser aquest és un dels reptes més grans a què ens enfrontem, sobretot a la joventut, trobar el nostre espai en aquest món de 7 mil milions de persones. I quan trobes el teu lloc, llavors sorgeix allò tan reclamat i buscat....la felicitat. Hi ha gent que busca el seu lloc però que encara no s'ha trobat a un mateix. Com preten ser feliç? Tot és qüestió de consonància...d'harmonia.
Per tant, quan més obert i simple ets, més possibilitats hi ha de ser feliç...més possibilitat hi ha de trobar el teu ambient, perquè al cap i a la fi com sempre es diu, no és cap destinació la felicitat, sinó un tren, una manera de fer, de viure, que ens hem de crear cadascú de nosaltres, amb ingredients ben bàsics.
Com va dir un gran filòsof, la vida no són substantius, són verbs en gerundi....relacionando, viviendo, amando, corriendo, llorando....
I a vegades és qüestió de temps sentir-te còmode amb un grup determinat, i és preciós veure com l'espera finalment treu efecte i mica en mica et vas identificant amb aquella o aquelles persones...com, d'alguna manera, per les dues bandes hi ha hagut petites transformacions per adaptar-se mútuament sense que afecti la personalitat d'un mateix, i et sorpren. I altres vegades, també, està clar que segons amb qui, no hi haurà mai un sentiment de connexió, i també s'ha de saber quan deixar d'esperar i no perdre més temps. Al cap i a la fi, el món està ple de gent bellíssima. I el fet de donar i transmetre i al mateix temps rebre, ens pot omplir d'una manera inimaginable. I això, ni cap ordinador ni cap mòvil ni cap xat ni cap tecnologia ho podrà reemplaçar mai.

http://www.youtube.com/watch?v=jlAgHt92lqE