que no m'has dit....que no t'he dit?

Sé prou bé que puges a Verdaguer, i és que jo, des de Joanic, que no sé com posar-m'hi...i faig veure que no t'he estat guardant seient, i així molt discretament aparto la maleta.

http://www.youtube.com/watch?v=VuHP2PNFVWk

Bé...si tenia alguna esperança de viure alguna cosa semblant (ja que, amb totes les línies i parades de metro que hi ha a Barcelona, pujo a la de Verdaguer), ja ha ben caigut per terra. 4 dies són suficients per qüestionar-te tot, per comparar-ho tot. I, no sé si per sort o desgràcia, la balança no està gaire equilibrada. Però....sé que serà així per poc temps. Per sort, això sí.

El més xocant? L'anada. El viatge (periplè) per arribar a la universitat. Anant ràpid, uns 35 minuts, anant ràpid. I vivint a la mateixa ciutat! Es veu que és la mar de normal....però em costa entendre-ho. Acostumada a sortir 3 o 4 minuts abans de les 8.15. Acostumada al verd, blau i la calma. Hola a la grisor. Sí, és un trajecte gris. Amb presses, amb conductors emprenyats, amb vianants poc curosos, tothom aïllat de tothom pels seus MP3, malgrat que els carrers estiguin de gom a gom. Paradoxes de la ciutat. Ni un simple "bon dia!".
Agafar el metro i gairebé entrar empenyada abans soni el "pip-pip-pip", ben aixafada. Cares apagades, sèries, grises. Em recorda el metro que sortia a la sèria d'en Shin Shan, que entre tots es menjaven els "sobacos" de tots....no és tan a l'extrem, però va encaminat, el meu cas. Ah, i amb la motxilla ben agafada, per evitar que em manguin alguna cosa...
Des de que surto de casa fins que arribo al meu destí, vull semblar com si fos una barcelonina de cap a peus, intento que no se'm noti que vinc d'un poble de set mil habitants i que tot això m'espanta una mica. Però quan més m'esforço a semblar-ho, més malament em surt, i em sembla que tothom em mira i se'n riu. Com vols? Ningú es fixa en ningú, aquí...I mentre em passo els minuts al metro...observant les cares de la gent, penso..."no sabeu el que us perdeu, en una ciutat!" (sobretot quan em creuo amb estudiants d'institut).

Tot i que té la seva gràcia, com empanar-te mirant els immensos corrents de gent que passa per davant els teus ulls i imaginant històries de les seves vides, fixant-te com vesteixen, com deuen ser de caràcter, quins deuen ser els seus hobbies a jutjar per les aparences, posant l'ull sobre algun noiet atractiu, etc., estic ansiosa perquè m'arribi la tarja del Bicing. Oh sí.

Un cop arribo, no conec a ningú, potser un 0,001%, al meu amic, i alguns que hem anat fent, prou simpàtics, bé, no tots. He creuat a una. No he vist persona més poc modesta que ella, egocèntrica i taladradora! És horrible. Podria estar hores i hores parlant, taladrant-te el cap, sense fer ni una pausa per què puguis dir res, parlant només d'ella, de com és, del que fa, del que li agradaria fer. El primer dia et sembla divertida, li somrius i l'escoltes, però el segon dia la vols evitar tant com sigui. Brrrrrrrrrrr! Amb tanta gent....hi ha gent de tot. Es tracta de saber amb qui vols anar i amb qui no. Bé, saber-ho és fàcil, fer-ho, no tant. No sé....em costa obrir-me...tampoc vull, ni em ve gaire de gust, encara. No trobo la necessitat que la gent sàpiga coses d mi, ni com penso...potser és una por inconscient, no ho sé, però de moment prefereixo mirar i escoltar tot el que m'envolta...que no és pas poc.

Les classes són prou interessants, sobretot l'última d'avui, que m'ha deixat amb un bon regust de boca i amb ganes de tornar. Preguntes reflexives molt interessants, explicacions entenedores....història. Això és el que m'agrada. Ciència política? No ho sé pas...i si estigués fent millor humanitats? Bff....ara a esforçar-me al màxim, pencar, i l'any que ve ja es veurà. Que tampoc estarà tan malament! Lo pitjor de tot? Saber que hi ha 4 repelents periodistes per allà voltant (perquè a sobre els profes ho van preguntant i ells van aixecant la mà...), que tu podries ser un d'ells per 0.096 punyeteres dècimes. Quin fàstig. argggggggggggggggggggggggggggg.

Sens dubte....tot és molt fred. El tracte entre alumnes i alumnes (n'hi ha tants, que mai podràs agafar confiança a tots!), el tracte entre professors-alumnes...i clar, això xoca, perquè és molt diferent a com era aquí (o allà, no sé com dir-ho ara). M'estic com aclimatant...venint d'un lloc ben càlid, on saludaves a tot déu pel passadís, tothom et coneixia, a aquí, que ets i seràs un complet desconegut per a la majoria.

Des de gairebé el primer dia que tenia bastantes ganes d'arribar a casa...és tot massa diferent per assimilar-ho tot de cop i de pressa. I a mi que m'agrada fixar-me en cada detall, i pensar i pensar sobre allò....no dono a l'abast. Segurament és un dels moments de la meva vida en què més gent estic coneixent de cop, només que a la classe ja som 103....dóna molt per dir. Em fa por no trobar-me a gust amb la gent...no trobar el meu lloc. Però....fa 4 anys pensava el mateix (i en un institut és molt pitjor), i només cal veure l'evolució. I com diu la frase..."el temps ho posa tot al seu lloc". Gent per aquí, gent per allà, informació d'això, informació sobre lo altre...tenia ganes de marxar per poder pair-ho tot, amb calma, sense horaris ni gent pel voltant. I per fi hi sóc. I després del sopar d'avui, explicant totes i cadascuna de les anècdotes que m'han passat en quatre intensos dies a la meva família durant més d'una hora, estic com més buida (en el sentit positiu), més calmada, més a gust, i amb més força per emprendre una nova setmana, segur que millor que aquesta, això sí, després d'un cap de setmana de tres dies.

Que no m'has dit, que no m'has dit, com ho tens per escapar-te amb mi...

just me and my thoughts, sailing beyond the sky

Quan mirem per la finestra, sigui quina sigui, sovint veiem el nostre reflexe. Ens mirem i remirem, fem cares, riem, juguem, imaginem com ens agradaria ser, etc. Però si enfoquem els ulls d'una altra manera, si mirem més profundament, veurem que hi ha molt més que el reflexe. Tot és qüestió de voler mirar més enllà, de voler meravellar-se amb el que costa de veure. Potser a vegades fa por saber què hi ha a l'altra banda, però gairebé sempre les vistes et deixen sense respiració.

Sempre em passa el mateix. Li deu passar a més gent, o és que sóc massa sentimental? Quan les coses s'acaben, per exemple una relació, un viatge, una etapa de la vida, etc., sempre recordo, durant molts dies posteriors, els aspectes positius. Aquests s'apoderen del meu pensament, em fan tornar a sentir lo bé que estava, em torno nostàlgica, ho trobo a faltar, em pregunto si he fet bé d'acabar amb allò (quan és voluntari), m'enyoro, i oblido tot lo dolent que va haver-hi. Fa por, perquè em faig un embolic. Però a mesura que vagi prenent decisions d'aquest tipus, la meva seguretat anirà creixent. I quan és inevitable, com el final d'un viatge o d'una etapa, què millor que quedar-se amb els bons moments? Vol dir que allò va valer la pena, però que el camí no s'atura.

"Vols això per dinar?"  Sí, sí, m'agrada tot a mi. "Vols anar aquí o allà?" On preferiu vosaltres, m'és igual. "Què prefereixes, fer això o allò?" Tant me fa, les dues coses estan bé. "Quin dia voleu l'examen?" Tant és, el que vulguin els altres. No acostumo a queixar-me mai, ni a protestar, ni a mullar-me a l'hora d'escollir, ni dir realment el que vull fer o no. És cert que no tinc gairebé manies, m'adapto a tot i a tothom, i crec que això és boníssim: sóc simple, em preocupo per altres coses més importants (o que almenys per a mi ho són), i a les tonteries no hi dono importància. Normalment tot m'està bé, anar amb qui sigui, menjar de tot, vestir qualsevol cosa, xerrar amb tothom, anar on sigui. De fet, m'agraden tantes coses que vull fer-ho tot. Ara bé, aquest "conformisme" a vegades juga en contra meu. Falta de malícia, això és el que passa. Alçar més la veu per allò que vols i sobretot per allò que no vols. Em costa moltíssim dir un "no". "M'acompanyes allà?" Oitant. "Em deixes això?" Sí, té. "Per demà tot això de deures i un examen" Doncs es fa i punt, no hi ha més. 

Però a vegades, una cosa és que et conformis i l'altra que et deixis portar encara que no et vingui gaire de gust. Bé, no és que no ho vulgui, és que em conformo amb massa poc, llavors em perdo moltes coses. Ser més dura davant situacions de la vida, dir que NO, encara que faci mal els altres. Sí, això últim és el que més odio en aquest món. Però és que després, sóc jo la que surto malparada molts cops. Aprendre a ser una mica més egoísta, a mirar més per mi. 

En aquesta vida, per què no tractem de ser originals? Quin avorriment morir com a còpies, no? La vida pot ser fàcil, o menys, però també més rica i plena o bé buida. Quin és el factor que fa que la nostra vida prengui un rumb o un altre? Les nostres decisions, la nostra valentia i, sobretot, les nostres il·lusions i ganes per fer coses. Naixem d'una mare, ens criem, al cap de dos anys anem a una llar d'infants, on ens ensenyen els primers valors: els amics, el compartir, els modals, etc. Després passem a l'escola: fem més amics, enyorem la mama cada matí, aprenem més coses, som més grans, ens enfadem amb els companys. Més tard aprenem a llegir i a escriure, i a partir d'aquí ens eduquen amb la finalitat de treure bones notes, és a dir, de competir amb els companys. Un treu un 2, l'altre un 10, jo un 6. Si ets el del 2, no faràs res de bo a la vida, has de ser el que tegui un 10, per arribar lluny! I així contínuament....l'ESO, el batxillerat, la universitat. Ah, i cada etapa és un nou concurs de bellesa. Qui és la més guapa, la més popular, el que té més amics, el que va a més festes, el que lliga més. A aquesta edat, sincerament, no és gaire important qui tregui bones notes, sinó quin és el teu nivell de popularitat. Si no vesteixes com la majoria, si no escoltes la música de la majoria, si no penses com la majoria, en resum, si no actues com la majoria, ets un bitxu raro. Sempre amb presses, ens obliguen a triar el nostre futur professional als 17 anys. L'ay següent a estudiar una carrera, vinga, i en quatre anys ja estàs graduat. Ara? Si vols continuar estudiant....però necessites els diners, a posar-se a treballar! Si tens sort trobaràs alguna cosa relacionada amb el que has estudiat, però potser faràs algo totalment diferent. Treballes per mantenir-te, per independitzar-te, consumeixes, surts de festa, vas madurant, ja ets un adult. Tens por que se't passi l'edat, si no tens encara parella et comences a preocupar, si en tens, penses en tenir fills. Els tens, oblides la resta i només et dediques al benestar del teu primer fill. Estabilitzes tota la teva vida, al voltant dels....30-35-40 anys? Ara vius pels teus fills, i la llibertat, s'ha acabat, en gran mesura.

Quan miro al meu voltant, això és el majoritàriament veig! No tan estrictament, però....a trets generals, molt generals, sí. Quan escolto o veig gent que no ha seguit aquest camí, els admiro, completament. Semblem xaiets que ens hagin ensenyat un modus vivendi únic. És realment això, viure? Seguir aquest cicle? éixer, educar-nos, competir, i morir? On queda l'aventura, la llibertat, i tots els seus sinònims? Per què quan em vaig plantejar prendre'm un any savàtic abans de començar la universitat tothom se'm va tirar a sobre???? "No és el que toca". Doncs no, a estudiar, i quan acabi la carrera, llavors ves-te'n on vulguis. I si trobo feina i no m'ho permet? Els diners, els diners, treballar per sobreviure.....es pot sobreviure amb molt poc a la butxaca.

http://viajes.101lugaresincreibles.com/2011/09/la-tierra-es-solo-un-pais/

Com aquest home...per a mi, una inspiració. Què et pot omplir més que viatjar, conèixer, aprendre i compartir arreu del món? La gent que fa la volta al món, o se'n va uns anys a l'Àfrica o es fa hippie, són uns éssers estranys per a la societat...doncs per mi són admirables. Lliberar l'esperit, alliberar-te del pes de la societat en què vivim, escapar-te, ser tu mateix, fer el que vols, omplir-te de coratge i saviesa....i tornar, al cap del temps, amb molts més coneixements i experiències que algú que tingui 4 carreres i 5 màsters. Fer el que t'agrada. No sona gens complicat. Però costa trencar amb lo establert, fer el teu propi camí, aliè a les mirades dels altres, ferm vers els dubtes i la por que t'envaeix el pensament abans de començar l'aventura.

Viatjar i treballar no és compatible??? A mi em sembla que sí que ho és...
http://viajes.101lugaresincreibles.com/2011/09/seis-opciones-para-trabajar-y-viajar-a-la-vez/

Què hi ha de dolent en crear una família quan et vingui de gust, allà on sigui? Són tan importants les llars d'infants? L'educació d'avui en dia? Potser sí....però em nego a seguir el camí recte, avorrit i que els altres volen. No és un atac de rebelió, simplement que a mesura que ens anem fent grans veiem que al món hi ha llocs i experiències increibles, i.....no me les vull perdre per res del món. Que hi ha temps per tot? Bé....viatjar és el que més m'agrada de tot, per què haig de parar algun dia de fer el que realment m'agrada? En aquest món....tot és possible...i a vegades sembla que ser diferents ens faci por. Us dic una cosa?? Que cadascú faci allò que més l'ompli, si és seguir el "camí establert", endavant, però si en algun moment del camí us sentiu buits, hi ha milers i milers de carreteres secundàries. Sí, aquelles que no ens ensenyen tant....sinó que les has d'anar descobrint pel teu compte. Per mi, són les millors. El que jo vull? Anar seguint el camí, l'autopista, però desviant-me cada dues passes, ara per aquí, ara per allà, tornant al camí principal, però només per tornar a marxar. No sé res, ni on vull anar, ni amb qui, ni quan, només sé que vull fer-ho. De moment, és suficient, no?

Maneres d'entendre la vida...que a vegades costa d'entendre, perquè surten de lo comú. I també costa d'emprendre.

O LO TOMAS, O LO DEJAS :)

"mai no és massa tard per tornar a començar"

Per entendre els altres, primer ens hem d'entendre i conèixer nosaltres mateixos. Marcel Proust questionnaire, per qui el vulgui fer:

1. What is your greatest fear? Be alone, without those I most love
2. What is your current state of mind? Bittersweet
3. What is your favourite occupation (way of spending time)? Sport, music, nature, travel, friends
4. What historical figure do you most identify with? Karl Marx, maybe, but I'm not sure.
5. Which living person do you most admire? My mother
6. Who is your favourite fictional hero? Doremi
7. Who are your real-life heroes? Vicent Ferrer, Mandela, Nick Vujicic...
8. What is your most treasured possession? My friends
9. When and where were you happiest? There's plenty of moments I feel completly happy!
10. What is your most obvious characteristic? I'm always in a good mood and smiling
11. What is the trait you most hate in yourself? I should say more "no", be tough.
12. What is the trait you most hate in others? superiority
13. What is your greatest extravagance? Buy a travel magazine of 5€ and a CD of 17 pounds.
14. What is your favourite journey? To Dublin and Mallorca, with my friends.
15. What do you most dislike about your appearance? My teeth
16. What do you consider the most over-rated virtue? Honesty
17. On what occasion do you lie? I hate liing
18. Which words or phrases do you most over-use? "carpe diem", "don't worry", "smile", "come on! Let's go!"
19. If you could change one thing about yourself, what would it be? I'm what I'm
20. What do you consider your greatest achievement? keep my friends by my side for a long time, loving them, and being loved.
21. Where would you like to live? In Catalunya, or in Ireland or Australia
22. What is the quality you most admire in a man? vitality, sincerity, intelligence, humility, sense of humor...
23. What is the quality you most admire in a woman? the same.
24. What is it you most dislike? MATHS!
25. What do you value most in your friends? that they come when you need the most
26. How would you like to die? I don't think about death. I just live.
27. If you were to die and come back as a person or an animal, what do you think it would be? a dolphin.
28. If you could choose an object to come back as, what would you choose? a balloon.
29. What is your motto (words you live by or that mean a lot to you)? "Enjoy little things in life"
30. Who has been the greatest influence on you? My mother

***

-No sé per què però em fa molta por tot això...

- Si tens por, vol dir que ja t'estàs fent gran.

Veig que les coses canvien, i el que queda per que canviin! És com sortir d'una porta i entrar-ne en una altra, més gran, amb més gent, amb més desconeguts, amb no tants coixins, amb més camins difícils. Por a sentir-me sola, por a no prendre les decisions adequades, por a que no m'agradi el que faig, ni amb qui vaig, ni on sóc, por a no arribar allà on m'agradaria ser-hi, por a treure males notes, por a defraudar i a defraudar-me a mi mateixa. Quan el cap em dóna mil voltes, com aquests dies, sobre les decisions que haig de prendre, em ve al cap la frase del títol. És veritat! No hi ha pressa! Si veig que no m'agrada el que estic fent, doncs ep, marxa enrere, i a buscar un altre camí. Periodisme, geografia, història, humanitats, antropologia social i cultural, filologia anglesa, filologia clàssica, treball social, geologia, oceanografia....mira les oportunitats que tens si alguna cosa no va bé. Carreres que durant tota la meva vida m'he plantejat fer i he anat descartant. Per què? Per què no tenen gaires sortides? I què, és el que m'agrada. No cal treure't res en 4 anys, ni encertar-la a la primera. Si segueixes el que t'agrada fer, arribaràs allà on vulguis, però primer ho has de saber. I també és un petit problema que t'agradin tantes coses....hi haurà temps per TOT? Tot sigui per autoconvencer-me, però la por del cos no me la treu ningú. Sí, estic desanimada. He estat tan bé aquests dos últims anys aquí...amb els profes, amb la gent, amb la rutina...trobaré a faltar tot això, per molt que moltes vegades vulgui fotre el camp d'aquí quan les coses van malament. Si només de pensar-ho ja m'entren ganes de plorar! Separar-me de la meva família, també! Què trist....i jo vull anar a veure món, i jo vull fer tot el que vull fer? Doncs sí, i potser ara no estic preparada, però mica en mica ho estaré, i per molt que em costi apartar-me d'allà on estic tan a gust, sé que al final me'n sortiré. Almenys, no deixaré mai de caminar, això és l'important. I per què no, va bé enyorar-te d'allò que tan aprecies...però la vida avança. 

Potser, simplement, el que em fa més por de tot és que en aquesta nova etapa que tot just comença, no sigui tan feliç com ho he estat en aquesta que ara acaba. Estar lluny de la teva gent: amics, família, gent del poble, carrers, camp, el tennis, la bici, els antics professors, veïns...les petites coses que formen el meu dia a dia que en un no res canviarà. M'és inevitable retrocedir 4 anys en el temps, quan també vaig fer un canvi bastant heavy en la meva vida, allunyar-me d'allò que tan apreciava, les amigues, el cole, tot. I plantar-me en un poble desconegut, amb gent tancada on em va costar lo seu fer-me un lloc i sentir-me a gust. Em vaig passar setmanes plorant, sí, i què? Me'n vaig ensortir, al cap de dos anys era la persona més feliç del món, i no m'hauria canviat de poble per res del món. Fins i tot m'alegrava del canvi. Tot costa, però aprens coses noves, moltes, i t'adones que tens les dues coses, en diferent mesura, però ho tens. És una por semblant, la d'ara, potser perquè sé que els canvis són durs, i costen, tot és qüestió de temps, paciència. Totes les ganes que tenia de començar la universitat i conèixer món a Barcelona, sembla que s'hagin enfonsat, però hi són, l'únic que la por les ha eclipsat. Ja tornaran. A vegades odio ser tan sensible, nostàlgica, sentimental i tots els derivats. 

Molta gent em diu que per què faig tantes fotos, si els records es guarden dins nostre...... El que més m'agrada és fer fotos de dies insignificants, de dies normals, rutinaris, però que d'aquesta rutina en treus algo que t'agrada, ho captures, ho congeles, i quan et ve de gust ho treus del congelador, i observes la foto, i recordes aquell moment, perfectament, com et senties, què feies, on eres....coses que sense mirar la foto, ens acabem oblidant. Coses insignificants, que per mi són les millors. I si allà no ho trobo? I si estic massa estressada en esquivar el cotxe, córrer cap al metro o passant apunts? Vale, prou. Endavant, collons, endavant.

Live your life as if you are the only example for those around you and your actions are rule of law for them to follow! Do the best you can to leave a positive mark where you pass, you can be the best!

May we all share knowledge, develop our civilization and prosper! Always strive to improve yourself as a person and also raise the general well-being of those around you!

http://www.youtube.com/watch?v=uwFOaBas90I

Últims dies d'estiu.....en què tot et sembla més bonic, més càlid, fins i tot la ciutat on tants cops hi has estat...serà per la companyia? Per haver passat un bon dia? Per què saps que t'allunyaràs una mica d'ella i la mires amb altres ulls? 

Por a adonar-se que ens fem grans i estem més sols davant la vida.

http://www.youtube.com/watch?v=iUiTQvT0W_0

t'estan esperant...

Aquí i allà, un i l'altre. Ciutats amunt i pobles avall, sensacions agradables, sensacions horribles. Tot a dins el pot, i ben sacsejat! Tinc set. No sé què vull. Bé, sí, però em fa com por dir-ho, tinc por a dir el que vull, per si acas no és el correcte, per si acas no és el millor que puc fer. Però....encara que no sigui el millor, és el que ara per ara vull. Tinc por a perdre gent a partir de les meves decisions. Estic cagadeta, per si després m'empenedeixo. Però ei, com ahir van cantar ells, "mai no és massa tard per tornar a començar". Com ell sempre em diu, "mires massa pels altres, t'ho carregues tot". Doncs potser sí, potser ja és hora que posi per sobre de tot el que vull realment, sense por a equivocar-me, que segur que ho faré, però ja rectificaré. Quan calgui. Que què vull? Vull estar sola, anar a la meva bola, anar aquí i allà amb els amics, no vull anar de la mà amb ningú, no vull fer-me petons amb ningú, ni dir frases boniques, ni enviar-me sms ensucrats. No tinc ganes d'estimar ningú. Potser, quan menys m'ho esperi, m'hauré d'empassar les paraules, perquè és impossible controlar els sentiments, però no sé...ara em sento així. Sense ganes de lluitar per una relació amorosa o el que sigui. Vull un temps, i que vingui el que hagi de venir. Un temps per mi. Per somiar. Per inventar-me històries, per somriure amb amors platònics, per conèixer gent, per improvitzar. Per no tenir res al cap que m'amoïni....crec que m'ho mereixo. Sé que tot sortirà bé. Ens en sortirem!!!!!!!!!!!!!!!!!!

http://www.youtube.com/watch?v=A8KbdBPCQoI&feature=relmfu

No és la meva cançó preferida d'aquest grup, però és amb una de les que més vaig gaudir ahir....en la que més vam ballar, més ens vam abraçar tots i més vam saltar!

Enllà, més lluny de les estrelles, a l'altra cara del mirall,
On tot és més senzill d'entendre, la porta espera oberta.

Un pas i ja el teu cor desperta, un salt i ja no tornaràs,
Comptant la màgia és la primera, seguint...

Els teus somnis t'estan esperant.
Vés, no dubtis més, abraça'ls.

No el veus? a poc a poc s'acosta, no ho sents?
el tens al teu costat.
L'amor té totes les respostes.

Feia temps que no sentia un sentiment de buidor i solitud tan gran com el d'ahir. El concert va estar....bf....genial. Impressionant. Però el malestar amb ells dos feia que estigués decaiguda....mira, no podia fer-hi res, estava feta un embolic. De camí a casa, de nit, tota sola, agafant el metro i després pel carrer, en aquell lloc tan gran, amb tanta gent desconeguda, amb cotxes amunt i avall, tot plegat et fa sentir diminuta. Estic segura que si m'hagués posat a cridar allà al mig, ningú s'hauria aturat. Tenia ganes de plorar. No siguis nena petita, aguanta, afronta-ho i endavant home. Em sentia sola....perduda. I amb el caos que portava al cap. Però avui.....m'he sentit tan a gust....tan plena, altre cop. Isant la bandera, sentint la teva gent a prop, saludant a un i a l'altre. Celebrant un dels dies més importants i emblemàtics de l'any. 11 de setembre. Orgullosa de ser vidrerenca, de ser catalana, i de ser pubilla. VISCA CATALUNYA!

els tres porquets, les tres bessones, els tres mosqueters i nosaltres tres

Cada pas que faig, més por m'entra al cos. Què se suposa que haig de fer? Estic fent les coses bé? A qui escolto? No vull fer-me més mal, i encara menys, fer mal els altres, i que les coses canviin. Sí...que les coses canviin. Em poso a plorar només pensar-ho....res d'això hagués passat si sigués més forta, si sapigués dir que no, si no em deixés endur. Ni l'un, ni l'altre. Però què més dóna...ara ja està. I no me'n penedeixo de res. Sembla que estigui jugant. A què jugues, Laura? Sembla un culebrón. I els culebrons mai tenen finals feliços. Amb lo bé que estaves tota sola...sense preocupacions, sense patiments. Però la vida a vegades és complicada jejeje. No podem esquivar-ho tot, ho hem d'afrontar. Cara a cara, amb el cor a la mà. Com diu una frase..."sempre acabem fent mal a les persones que més estimem". Quina merda frase! Per què té raó?! Però és que és l'últim que vull, això! Abans me'n vaig a fer un any savàtic i deixo tot això...

Són ells dos..són....dues de les persones més importants de la meva vida. Si faig un pas a l'esquerra, faré mal a un, i si faig un pas a la dreta, faré mal a l'altre. Et felicito, Laura, et felicito. A més de guanyar al pubillatge, has guanyat el premi a la persona que embolica les coses més estranyament! No m'atreveixo a fer res...com si estigués envoltada de vidre i si em mogués trenqués tot. Ara és típic de dir...."fes cas als teus sentiments". Però és que són masses! I són tan intensos per les dues bandes! I són tan diferents! De fet, ja no sé ni el que sento. Per una banda tinc ganes d'estar completament sola, a la meva bola, coneguent gent nova...però per l'altra vull continuar sentint, vull sentir-me estimada, corresposta. No vull més menjadures de cap, més enveges, més malentesos, més carabasses. I tinc les dues opcions al meu abast, o això crec. És més, crec que tinc més que aquestes dues opcions, tot i que no són gaire clares. Semblo una científica, analitzant el problema, proposant hipòtesis, buscant solucions....quin fàstig. Sóc partidària de que els sentiments i la ciència no són compatibles. Només faltaria...que també es pogués controlar això. Només es tracta de buscar la bellesa en el caos. I quin bon caos.

No sé què faré ara per ara, però no tingueu cap dubte que donaré absolutament tot i lluitaré fins on sigui per tal que l'amistat que hi ha hagut fins ara entre els 3, perduri per moltíssim temps. Ho puc dir més fort, però no més clar. Titlleu-me de mediocre, d'hipòcrita, del que sigui, m'és igual, que jo, almenys, lluitaré perquè d'aquí uns anys ens poguem fer una foto com la que hi ha aquí dalt. Ho sento, no us vull perdre.

la vida es una y vuela...VUELA!

Oloro el canvi, està darrera aquella cantonada! Avui ha sigut la prova, el primer dia. Mai havia baixat sola a Barcelona ni m'havia mogut amb bus, metro i tren per allà tota sola. M'ha agradat, sé que cada dia m'encantarà més i més. Però és fred....la ciutat és freda, no Barcelona en concret, sinó les ciutats en general. Vas caminant pel carrer amb cara sèria, saps que no et trobaràs a ningú conegut, ningú a qui regalar-li un somriure i un "hola!". És buit, gran, fred, estrany. Fa alguns dies vaig escriure que sentia que això se m'estava quedant petit, doncs avui m'he sentit com una estrella en l'univers. No sóc res! I aquí em penso que sóc alguna cosa, que la gent em coneix, que jo conec tot i tothom.

I el paisatge...tan diferent! El cant dels ocells i la brisa acariciant els arbres i l'herba ara seran clàxons de cotxes, d'autobusos i crits de turistes. Però té el seu encant. És ebullició, moviment, adrenalina, gent, diversió, coses noves, cada dia pots conèixer un lloc nou i començar a parlar amb algú desconegut.

Som-hi..........

holiday hijack

El continent africà és un espai bastant tabú. Si hi vols anar, la gent et comença a dir que no és gaire bona idea, que hi ha guerres, pobresa, poca seguretat, etc. Africafòbics. L'Àfrica sembla que espanta, per aquesta gent, potser el traurien del mapa i tot. Amb la quantitat d'indrets que hi ha per visitar molt millors!!
Després hi ha aquells, normalment noies joves, que diuen que els agradaria col·laborar algun dia amb alguna ONG, però que més tard, quan hi tornes a parlar, et diuen que abans anirien al Carib que a Sudàfrica o Gàmbia perquè fa por. En fi. Però també hi ha aquells que realment hi van, encegats a ajudar, dipositen totes les seves bones intencions sense preguntar-se si realment els africans necessiten tot allò, si tots els projectes tindran un futur. Africafílics. Els africafílics també són aquells que només veuen aspectes positius a tots els africans. Que si hem d'aprendre d'ells, que si són senzills i una gent magnífica, etc, etc. De gent bona i dolenta, n'hi ha arreu. Un exemple d'africafílics serien els anglesos. He estat un mes a Anglaterra i pel carrer, de cada ciutat i poble,  hi havia botigues solidàries a pilons, a les escoles, murals amb anuncis caritatius, per la televisió et bombardejaven per treure't diners, igual que els estancs als carrers, on un parell de vountaris repartien informació i a vegades inclús tenien una tauleta on et demanaven una firma i alguna suma de diners per ajudar x país per x catàstrofe.

No creieu que hauria d'haver un terme mig? Aurea mediocritas. Africanistes, es podrien dir. Aquells que tracten l'Àfrica igual que un altre continent, acceptant la seva situació, estant al terreny, visitant les seves meravelles i també les seves misèries, observant la seva gent, els seus racons, aprenent, ensenyant i compartint, com a qualsevol altre lloc, i després, després de tot, valorar, reflexionar sobre el tipus d'ajuda que necessiten, si és que en necessiten alguna. Conèixer, i després actuar.

No podem anar de rics caritatius solidaris ni d'escèptics que rebutgen l'Àfrica. Crec que a Occident tenim masses coses materials davant els ulls que interfereixen en les relacions humanes, consumim desorbitadament, fins al punt que ens importa més tenir l'últim model de mòvil que ser una mica millor persona.I l'excès de coses materials només crea enveges, avarícia i egoïsme. En canvi, a la majoria de països africans, potser són pobres econòmicament, però són rics humanament, i veuen la vida d'una manera més simple, amb els ulls del cor.

Que són diferents a nosaltres? I els xinesos, no ho són? I els filipins? Que necessiten ajuda? Potsr sí, o potser no. El que està clar és que s'han de canviar -renovar- les maneres de la cooperació, canviar el mètode. Donar prptagonisme als africans, primer veure, informar-se, aprendre, valorar, i després actuar. I no quedar-nos amb el que ens diuen les revistes d'ONG, sortir a comprovar-ho amb els propis ulls. Com? Doncs una proposta és fetnt camps de solidaritat, viatges solidaris. I és que actualment, l'Àfrica és un cementiri de projectes solidaris abandonats. Tot són fracassos. El desenvolupament és molt complicat, i no s'aconsegueix amb unes quantes aportacions monetàries, sinó a partir de canvis substancials en les relacions internacionals. Però això ja és una altra història...

A Anglaterra, una tarda vaig estar mirant un programa en què un grup de joves acostumats a viatjar a resorts de luxe per les vacances, s'anaven a un poblat perdut d'alguna civilització africana. Ells pensaven que anaven a un hotel de cinc estrelles, però l'organització els "segresta" i se'ls emporten a un lloc totalment oposat. Vivien amb els natius, feien el seu dia a dia, etc. Em va semblar ridícul. Uns joves fills de papa que la tele els paga i se'n van 5 dies a un indret de qui sap on, sense cines, ni perruqueries, ni centres comercials. Durant aquests 5 dies, els dos primers es queixen, volen tornar, el dia següent es van acostumant, col·laboren més amb les tasques del dia a dia de la família, etc. El penúltim dia comproven que aquella gent és tan generosa i amable i senzilla i meravellosa, i només fan que abraçar-se, amb un somriure a la boca, ja que s'han convertit en una gran família tots plegats. I finalment, l'últim dia, només són plors, no volen marxar, pensen que la vida és allò, que no cal gaire per ser feliç. Potser de debó ho senten, i han al·lucinat amb l'estil de vida d'aquella gent, però estic segura que cap dels cinc canviaria un any a la seva mansió per viure on han estat aquests 5 dies. Un show. I els africans, els ninots. Molt trist. Que visitin el país la gent que realment vulgui, que ho senti, i vulgui anar no per adonar-se de lo privilegiats que són al primer món, sinó simplement per ser, per viatjar a un indret i conèixer cultures i estils de vida diferents. Compartir, obrir ment. Ep, però sense càmares, eh. No hi ha necessitat de demostrar a la resta del món lo bones persones que som per viatjar a l'Àfrica i deixar de banda els luxes per 5 dies. És com allò de: quan la societat agafa el cotxe per anar al gimnàs, és que alguna cosa va malament. Doncs el mateix: quan la gent viatja a l'Àfrica amb jets privats i roba de marca i shampoos i telèfons mòvils, alguna cosa va malament.

tots els dies haurien de ser festa major!

http://www.youtube.com/watch?v=fyMhvkC3A84&feature=related

Algú em pot donar una bofetada? Algú em pot pessigar? M'està passant a mi, tot això? Algú em pot treure el somriure de la cara? I la pressió de l'estómag?
Quins dies....què grans. La millor festa major que he viscut mai, uns dels millors dies de la meva vida!!!!!!!!
No sé ni què escriure! No tinc res a dir, i alhora tantes coses....però em fa por que a l'escriure i transmetre tanta eufàoria, aquesta s'acabi, com si d'alguna manera s'esvaís. I la vull retenir per molt de temps encara!

Dissabte, després de llevar-me vaig anar amb els meus pares a la xocolatada, sabia que em trobaria algú allà. Tot era tan càlid...hi havia un petit escenari on una cantant i el seu acompanyant feien una mica d'ambient. Ni les quatre gotes van impedir refredar el moment. Van començar a tocar, la gent es va començar a animar, tothom ballant i rient! Jo m'ho mirava des de fora, amb la xocolata entre les mans, amb els meus pares i unes amigues a cada cantó. La gent estava feliç. Segur que eren les persones més felices d'aquell moment en tota la terra. El carrer decorat de festa, la música, gent gran i petita ballant, no sé....no podia parar de somriure. Vaig notar que m'estimava Vidreres molt molt més del que em pensava (i ja és difícil!) i que em sentia tan plena, tan d'aquí. Tinc aquell moment i totes les sensacions incrustades a la ment. Quines tonteries, però és així. Tant de bo tots els dies fossin festa major.

Després un sopar molt familiar i de concert! Increïble. El que em van fer dalt de l'escenari, adrenalina cent per cent, quin riure.........boníssim, em va encantar! Tot el show! I amb els amics al cantó! Passaven les hores i jo anava voltant, trobant-me aquell, ara l'altre..."ei Laura! Que sàpigues que et votaré!" Mil frases...mil sensacions. M'atrevia a tot! A parlar amb tothom! A fer tot! Un 10 de nit.

I diumenge el plat fort....nervis? Doncs no....sabia que no sortiria. I quan menys t'ho esperes, la vida et regala sorpreses. No puc descriure el que vaig sentir...va ser massa. La veritat és que em feia molta il·lusió sortir, volia sortir, sí! I mira....pubilla 2011-2012. I per estrany que sigui, no tinc paraules. Com tampoc per agrair tota la gent que...bff....m'estima. I això que tots els joves que em van dir que vindrien, no va venir ni un perquè van arribar tard! jajaja però enfi....és genial. Tot plegat. Tot tot tot tot! Espero no decebre ningú, perquè intentaré fer-ho de la millor manera possible i amb moltes moltes moltes ganes. No em puc creure que això m'estigi passant a mi, és massa bo. I tota la gent que després em va dir que em va votar, els que em van saludar, els que em van felicitar....ho sento per ser tan egocèntrica i parlar tant de mi, però és que va ser el meu dia!!!!!!!!!!!!! Hi havia gent que estava més contenta que jo....gent que li va fer ràbia que sortís, gent que em va sorprendre, gent de tot. Però sabeu què? Si he sortit, per alguna cosa serà. I tant és si fa un o quatre o 10 anys que sóc vidrerenca, el que importa és estimar el poble, i tenir ganes de donar el millor. I tota la gent que vaig conèixer ahir nit, gent fantàstica, senzilla, no sé....ara no puc parar de recordar converses, i imatges i emocions! Sens dubte....dies per emmarcar. Inoblidables. Ja diuen que tot el que ha de passar, passa. I que el temps posa tot al seu lloc. Aquests dies han sigut un bon exemple, de tot. Hip hip, hurra!!!!!!!! I acabar la nit amb ells 4....ballant i xerrant, coneixent-nos, i comprovant que en aquest món hi ha gent extraordinària!

Ah, se m'oblidava...no va faltar la no-presència del meu gran amic. Sembla irònic...i és que quan més baix toco i quan més amunt toco, ell desapareix. No hi és enlloc, el veig de lluny, com amb por de venir. I és que....t'adones que hi ha tanta gent...tanta gent tan meravellosa...que arriba un moment en què t'ho mires fredament i no entens res. Orgull? Por? Què nassos! Mal amic, i punt. Però és que ja ni m'afecta...i és un pèl trist. -.- M'he acabat acostumant jejeje Ja t'ho faràs, noi. :) Però qui avisa no és traidor, i seguint així, potser algun dia et gires i ja no hi ha ningú.

Què farem? No ho sé...tampoc vull pensar-ho. Només vull sentir......bff!

En el fons...tot és molt senzill. El que a vegades falta és temps. Res més. Sentiu les cascades que surten de dins vostre??????????????????????????????????

per mars i muntanyes

I és que a vegades...haig d'aturar-me i posar els peus i les mans a terra, per tornar a recuperar l'equilibri, per tornar a centrar el cap, per deixar de volar, per tornar a entrar al món real. Perquè tot és massa perfecte, ser tan feliç em dóna vertigen, perquè en qualsevol moment pots caure pel precipici, però...I don't give a damn! D'això es tracta.

http://www.youtube.com/watch?v=R-PmyAfQ5xY&feature=relmfu

Pensava que seria un merda dia. Ahir ja em vaig aixecar de molt, molt mal humor, només feia que estar enfadada amb mi, amb la vida, i amb els meus pares. Motius? Tonteries....que si l'strés, que si l'absurditat de mudar-se per quedar bé davant el poble per la presentació de les pubilles, que si el problema encara no resolt amb el teu gran amic...tot plegat. Però....va ser arribar la nit i tot canvià! Pujar a l'escenari, davant de tot el poble, dient quatre paraules, adrenalina cent per cent! No servirà de res, però em va agradar! M'agradaria sortir pubilla, en tinc ganes. Ja veurem. Després...més festa major, més música, més amics, més ambient, més llums, és de tot!!!!!!!!!! L'adrenalina anava pujant! Cançons conegudes amb gent que adores al teu cantó, tots ballant, tots cantant...bff.....em sentia tan plena...només podia fer que tancar els ulls, cantar, somriure i escoltar el que m'envoltava. T'estimo Anna!!!! Vaig dir-li...estava contents que tots ells fossin allà. Abraçada aquí, abraçada allà, salt amunt salt avall! No podia estar-me quieta....volia veure tothom i saludar les cares conegudes, ballar per tot arreu, cridar als quatre vents lletres de cançons increïbles. Cada tres passes m'aturava i saludava aquell, ara l'altre. M'encanta. Aquesta nit també he viscut sensacions de tot tipus, la veritat....he comprovat l'absurditat d'enrollar-te amb un desconegut (10 minuts de diàleg continua sent un desconegut, no?), la buidor que comporta això. As que rós. Tenia ganes de fer-ho, algun dia, per provar com et sents. I la veritat......ni ganes de repetir. Sé que depen de molts factors, que pot sorgir química molt ràpidament....però ahir no va ser el cas. I a sobre....al cap d'uns minuts s'estava enrollant amb una altra! Que gaudiu, us ho ben regalo! He comprovat que sóc una sentimentalista de cap a peus....ha de ser bonic, amb una persona especial, és igual el lloc, però sí la persona, que sentis aquells nervis a la panxa. Després vaig estar rient i ballant amb el mister de tennis, també amb una amiga seva, i una amiga d'aquesta amiga, fins que vam anar a buscar la parelleta, l'altre míster i una de les dones més increïbles que mai he conegut. I així fins al final de la nit! Ballant, cantant, rient.....bff.....els 4! Què més podia demanar?! Compartir moments així amb gent que aprecies moltíssim i veus poques vegades....amf...no té preu.

És en nits com aquestes, o no cal ni que sigui festa major, és sortir al carrer amb bicicleta, xerrar amb un, amb l'altre, estar en contacte amb la gent i amb l'entorn...i.....sentir-me estimada. Em sento estimada a Vidreres. Suposo que rebo el que transmeto, allò que dono.

I de postres....amb la xerrameca que portava a sobre, per fi es va resoldre la crisi amb l'amic. Si sóc sincera, m'és igual les vegades que decaiguem, com si estem tota la vida caient, el que m'importa és que siguem capaços i valents per tirar això endavant, per no deixar que res, que cap malentès, es posi entremig. Que ens en sortim. No sé si cada relliscada deixa cicatrius o no, però també és cert que les caigudes ens van fent forts, i aprenem, i tot rau en no cometre els mateixos errors la pròxima vegada. Potser és l'última crisi que patim en aquestes circumstàncies. El compte enrere a començat i d'aquí res estarem submergits qui sap on i amb qui. Crec que estem a prova de tot, no creus? Vinga va, a escalar la muntanya i recuperar el temps perdut! 

Que les vistes valen la pena...bé, el camí en si és el més bonic de tot, cada canvi que et vas trobant, cada entrabanc, cada rierol per calmar la set, cada sol que ens dóna escalfor, cada moment que un ajuda l'altre a aixecar-se, cada final, i cada nou inici. Les coses seran diferents, però la corda de l'amistat crec que es prou forta, almenys pel meu cantó. Només es tracta de no tibar-la massa per tal de no fer-se ferides a les mans. Equilibri. No sembla tan complicat, no? Hem tingut tot un any per aprendre i veure què és el millor i què no.Així que....som-hi, a emprendre noves aventures que la vida ens té preparades a Barcelona i on sigui! :)

ja ho deia jo...la monotonia mata

"La publicidad nos hace desear coches y ropas, tenemos empleos que odiamos para comprar mierda que no necesitamos. Somos los hijos malditos de la historia, desarraigados y sin objetivos. No hemos sufrido una gran guerra, ni una depresión. Nuestra guerra es la guerra espiritual, nuestra gran depresión es nuestra vida. Crecimos con la televisión que nos hizo creer que algún día seriamos millonarios, dioses del cine o estrellas del rock, pero no lo seremos y poco a poco lo entendemos, lo que hace que estemos muy cabreados."


Desempeñas trabajos que odias para comprar cosas que no necesitas.


La pregunta es, ¿qué te hubiera gustado ser?


La habilidad de pasar de todo aquello que no tuviera una verdadera importancia.


Siempre lastimas a quien amas.


Someone dixit...


"En definitiva, una película para ver, disfrutar y reflexionar sobre lo que la historia nos plantea a cerca de la sociedad de consumo en la que vivimos. Es, de algún modo, una invitación al autoanálisis para darnos cuenta de que no somos más que lo que han hecho con nosotros el sistema y el capitalismo. No hay una película tan clara y directa sobre los efectos deshumanizadores y enajenadores del consumismo como esta. Una obra digna de ver."


Lo dicho.

El club de la lucha