El continent africà és un espai bastant tabú. Si hi vols anar, la gent et comença a dir que no és gaire bona idea, que hi ha guerres, pobresa, poca seguretat, etc. Africafòbics. L'Àfrica sembla que espanta, per aquesta gent, potser el traurien del mapa i tot. Amb la quantitat d'indrets que hi ha per visitar molt millors!!
Després hi ha aquells, normalment noies joves, que diuen que els agradaria col·laborar algun dia amb alguna ONG, però que més tard, quan hi tornes a parlar, et diuen que abans anirien al Carib que a Sudàfrica o Gàmbia perquè fa por. En fi. Però també hi ha aquells que realment hi van, encegats a ajudar, dipositen totes les seves bones intencions sense preguntar-se si realment els africans necessiten tot allò, si tots els projectes tindran un futur. Africafílics. Els africafílics també són aquells que només veuen aspectes positius a tots els africans. Que si hem d'aprendre d'ells, que si són senzills i una gent magnífica, etc, etc. De gent bona i dolenta, n'hi ha arreu. Un exemple d'africafílics serien els anglesos. He estat un mes a Anglaterra i pel carrer, de cada ciutat i poble, hi havia botigues solidàries a pilons, a les escoles, murals amb anuncis caritatius, per la televisió et bombardejaven per treure't diners, igual que els estancs als carrers, on un parell de vountaris repartien informació i a vegades inclús tenien una tauleta on et demanaven una firma i alguna suma de diners per ajudar x país per x catàstrofe.
No creieu que hauria d'haver un terme mig? Aurea mediocritas. Africanistes, es podrien dir. Aquells que tracten l'Àfrica igual que un altre continent, acceptant la seva situació, estant al terreny, visitant les seves meravelles i també les seves misèries, observant la seva gent, els seus racons, aprenent, ensenyant i compartint, com a qualsevol altre lloc, i després, després de tot, valorar, reflexionar sobre el tipus d'ajuda que necessiten, si és que en necessiten alguna. Conèixer, i després actuar.
No podem anar de rics caritatius solidaris ni d'escèptics que rebutgen l'Àfrica. Crec que a Occident tenim masses coses materials davant els ulls que interfereixen en les relacions humanes, consumim desorbitadament, fins al punt que ens importa més tenir l'últim model de mòvil que ser una mica millor persona.I l'excès de coses materials només crea enveges, avarícia i egoïsme. En canvi, a la majoria de països africans, potser són pobres econòmicament, però són rics humanament, i veuen la vida d'una manera més simple, amb els ulls del cor.
Que són diferents a nosaltres? I els xinesos, no ho són? I els filipins? Que necessiten ajuda? Potsr sí, o potser no. El que està clar és que s'han de canviar -renovar- les maneres de la cooperació, canviar el mètode. Donar prptagonisme als africans, primer veure, informar-se, aprendre, valorar, i després actuar. I no quedar-nos amb el que ens diuen les revistes d'ONG, sortir a comprovar-ho amb els propis ulls. Com? Doncs una proposta és fetnt camps de solidaritat, viatges solidaris. I és que actualment, l'Àfrica és un cementiri de projectes solidaris abandonats. Tot són fracassos. El desenvolupament és molt complicat, i no s'aconsegueix amb unes quantes aportacions monetàries, sinó a partir de canvis substancials en les relacions internacionals. Però això ja és una altra història...
A Anglaterra, una tarda vaig estar mirant un programa en què un grup de joves acostumats a viatjar a resorts de luxe per les vacances, s'anaven a un poblat perdut d'alguna civilització africana. Ells pensaven que anaven a un hotel de cinc estrelles, però l'organització els "segresta" i se'ls emporten a un lloc totalment oposat. Vivien amb els natius, feien el seu dia a dia, etc. Em va semblar ridícul. Uns joves fills de papa que la tele els paga i se'n van 5 dies a un indret de qui sap on, sense cines, ni perruqueries, ni centres comercials. Durant aquests 5 dies, els dos primers es queixen, volen tornar, el dia següent es van acostumant, col·laboren més amb les tasques del dia a dia de la família, etc. El penúltim dia comproven que aquella gent és tan generosa i amable i senzilla i meravellosa, i només fan que abraçar-se, amb un somriure a la boca, ja que s'han convertit en una gran família tots plegats. I finalment, l'últim dia, només són plors, no volen marxar, pensen que la vida és allò, que no cal gaire per ser feliç. Potser de debó ho senten, i han al·lucinat amb l'estil de vida d'aquella gent, però estic segura que cap dels cinc canviaria un any a la seva mansió per viure on han estat aquests 5 dies. Un show. I els africans, els ninots. Molt trist. Que visitin el país la gent que realment vulgui, que ho senti, i vulgui anar no per adonar-se de lo privilegiats que són al primer món, sinó simplement per ser, per viatjar a un indret i conèixer cultures i estils de vida diferents. Compartir, obrir ment. Ep, però sense càmares, eh. No hi ha necessitat de demostrar a la resta del món lo bones persones que som per viatjar a l'Àfrica i deixar de banda els luxes per 5 dies. És com allò de: quan la societat agafa el cotxe per anar al gimnàs, és que alguna cosa va malament. Doncs el mateix: quan la gent viatja a l'Àfrica amb jets privats i roba de marca i shampoos i telèfons mòvils, alguna cosa va malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada