I quan ens sembla que el món s'ha aturat, quan ens tiren la galleda per sobre, a fora tot continua igual! Com pot ser? Com pot ser que la gent continuï anant a treballar, que les botigues obrin a l'hora de sempre, que els alumnes vagin a l'escola? És que a ningú li importa la teva tristesa i buidor?
http://www.youtube.com/watch?v=4rTcwQT9kyQ
I llavors, quan els minuts et semblen grisos, t'incorpores a la teva rutina, agafes la bici, amb la motxilla a l'esquena, amb una cara més apagada de l'habitual, i contemples, sense voler, la sortida del sol entre les palmeres del passeig i els pals dels vaixells del port, tot esquivant la gent i els cotxes, tot sentint la brisa matinal suaument a la cara, adonant-te que cada matí, la foscor deixa pas al sol, que és un nou dia, i que el temps no s'atura per ningú.
Són aquests moments els que ens fan madurar? I els que ens fan ser més forts? Bé, segurament és el mateix. I un passeig per aquell parc, on cada racó et transporta a instants d'infantesa. Una sensació de sentir-te com a casa. I mentre escric aquestes línies, de camí a casa, desitjant arribar ja, després d'un temps interminable d'espera per vagues i merdes, i llançar-me als braços de la meva mare. Baixo, la veig, agafo aire, somric, i intento no vessar cap llàgrima. Amb ella i els altres dos, el merda dia es passarà més ràpid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada