http://www.youtube.com/watch?v=VuHP2PNFVWk
Bé...si tenia alguna esperança de viure alguna cosa semblant (ja que, amb totes les línies i parades de metro que hi ha a Barcelona, pujo a la de Verdaguer), ja ha ben caigut per terra. 4 dies són suficients per qüestionar-te tot, per comparar-ho tot. I, no sé si per sort o desgràcia, la balança no està gaire equilibrada. Però....sé que serà així per poc temps. Per sort, això sí.
El més xocant? L'anada. El viatge (periplè) per arribar a la universitat. Anant ràpid, uns 35 minuts, anant ràpid. I vivint a la mateixa ciutat! Es veu que és la mar de normal....però em costa entendre-ho. Acostumada a sortir 3 o 4 minuts abans de les 8.15. Acostumada al verd, blau i la calma. Hola a la grisor. Sí, és un trajecte gris. Amb presses, amb conductors emprenyats, amb vianants poc curosos, tothom aïllat de tothom pels seus MP3, malgrat que els carrers estiguin de gom a gom. Paradoxes de la ciutat. Ni un simple "bon dia!".
Agafar el metro i gairebé entrar empenyada abans soni el "pip-pip-pip", ben aixafada. Cares apagades, sèries, grises. Em recorda el metro que sortia a la sèria d'en Shin Shan, que entre tots es menjaven els "sobacos" de tots....no és tan a l'extrem, però va encaminat, el meu cas. Ah, i amb la motxilla ben agafada, per evitar que em manguin alguna cosa...
Des de que surto de casa fins que arribo al meu destí, vull semblar com si fos una barcelonina de cap a peus, intento que no se'm noti que vinc d'un poble de set mil habitants i que tot això m'espanta una mica. Però quan més m'esforço a semblar-ho, més malament em surt, i em sembla que tothom em mira i se'n riu. Com vols? Ningú es fixa en ningú, aquí...I mentre em passo els minuts al metro...observant les cares de la gent, penso..."no sabeu el que us perdeu, en una ciutat!" (sobretot quan em creuo amb estudiants d'institut).
Tot i que té la seva gràcia, com empanar-te mirant els immensos corrents de gent que passa per davant els teus ulls i imaginant històries de les seves vides, fixant-te com vesteixen, com deuen ser de caràcter, quins deuen ser els seus hobbies a jutjar per les aparences, posant l'ull sobre algun noiet atractiu, etc., estic ansiosa perquè m'arribi la tarja del Bicing. Oh sí.
Un cop arribo, no conec a ningú, potser un 0,001%, al meu amic, i alguns que hem anat fent, prou simpàtics, bé, no tots. He creuat a una. No he vist persona més poc modesta que ella, egocèntrica i taladradora! És horrible. Podria estar hores i hores parlant, taladrant-te el cap, sense fer ni una pausa per què puguis dir res, parlant només d'ella, de com és, del que fa, del que li agradaria fer. El primer dia et sembla divertida, li somrius i l'escoltes, però el segon dia la vols evitar tant com sigui. Brrrrrrrrrrr! Amb tanta gent....hi ha gent de tot. Es tracta de saber amb qui vols anar i amb qui no. Bé, saber-ho és fàcil, fer-ho, no tant. No sé....em costa obrir-me...tampoc vull, ni em ve gaire de gust, encara. No trobo la necessitat que la gent sàpiga coses d mi, ni com penso...potser és una por inconscient, no ho sé, però de moment prefereixo mirar i escoltar tot el que m'envolta...que no és pas poc.
Les classes són prou interessants, sobretot l'última d'avui, que m'ha deixat amb un bon regust de boca i amb ganes de tornar. Preguntes reflexives molt interessants, explicacions entenedores....història. Això és el que m'agrada. Ciència política? No ho sé pas...i si estigués fent millor humanitats? Bff....ara a esforçar-me al màxim, pencar, i l'any que ve ja es veurà. Que tampoc estarà tan malament! Lo pitjor de tot? Saber que hi ha 4 repelents periodistes per allà voltant (perquè a sobre els profes ho van preguntant i ells van aixecant la mà...), que tu podries ser un d'ells per 0.096 punyeteres dècimes. Quin fàstig. argggggggggggggggggggggggggggg.
Sens dubte....tot és molt fred. El tracte entre alumnes i alumnes (n'hi ha tants, que mai podràs agafar confiança a tots!), el tracte entre professors-alumnes...i clar, això xoca, perquè és molt diferent a com era aquí (o allà, no sé com dir-ho ara). M'estic com aclimatant...venint d'un lloc ben càlid, on saludaves a tot déu pel passadís, tothom et coneixia, a aquí, que ets i seràs un complet desconegut per a la majoria.
Des de gairebé el primer dia que tenia bastantes ganes d'arribar a casa...és tot massa diferent per assimilar-ho tot de cop i de pressa. I a mi que m'agrada fixar-me en cada detall, i pensar i pensar sobre allò....no dono a l'abast. Segurament és un dels moments de la meva vida en què més gent estic coneixent de cop, només que a la classe ja som 103....dóna molt per dir. Em fa por no trobar-me a gust amb la gent...no trobar el meu lloc. Però....fa 4 anys pensava el mateix (i en un institut és molt pitjor), i només cal veure l'evolució. I com diu la frase..."el temps ho posa tot al seu lloc". Gent per aquí, gent per allà, informació d'això, informació sobre lo altre...tenia ganes de marxar per poder pair-ho tot, amb calma, sense horaris ni gent pel voltant. I per fi hi sóc. I després del sopar d'avui, explicant totes i cadascuna de les anècdotes que m'han passat en quatre intensos dies a la meva família durant més d'una hora, estic com més buida (en el sentit positiu), més calmada, més a gust, i amb més força per emprendre una nova setmana, segur que millor que aquesta, això sí, després d'un cap de setmana de tres dies.
Que no m'has dit, que no m'has dit, com ho tens per escapar-te amb mi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada