Cada pas que faig, més por m'entra al cos. Què se suposa que haig de fer? Estic fent les coses bé? A qui escolto? No vull fer-me més mal, i encara menys, fer mal els altres, i que les coses canviin. Sí...que les coses canviin. Em poso a plorar només pensar-ho....res d'això hagués passat si sigués més forta, si sapigués dir que no, si no em deixés endur. Ni l'un, ni l'altre. Però què més dóna...ara ja està. I no me'n penedeixo de res. Sembla que estigui jugant. A què jugues, Laura? Sembla un culebrón. I els culebrons mai tenen finals feliços. Amb lo bé que estaves tota sola...sense preocupacions, sense patiments. Però la vida a vegades és complicada jejeje. No podem esquivar-ho tot, ho hem d'afrontar. Cara a cara, amb el cor a la mà. Com diu una frase..."sempre acabem fent mal a les persones que més estimem". Quina merda frase! Per què té raó?! Però és que és l'últim que vull, això! Abans me'n vaig a fer un any savàtic i deixo tot això...
Són ells dos..són....dues de les persones més importants de la meva vida. Si faig un pas a l'esquerra, faré mal a un, i si faig un pas a la dreta, faré mal a l'altre. Et felicito, Laura, et felicito. A més de guanyar al pubillatge, has guanyat el premi a la persona que embolica les coses més estranyament! No m'atreveixo a fer res...com si estigués envoltada de vidre i si em mogués trenqués tot. Ara és típic de dir...."fes cas als teus sentiments". Però és que són masses! I són tan intensos per les dues bandes! I són tan diferents! De fet, ja no sé ni el que sento. Per una banda tinc ganes d'estar completament sola, a la meva bola, coneguent gent nova...però per l'altra vull continuar sentint, vull sentir-me estimada, corresposta. No vull més menjadures de cap, més enveges, més malentesos, més carabasses. I tinc les dues opcions al meu abast, o això crec. És més, crec que tinc més que aquestes dues opcions, tot i que no són gaire clares. Semblo una científica, analitzant el problema, proposant hipòtesis, buscant solucions....quin fàstig. Sóc partidària de que els sentiments i la ciència no són compatibles. Només faltaria...que també es pogués controlar això. Només es tracta de buscar la bellesa en el caos. I quin bon caos.
No sé què faré ara per ara, però no tingueu cap dubte que donaré absolutament tot i lluitaré fins on sigui per tal que l'amistat que hi ha hagut fins ara entre els 3, perduri per moltíssim temps. Ho puc dir més fort, però no més clar. Titlleu-me de mediocre, d'hipòcrita, del que sigui, m'és igual, que jo, almenys, lluitaré perquè d'aquí uns anys ens poguem fer una foto com la que hi ha aquí dalt. Ho sento, no us vull perdre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada