L'altre dia vaig llegir que no és viatger qualsevol que es llanci a descobrir camins del món. Es requereix alguna cosa més...un sentit de l'aventura, una avidesa per conèixer l'altre, indiferència a certs paràmetres imposats per la societat. Allò que diuen...."alma viajera".
Diuen, també, que la vida és més simple del que creiem: o reuneixes el valor per cumplir els teus somnis o et pudreixes com un espectador, vivint la vida que altres han ideat per tu.
Tal com diu en Marc Serena, l'autor del (magnífic) llibre "La volta dels 25", fer la volta al món és un d'aquells projectes vitals que, si t'ho penses dues vegades, acabes per no fer-ho. Un llibre que retrata el món, on es dóna veu a 25 joves totalment desconeguts per la societat, però amb molt a dir, i amb molt que aprendre d'ells.
Una mostra de coratge i valentia, i és que endinsar-se en una aventura d'aquestes característiques no ho fa qualsevol. Des de Johanesburg fins a Moscou, passant pel Japó, l'Índia, Tailàndia, Vietnam, Austràlia, Nova Zelanda, gran part de Sudamèrica, Estats Units i molts països més, el jove periodista recórre món amb poca cosa però ben ple d'il·lusió i, sobretot, amb la ment i els ulls ben oberts. Una predisposició difícil de trobar en el jovent d'avui en dia...
Un llibre ple de contrastos, llocs on no hi ha menjar als supermercats i llocs on es fan concursos per a veure qui menja més. Sí, el nostre món. I el que el llibre relata no es troba en cap guia de viatges, sinó que és l'experiència viscuda per un jove sense prejudicis que viu la realitat de cada país de primera mà.
Sens dubte, a cada pàgina hi ha alguna cosa per treure, pots sentir l'olor de l'Índia més profunda, o l'humitat de la selva amazònica al cos, o commoure't pels versos d'una poetessa africana, o sentir l'il·lusió dels somnis d'una jove cosmonauta russa. Cada capítol, una lliçó. I segur que això és només una petita porció del que en Marc va viure...però, tot s'ha de dir, ho ha transmès d'una manera exquisita.
"Sempre penso que, si tens mans, cames i estàs bé de salut, no ets pobre. Perquè ja tens la manera de canviar les coses". Paraules d'en Leonardo, de Mozambique.
També trobem petites lliçons d'història..."Els anglesos van estar a Zimbabue des del 1890 al 1980. Durant aquest temps, el milió de blancs que vivia aquí disponia del 70% de les terres en règim de propietat, a més de les terres públiques. Una part important de la població negra va ser expropiada i va passar a viure en els pitjors indrets, en petites cases al cantó dels poderosos. En els bars i restaurants se seleccionava la gent pel seu color. A conseqüència d'això, si tot aquest temps vam ser tractats com animals...ara hem de fer com si res (respecte els blancs)? Algú podia pensar que la colonització per part dels blancs no tindria conseqüències? Moltes persones arrosseguen un complexe d'inferioritat que ve d'aquesta època. El problema el tenim a les escoles, que no són capaces de formar ciutadans forts, lliurepensadors."
"La nostra vida pren rumb quan conectem instants d'extrema felicitat i emoció, com l'excitació que sentim en un concert de música, o quan som corresposts en l'amor, etc". Paraules d'una estrella del pop coreana. I és que la música no té fronteres. "-Mira, quan et sembli que ja és massa tard...és el moment de començar"
"Quan tens força i passió per viatjar, és quan et falta temps i diners; i, quan tens temps i diners, et falta la força i la passió".
"Els medallistes d'or xinesos van rebre 100.000 €. Els paralímpics, en canvi, reben només el que equival a 5.400€." Lliçons d'injustícia, en aquest cas d'un paralímpic de Hong-Kong.
"A mesura que avanço em trobo indigents, desemparats, orfes...un ambient que fascina a alguns turistes paparazzi, que si veuen un home sense cama ho fotografien amb la seva sofisticada càmera. I per la nit repassen les fotos còmodament a l'habitació de l'hotel." Reflexions després de passejar per l'Índia, un indret que no et deixa indiferent.
I a mesura que anava llegint, anava apuntant tot de llocs que fins aleshores m'eren desconeguts però que amb les descripcions que feia, m'hagués submergit entre les pàgines del llibre...com els temples d'Angkor, o l'illa Busuanga, de Filipines, que descriu "No hi ha ni bancs, ni restaurants, ni asfalt, ni polítics, ni impostos, ni diaris, ni ordinadors, ni cabines telefòniques...estic en un món utòpic?", amb els paisatges paradisíacs quan surt a pescar amb en Renante i en Riki, des d'on contemplen la posta de sol..."el blau del mar pren ara els colors de la posta de sol. Què es deu sentir quan aquest paisatge és el pa de cada dia? Pot tanta bellesa acabar convertint-se en una rutina? Fa falta que existeixi la poesia vivint en un entorn com aquest? Diria que no vull veure cap més posta de sol, mai més. [...] Salto de la barca i noto que els meus peus s'enfonsen a la sorra més de lo normal. És el meu cor que s'ha fet més ample?" I com el seu, el meu també, al llegir paraules així...
Tocant la sensibilitat d'un emprenedor australià: "Un cap d'any em va tocar fer guàrdia. Fou una de les pitjors nits que recordo. Vaig haver de tractar una noia de 26 anys que havia estat violada i torturada durant quatre dies. Va aconseguir escapar i avisar els veïns, però estava en una situació molt complicada. Tenia ferides internes i externes, sagnava per tot arreu, tenia la cara destrossada, les costelles trencades...La vam aconseguir "resuscitar" i al cap d'una setmana ja tenia l'alta. Però em va destrossar. Em vaig enfonsar...com és possible que algú fés allò? Com pot ser el món tan macabre? Va ser llavors quan vaig decidir que no valia la pena tenir fills per portar-los a un món com aquest".
Aprendre coses de cultures que ni tan sols sabia que existien, com els maorís, de Nova Zelanda, els amos del país fins que els anglesos van arribar a colonitzar-los. Tenen problemes per conservar la seva cultura, el govern els volia assimilar culturalment, i tal com diu Te Rahui, "això és impossible, no pots forçar a ningú a deixar de ser qui és". "Diuen que amb només una generació es pot perdre una cultura i que es necessiten quatre per recuperar-la". "Els mariners no temen per estar a prop o lluny del destí...si tene clar el rumb.
Punts de vista d'un inventor argentí vers l'educació dels nens..."sobrecarregant d'obligacions els més petits, els limitem la capacitat de pensar. Els joves tendim a ser pensats pels altres, més que a pensar pel nostre compte. Jo evito la televisió perquè no vull viure la vida dels altres. Els nois i noies sense tanta tecnologia tenen més temps per a definir la seva pròpia vida". Grans paraules...i com no, alguna que altra paraula opinant sobre el món d'avui en dia..."el nostre món es dirigeix al colapse, tenim una societat ignorant, abocada a la televisió i a la manipulació. Vivim en un gran mercat i no en una gran societat. Tot es redueix a comprar i comprar. Quan el sistema se'n vagi a la merda, ens adonarem de que hi ha una altra manera d'actuar. Una societat on cadascú es podrà desenvolupar. L'educació és la única que pot cambiar-ho tot." "Tampoc em recolzo en la religió formal, amb la filosofia en tinc prou. Tot i que entenc que hem de creure en alguna cosa més elevada, sinó això seria un món materialista sense principi ni fi. [...] El món funciona perquè hi ha algun element màgic que el regeix. En moltes cultures l'anomenen Déu, però jo diria que és la naturalesa mateixa, alguna realitat superior que considero meva".
Per fer-nos veure el preu de coses que aquí considerem ben normals..."Hi ha una família que té sis fills i tan pocs diners que no pot pagar ni l'acta de naixement. Això vol dir que una de les meves alumnes, a efectes legals, no existeix. La tenim d'oient, intentem que segueixi la classe com els demés. Un dia li vam aconseguir una motxilla amb tot el material. Al cap d'uns dies, va tornar sense res. Se l'havien venut." Paraules d'una mestra de Chiapas, Mèxic.
"A Àsia, el blanc és el color de la mort", cada dia s'apren una cosa nova...
I acabant el viatge...no podia faltar el punt de vista d'una jove canadenca que somia amb un altre món, una mica millor, més just.."hi ha gent descontenta que es deprimeix, però també hi ha aquells que lluiten". "Ella porta les idees a la pràctica: no té ni cotxe, ni joies, recicla, evita les bosses de plàstic, vesteix amb roba de segona mà..." "Fa falta disciplina, el més fàcil és ser un gran consumidor." "Intentar que el que pensem i el que fem s'assembli és una lluita constant".
Lliçons diferents, de gent ben diversa, però que com a mínim, compartim una cosa: el món en què vivim. Un de sol. I és que en el fons...malgrat totes les diferències culturals, socials, polítiques...tots som una gran família que vivim en una mateixa casa. I viatjant així, crec que és quan més t'adones que no som tan diferents els uns amb els altres. Quan coneixem gent d'arreu, quan coneixem la seva manera de pensar, els seus somnis, etc., veiem que compartim o no els seus punts de vista, i això és l'experiència més enriquidora de la vida. Tendim massa a fixar-nos en les diferències i no en els petits detalls que ens fan ser iguals, com els sentiments.
Al final del camí em preguntaran:
-Has viscut? Has estimat?
I jo, sense dir res, obriré el meu cor ple de noms. (Pere Casaldàliga)
http://www.youtube.com/watch?v=ZxYGeTV6fCw
Boníssima entrada! M'ha semblat molt interessant.
ResponElimina