I la màquina es va activant, després d'estar uns dies rovellada.
Comprovant de primera mà que la vida pot ser molt dura...veure com una persona propera a tu pateix d'una manera immesurable a causa d'un desamor. Em sento estúpida per recordar-me a mi, a vegades vessant llàgrimes per algun noi que no m'ha dit això o no m'ha fet lo altre. No en sabem res, del que és estar fotut. Després de 17 anys que tot s'acabi d'una revolada, que la felicitat de dues -o tres- persones s'esfumi com l'aire...i viure l'angoixa de primera mà. Amb una nena pel mig. Frustració, impotència, decepció, tristesa...no sé com ajudar-la, però almenys sap que hi sóc, l'ajudo a tirar endavant, es desafoga...i em fa arribar tots aquests sentiments de ràbia...tot i que no em puc ni imaginar el que li passa per dins...
Amb el capbaix em diu que mai m'enamori...riem i les dues sabem que és impossible. Estem fets per estimar, i sentir-nos estimats. I precisament això, és el que ens fa témer tant a l'hora de llançar-nos. La por a fracassar, a no ser estimats. Però....la vida està feta d'il·lusions, esperances i desil·lusions. De tempestes i de tranquil·litat. I sempre guanya el que tira endavant, és igual el nombre de derrotes que porti a l'esquena.
Va, ànims!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada