No amb mi, ni amb la meva germana, ni amb la meva mare, ni tampoc amb el meu amic.
Sinó amb la vida.
Per què és així? Per què som complicats? Per què la vida és complicada?
L'altre dia estava esperant el metro i de sobte, entre la multitud, veig dues cares conegudes, familiars....eren els meus cosins!!!!! De part d'un dels vuit germans del meu pare. Els vaig mirar, ells no em van veure, i no vaig fer l'esforç d'anar-los a dir res. Com si no ens coneguéssim. No és culpa meva, ni seva, sinó de la complicadesa de família de part de pare que tenim, tots barallats (per diners i merdes), sense contacte, sense confiança, malgrat tots visquin a Barcelona i rodalies. Què trist. Em vaig sentir fatal per no senitr res vers ells. Una altra de les germanes, és ezquizofrènica. És la causant de la majoria dels problemes que hi ha, perquè ningú sap què fer amb ella i què passarà quan l'àvia no hi sigui. És igual, culpa de tots plegats, mil històries enrevessades que em fan venir malestar quan les escolto...
Per què no poden parlar com persones normals i arribar a un acord? Per què em fa la sensació que ningú s'estima entre sí, en aquesta família? M'ha costat i tot trobar alguna foto....i encara falten cosins....enfi.
Per què esà la família de part de mare tota separada, a milers de km de distància? Per què una cosina té síndrome de bipolaritat, igual que el seu fill, de només 5 anys? Per què existeix una malaltia que s'anomena esclerosi múltiple i l'ha de patir la meva àvia? Per què no puc abraçar els meus avis quan vull? Per què no puc tenir mil dos cents euros al compte bancari i anar a veure'ls? Vull anar-hi ja, però ja, o serà massa tard. I no em penso quedar de braços plegats, a espavilar-se i a treure aquests diners d'on sigui.
Per què una nena (repreciosa) de només dos anyets ha de patir el que està patint només perquè l'amor entre els seus pares s'hagi acabat? Per què el meu tiet no pot fer les coses bé? Per què fa tant de mal l'amor fins a extrems inimaginables? Per què ella ha de patir tant?
Quin món és, aquest? Són preguntes simples, algú me les pot contestar. Perquè n'estic farta, de que tot sigui tan difícil. No podem ser una mica justos, repartir millor, estimar més, pensar més en els altres, consumir menys, pensar més, donar més, criticar menys, mentir menys, dir més sovint el que sentim, actuar millor?
Suposo que tota família deu tenir els seus problemes...però això no em consola. Aquesta és la MEVA família, i em dol no sentir-la a prop i unida.Veure que només hi ha foscor.
http://www.youtube.com/watch?v=7AW9C3-qWug
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada