Hi ha dies en què em trobo completament perduda, desorientada, desanimada, trista. No sé què vull fer amb el meu futur, tampoc estic bé amb el present. Tinc dubtes de tot, de si me'n sortiré, de si arribaré allà on vull arribar. I de cop, per alguna banda, et llancen un avís, una espurna d'escalfor que et fa recordar tot, la teva vitalitat i energia per lluitar per allò que vols, que sempre has volgut, però potser se t'havia oblidat. Avui, l'avís ha sigut aquest:
http://noticies.sirius.cat/2011/10/els-pirates-no-son-els-somalis-sino-els.html
Un vídeo d'una mena de diari alternatiu que fins a dia d'avui era desconegut per a mi, en què parlava sobre qui són veritablement els pirates, si les somalís, o nosaltres, els occidentals. Petit documental molt semblant a un que el tinc al top five de "cine de denúncia", La pesadilla de Darwin. Vídeos en què, a mesura que avancen els minuts, la impotència et va corroent per dins més i més, i veus que has de fer alguna cosa, i t'assalta la pregunta de...COM?! I recordes tot el que algun dia et vas dir: ser periodista i fer reportatges com aquests, investigar totes les injustícies, escriure, fer documentals, difondre! A webs, blogs, diaris alternatius, revistes merda...és igual, on sigui, i anar pujant mica en mica. És clar que m'agradaria tenir poder dins organismes internacionals, com l'ONU, i amb una sola signatura o unes quantes reunions poder canviar algunes decisions que es prenen, però.....no vull semblar utòpica. Només vull no fer-me la sorda a les injustícies, sinó anar cap a elles i treure-les a la llum, i intentar canviar-ho. Necessitaria 5 vides per poder escriure sobre totes les injustícies que hi ha al món, però només en tinc una, així que s'haurà d'aprofitar al màxim.
El problema és que no sé gaire com arribar a convertir-me en una persona capaç de fer tot això. Què haig d'estudiar? Vaig bé fent polítiques? Necessito obligatòriament el grau de periodisme? I si faig periodisme humanístic, serviria igual, tindria igual influència i iguals coneixements? No sé...De moment, tinc un any per pensar en què faré l'any que ve. I si pel camí se m'oblida, només em caldrà mirar aquesta entrada. Espero.
Però crec que el més important és que mai se'm treguin les ganes de lluitar contra tot això...amb el simple fet de sentir la injustícia, és igual què hagis estudiat, perquè la força de lluitar et tirarà endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada