15 O

Dia que farà hisòria. Orgullosa d'haver participat i no haver-m'ho mirat des del sofà, pensant que els altres ja ho estan fent i no cal la meva presència. Els peixos petits van creixent, encara que només surtin quan hi ha malestar, però hi són, i amb això ja me'n vaig a dormir amb un bon regust de boca. Veure que no estàs sola, veure que hiha gent que sent la mateixa ràbia i impotència davant les injustícies. Fem-los saber que no estem ni sords ni cecs.

***
"Ets la tia perfecte, per com penses, per com ets, pels teus gustos, intel·ligent, aventurera..., però no sento res per tu". Un discurset així fa mal, i quan es repeteix el mateix, de persones diferents, per segon cop, en poc temps, encara fa més mal. Serà que tinc un problema? La meva personalitat, sigui com sigui, bona o dolenta, agradi o no, serà un fre per a tothom? Mai seré estimada? Exagero, ja ho sé...però em sento com si mai ningú em pogués estimar més. Potser és que els dos que m'ho han dit són massa amics meus, i per això no poden sentir alguna cosa més? No ho sé....
Bé, era el que volies, no? Sentir-te lliure, parar amb allò que no t'omplia, fer la teva vida...i ell es veu que pensava el mateix. Va ser una bola que vam haver de treure, però ha durat el temps suficient, ja està, no podem ni volem anar a més, o ho acabaríem espatllant. Lo nostre va ser fa dos anys, i el que va passar fa un mes era aquella cosa que teníem a dins i s'havai de treure, i va ser increïble, tant aquell dia com els següents, va ser màgic, per segon cop, i em va ajudar moltíssim a veure moltes coses. I ara ja està, la flama és com si s'hagués apagat, senzillament perquè cap dels dos l'ha anat alimentant prou. Però el sentiment de buidor m'és impossible no sentir-lo, com sempre sempre sempre em passa. I, ho reconec, el de por també. Què passarà ara? I si no hi ha ningú més a la meva vida? I si mai sóc estimada? La majoria dels meus amics són nois, i si potser tots els nois només em veuen com una amiga, i mai em podran veure com algo més? Sé que tinc un caràcter simple, no sóc gaire femenina, no em cal una noia perquè m'acompanyi al lavabo, no em cal arreglar-me per sentir-me bé, no m'agrada fer dos petons, prefereixo córrer i suar i pujar muntanyes, i anar a la meva bola....potser és que tot això no és compatible amb els gustos dels nois...jo què sé.
Suposo que és por. Com també ho és el fet que et sentis impotent davant una persona que segurament t'agradi moltíssim, però no sàpigues què fer, sentir-te petita, indefensa, absurda, perquè....com vols que es fixi en tu? Si té la seva vida, si té la seva xicota (crec), si és molt més gran....por a fer qualsevol pas per allunyar-lo. Por a estar massa temps sense veure'l, però també por a veure'l massa sovint i que t'acabi agradant més i més i més i no poder passar de la línia de l'amistat. Ets una cagada, en això de l'amor....per què no et treus la capa de por, de feblesa i de vergonya que tens a sobre? No ets tu la que deies que sempre havies de dir el que pensaves i senties, de lluitar per allò que realment vols, de donar-ho tot, encara que t'emportis un "no" de resposta??
Sí, crec que era jo. Però és com si hagués retrocedit una passa, ja que al no estar cada dia en el meu ambient, em vaig callant les coses, em fa vergonya dir què se'm passa pel cap, per qüestió de confiança i seguretat, i suposo que se'm van fent boles i necessito algú que em cridi a l'orella....ei! Endavant! Que no importa els cops que caiguis, que al final del túnel sempre hi ha la llum! Però tampoc em sento malament...potser és que m'agradaria estar bé amb algú, lligar-me a algú amb qui realment senti coses, compartir la meva vida amb una única persona per algun temps, estimar de debó, plenament, donar-ho tot i rebre-ho tot, sentir-te estimada. I qui no, no? I ja fa massa que no sento res així....no sé ni si mai ho he viscut, al 100%.

La part positiva? Que els 3 tornarem a estar units i bé, sense incomoditats, compartint estones d'amics, i res més. I sí, en tinc ganes, perquè sé amb molta certesa que alguna cosa ens uneix, epr molt diferent que siguem tots tres, i som capaços de superar tot, està demostrat.

***

"Si tinguessin la prova de que Déu no existís, estan segurs que els homes la voldrien veure? Dos mil milions de persones viuen per sota del llindar de la pobresa. La meitat de la població sobreviu sense gairebé res. S'han preguntat què és el que fa que resisteixi aquest món tan mal estructurat, tan desequilibrat? Doncs l'esperança! L'esperança que existeix una força superior, l'esperança d'una vida millor després de la mort. Anomenin aquesta esperança Déu o fe, com vulguin.
Els homes no han tingut la necessitat de creure en Déu per matar-se entre ells, però sí per sobreviure. L'ésser humà és l'únic ésser viu que tem la mort, i les primeres mostres de religiositat es remunten fa cent mil anys. Si aportessin al món la prova científica que Déu no va crear la vida a la terra, aquest món es destruiria. Mil milions i mig d'humans viuen enmig d'una misèria intolerable, inacceptable, insuportable. Quin home, dona i criatura acceptaria aquestes condicions de vida si el privessin d'esperança? Qui els retindria de matar la gent que els envolta, d'emparar-se d'allò que els falta, si tinguessin la consciència lliure de qualsevol ordre transcendent? La religió ha assassinat, però la fe ha salvat vides, ha donat força als més indefensos. Per a la majoria de la gent, la mort és només un pas a una vida millor on tot el que no ha estat, serà."

L'altra cara de la moneda de la religió...que, certa o no, té la seva credibilitat. O almenys et fa rumiar.