és terriblement humana aquella espècie de mania persecutòria al focus d'infecció.
Estimar allò que fa mal.
I que, quasi sempre, ens acabi fent mal tot allò que estimem.
Moments en què dubtes si el millor estil de vida és pujar muntanyes i caure en abismes cíclicament. Bucles que maregen i túnels que ofeguen i oprimeixen. Borrar una i dues i tres vegades frases diferents. No saber ni què escriure. Ni cap a on anar. Cansada d'exagerar coses que en realitat són insignificants, però no poder. Perdre't buscant les causes del teu malestar. Vull un període de pau. Vull que arribi el fred als carrers, vull olorar aquella olor a xemeneia barrejada amb fred, natura i poble, vull que caiguin les fulles, i que tot s'acabi per tornar a començar, i menjar castanyes i moniatos pel carrer, i anar amb bufanda i amagar les mans gelades sota les mànigues o butxaques, vull passar tardes a casa tapada amb una manta, vull que arribi la tardor.
http://www.youtube.com/watch?v=aU6EIMnpFlM
Ya hace algún tiempo salté y caí justo aquí.
Aquellos safaris sin fin
se esfumaron sin avisar.
Hoy lo he vuelto a notar,
cada nube es un plan,
se transforma al viajar
y no pesa y se va.
Somos nubes, no más.
Como hojas que danzan al viento,
así nos elevará el tiempo y nos hará rodar
y rodar y rodar y rodar y rodar ...
Bucles.... que no s'acaben mai.
ResponElimina"Rodar y rodar y rodar y rodar....."