Arribarà algun dia en què deixarem de sentir coses noves? Quan ets jove experimentes tot tipus de sentiments, els descobreixes, et fan males passades, et fan regals meravellosos, etc, però a mesura que passa el temps, els sentiments es repeteixen o sempre van més enllà i són únics?
La típica frase de..."mai no havia sentit res així" pot tenir alguna part de veritat? O simplement havíem oblidat el que sentíem prèviament en un moment determinat?
Sigui com sigui, hi ha coses que....se senten....i no saps ben bé com explicar-les. No saps per quin motiu et fan sentir bé, ni per quant de temps serà així, ni per què amb aquella persona. Tot són dubtes, però què no és dubte pel que fa a la irracionalitat?
Trobar-te amb persones a la teva vida que...només pensar en elles et fan sentir bé, i quan saps que les veuràs t'alegres, i quan te les trobes, no pots amagar aquell somriure i intentes amagar aquella cara de tonta que se't posa, i t'estaries al seu cantó molta estona, xerrant i rient. És el que potser se'n diu "feeling". No sents aquelles pessigolles a la panxa, ni imagines res més enllà de la bona relació d'amistat, així que....no és que et comenci a agradar una determinada persona, no? Però llavors què és? Per què no et succeeix el mateix amb tota la resta d'amics? Què els fa especials? Si només fos un, doncs potser sí que et decantaries per l'opció de sentir alguna cosa més que amistat, però és amb més d'una persona que et sents així de feliç només de tenir-la al cantó. I l'abraçaries i li diries lo molt feliç que et fa, però et fa massa vergonya i calles, bé, el somriure del teu rostre revela el que les paraules callen. I és quan....tots els problemes se'n van, i és com sentir-se en una bombolla de pau. Imagines què passaria si la relació anés cap a més, però això no ho vols, prefereixes estar així i punt, sense complicacions, tampoc és el que tens al cap. Llavors, en què quedem? Doncs no ho sé ni jo. Però no fas mal a ningú, oi? Doncs ja està.
Adonar-te que el que fas no t'omple gaire, en canvi, veus el que hi ha després d'aquests 4 anys i se't posen els ulls brillants; per contra, veus altres camins que potser sí t'omplirien més, però que el que ve després, et buidaria per complet. M'encanten les sortides de polítiques, m'agrada saber el funcionament del món, tenir culturilla, poder ser crítica i reflexionar sobre el sistema i intentar millorar-lo, però estic segura uqe m'ompliria molt més fer una classe de geografia o antropologia o periodisme!! Però no vull ser professora de geografia, ni una antropòloga....sinó vull saber el que s'apren a polítiques. Tenir una base per ser capaç de modificar correctament el que em sembli malament sobre el món, ser escoltada, tenir influència, conèixer cada part. Vull estar directament a l'últim any, tenir tots els coneixements necessaris i aplicar-los a la meva manera. En canvi, si fes una altra cosa, com geografia, per exemple, aniria a classe amb il·lusió i amb ganes de fer treballs i llegir lectures. Una mica paradoxal, no? Bé, tot serveix, no? I sempre hi ha temps per fer el que t'agrada, així que, a aprofitar tot el que vingui.
Encara amb por i inseguretat per opinar sobre res i alçar la veu. Una més, ja s'ha acabat la bona vida, a acostumar-se als suspesos, a rebre amb alegria els (pocs) aprovats que vindran i a adonar-se que no sempre es pot estar a dalt de tot. Sentir-se bastant ignorant i estúpida, fins i tot amb idees utòpiques a les que abans t'aferrava. Res del que escoltes i veus encaixa amb la teva filosofia. Què fer? Ets tu la que vas errada? Potser tot no és tan senzill com sembla? No....no ho crec.
Realment, hi ha poca gent que sàpiga què és viure plenament la vida...la complicadesa de gaudir de la seva senzillesa. Mireu els nens petits...sempre rient o plorant, jugant, compartint, sense complicacions, veient les coses d'una manera simple, només amb el concepte de diversió, amistat i família al cap. Què més cal? Només quan som petits sabem apreciar la senzillesa i innocència de la vida, després, quan creixem, ens rebusquem amb tot fins a oblidar les coses més simples i encegar-nos amb els diners, la individualitat, la competència, el materialisme, el consumisme...on queden tots els valors sans i sincers? Que els diners no donen la felicitat, senyors, que sembla que el nostre objectiu a la vida sigui acumular la suma més grossa de diners al banc, i que aquests es transformin en alguna substància semblant a la poció de la felicitat i....vida solucionada. Potser és per això que no em preocupo gaire per si tindré una bona feina o no....és que...què més em dóna? Estic estudiant, si treballo del que m'agrada, ja és suficient, no? Segur que podré sobreviure perfectament. O ja tindré temps de preocupar-me per la meva economia, si és que algun dia ho faig realment. Per què no estimem més la vida en el seu estat més simple (naturalesa, valors de l'amistat, la justícia, l'amor...) i ens deixem de tonteries que no ens portaran a res? Enlloc de diners, al llarg del meu camí prefereixo acumular petits moments en què hagi estimat i m'hagi sentit estimada, en què hagi rigut fins a plorar, en què hagi lluitat per les persones i pels meus ideals i no per causes econòmiques, en què hagi après i hagi transmès el millor de mi, en què hagi fet tot allò que tenia ganes de fer, en definitiva, col·leccionar petits instants de la vida que, si els conectem, donen la recepta de la preuada felicitat. Quan més simple ets, més fàcil és ser feliç.
Llegir tots els llibres de totes les biblioteques
Estudiar més de 5 i 6 i 7 i 8 carreres!
Veure totes les pelis mai creades
Parlar amb totes les persones del món
Trepitjar cada país del món
Provar tots els menjars existents
Banyar-se en tots els rius i mars
Saber tots els idiomes que es parlen
Aixecar-se cada matí en un lloc diferent
Veure cada dia una posta de sol diferent
Enamorar-se de cada fragment i instant de la vida...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada