Hi ha moltes coses que separen les persones. Les ideologies polítiques, les religions, el color de pell, a l'escola ens separen per edats, a la feina per més o menys intel·ligent, a la societat per si som rics o pobres, etc. Sempre en constant competició, hem de ser més que l'altre, estar per sobre seu, allunyar-nos del camí dels altres i fer el propi, sense aprendre, sense mirar, sense escoltar, encegats per arribar noseón que sembla ser que ens ha d'omplir. I sovint oblidem coses que uneixen les persones. No us ha passat mai estar parlant amb una persona i de cop trobar que us agrada un mateix llibre, o una mateixa afició, o compartiu un grup de música? No us brillen els ulls? No us sentiu més units a aquella persona? No us sembla que el món té més sentit, que hi ha gent meravellosa? No us sentiu una mica millor? I és que quan trobem semblances ente nosaltres, ens sembla un fet extraordinari.
Potser és per aquest motiu pel qual a molta més gent se li posa la pell de gallina quan va a algun concert, o quan comparteix les sensacions i sentiments sobre un llibre o una pel·lícula, que no quan escoltem un miting d'algun polític ambiciós o les propostes d'un economista.
Amb tot, sé que les diferències són inevitables i en part són bones, sinó....quin avorriment que a tots ens agradés el mateix, que tots fóssim iguals i que tinguéssim la mateixa filosofia de vida. Tot és qüestió de no ser individualistes, de no comparar la nostra economia i tot el que tenim (des del nostre físic fins a les coses materials) amb la del veí. Centrem-nos en allò que tenim en comú: els problemes, els sentiments, les aficions, les qualitats de l'un i de l'altre. No ens donaria més confiança? Més seguretat, no ens sentiríem tots més units, més plens? "Per què sóc més lleig, més dèbil, més poruc i més pobre que aquell? Com pot ser d'X religió? És inconcebible! I a sobre del Madrid!", doncs no, : "Uala! A ell també li agraden els Sex Pistols, i també va en bici al cole, com jo. Ostres, com pot ser que practiqui el budisme, que m'expliqui en què consisteix, que jo no en tinc ni idea.".
Hem de fer que les diferències també ens uneixin. No sempre s'aconseguirà, però almenys s'ha d'intentar, perquè és impossible portar-se bé amb tothom, però segur que amb la majoria hi ha alguna cosa en què som semblants. I potser ens passem la vida desconeixent-ho. Tampoc vull sir que s'hagi de tolerar tot, sempre hi ha uns límits. Mentre no perjudiquin a ningú, quan no vulnerin els drets humans ni els sentiments de les persones, llavors no hi ha escusa.
Assistir a concerts com aquests o veure-ho per televisió, et fa adonar que milers i milers i milers de persones senten exactament el mateix que tu en aquell moment. I això, és increïble. És l'únic bo que li trobo al futbol, per exemple, que uneix a gent d'arreu del món, més enllà de si són rics o pobres, japonesos o africans o europeus, dones o homes, d'esquerres o de dretes, i això, no té preu. Moments de la vida en què tot cobra sentit. No hi ha més. Sentiments a flor de pell que només es poden materialitzar quan es comparteixen.
I no cal ser en el concert en directe. Quatre parets d'una habitació ja serveixen. Una hora i quaranta minuts amb la teva germana montant el concert a la vostra propia habitació et fa sentir pels núvols! I com es troben a faltar aquells matins...amb la veu del papa a cau d'orella, amb els gemecs de sempre de la teva germana, obrir els ulls i el primer que veus és la cara de son de la teva germana, que quan per fi s'aixeca, posa música i és llavors quan està llesta per començar el dia. Sempre justes de temps. Cadascú fa la seva, no s'intercanvien gaires paraules però és una atmosfera agradable, sana. Aconsellar-la sobre si aquella jaqueta li queda bé o no, o si el cabell li queda millor recollit i suelto. I marxar totes dues juntes, bé en cotxe, bé caminant, bé en bici, sempre discutin els minuts abans per decidir el mitjà de transport. Crits de la mama perquè fem tard, però sempre el "que tingueu un bon dia" final. Ubi sunt?
Com m'agrada observar la pluja des de la finestra, amb els mitjons d'estar per casa, una manta embolicada pel cos, i la casa ben a les fosques. I quan et canses, començar a llegir i quedar-te adormida, amb el soroll del goteig que va disminuint. Per què a molta gent li agraden els dies de pluja? Perquè li agrada realment o perquè com sempre veiem sol, ens agrada allò diferent, per trencar amb la monotonia (i sempre volem el que no tenim)? segurament per ambdues coses. Perquè qui aguantaria 300 dies de pluja? Jo, no.
I per què no sortir al carrer???????????????????????? A sentir cada gota com impacta contra el teu cos i com vas quedant xop a mesura que avancen els minuts. Que la roba se t'enganxi al cos i que a les sabates hi portis dos llacs. Mirar cap a munt i donar gràcies, no a Déu, sinó a la naturalesa i al món sencer per sentir-te bé, viva, per formar part de la Terra. Estendre els braços (a lo peliculero) i tancar els ulls. I llavors entendre el missatge de la pluja. No deu ser tan dolent com diuen....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada