-Què fas quan tens mal de cap?

*Prendre algun analgèsic.

-Mai deixes que surti? Que segueixi el seu curs?

Veus, sempre ofegant, eliminant, matant el dolor. El que sigui per no sentir. No volem patir, volem estar en pau, no sabem res, no sabem què és el dolor, el patiment! No tenim valors! Perquè no ens falta de res!

Aquí ho senten tot, fins a quebrar-se els ossos. Extrany i pur sentiment el de patir...hi ha tant de coratge...

(Amar peligrosamente)


***

Dies en què aquesta frase....la clava: puedes amar tanto a una(s) persona(s) que tan solo el miedo a perderla(s) haga que lo jodas todo y acabes perdiéndola(s).

Per què em fa la sensació que no em coneixes gaire? Com si estiguessis aïllat en el teu món, i no t'importés res més, i no veiessis més enllà. Com si et cridés i no em poguessis escoltar. Perquè estàs lluny....molt lluny. O almenys així et sento. Per què tinc ganes de veure't però quan et veig, vull que desapareguis? Només sé que trobo a faltar el meu gran amic Pol, les nostres estones, els nostres riures, les nostres abraçades úniques, els nostres moments  de complicitat. I estic cagada de por per perdre't. Per què no pot ser tot com al mes de juliol i agost????? On ets? Qui ets? Ahir crec que tot això es va solucionar....però el neguit que porto a dins no se'm treu. No sé ben bé què em passa, età clar que el problema el tinc i jo, i em fot no poder-lo solucionar. Dec estar en un període de transció, i el fet que estiguis lluny físicament, m'està matant. Sí, em brillen els ulls quan et veig, i sento la necessitat d'abraçar-te i dir-te que t'estimo moltíssim, que per què? No perquè t'estimi com algo més, sinó perquè et trobo a faltar. I el canvi ha sigut molt brusc, suposo que m'estic adaptant a viure una mica més sense tu. I costa. És com caure des d'una altura considerable, i estar patint els efectes de l'impacte. Dos caigudes lliures en poc temps, per causes diferents, una de laboral i l'altra de sentimental, costen assimilar.

L'única raó per aferrar-se als records és perquè aquests són els únics que no canvien quan les persones amb les que els vivim, sí.

Vinga va, Laura, ves allunyany més persones, més amics, digues coses sense pensar, sigues tan bleda de sentir-te malament per tot, carrega contra els altres....trés bien. Que per què? Doncs segurament pel mateix motiu, per la mateixa frase de l'inici. Què se suposa que haig de fer si allò que diuen em fa mal? Aguantar? Però és que tot et fa mal! Potser que ens ho fem mirar.....i més aquests dies. Dies en què m'agradaria posar-me una capa d'acer i ser invencible, impenetrable, insensible. Totalment. O amagar-me dins una cova fins que tot això passi....

***
La gent t'estimarà pel que ets. I algunes persones t'odiaran pel mateix motiu. Acostuma't a això.

http://www.youtube.com/watch?v=IxTmftNiDs8&feature=related

Oi que quan escoltem música ens agrada posar-la al màxim? Oi que només així la sentim i és capaç d'emocionar-nos? Oi que la música a un volum baix, gairebé imperceptible, no és res, no ens remou res per dins? Doncs potser passa el mateix amb la nostra vida. Per què no la vivim intensament i sentim cada moment? Per què no posem el nivell al màxim i pujem la intensitat? Sí, potser patirem més, plorarem més, i riurem més. Sentirem molt, molt, molt més. I al final, això ens enriquirà.

Per què no paren de venir-me al cap dies com....aquells que vam anar a la pica, amb tots ells...dies com el dia de l'elecció de la pubilla i l'hereu, en què vaig conèixer gent fantàstica i em vaig sentir estimada i agraïda més que mai. Ambdós uns dels dies mes feliços d'aquest estiu i dels que he viscut mai. I en tots ells, he patit, he gaudit, he estimat. Al màxim. Què estrany enyorar-te de la felicitat. Ja no recordo el seu gust...

Hoping the sun will at least look at me...