entre els carrers del món

No m'imaginava fins a quin punt seria certa la frase que tant deia fa uns mesos..."quan anem tots a estudiar a Barcelona ja res serà igual".
Veure que els teus amics van fent plans, van fent la seva vida, van ampliant les seves amistats, es van allunyant, d'alguna manera..i per a mi, ells encara són els primers, i no em calen més amics, no en vull...Ells són els millors! Però no pot ser. Tens un camí davant, igual que ells, que l'has d'anar construint, una mica més sola, una mica més madura, obrir horitzons sense perdre mai de vista la costa.
Tinc por de deixar d'estar a les seves vides, i molt en el fons sé que no serà així, però quan dubtes d'on estàs, és inevitable que alguna cosa dins teu els cridi i ells no et puguin escoltar, simplement perquè no has aixecat la veu. Però bé...si pensaves que després d'una setmana merda, després d'anar guardant la bola, avui dijous quan els veiessin aquesta es desfaria, anaves ben equivocada, al revés, les pors han augmentat, i la bola ha crescut. Per què? No ho sé, com tampoc puc explicar tot el que sento i se'm passa pel cap, no ho entenc ni jo.

Migdies voltant amb bici per la ciutat, esperant trobar allò que em falta en alguna cantonada, en algun rostre, en algun carreró. I voler-ho compartir amb algú....i és que la ciutat em fa sentir petita, perduda i sola. Malgrat m'ofereixi paisatges i racons dignes de fotografiar i emmagatzemar. En efecte, la felicitat només és real quan es comparteix.

Que no ens faci por vestir diferent, pensar diferent, escoltar música diferent, fer coses diferents, viatjar diferent....ser diferent a la majoria. Siguem fidels a la nostra filosofia i ideals i avancem amb pas ferm, deixant que entrin idees noves, amb la ment oberta, però sense perdre la nostra essència en cap moment. Només gent així, aquella que no es deixa endur per la corrent i busca la bellesa de les minories, dels camins alternatius, fa coses importants, i és capaç de canviar coses, capaç de tot.
I tot això, per què? Doncs perquè el que estudio m'està fent oblidar i dubtar de la meva filosofia, com si el sistema estigués bé i hem de passar per ell sense canviar-lo. Veure coses a les classes que no t'agraden gens, però callar, no alçar-te quan desitjaries cridar i fer-los veure tantes altres coses! El que donaria per anar a classe amb brillantor als ulls i que cada matí m'agradés aturar el despertador per començar el dia. Serà temps? No ho sé. No sé ni si el que no m'omple és la carrera o la vida universitària en si...

I entre carrer i carrer, entre parada i parada de bus, baixar en una que et crida l'atenció. Llibres a l'aparador, llum tènue, grans vitralls, poca gent, un espai ampli. Si aquest blog fos una botiga, seria aquesta. Globus terrestres i mapamundis per les parets i sostre, llibres de viatgers i de viatges, i guies i llibretes, i quaderns de viatgers, i diaris, i consells pràctics i de tot, a banda i banda de totes les parets! Llibres de recomanacions, llibres d'experiències, llibres d'ecoturisme, llibres per dones viatgeres, llibres per temàtica de països, llibres acompanyants dels teus viatges, etc. Atles, llibretes, enciclopèdies, mapes digitals i tradicionals, accessoris varis per viatjar....tot dins una atmosfera...no sé com definir-la....colors ataronjats, llums no gaire forts, olor a Terra, a mar, a muntanya, a aventura. Immens, era immens. Passar-se hores allà mirant i remirant, aamf. I almenys, deixar que el teu cap voli i viatgi a algun indret inhòspit, mentre els teus peus continuen a Barcelona.


Sólo aquellos que se arriesgan a ir demasiado lejos pueden saber hasta dónde se puede ir. (T.S. Elliot)