Agafar per primer cop la bicicleta en aquesta nova rutina m'ha fet tornar a sentir una mica més viva...més plena. Que no pot ser tan dolent, que s'ha de treure el cantó positiu, per molt que a vegades costi.
Quan alguna cosa t'oprimeix i no et deixa ser tu mateix, has de buscar la manera d'alliberar-te, buscar la llum, allò on puguis agafar-te ben fort.
La grisor i monotonia del metro, l'arribada a un nou lloc, tan enorme, el primer contacte, lluny dels meus...m'ha fet desestabilitzar, i encara ho estic, però mica en mica el color gris i negre va deixant bas al blanc, el verd, el blau...
Agafar un autobús i mirar per la finestra tot l'ambient, els carrerons de les Rambles, les botiguetes, la gent amunt i avall....i de sobte somriure i recordar aquelles ganes boges que tenies fa uns mesos de venir a viure on actualment estàs, de recórrer cada carreró amagat, d'entrar a desenes de botigues ben peculiars....unes ganes que mica en mica es van fent espai dins teu.
I és que...encara fa calor! Encara som estiu! I per acabar el dia...una trucada d'ella, que feia temps que no escoltaves...que t'ha donat una mica més de força.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada