I és que a vegades...haig d'aturar-me i posar els peus i les mans a terra, per tornar a recuperar l'equilibri, per tornar a centrar el cap, per deixar de volar, per tornar a entrar al món real. Perquè tot és massa perfecte, ser tan feliç em dóna vertigen, perquè en qualsevol moment pots caure pel precipici, però...I don't give a damn! D'això es tracta.
Pensava que seria un merda dia. Ahir ja em vaig aixecar de molt, molt mal humor, només feia que estar enfadada amb mi, amb la vida, i amb els meus pares. Motius? Tonteries....que si l'strés, que si l'absurditat de mudar-se per quedar bé davant el poble per la presentació de les pubilles, que si el problema encara no resolt amb el teu gran amic...tot plegat. Però....va ser arribar la nit i tot canvià! Pujar a l'escenari, davant de tot el poble, dient quatre paraules, adrenalina cent per cent! No servirà de res, però em va agradar! M'agradaria sortir pubilla, en tinc ganes. Ja veurem. Després...més festa major, més música, més amics, més ambient, més llums, és de tot!!!!!!!!!! L'adrenalina anava pujant! Cançons conegudes amb gent que adores al teu cantó, tots ballant, tots cantant...bff.....em sentia tan plena...només podia fer que tancar els ulls, cantar, somriure i escoltar el que m'envoltava. T'estimo Anna!!!! Vaig dir-li...estava contents que tots ells fossin allà. Abraçada aquí, abraçada allà, salt amunt salt avall! No podia estar-me quieta....volia veure tothom i saludar les cares conegudes, ballar per tot arreu, cridar als quatre vents lletres de cançons increïbles. Cada tres passes m'aturava i saludava aquell, ara l'altre. M'encanta. Aquesta nit també he viscut sensacions de tot tipus, la veritat....he comprovat l'absurditat d'enrollar-te amb un desconegut (10 minuts de diàleg continua sent un desconegut, no?), la buidor que comporta això. As que rós. Tenia ganes de fer-ho, algun dia, per provar com et sents. I la veritat......ni ganes de repetir. Sé que depen de molts factors, que pot sorgir química molt ràpidament....però ahir no va ser el cas. I a sobre....al cap d'uns minuts s'estava enrollant amb una altra! Que gaudiu, us ho ben regalo! He comprovat que sóc una sentimentalista de cap a peus....ha de ser bonic, amb una persona especial, és igual el lloc, però sí la persona, que sentis aquells nervis a la panxa. Després vaig estar rient i ballant amb el mister de tennis, també amb una amiga seva, i una amiga d'aquesta amiga, fins que vam anar a buscar la parelleta, l'altre míster i una de les dones més increïbles que mai he conegut. I així fins al final de la nit! Ballant, cantant, rient.....bff.....els 4! Què més podia demanar?! Compartir moments així amb gent que aprecies moltíssim i veus poques vegades....amf...no té preu.
És en nits com aquestes, o no cal ni que sigui festa major, és sortir al carrer amb bicicleta, xerrar amb un, amb l'altre, estar en contacte amb la gent i amb l'entorn...i.....sentir-me estimada. Em sento estimada a Vidreres. Suposo que rebo el que transmeto, allò que dono.
I de postres....amb la xerrameca que portava a sobre, per fi es va resoldre la crisi amb l'amic. Si sóc sincera, m'és igual les vegades que decaiguem, com si estem tota la vida caient, el que m'importa és que siguem capaços i valents per tirar això endavant, per no deixar que res, que cap malentès, es posi entremig. Que ens en sortim. No sé si cada relliscada deixa cicatrius o no, però també és cert que les caigudes ens van fent forts, i aprenem, i tot rau en no cometre els mateixos errors la pròxima vegada. Potser és l'última crisi que patim en aquestes circumstàncies. El compte enrere a començat i d'aquí res estarem submergits qui sap on i amb qui. Crec que estem a prova de tot, no creus? Vinga va, a escalar la muntanya i recuperar el temps perdut!
Que les vistes valen la pena...bé, el camí en si és el més bonic de tot, cada canvi que et vas trobant, cada entrabanc, cada rierol per calmar la set, cada sol que ens dóna escalfor, cada moment que un ajuda l'altre a aixecar-se, cada final, i cada nou inici. Les coses seran diferents, però la corda de l'amistat crec que es prou forta, almenys pel meu cantó. Només es tracta de no tibar-la massa per tal de no fer-se ferides a les mans. Equilibri. No sembla tan complicat, no? Hem tingut tot un any per aprendre i veure què és el millor i què no.Així que....som-hi, a emprendre noves aventures que la vida ens té preparades a Barcelona i on sigui! :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada