you are all.

Si t'hi pares bé a pensar, t'adones que ser feliç és entristir-se al pensar que pots perdre determinades persones.

Només demano al 2011 que continuem igual que el 2010, amb salut i amb la felicitat que ens envolta cada dia.

Comença el compte enrere....queda menys d'un any per veure-us....

gràcies a tots vosaltres.

Sóc una privilegiada....sí. Per molts motius, però per un sobretot. Pels amics que tinc. Per uns bons i enormes amics. I avui, dinant amb la meva mare i una amiga seva, m'ho han fet veure tan clar...que m'han fet adonar de la sort que tinc, de tenir tots aquests amics.

Alguns de vosaltres llegiu aquest petit blog, i potser sou els més especials; d'altres algun dia sabran l'existència d'aquest, i d'altres segurament no la sabran mai. De totes maneres, tant si el llegeixen o no, ocupen un lloc ben gros a la meva vida, dins meu. I avui tinc ganes de dir els noms, d'anomenar-los personalment i dir perquè són importants per a mi!

Les primeres, indubtablement, són elles. Les amigues amb les quals he crescut. L'Ada, la persona amb la que més temps porto sent amiga, des de P-3. Èrem inseparables, no cal dir res més. Després, a 4t, vam coincidir amb la Mimi i l'Àngela a la mateixa habitació de les colònies. Allà ens vam conèixer més, i des d'aleshores, vam ser les 4. Anàvem sempre juntes, ho fèiem tot juntes! A vegades em pregunto si haguéssim sigut tan amigues si no haguéssim coincidit a la mateixa habitació...mai ho sabrem! Aquí vaig descobrir el valor d'una bona amistat...tot i que molt sovint ens enfadàvem i teníem temporades dolentes....però...només cal mirar-nos ara, després de 8 anys, seguim juntes. Simplement, són les millors. Les millors amigues que pots tenir, les millors en tot, en com són, en com t'ajuden, en com es diverteixen, en com pensen...perquè entre nosaltres som bastant diferents, però ens entenem, i crec que sempre ho farem. Són....incanviables, i ho he comprovat. Prou, perquè d'elles escriuria 498989 línies al blog. Tampoc cal dir res més, son úniques.

De Vilassar també hi ha les altres, l'Anna, la Ivette, la Cris, la Raquel, la Maria i la Vero. Potser no són tan especials com elles 3, però sé que sense elles, quan baixés a Vilassar no seria el mateix, omplen aquell buit que falta. I totes elles són uns sols. I a Vilassar també hi ha nois...tot i que, que siguin especials per a mi, ben pocs. Crec que només en Pol, sí, el meu amor d'infància, el noi que em va agradar des de 2n de primària fins a 2n d'ESO. Fins i tot vam estar "sortint" uns mesos quan fèiem 5è! I, per sort, encara mantenim el contacte.

Pel que fa a la gent de Vidreres. M'han ensenyat tots tant. He conegut a tanta gent...i cadascú ha anat modelant la tímida i tancada Laura que acabava d'arribar. Primer de tot estan ells. En Pol, en Toni, en Pere, l'Arià i l'Angel. Són el meu pilar aquí. Són nois, i van a la seva bola, i molts cops m'agradaria que em diguessin que m'estimen, que sóc important per ells, que m'aprecien o que em fessin una abraçada!!! Però ells això ja ho donen per suposat. I els entenc. En Pol...és en Pol. Per algun motiu em vaig enamorar d'ell...és i sempre ho serà, una persona super especial per a mi...malgrat el que pensi la gent i que se'n fotin d'ell. És una increïble persona. Dels altres tres, potser l'Arià és el més important, bé, segur. No sé com s'ho ha fet, ni com han anat les coses....però la qüestió és que s'ha convertit en el meu millor amic. No puc estar gaires dies sense parlar amb ell, sense saber de la seva vida, i sense explicar-li jo la meva. A vegades em vénen unes ganes boges d'abraçar-lo i cridar-li que l'estimo amb totes les meves forces, però hi ha alguna cosa que em fa enrere, potser per no confondre coses. I és que és tan difícil tenir aquestes mostres d'apreci sense que signifiquin res. O potser sóc jo la complicada! jajaja En resum....com li dic tants cops...és indispensable per a mi :)
I em va prometre que estaria sempre al meu cantó, tant se me'n fotia com amics o alguna cosa més, només m'importa estar al seu cantó. Hi ha alguna cosa dins d'ell, que, tot i que no ho demostri (perquè sé com és) hi és...és difícil d'explicar, però sé que és diferent a com demostra, i potser això és el que veig i el que el fa tant especial. Però ja n'hi ha prou de parlar d'ell. :)
En Pere és l'altre element especialíssim....un noi tan....preciós. Amb ell sí que puc estar sense parlar-me uns dies...però s'acaba notant el buit quan no hi és.

També hi ha tooooooots els altres....l'Andreu, en Marçal, en Carles....aquest és un noi tan natural, tan senzill...és un encant! I també està en Sergi....per mi és com l'home perfecte....educat, amable, responsable, madur, excel·lent persona, intel·ligent, sensat, atent, lleial, bon amic....cada dia em demostra que tenir-lo a prop és un gran tresor. I a vegades aquest fil que ens uneix perilla.....i sembla que es desfaci una mica...per precaucions....però és impossible que es trenqui. No sé com ens ho fem però sempre l'acabem reforçant...sempre acabem de bon humor....no podem estar sense parlar-nos. També és un encant, un gran tresor. I, el que més valoro, sempre hi és...quan necessito que m'animin, allà hi és ell, i no tothom ho sap veure. S'agraeix tantíssim.....

I de noies d'aquí, hi ha la Yeimy, l'Anna, l'Eva. Aquestes són les més importants.....entre nosaltres hi ha hagut distanciaments...però sabem que ens tenim, i de tant en tant ens posem al dia. Totes tres són especials...i s'han fet un bon forat dins meu. La primera que vaig conèixer va ser l'Eva. Som diferents, però ens entenem, i quan estem juntes riem i conectem la mar de bé. La veritat és que quan més ho necessito, treu el cap i allà hi és, i només parlar amb ella, ja em sento millor, és el punt que falta, l'ingredient que dóna el toc. Després va venir l'Anna...vam ser tan tan amigues durant bastant temps...vam fer-nos íntimes...ens agradaven les mateixes coses, fèiem un munt de coses plegades...no sé...va ser un temps perfecte. I no sé ben bé per què va acabar...les dues vam anar tirant per camins diferents...ella té un caràcter molt fort, i suposo que a mesura que ens anàvem fent grans, els nostres interessos es diferenvciaven cada cop més. Vam estar uns mesos sense dirigir-nos paraula alguna, però ara farà un any, ho vam arreglar. Des d'aleshores no ha sigut el mateix, però ens tenim. Som molt diferents...però també és aquesta la gràcia de la nostra amistat. La Yeimy és amb la que, actualment, tinc més contacte. Fa poc d'un any que tenim contacte....i encara menys temps fa que és important per a mi. Sempre, sempre, sempre hi és. Els meus amics no confien en ella, però tant se me'n fot, no la coneixen en absolut. És una noia tan sensible i alegre, que sempre està disposada a ajudar-te, a fer-te veure les coses bones que tens quan tu només veus les dolentes. Quan més ho he necessitat, ha sigut ella la que m'ha estirat cap endavant. Quan m'he sentit sola, ella m'ha recordat que tinc tots aquests amics al meu cantó, ella inclosa. M'alegro d'haver-la conegut, molt.

Per últim, estan ells dos. Ja els he esmentat en altres ocasions al blog. Sí, en Cesc i la Deni. Són la parella més perfecta que conec. Tenen 25 anys, però congeniem tant bé!!!!!! Ell és....bé, és que fa uns anys vaig gastar fulls i fulls del meu diari escribint sobre ell. Crec que mai m'he obsessionat tant amb una persona com amb ell. El buscava a cada cantonada, somiava amb ell cada nit, tremolava dels nervis quan el veia, repassava cada paraula i gest que havia fet quan el veia, etc. És el meu entrenador de tenis, és el millor. És alegre, divertidíssim, senzill, natural, inocent, bon esportista, xerraire, bona persona, entregat......i, a sobre, guapo. La veritat és que em quedo en blanc quan haig de parlar d'ell....crec que amb la cara de tonta que se'm queda ho dic tot. I a sobre, amb la relació que tenim ara, que ens enviem correus, música, em truca perquè em conecti per parlar, etc. Tot i que ara només el veig com un gran amic. Més tard vaig conèixer la seva xicota, la Deni...i és un encant. És una dona 10, en tots els sentits, i m'hi porto molt molt molt bé. Hem quedat varies vegades per anar a jugar a tenis, etc. Un dia em van convidar a sopar, però al final no hi vaig anar, i va quedar pendent...és a dir, que ja els considero com dos amics més, més que dos persones només relacionades amb el tenis. Són molt més que això, són uns bons amics, amb els quals és impossible no riure.

Hi ha molta més gent coneguda que podria haver inclòs a l'entrada d'avui. Però només ells són els que, quan els veig, em fan sentir alegre i, amb els quals, si em quedés tancada a un ascensor durant unes hores a soles amb cadascun d'ells i elles, no em sentiria incòmode i podria parlar de qualsevol cosa.

Per tot això em sento privilegiada....per tenir tant bons amics....els de sempre i els que he anat fent. Amics que són millors que tot l'or del món. Amics que molta gent no té i no valora. O que els té i no les aprecia.

GRÀCIES A TOTS, PEL SIMPLE FET DE FER-ME TREURE UN SOMRIURE I PER FORMAR PART DE LA MEVA VIDA.

the zephyres :)

És increíble com depenem de les persones. Una et pot fer sentir la noia més desgraciada del món i enfonsar-te una i altre vegada...i una altra persona pot fer de tu la persona més feliç i fer-te sentir afortunada de que hagis pensat en ella, amb una simple trucada, amb una simple cançó que no esperaves!

Com diu una frase...les coses més extraordinàries són aquelles en les que ens sentim tocats pels altres. Per això som tan vulnerables...a vegades sense voler-ho, fem mal als altres, i ells ens el fan a nosaltres; però també ens poden fer tocar el cel i treure un gran somriure.

Qui m'ho hauria dit, fa dos anys i picu, la relació que tenim ara...m'encanta, no t'imagines lo feliç que em fas, que em feu, millor dit. :)

POL

No és que els primers amors retornin sempre, és que mai se'n van.

Em pregunto quantes ex-parelles mantenen una relació d'excel·lent amistat com la que tenim tu i jo. Podem parlar del passat, del present i del futur en tot moment, sense fer-nos mal, podem abraçar-nos i dir-nos el que pensem l'un de l'altre sense embuts, perquè sabem que en el fons ens apreciem tant...que res del que direm serà per fer-nos mal. Perquè ens aguantem quan tenim dies dolents i insuportables, i perquè aprofitem quan ens sentim alegres. Suposo que els nostres caràcters són així. M'és impossible no parlar-te, o no abraçar-te! I suposo que a tu et passa el mateix. M'encanta tenir-te a prop meu, encara, després de tot. Ja ens ho hem dit molts cops...entre nosaltres hi ha alguna cosa especial, que res ho podrà trencar, potser són els records dels bons moments.

a perfect day.

I avui, és un d'aquells dies, perfectes. Tot un cúmul de petites coses, de tonteries, que m'han fet portar aquella sensació de felicitat a la panxa i fer somriure com una ingènua. Una bona migdiada, un concert amb ells al cantó, unes paraules agradables, una estona d'entreno immillorable, un quasi sopar improvitzat amb ells DOS a casa, i....quan sembla que res pot anar millor, encenc la ràdio i sonen dues de les meves cançons preferides.


I hi ha dies en què sembla que tot al teu voltant s'hagi posat d'acord per fer-te somriure i feliç, però potser, el que passa és que només cal fixar-se una miqueta per adonar-se que sempre pot ser així, el que passa és que no ho veiem...potser perquè anem amb presses i no tenim ni temps per dedicar una estona a.....ser feliç. 


Com va dir Guillaume Apollinaire: "no busquis la felicitat, limita't a ser feliç". Què cert.

diuen...

Dicen que a través de las palabras, el dolor se hace más tangible, que podemos mirarlo como a una criatura oscura, tanto más ajena a nosotros, cuanto más cerca la sentimos. 

Pero yo siempre he creído que el dolor que no encuentra palabras para ser expresado es el más cruel, el más hondo, el más injusto.

Pasé mi vida amando a una mujer que amaba a otro, que no la amaba a ella, sino a otra mujer, de la que nunca supo si le correspondía.

Era un tiempo en el que todavía podía mirar al futuro con más esperanza que miedo.

vull deixar de pensar-te. m'estàs matant.

And the tears come streaming down your face
When you lose something you can't replace
When you love someone, but it goes to waste
Could it be worse?

qui pogués!!

Qui pogués ésser doctor
i saber una medecina
per curar mal de l'amor
quants aimadors curaria!

Anònim, s. XVIII (Romancer català)

and today...was a pretty day :)

Today was a pretty day
No disappointments
No expectations on your whereabouts
And oh, did I let you go?
Did it finally show that strange things will happen if you let
them?

Today I didn't even try to hide
I'll stay here and never push things to the side
You can't reach me cause I'm way beyond you today
[...]
These slight surprises where your life might twist and turn

Un dinar inesperat a un restaurant amb la família, un cafè al casino, i una bona sessió de cine....i per acabar el dia, al pub.

"Lo nuestro son historias de amigos que se besan, no tiene ingredientes, tendremos que improvisar" (Pel·lícula "Bon Apéttit", encantadora...)

complicadament senzill

Per molt que les coses no surtin com a un li agradaria, per molt que es perdin les esperances o les il·lusions sobre determinades coses...sempre hi ha alguna cosa que et fa seguir endavant! Per petita que sigui...només cal fixar-s'hi. Pot estar en forma d'abraçada, o d'una paraula, o d'un somriure...o personificada en persones genials com la teva família, que sempre sempre sempre hi és, quan més ho necessites.
És el que té ser una persona sensible...per qualsevol tonteria et derrumbes...o en fas un gra massa, però també ets capaç de tocar el cel per qualsevol tonteria. Sí, com una muntanya russa, i què? No és això la vida? Plorar de tristor i d'alegria en un mateix dia? Complicar-nos amb les coses més senzilles? Plorar per aquell que no ens mereix i riure d'allò que no volem? I és que arriba un moment, en què t'adones que hi ha coses que no mereixen les teves llàgrimes.

Som humans, som complicadament senzills, com l'amor.

Il·lusa...

Com si un got de vidre caigués al terra i es trenqués en mil trossets, igual. I ningú els vingués a recollir. Com si una onada d'aigua gelada et colpegés de cop la cara, igual. I ningú te l'eixugués.

Sóc la mateixa que va escriure l'entrada anterior? No ho sembla. Com es pot girar la truita, de cop. Vaja megda.

a fantastic loong weekend!

Dijous tarda

Testimoni d'un accident de moto bastant impactant...per sort, no va ser greu, tot i que la imatge d'aquells 10 segons no s'esborrarà del meu cap mai més.

Divendres

Ja està aquí, ella. Ho noto a la panxa, és insuportable. Dubto si aixecar-me del llit i anar a cole, o quedar-me la primera hora a casa, acabo fent cas a la racionalitat i m'aixeco. Em prenc la pastilla, però no farà efecte fins d'aquí 30 minuts. Filosofia a primera hora, però no aguanto ni a la primera paraula de la professora i exploto. Quina vergonya, què pàmfila!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Per sort, el dolor es va calmant, i el dia és com sempre, normal, bonic, alegre.
Se suspèn l'entreno de tennis. Merda, quina ràbia, és la meva hora de la setmana preferida! Però queda per l'endemà al matí. Enlloc de fer tennis, miro una pel·lícula, que no està malament, "A quien ama Gilbert Grape?", molt senzilla però bé, molt bé. A les 11:15 ja sóc al llit i, per primer cop en tota la setmana, el cap no em dóna tantes voltes i m'adormo de seguida.

Dissabte

Les 8. Em queda una horeta encara, però estic impacient! A les 9:10 ja sóc a punt, i amb 10 segons m'he vestit, perquè he dormit amb la samarreta posada, i el xandal el tenia a 50 cm de mi. Porto 4 dies amb aquests pantalons...........són tan calentons i còmodes!!!!!!!!! I una mica lletjos, sí, però més igual! Quasi marxant, em truca el jefe, ell! Que em passen a buscar (yujuuu!!!), i a l'hora que em diu ja sóc abaix. Tots els cotxes balncs, gelats, l'herba del camp brillava com mai havia vist, amb aquells tons verdosos i blancs, i amb un sol esplèndid de fons. M'espero 15 minuts de cara al sol....sabia que farien tard, són ells! Però no m'importa. Al final venen, i ja em treuen un somriure de bon matí, amb el seu caràcter, amb el seu bon humor i alegria!!!!!!!!!!! Al món no hi ha una parella tan perfecta com ells (excepte els meus pares, és clar!). El matí se'm passa volant, entre riures, bromes, xerrant de tot, fent duels..............genial!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Amb un solet que s'agraeix, i després apareixen per allà les pistes el meu ex-jefe i el meu instructor musical, en Jordi i en Xevi, reeeeeeeespectivament, feia temps que no els veia, m'ha agradat veure'ls!
Em tornen a casa, entre riures i bromes, com sempre, per esbrinar assumptes amorosos meus....tot i que no en treuen res ajajjjajajaj
En resum........un matí 10, més que agradable!

I avui tarda.....a Girona....a passejar, a fer fotos, a comprar alguna coseta, a algun pub....a estar amb tots ells!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Diuemenge

Dia de museus amb la mother a Bcn.....què faria sense ella? Absolutament res!
Estarà bé.....molt bé! :)

I la resta de pont.....també pinta moooooooooooooooooolt bé!!!!!!!!!!!!!

ciaooooooooooooooooo

I torne-m'hi

I tornen aquells dies, aquells dies que no m'agraden en absolut...que els intento evitar, però sempre acaben sortint d'on no m'ho esperes. Dies que fan qüestionar-me tot: on estàs, amb qui estàs, com estàs.....I no t'agrada. Et sents dèbil, indefensa, sola, buida i només fas que cridar, però són crits muts. Tot allò que vols dir i no dius, tot allò que vols fer i no fas...es converteixen en això, en crits muts.
Són dies en què trobes a faltar el teu passat amb elles. En què només veig defectes en el present i dubtes en el futur. Al sentir-me dèbil, els records s'apoderen de mi, i com aquí no he trobat persones com elles, em sento buida. Tinc a persones increïbles, especials i imprescindibles, però són nois. No són elles. M'agradaria tenir el meu grup de noies, com abans tenia, amb qui poder riure de tonteries, amb qui parlar sobre nois, amb qui explicar-los els meus sentiments i que m'ajudessin, a escoltar els seus problemes, a trucar-nos per les tardes.....M'agradaria tenir-les a prop. Aquí no ho trobo, mai ho he trobat, tot i que més feliç no puc ser. Els meus amics són una part molt molt gran de la meva felicitat...però no puc fer el que acabo de descriure unes línies més amunt, impossible. Ells fan els seus comentaris, són simples, parlen de noies, no s'acomiaden, no es truquen, van a la seva bola....i jo estic al mig. A vegades em sento perduda enmig del seu món. No els puc demanar que es transformin en personatges femenins, tampoc ho vull. M'agraden com són, però en els dies fluixos, em sento sola, perquè no s'adonen de res. I només necessitaria una abraçada, o que m'escoltessin, o que em diguessin que els importo...les noies necessitem sentir-ho!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! I acabo ofegant els meus pensaments i sentiments en llibretes, blogs, o llàgrimes que es confonen en el coixí.
I quan em sento així, només desitjo que passin els dies el més ràpidament possible, perquè m'agrada estar aquí, m'agraden els meus amics, sóc feliç, molt feliç, però fins i tot la persona més alegre i feliç té dret a decaure de tant en tant.

just a dream.

I avui....he somiat amb tots vosaltres, que ens visitàveu, que estàvem tots tots junts. I només es veia felicitat.
Algun dia deixarà de ser un somni?

happiness, you are welcom!

La alegría mantiene vivo el niño que llevas adentro. La alegría te ayuda a ver la vida como un juego, diluye la espesura del drama. Vuelve nuestra vida más ligera. Hace que la desesperación sea menos desesperante, que el dolor duela menos y que el placer sea más placentero. La alegría lima asperezas, nos reúne, nos anima a compartir. La alegría te da paz. La alegría nos predispone al amor, a la pasión, a la aventura. La alegría baja las defensas inútiles y mejora el sistema inmune, y lo mejor: es gratis. La podes encontrar en un beso, en un bebé, en la música. La alegría es eso que dejas pasar buscando eso que se supone que te dará alegría. La alegría es el único virus bueno y muy contagioso.

Ja tocava una bona ratxa............................................................................... :)

just trust to yourself

No busquis la teva mitja taronja. Busca't a tu mateixa, i troba't, i gaudeix. La resta ja vindrà sol....quan calgui.

can u heard me?

Et vaig cridar amb totes les meves forces que t'obrissis, que confiessis en mi, que em diguessis què pensaves de mi, si era important o no per a tu....però mai no escoltava res, ni obserbava res, ni en les paraules ni en els fets. D'aquests últims, molt pocs, massa pocs. Per a mi "això d'aquests últims dos mesos" va ser com l'excusa per demostrar-te quant m'importaves, res més, i jo et demanava que ho fessis tu també, de la manera i la quantitat que volguessis, però no rebia res, cap senyal. És més...sempre retrocedies.Cobardia? Por? Inseguretat? No ho sé. Quan et buscava, no hi erets. No hi ets mai, sempre t'haig de buscar jo.

I el més trist és que encara no sé ben bé el que penses de mi, ni molts menys, el que sents. Només et demanava això, que t'obrissis...i m'he cansat d'esperar-ho. La veritat és que no estic dolguda, ni enfadada, ni enrabiada, simplement cansada, de que siguis incapaç de donar petites mostres d'afecte a qui dius que és la teva millor amiga. Per tant, només espero que tot torni a fluir com abans...perquè em vaig adonant que si tu no em valores, altres ho fan, i això em dóna forces. No ho sé....no penses que una amistat s'ha d'anar construint dia a dia? Amb una simple mirada, o un copet a l'esquena, o unes paraules de bon dia...pots arreglar o millorar el dia de la gent, com el meu. Sé que centres l'atenció a moltes altres persones, a moltres altres noies...ho veig en els teus comentaris, i jo només et demanava que algun d'aquests, anés per a mi...ni que fós 1 dels 20 que diguessis...però es veu que no. I ja no sé com dir-t'ho, perquè no em vull fer pesada.

Malgrat tot, no oblidis que continues sent el meu millor amic, una de les poques persones imprescindibles de la meva vida. :)

les respostes vindran soles....amb el temps.

"Per què em sento així?"

Sempre intentem buscar explicacions i motius a tot el que ens passa pel cap que no entenem, a totes les emocions o sentiments que sentim i no sabem per què les sentim...
I a vegades, ja per l'afany en trobar respostes ràpides, ja per senitr-nos bé amb nosaltres mateixos, ens equivoquem/confonem.
No ens hem de precipitar...perquè amb els dies vas trobant les respostes...en els petits gestos, en els subtils detalls. Ells són els que ens donen les respostes a tot el que crèiem sentir o pensar. I a vegades no coincideixen amb el que crèiem pensar que sentíem. I et sents millor, perquè ja pots dir que ho tens clar. I sí....tot és qüestió de temps, de mirar-s'ho des d'una mirada més freda i distant.

Sus crisis, nuestras soluciones -SUSAN GEORGE-

¿Crisis? ¿Habéis dicho crisis? Pues aquí tenéis: el trabajo es sólo elegir. Derrumbe de la economía de casino y de las finanzas mundiales, pobreza y desigualdad creciente desde hace treinta años, lucha cotidiana de millones de personas para acceder al agua y a la alimentación, calentamiento del clima con desastrosas consecuencias. Todas estas crisis proceden de las mismas políticas neoliberales establecidas por los mismos actores; a pesar de que se agravan mutuamente, ninguna es una fatalidad. Podríamos gozar de un mundo limpio, verde, rico y justo, donde todos y todas pudiéramos vivir dignamente. A su lógica, debemos oponer la nuestra. No es tan complicado si comenzamos por invertir los términos...

Podemos llamar a esta crisis, crisis del sistema, de civilización, de globalización, de valores humanos, o utilizar algún otro término universal, omniabarcador; la cuestión es que nos ha encarcelado mental y físicamente y que hemos de liberarnos. La clase dominante que dirige la cárcel en la que estamos aún quiere “todo para ellos y nada para los demás”, pero desde la época de Adam Smith “los demás”, mediante su propia lucha, han aprendido a leer, escribir y pensar de forma crítica. La fuga misma depende de cada uno de nosotros, y de todos en conjunto.

Del llibre de Susan George (Sus crisis, nuestras soluciones) 

Aquest llibre promet!

goooooooo away!

Què difícil és mantenir la distància adequada.....

Però saps què li dic a la distància adequada i, en general, a totes les mesures preventives per no patir? Que ja se'n poden anar ben lluny, que no les vull, que em deixin tranquil·la, perquè no vull estancar-me en el que va ser, ni amoinar-me pel que podrà passar, sinó que vull estar aquí i ara, sentir la senzillesa del moment, res més. I és que no hi puc fer res.....hi he caigut, quan menys m'ho esperava, quan em pensava que tot havia acabat.

you.

Ho sento per tots els mals de cap que t'estic portant aquests dies....em sento fins i tot malament per estar així...però has d'entendre que a vegades necessito que em diguis que sóc important per a tu, que m'aprecies com jo t'aprecio a tu, que em diguis que no estic sola, que m'abracis quan més ho necessito sense que jo et digui res!! Sinó....em costa seguir endavant....i em menjo el cap inútilment.
Crec que aquests dies ja t'ho he dit tot....i espero que tot torni a la normalitat, no saps quant ho desitjo!

Ja t'ho vaig dir, però no em canso de dir-t'ho, ets IMPRESCINDIBLE per a mi, Arià, i cada dia ho comprovo més....no saps com em sento quan discutim o no ens entenem......sense tu, no puc.

Ara torna't a llegir l'escrit amb aquesta cançó (a tot volum eh!) :

http://www.youtube.com/watch?v=x1yOGhnmYfI

No et sents diferent? :)

témer.

Algú un cop em va dir..."No hem de tenir melancolia pel que deixem enrere sinó esperança i il·lusió pel que ens queda per endavant". Hi estic totalment d'acord, però a vegades som massa cobards per "desfer-nos" de certes coses......o potser és por....i per això deixem passar el temps....pensant i esperant que algun dia ens ompli allò que notem buit.


Però quan ens atrevim a fer el pas, a lliurar-nos del que no ens omple, encara ens sentim més buits, tot i que amb els dies t'adones que vas fer el correcte, i que en alguna altra cosa trobaràs allò que et falta, o simplement, et tornaràs a sentir viva.

9

A veces cuando algo sucede, pensamos que no debería haber ocurrido así. Por eso sentimos, cuando muere un ser querido, cuando perdemos unas elecciones, cuando sufrimos cualquier derrota, que todo ha terminado. Y no es verdad. Ése es el principio siempre. Porque la grandeza se alcanza, no cuando todo va bien, sino cuando la vida te pone a prueba, cuando tienes un gran tropiezo, cuando te decepcionan, cuando la tristeza te invade. Porque solamente estando en lo más profundo del valle, puede saberse lo magnífico que es estar en la cima de una montaña.

HELP!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

NO PUC MÉS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! NECESSITO SORTIR CORRENTS D'AQUÍ, PLORAR, CRIDAR, DESAFOGAR-ME.....I NO EMPASSAR-M'HO TOT!!!!!!!!!!! PERÒ EL QUE MÉS NECESSITO ÉS PARLAR AMB ALGÚ, TROBAR AJUDA, TROBAR RESPOSTES. I NO TROBO RES D'AIXÒ!

TOT I ESTAR RODEJADA DE GENT, MAI M'HAVIA SENTIT TAN BUIDA, TAN SOLA, TAN CONFUSA, TAN.........FETA MERDA

imprescindibles!

Diuen que per saber si realment ens importa alguna cosa, a vegades ens hem d'allunyar d'allò per comprovar si ho trobem a faltar i de debò ho necessitem. 

Jo, ho he comprovat, i no sabeu fins a quin punt sou importants per a mi! 

Com m'agrada poder dir: "FINS DEMÀ!"

sempre endavant

"A veces en la vida hay que saber luchar no solo sin miedo sino tambien sin esperanza"


Avui he llegit aquesta frase i m'he quedat pensant en l'última part, en la de lluitar sense esperança....què vol dir exactament "lluitar sense esperança"? Jo crec que es refereix a continuar lluitant per allò que desitges i vols, esforçant-te  tot i saber que segurament no ho aconseguiràs. 
Però sempre has de lluitar, si creus que és necessari. És com aquella frase d'en Gandhi: "tot el que faci serà insignificant, però és molt important que ho faci". Només importa el que un mateix pensi, què importa la resta? Aconseguir-ho o no és una altra cosa, però almenys hauràs fet l'intent.


Precisament això, crec que vol dir. I sota el meu parer, ho podríem aplicar a la lluita contra el canvi climàtic o contra la pobresa. Si som realistes, sabem de sobres que difícilment sortirem guanyant en ambdues lluites, però és molt important que s'intenti, que ens conscienciem....qui sap si aquests errors que estem cometent la humanitat d'avui en dia poden servir de lliçons d'aquí uns segles. És més còmode no lluitar, però a mi m'agrada el camí difícil.

SICK PEOPLE!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Per què hi ha gent tan estúpida en aquest móoooooooooooooooon????????????!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Gent que va per la vida com si fos el rei o la reina de toot i de tothom! Gent que juga amb els sentiments d'altres persones sense pensar ni un moment en el que allò significa pels altres! Gent que es pensa que té a tothom rendit als seus peus! Gent que es pensa que per dir unes simples paraules ja té tot solucionat!!!!!!!!!!!!!!!!!! Gent que parla d'assumptes que no són seus sense saber res!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Gent falsa que té els valors pel cul!!!!!!!!! Gent a qui li interessa més anar al centre comercial que preocupar-se per la seva millor amiga!!!!!!!!! Gent que a la segona de canvi et deixa a l'estacada!!!!!!!!!!!!! Gent que et falla un i un altre cop quan tu ho dones tot per ells.......!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ja ho sé que també hi ha gent meravellosa, però a vegades costa de veure-ho..................

Estirar-me al llit i tapar-me amb el coixí!!!!!!!!!!!!!! Això és l'únic que vull ara mateix! Evadir-me d'aquesta SICK SOCIETY!!!!!!!

Només UN?

17 d'octubre. Dia internacional de l'eradicació de la pobresa. 

A les grans ciutats la gent més solidària s'ha manifestat, han demanat una major solidaritat global, s'han animat a fer donatius, s'han celebrat actes solidaris, etc. 

Necessitem l'excusa d'un "dia internacional" per fer tot això? 

Crec que ho hauríem de fer més sovint, no solament UN dia a l'any.

confused.

I'm spending my time

watching the days go by

feeling so small

..

No m'agrada anar en línia recta...prefereixo pujar.....................i després baixar.............però sempre tornant a pujar

dia gris

Diumenge de pluja, avorrit i buit. Encara em queden dos dies de festa, però amb una llista de deures bastant llargueta. No em ve de gust fer-los, només vull llegir, llegir, llegir i llegir. Vull omplir-me d'alguna cosa, però no sé ben bé de què; vull submergir-me en la història dels protagonistes, vull oblidar-me del meu entorn per uns dies.....no m'agrada, no hi veig res de bonic, és més, crec que m'he cansat. Vull anar-me'n ben lluny, veure cares i paisatges nous, per trobar aquella cosa que em falta, per omplir el got, tota sensació de buidor que últimament sento. No vull dir que aquesta buidor sigui negativa, simplement no m'agrada sentir-la, necessito rebre coses, i noto que no passa res. Però.....marxant ho trobaré? O em sentiré encara més buida i sola? O potser és que sóc massa exigent amb els meus sentiments?

Yo, también

- No sé si es bueno seguir adelante...y si no te gusto? Yo ya soy feliz así. Estar contigo contigo es lo mejor que me ha pasado en la vida. No lo estarás haciendo por pena?
- Lo estoy haciendo porque yo también te quiero.
- Yo no he hecho nunca el amor.
- Yo tampoco. Me he acostado con muchos hombres en mi vida, pero nunca he hecho el amor.
- Con muchos muchos?
- Más de los que cabrían en este hotel.
- A mi me da igual, te quiero como eres.
- Daniel, si lo hacemos no quiere decir que seamos novios, y tienes que saber, que si sufres, tendrás que disimular todo el tiempo y estar feliz cuando te vea. Necesito que entiendas que esto es sólo hoy, nada más.
- Y nada menos.

1, 2.....................

- Va, haig de marxar...és tard i tinc coses a fer...
- Vale, compto fins a tres, ens separem i marxes
- D'acord, comença
- Un..................................................dos..........................................
- I...........?
- Ja està, no hi ha més
- :)

potser

Potser l'única manera que tindríem de no fer mal, un mal irreparable a les persones que ens volten, seria tractar d'esdevenir, encara que només fos per un moment, allò que elles són, mirar a través dels seus propis ulls la nostra realitat.


-Maria Aurèlia Capmany-

Up & down

Day by day, we try to reach the stars. However, there are times that not only we can see them...


Haig d'aprendre a fer que no m'afecti tant el que l'altra gent em diu...a confiar més en mi mateixa, a no doblegar-me quan em diuen una cosa negativa, i menys si no és certa...Sí, haig de de fer-me més cas a mi mateixa, a ser una mica egoísta. 

days like these...

Com odio aquests (pocs) dies de baixón que em vénen sense avisar....en què en cada moment tinc ganes de plorar i no sé ben bé per què! Dies en què sento com si el món es movés a gran velocitat i jo tingués els peus lligats amb una cadena al terra, sense poder moure'm, només observant la resta de la gent rient, parlant, estimant-se, enfadant-se...i a mi ningú em veiés. Dies en què em sento sola, sí, molt sola, com si no li importés a ningú. Dies en què només em veig les coses més defectuoses de mi mateixa, arribant-me a odiar! Dies en què vols cridar i plorar però no sé on ni com fer-ho, per por a que no hi hagi ningú per consolar-me. Dies en què només tinc ganes d'estar de mal humor amb tothom, de no ser amable. Dies en què em costa molt, somriure de debó. Dies en què em vull aïllar de tot i de tothom. Dies en què dubto si estic fent el correcte, en què em vull fer enrere de tot, per no equivocar-me i no patir.

Dies en què necessito que em diguin que m'estimen, que algú està al meu cantó, que simplement amb una mirada de complicitat em facin sentir que no estic sola, que em regalin una abraçada.

Per sort......sé que aquest sentiment de "tristesa" s'anirà algun dia o altre, potser demà mateix. I precisament aquests dies fan que t'adonis de lo valuosos que són els dies en què tot sembla perfecte! Algú em va dir un cop....per estar content, abans s'ha d'estar trist!

29 S

És indignant que totes les mesures contra la crisi siguin socials i no hi hagi retallades en la despesa militar, ni mesures fiscals que afectin els que més tenen."

Sé que ara per ara, no m'afecta gaire la reforma laboral i el pla d'ajust que el govern vol aplicar, però per què no paren de fer reformes i retallar als que menys han causat aquesta crisi i als que "menys" tenen? En canvi, els que han contribuit més a crear-la, els rics capitalistes, són els que menys en surten perjudicats, més aviat al contrari. En què els ha perjudicat, la crisi, als esportistes d'èlit, als grans empresaris, etc? En gaire res, continuen guanyant la mateixa barbaritat de calers. Què fa el govern destinant milers d'euros a institucions bancàries internacionals per a veure si es pot sortir d'aquesta crisi? No seria millor invertir-los en coses més efectives i profitoses? Tot plegat és una paradoxa, és absurd, tota la política és aburda, i els diners, més. Però és veu que ambdues coses mouen el món. Això sí que és absurd. I trist.
Em costa entendre el fet que siguem incapaços de gestionar els diners envers serveis socials que garenteixin les necessitats fonamentals de la població, de la majoria! Doncs no, ens dediquem a engreixar els rics, la minoria.
Retallar drets als treballadors i acontentar els que ens han portat a la crisi, ja que la reforma laboral incrementa el poder empresarial, els subvenciona, mentre que els treballadors podran ser acomiadats sense gaires problemes. No veuen que aquestes reformes només provocaran més desigualtat?

I mentrestant..........................

- 600 milions d'euros es gasta l'Exèrcit Espanyol en 10 dies
- Els futbolistes guanyen les mateixes fortunes
[...] I no escric més coses per no fer-ho dramàtic...

De debó hi ha crisi?
Jo crec que l'única crisi que hi ha actualment és la de falta de coherència.

somethings is going wrong

Davant meu tinc un llibre en anglès que ha d'estar llegit per demà. Em queden unes 70 pàgines, són les 11 de la nit i avui nit he dormit unes 3 horetes. Què faig escribint al blog?
Ni idea....però necessito escriure...i és que he arribat a la conclusió que a vegades tancar-te en el teu món i treure-ho escribint lletres és millor que parlar de les teves inquietuds i preocupacions amb algú de carn i òs.
No, no és cert, no hi ha res com poder confiar en algú, però sí que és cert que les paraules et surten millor quan les escrius que quan les dius en veu alta.

Ja són massa moments en poc temps en què se'm fa un nus a la gola i desitjaria sortir corrents d'aquí, de la realitat, aturar el món i anar-me'n....fugir. Què està passant? Sóc jo? Són els altres?
Escribint no solucionaré gaire cosa, osigui que a tocar de peus a terra i a afrontar-ho, a suportar-ho, i a tirar endavant, sí. :)

Decepcions

Avui he llegit aquest text en un blog que visito molt sovint:


"De vez en cuando necesitamos un día. Un día para llorar, para gritar, para odiar y querer al mundo a la vez, para desahogar todas esas cosas que dejamos en nuestra cajita de seguridad sólo por si acaso. Para pensar en lo que ya no está y en todo lo que hemos conseguido. Un día para coger todo el aire que podamos y respirar muy muy profundo, para preparar cada pequeño cambio en nuestra vida. . Y no sé hacia donde voy, nunca lo sé. Lo que sí sé es con quien quiero ir. También sé que una sonrisa robada por alguien en el momento justo puede salvar un mal día. Que las cosas también pueden estar destinadas a salir bien.  Que aunque a veces me rodee de nubes negras sé que muy dentro hay algo que brilla tanto que a veces tengo que cerrar los ojos para creérmelo. Eso voy a hacer. Voy a cerrarlos y a seguir creyendo. Aunque a veces tenga la sensación de que todo se desmorone alrededor. Aunque quiera salir corriendo algunos días sólo para asegurarme de que realmente quiero regresar. Porque me cansé de tanta vida gris, de que cada pequeña cosa que haga no se vea y se pierda entre las nubes. . de lo superficial, de lo práctico. Nunca fui una persona práctica, prefiero lo complicado, el día a día, el subir peldaño a peldaño y llegar hasta arriba. No quiero cogerme a un globo que suba y se pinche al mínimo soplo de aire. Y voy arrastrando mi propio peso, mi maleta siempre más llena que nunca. Me lo voy llevando todo hasta que encuentre un lugar seguro donde quedarme. Donde pueda tragarme todos mis miedos, que no me asalten tantas dudas cada vez que intento desabrochar el cinturón de seguridad. Sé que sola conseguiría muchas cosas, quizá más de las que pienso. . pero ahora, ahora necesito a alguien que me arrope. Porque se acaba el verano, porque todo empieza a estar frío otra vez y no quiero comenzar a helarme.  Alguien que haga de abrigo, de paraguas, de paracaídas. . Y ahora voy a salir al calor un día más, a recorrer las calles y a respirar profundo este cielo azul. Necesito una tarde que me cosa la sonrisa en la cara, aunque el efecto se pierda en cuestión de horas. Y es que no puedo, no puedo. . no quiero sentirme más así".




No sé si tothom, però almenys jo, algun cop m'he sentit així, i no sabria descriure-ho amb millors paraules que aquestes. Per això he enganxat literalment el text, borrant, això sí, algunes coses. 
Hi ha dies que ja t'aixeques amb el cap ennuvolat, que penses que res ni ningú te'l podrà arreglar. Però també hi ha dies que, a mesura que van passant les hores, veus que tot es va tornant més i més fosc, i que tot es va ensorrant al teu voltant, i com bé diu el text, són aquells dies en què vols sortir corrents per assegurar-te que realment vols tornar. 


Hi ha dies de tot, i avui, afortunadament, no és un dia d'aquests. Però m'ha sigut inevitable no posar-me melancòlica al veure aquest text, el qual descriu tan bé els dies no tan bons. 
Ahir nit per exemple, podria relacionar-la amb aquestes paraules. Ahir nit vaig tenir aquesta sensació de que tot el que està al meu voltant s'esvaïa, o era jo que ho havia acabat allunyant? No, no ho crec. No era tristesa ben bé el que sentia, ni melancolia, sinó més aviat decepció. Decepció per un parell de persones que havien estat (o haig de dir són?) tan importants per a mi. El primer ja em va decebre fa bastant temps, ara farà un any, quan va haver-hi una confusió entre nosaltres i tot se'n va anar en òrris. Em pensava que amb el temps ho superaríem, però veig que no, tot ha canviat, la boníssima relació d'amistat que teníem ha desaparegut per complet...ja no existeix aquella química, ni aquell bon rotllo entre ell i jo. El vaig emmerdar en una gran merda, si jo no li hagués confessat els meus "confusos" sentiments, estic segura que res hauria canviat. Però ho vaig fer, i ell es va fer il·lusions, -o això diu- i després quan jo em vaig aclarar, ell va quedar decebut i tocat. Sí, em sentia fatal, i em falten racons de memòria per comptar tot el que vaig fer per tal que no es perdés l'amistat d'abans, per tal que no m'ho tingués en compte, per tal de fer-li saber que encara m'importava i que no el volia perdre......però no va servir (de res). I, després de gairebé un any, així estem, com gairebé dos desconeguts que parlen de la noia de l'altre classe, o d'aquell professor, o del temps...Quan abans ens ho explicàvem ABSOLUTAMENT TOT. Tot el que va passar posteriorment em va fer molt de mal, i jo intentava fer que m'entengués, com jo l'entenia a ell, però la seva reacció no va poder ser pitjor: ignorant-me quan passava pel meu cantó, no em dirigia la més mínima paraula, es comportava la mar de bé amb altres noies.....i jo darrera seu pregant-li que no deixéssim perdre l'amistat, i que ho sentia molt. Però res. 
Vaig haver-me d'acostumar a la nova situació....i vaig continuar amb la meva vida...relacionant-me amb altra gent, continuant anant amb la resta de la colla, etc. Pensava que amb el temps tot tornaria a ser com abans, però ara veig, claríssimament, que no serà aixi, mai més. Va ser un punt final, i em sap greu, i estic decebuda. El vaig allunyar jo? Suposo que ell no veurà els fets com els he pintat jo, segur que ell diria que això el va doldre molt, massa, que el vaig fer creure coses que en realitat no eren, que vaig jugar amb ell....però jo li dic: tothom té dret a equivocar-se, no? A confondre sentiments! I a més en aquella època....quan feia 2 setmanes que ho havia deixat amb el meu primer i últim xicot. Suposo que el dolor et va encegar, no ho sé. I de debó, em sap greu, tant com pel que et vaig fer sentir, com pel que som ara: gairebé res -comparat amb el que érem abans-. I em fot veure com et comportes amb altres noies de la mateixa manera que et comportaves amb mi, fent bromes, fent-les riure, agafant ràpides confiances, etc. Encara ara, a vegades trobo a faltar aquelles trucades telefòniques diàries que duraven hora-hora i mitja...amb ningú més he tingut una relació així. I també em fot saber que, encara que llegeixis això algun dia (poc probable), ja no podrem recuperar aquella època. Ja és passat.




L'altre cas és més recent, és més, està passant ara. Ella, la meva veïna i amiga des que vaig arribar a Vidreres, fa 3 anys. Hem estat inseparables, era el meu suport "femení". Fèiem coses insignificants, però que amb ella eren úniques: anar al poble a fer una volta, anar a tenis amb bici i mantenint llargues i intenses converses! coses així.....i ara no en queda rastre...ella ha trobat un altre grup d'amigues, més nombrós, més com ella. Sí, érem molt diferents entre nosaltres, però ens ho passàvem bé, saps?! Era de les poques amigues NOIA que tenia (per no dir l'única)....i ara ja no hi és...ha desaparegut....s'ha allunyat de mi, o l'he allunyat jo? Ha trobat un grup amb el que potser compartix més coses en comú, amb el qual potser se sent més còmode...jo potser no li he anat molt al darrere, i ja no hi ha rastre de trucades, ni de sortides tontes al poble, ni de volts amb bici ni de quedades divertides per fer qualsevol cosa! Ja no hi és. Tant de sobte. No sé cuidar les amistats, o el problema és dels altres? No ho sé....suposo que ni blanc ni negre....tot això deu tenir un to més aviat grisenc...I no sé amb quins colors arreglar-ho, si és que es pot. 
Reconec que a vegades m'atabalava la seva xafarderia i odiava com podia arribar a ser de materialista i superficial, però mai li vaig dir, mai li he retret res, mai mai mai. I ella a mi tampoc, per ser com sóc, tan diferent a ella, hagués tingut el mateix dret que jo de dir-nos les nostres diferències, però mai ho vam fer. Ens acceptàvem, i tot i que no teníem gaire en comú, ens encantava xerrar de les nostres coses....de qualsevol cosa! Però ara ja no té temps....els pocs dies que ve aquí queda ràpidament amb les altres amigues, i ara que té xicot...ni la veig. La relació s'ha tallat com si d'un arbre es tractés. Noto que no li importa massa la meva vida, que té altres preocupacions i distraccions al cap, i que jo he passat en segon terme. Per a mi, ella ara també. En una amistat, és com en l'amor, quan un dels dos no dóna, l'altre ho nota, i s'acaba perdent tot. No podria haver compaginat les dues coses?! Jo sempre l'he portada a tot arreu! L'he presentada a TOTS els meus amics!I ella, quan ha trobat el seu "grup", s'oblida de tota la resta. No és ràbia, és decepció. Les coses podrien haver anat d'una altra manera, però des del mes de juliol que res és igual que abans. Fins dissabte, que ens vam trucar (al cap de molt!!!) pensava que les coses encara podrien anar bé, que encara podríem recuperar part d'aquella magnífica relació...I és que la trobava MOLT a faltar....però tot es va ensorrar quan vaig veure el panorama. En un cap de setmana vam dir de veure'ns dos cops, i els dos em va fallar. Quan li vaig explicar un fet que m'acabava de passar amb un noi, es va quedar bastant indiferent. Ja ho he dit, ara té altres distraccions al cap. No pretenc ser el seu centre del món, però tampoc l'altre extrem. I sabeu la cosa més irònica? Ara li haig d'organitzar jo el seu aniversari, comptant amb les seves "fantàstiques" amigues, el seu xicot, i jo i la colla de sempre. Veurem com acabarà tot.
Ara acabo de veure unes fotos d'ella i la seva nova "gran amiga" Sandra. Somrient, felices, fent-se sessions de fotos com les que ens solíem fer nosaltres, al camp, disfrutant de la natura, de l'amistat....m'ha canviat, és així de simple, i a mi no em queda més remei que contemplar-ho des de la finestra de l'oblit. No vull ser dramàtica ni fer-me la víctima, però és que ara no em surten altres paraules...Tinc un nus a la gola i necessito treure'l, necessito cridar....ai, no! Que encara espantaré a més amics i amigues!!!!!!!!!!!!! Millor callar, sí.

Sota un desmai

I agafats de la mà anaren sota aquell arbre, sota un gran desmai. Sí, aquell era un bon lloc per tenir una mica d'intimitat, per demostrar-se tot el que havien callat durant tot el dia. Primer un petó, després un altre de més llarg i càlid, després una carícia....i així van estar una bona estona, sense gairebé intercanviar una paraula. Era llavors quan s'adonaven que aquestes eren supèrflues, allò que sentien no es podia expressar amb cap paraula, només amb gestos, mirades i somriures, i així ho feien. Les coses més especials i profundes s'espatllen quan les volem descriure en paraules, només cal deixar-se portar i sentir.
Tots els dubtes que ella tenia feia una estona van anar desapareixent, com si el vent se'ls emportés molt lluny d'allà, i aleshores se sentia còmode i estupendament bé al cantó d'ell. Ella li regalava un tendre i sutil petó als llavis, després s'acostava al seu coll, l'acariciava i tornava a besar-lo, ara amb un petó més càlid. Ell li demostrava la seva passió amb llargs petons, amb carícies per tot arreu, l'abraçava contra ell, es fonien... era el seu joc, les seves mostres d'alguna cosa més que aquella bona amistat que tenien. S'haguessin quedat sota aquell arbre tota la nit, no haurien parat mai de demostrar-se tot aquell apreci i felicitat que tenien guardat ben al fons de les seves ànimes, era tot perfecte, intens i deliciós.
I per a ells, aquell desmai ja no era simplement un arbre, era el lloc més bonic i càlid on mai havien estat.

Estic disposada?

Quan em van preguntar per primer cop la típica pregunta de Què vols ser de gran?, vaig contestar, ben segura de mi mateixa, que m’agradaria ser pediatra. No obstant, amb els anys, aquesta resposta ha anat patint algunes variacions. Sempre he tingut al cap, des de ben petita, la idea d’ajudar a gent més desafavorida i més necessitada, per tant, en els meus pensaments infantils vaig fer una barreja entre medicina i cooperació i el resultat fou Metge sense fronteres. Aleshores, jo em pensava que l’única manera d’ajudar a gent menys afortunada era en l’àmbit de la medicina, però amb el temps em vaig adonar que no era així i que podia ajudar de moltes altres maneres. 

Mica en mica vaig anar descobrint el món de les ONGs i el meu somni era treballar en alguna d’aquestes organitzacions, però és clar, no hi ha cap carrera per especialitzar-te únicament en això. 

Recordo que a 3r o 4t d'ESO anava mestre per mestre preguntant què havia d'estudiar a la universitat per  treballar en una ONG, per dedicar-te a l'ofici de l'altruïsme i la solidaritat , no pas com una cosa temporal (fer una donació, anar un estiu a un país empobrit, viatjar solidàriament...) i ningú em responia el que jo volia sentir. Em deien que no hi ha cap carrera per especialitzar-te única i exclusivament en això, sinó que havia d'estudiar qualsevol grau i després, paral·lelament, col·laborar i endinsar-me en aquest món, el de les ONG. 

Tot i així....sembla que des de que vaig saber que no em podia especialitzar en res concret per exercir el que podríem anomenar, el somni de la meva vida, el cap se m'hagués omplert d'altres preocupacions, com si hagués oblidat què volia fer en aquest món. És cert que en cada moment he sigut conscient que m'agrada aquest món, però aquell desig de donar la meva vida als altres, sembla com si s'hagués difuminat una miqueta. 

I avui, dia 10 de setembre de 2010, després de veure un vídeo (el que linko més abaix) d'en Jaume Sanllorente, periodista creador de l'ONG Somriures de Bombay, és com si hagués recuperat aquell desig, aquell somni, i tornés a estar segura del que vull fer i on vull arribar, tot i ser més conscient del que comporta.

Veure el vídeo, les imatges, llegir el llibre i tot plegat, m'ho ha tornat a recordar. Admeto que em faria "por" endinsar-me en un d'aquests països tota sola, com en Vicenç Ferrer o en Jaume Sanllorente, i anar creant els meus projectes altruïstes enmig de països tan poc segurs i envoltada de dificultats socials, culturals i ecnòmiques.....Suposo que a mesura que vaig creixent i madurant m'adono de tots els riscos que comporta, cosa que fa uns anys no veia i tot em semblava molt clar i fàcil....

Quan llegia el llibre de Somriures de Bombay i quan he vist avui el vídeo, en ambdós casos em venien, sobtadament, ganes de plorar, em sentia IMPOTENT. Que per què? Doncs perquè em sento responsable del que passa, doncs perquè sé que vull ajudar, però no sé molt bé per on començar, doncs perquè no vull que aquests pensaments se'ls acabi enduent el vent, doncs perquè no vull que la gent em tatxi d'il·lusa que vaig pel món ajudant per realitzar-me a mi mateixa....doncs perquè sé que és una cosa molt difícil d'assolir, que el camí és llarg i ple d'entrabancs, i perquè tinc dubtes de si seré capaç.
Buuf....feia temps que no em sentia així....feia temps que no sentia aquesta decisió i ganes de complir el meu somni, és com si l'hagués recuperat d'algun bagul ple de pols. Estaré disposada a passar llargues temporades lluny dels meus, a sacrificar-me per gent que no conec, a donar-ho tot sense esperar res a canvi? Sé que encara tinc temps per pensar en tot això, que potser acabaré fent altres coses, etc., ho tinc tot en compte, però si tinc aquest somni des de fa més de 10 anys, per què s'hauria d'esborrar ara?
Crec que ara per ara, sent una adolescent de 17 anys, sé per on puc començar....amb els meus propis diners faré una donació a l'ONG Somriures de Bombay. I per què aquesta? Doncs per què m'ha marcat, perquè potser si no hagués llegit el llibre del seu creador no estaria escribint aquestes línies, ni hagués vist el vídeo, ni m'hagués emocionat davant la idea de fer el meu somni realitat, algun dia.

Silencis

És curiós que, quan ens succeeixen aquelles petites coses que ens acompanyaran la resta de la nostra vida, aquelles que ens marquen fins al fons, aquelles que no les oblidarem ni que volguéssim, aquelles coses tan IMPORTANTS, ja siguin curtes, intenses, inesperades, agradables o desagradables, no sapiguem què dir. Ens quedem en blanc, bloquejats davant la situació, igual que un nen petit quan mira els seus dibuixos preferits, immòvil.

Suposo que algú intel·ligent va decidir robar-nos la raó quan ens trobéssim en una situació així, per tal de no espatllar el moment, per tal de no pensar, sinó simplement sentir l'essència d'aquell moment. I què intel·ligent que va ser!

Però....tinc un dubte, i m'agradaria preguntar-li a l'home/dona intel·ligent del paràgraf anterior. Què passa quan aquest bloqueig no se'n va, tot i ja haver passat "el moment"? És bo o dolent, no reaccionar?