per celebrar les 150 entrades d'aquest blog...

què millor que dedicar-se'l a....

Friedrich Nietzsche, 

qui avui m'ha fet veure que aquest petit blog té molta més essència de la seva filosofia del que mai m'hauria imaginat. Les constants d'aquest blog és la filosofia de Nietzsche. I què diu, aquest bon home?

Doncs que la vida es mou per dues forces, una de mesura, proporció, raó, equilibri, que amaga la realitat; i una altra de desmesura, passió, instints, sentiments. 

Allò que no podem encasillar, ni mesurar, ens espanta, i ho amaguem, és a dir, quan es tracta de sentir, de moure'ns irracionalment, d'alliberar-nos, de fer canvis en la nostra vida d'acord amb allò que realment ens ve de gust, ho taponem, per por. Amb això, què reivindica el filòsof alemany? Que ens atrevim a viure la vida intensament, amb plenitud, amb passió, amb llibertat, amb individualitat. D'aquesta manera, patirem molt, però gaudirem encara més, es tracta de pujar i baixar, d'aprofitar l'única vida que tens, i no d'anar amb línia recta, en una postura neutra intentant tenir-ho tot previst. La vida és aventura, arriscar-se, creativitat, RIURE, sentir. Acceptar la vida tal com és, sense pessimisme, encara que ens digui que tot el que coneixem és un engany, un intent dels humans d'encasillar tot allò que observem, quan això és totalment impossible. Al final del camí ens espera una mort, però tant se val, hem d'aprofitar el camí, el nostre camí, que nosaltres mateixos construim. 

En un llibre explica que...un dia un home es va endinsar en una selva mai explorada, sabia que faria grans descobriments, però també sabia que li passarien tota mena d'aventures, agradables i desagradables. I així va ser, es va haver d'enfrontar a bèsties enormes, passar per rius, travessar muntanyes, sobreviure caçant, etc. Quan tornà a la civilització i explicà les seves aventures, tot emocionat, a la resta d'éssers humans, aquests mostraren un enorme interès, i les vivències d'aquest home s'anaren fent més i més conegudes per més gent. I arribà un punt, en què molts d'aquests oïents s'havien convertit en "experts de la selva", malgrat no havien estat mai!

Creiem entendre la vida, el que ens envolta, un mateix, malgrat molts no s'han limitat a viure intensament, a obrir-se, a conèixer, a sentir desmesuradament. 

A cas no és més bell allò que no es controla, allò irracional, allò immesurable, allò que ve impulsat pels sentits? 

Nietzsche dixit...

• El individuo ha luchado siempre para no ser absorbido por la tribu. Si lo intentas, a menudo estarás solo, y a veces asustado. Pero ningún precio es demasiado alto por el privilegio de ser uno mismo.

• Solamente aquel que construye el futuro tiene derecho a juzgar el pasado.

• ¿Es el hombre sólo un fallo de Dios, o Dios sólo un fallo del hombre?

• La mentira más común es aquella con la que un hombre se engaña a sí mismo. Engañar a los demás es un defecto relativamente vano.

• La verdad es que amamos la vida, no porque estemos acostumbrados a ella, sino porque estamos acostumbrados al amor.

• La mujer perfecta es un tipo humano superior al varón perfecto, pero también es un ejemplar mucho más raro.

move your feet, guyS!

I de sobte, sentir aquella sensació que feia temps qu eno senties en què notes que només depens de tu mateixa, que la teva felicitat no te la poden aportar els altres, sinó tu, tu i les teves accions que tu mateixa has fet al llarg dels dies i de les quals n'estàs plenament satisfeta. Que mires endavant i veus que tens tota una vida per omplir, per menjar-te, per conèixer. Veus que hi ha tantes coses que has de fer...viatjar, aprendre, conèixer, reflexionar...I pel cos et recórre aquella sensació de voler moure les cames per tu mateixa, avançar amb pas ferm, disposada a tot, sabent, sempre, que tens els teus al teu cantó. Però a vegades necessitem un temps per nosaltres mateixos, bé emprendre un viatge tot sol, bé tenir el cap només per a tu en el lloc de sempre, perquè, de fet, és l'únic que vertaderament posseïm: un mateix.
I si vas pel teu propi camí, confiant en tu, avançant amb pas ferm, tot sembla molt més senzill, més bonic, més intens.

http://wwoof.org/ --> treballar en una granja ecològica a canvi d'allotjament, menjar i estils de vida més sostenibles a més de 50 països.

http://www.workaway.info/ --> Viatja, coneix altres cultures, aprèn llengües i fes nous amics dedicant unes hores al dia a petites tasques, com ajudar a rehabilitar una casa, vigilar un càmping o col·laborar en la cuina d'un hotel rural.

http://the7interchange.com/Home.aspx --> Col·laborar en projectes socials o de medi ambient a canvi d'allotjament, manutenció i una experiència inoblidable.

Només són tres propostes.....n'hi deuen haver tantes, però tantes més! Sens dubte, la millor manera de viatjar, enriqueixes la cultura, la gent a qui visites, l'entorn, i a tu mateix.
No sé...al llegir això és quan m'adono de la importància de la primera part de l'escrit d'avui, de fer el propi camí, de fer coses, de fer-ho per tu mateixa, sense dependre dels altres, que la vida és amplíssima i milers d'ofertes t'estan esperant, però les hem d'anar a buscar, perquè no ens vindran a trucar la porta.

només tu construeixes la teva pròpia vida...

***

I de sobte, sentir aquella sensació en què notes... que no t'importaria arribar fins a l'altra punta del país en el tren, perquè estàs amb una de les persones més importants per tu, al seu cantó, fent plans, mirant cap al futur plegats, simplement sent-hi allà. I és genial. Com ell. A què això no t'ho esperaves? Doncs també ho pensava mentre escrivia allò d'amagat. Sí, per tu. Perquè m'agrada veure't amb els dits tocant el cel, perquè si no és així, jo sóc al teu cantó, només t'has de girar, veus? Sóc aquí. Per quan tot vagi bé, i també malament. Perquè t'estimo, P. Amunt, coi! :) I fes-me cas....construeix la teva pròpia vida, avança amb pas ferm. Sense pors. I si et desequilibres, tranqui, que et pots recolzar en mi. Però sempre segueix, eh, que la vida no s'atura, ni per tu, ni per ningú. I perquè tots mereixem ser feliços.

once upon a time..

Hi havia una vegada un camí molt, molt llarg enmig del no res. Bé, en un principi no hi havia res, però quan va arribar la persona, tot va anar canviant. De fet, el paisatge del voltant sempre havia estat allà, però com no hi havia ningú per apreciar-ho, era com si no existís. Quan va haver-hi vida humana, aquesta començà a caminar, de primer ben a poc a poc, amb altres membres més al seu cantó, la seva família. El camí, poc a poc, s'anava omplint de gent, molta, però ben pocs es quedaven, sinó que entraven i sortien com si es tractés de la marea, deixant una empremta, per petita que fos, en el terreny d'aquella persona. El camí no era pas planer, sinó que tant hi havia baixades com pujades, i en aquestes, quan costava, els altres membres s'ajudaven mútuament per assolir la cima. Més endavant, es van anar afegint més membres al cantó de la persona, pocs, però suficients. Eren els amics, els vertaders amics que serien en les baixades i en les pujades, de dia i de nit. Alguns es convertirien en estrelles, i brillarien.

El paisatge que es veia a mesura que tots anaven caminant pel camí era ben divers: a vegades feia un dia ben assolellat, d'altres plovia; tan bon punt es veia el mar, com és veien serralades; els tons canviaven de blanc a verd i a groc i a vermell. Però mai cesava de caminar, de moure les cames. La persona pensava que al final del camí hi hauria alguna recompensa, alguna pujada que la duria a la més completa cima de totes i on podria seure a contemplar un meravellós paisatge. Però en realitat, no hi havia res, el que realment importava era el trajecte, tot el llarg camí que havia fet acompanyada de tanta gent, alguns que ja s'havien difuminat, d'altres que es van incorporar més tard, i d'altres que des de sempre havien estat al seu cantó. Perquè l'important no era el que tenia davant, sinó el que tenia al costat.

Senyors i senyores, això tan simple, és la vida. Entendre totes les metàfores explícites i no explícites al text significarà saber viure una mica més la vida.

http://www.youtube.com/watch?v=-b7qaSxuZUg

You may say I'm a dreamer
But I'm not the only one.


Podrà tenir una final de Champions de 22 ricachondus més gent mobilitzada que una reivindicació pels drets i justícies que ens afecten a tots? Demà, es veurà molta, molta cosa. Ara per ara...estic flipant, amb tot, amb els mitjans de comunicació, els polítics, la gent que es fa enrere...però això tot just comença, fiqueu-vos-ho al cap, colla de gamarussos. No us ensortireu amb la vostra, perquè els ideals de la gent, mai moren, i seguirem i seguirem i seguirem lluitant, sigui on sigui, sigui com sigui per fer d'aquest, un món un xic més just i digne. No ens podem aturar aquí, amb tot el que ha costat arribar a aquest punt. No ens calen comissions, ni ordinadors, ni assamblees diàries, el que més necessitem són ganes, esforç i afinar la veu per cridar ben fort el que volem.

sí! ja ets meva!

http://www.youtube.com/watch?v=dvgZkm1xWPE

:)))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))) !

a què esperes? vine!

http://vimeo.com/24139530

no és un anunci, sinó la crida a l'uníson de totes les veus indignades que estem a Plaça Catalunya defensant unes necessitats i exigint uns canvis que afecten a tothom. És un moment històric....almenys s'està fent alguna cosa, amb els dies s'estan definint les vies de com fer aquests canvis. Costa, i molt. Però cada canvi costa, cada canvi el comencen poques persones, malgrat que la majoria hi estigui a favor, i si no ens unim tots, això quedarà en una simple acampada hippiosa d'un cúmul de revolucionaris. Com van dir ahir, cadascú ha de fer el possible per difondre, estendre, divulgar el que es cou al cor de Bcn, obrir orelles i ments dels altres: reparteix pamfletus, parlar sobre tot això a la gent del teu voltant, fes pancartes......De debò, val la pena. Veure les ganes que hi posen la gent que ho organitza, s'encomanen, aquestes ganes. Doncs vinga, encomanem també les ganes de participar-hi. Obrim horitzons, que tot això no s'ho emporti el vent. Actuem. Lluitem, i només ho aconseguirem units. I el primer pas, és ser-hi present.

Si lluites pots perdre, però si no lluites, estàs perdut.

QUE TOT ESTÀ PER FER I TOT ÉS POSSIBLE

en mans de delinqüents

Falta d'informació? Passotisme? No ho sé pas...Ahir mentre ensenyaven un gràfic amb els resultats de les eleccions municipals d'arreu de la península, no podia creure el que veia. Excepte Catalunya, el PP va arrasar. Completament. Descaradament. No és només per aquest motiu pel que dic lo de "falta d'informació" de la població, tothom és lliure. Però veure totes aquelles imatges de nombrosos grups de gent aclaparant tots els partits majoritaris com el PP, el PSC i CiU i gairebé agenollant-se davant seu, és que no s'entén. Justament aquests tres són els que no hauríem de votar si volem canviar una mica les coses, millorar la societat. No ho hem vist que no anem bé, així? Justament aquests tres són els que han aprovat la Llei Sinde.

http://www.noelsvotis.com/

I a sobre, augmenta la presència de PxC. Això sí que es falta d'informació total. Això sí que és descaradament absurd. http://www.youtube.com/watch?v=_TR8dMPBl98&feature=related

No tenim prou de ser marionetes? No reaccionem?
Amb aquest panorama, tota la gent que està a les places de les grans ciutats espanyoles, queda com una inútil. Però bé, seguirem resistint, seguirem fent soroll pacíficament, seguirem somiant en un món millor, seguirem sent idealistes, encara que ens critiquin, encara que se'n riguin, per què els únics prou bojos que creuen que poden canviar el món, són els únics que ho han aconseguit. Sí, continuarem en aquest punt històric el màxim que poguem. Ideals i causes no ens en falten, de fet, és l'únic que necessitem. Amb l'exemple d'Islàndia, qui creu que encara és totalment impossible canviar les coses? És únicament una petita llum d'esperança, però a la que ens hem d'aferrar, per tal d'arribar a l'Europa de pobles que tots volem, on decidir pel nostre bé, i no pel dels delinqüents polítics i banquers.

 http://www.youtube.com/watch?v=VlelJa79Juo

Si no som revolucionaris ara, quan ho serem?

alça't!

Per fi...per fi el jovent i no tan jovent s'ha alçat, s'ha indignat. Em pensava que ja ningú tenia veu, doncs no! No em vaig enterar de tota aquesta moguda fins ahir, amb els exàmens havia estat totalment desconnectada, i l'alegria que em va donar!!! No m'ho podia creure....vaig posar-me a buscar informació i alguna cosa se'm movia per dins!!! Així ha d'anar el món, lluitant per les causes, reivindicant drets i predicant la justícia, malgrat que potser tot quedi en un fracàs d'aquell maig del 2011. Però és millor que no fer res, això està clar! Des del maig del 68...passem al maig del 11. I a sobre, per deixar amb un pam de nas a tots els babaus polítics, demostrant la lluita del jovent d'una manera racional, justa i legal, sense violència, només aixecant la veu, perquè aquesta, mai ha de morir. I així és una bona manera de mantenir la flama. És en aquests moments quan el món, fa una mica menys de fàstig, i sembla que hi hagi més esperança de lo normal. Tot rau en mantenir-se fort i unit, fer pinya, és la clau dels canvis, el motor de la història. Som-hi va! 

"Una revolució és com una bicicleta, quan les rodes deixen de moure's,  es cau"

http://www.youtube.com/watch?v=w8YpNHnc-x4

arigatoooooooooooooooooo!

Em fa gràcia...a vegades sento comentaris de molts tius que diuen que si aquella tia no té res, que si és del piló, que no és diferent...com si busquessin lo mejor de lo mejor, alguna cosa que els ompli, o que puguin fardar amb els altres, jo que sé. I després, són ells les persones més convencionals que hi ha en aquest món! A vegades sou tots més babaus i burrus que un cargol eh. Per què no intenteu millorar-vos vosaltres i després sortir a buscar allò que us agradaria? Doncs no, al revés, com sempre feu, potser és que teniu el cervell del revés (sense ànims d'ofendre als lectors mascles).

Sort que els dimecres a la tarda (a última hora), em donen vitamines de tot tipus, i em recarreguen les piles, i em fan invencible, i em provoquen amnesia de mals moments i riures incontrolables, i em depurennnnnnnnnnnnn, i em fan feliç, tan simple com això. I avui, justament, a part de tot això, m'han fet adonar de coses....que fins ara era com si hagués tingut una cinta als ulls i hagués viscut embobada. Prou de perdre temps.

És increïble observar les reaccions de la gent del teu voltant quan fas alguna cosa diferent. A alguns els escupiries a la cara per la manera com et jutgen. D'altres et miren amb cara de póker, i d'altres s'uneixen a tu, comparteixen allò que, segons alguns, es fa en una edat determinada, no ara.
És hora de fer balança, de tot. Prou baches. prou prou prou.

Dies normals....que et porten a donar voltes de coses que fins ara no veies, o no volies veure. Tenim tota la teoria, ara falta la pràctica! És hora de girar la truita!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Que acabarem podrits tots plegats sinó! Allò que no t'enriqueix, et pudreix!

where is the love?

Si no fem coses diferents cada dia...acabarem podrint-nos de mediocritat i monotonia!

http://www.youtube.com/watch?v=WpYeekQkAdc

"P.D Anima't!"

Perquè tots vosaltres, sou com ràfagues d'aire net que rebo quan només sento aquella sensació d'opressió i malestar, d'estrés, de tristesa, del que sigui. Inconscientment, hi sou sense que us cridi, i em treieu aquell somriure que tant necessito, em torneu l'energia que se m'ha esgotat. Quan estic en la meva ratxa, encara augmenteu més el nivell d'eufòria, i quan no tinc tant bona ratxa, apareixeu inesperadament. Què faré sense vosaltres? Qiu em bombardejarà a frases de l'APM només per fer-me riure cada dia? Qui farà que les galtes i la panxa em facin mal de tant riure a cada classe? Amb qui comentarem la jugada dels profes? A qui abraçaré tan tan tan tan fortament entre classe i classe? Per mi, sou l'ànima de la classe...un dels grans motius pel qual m'agradi la rutina, perquè sé que sempre serà diferent, que m'ho passaré massa bé, vosaltres feu que m'agradi anar a cole, que fort. Sempre tan senzills, tan bons, tan càlids....que fa que se us arribi a estimar d'una manera immesurable. No us imagineu la de records, moments i anècdotes que m'emporto amb vosaltres. Fins i tot a Roma vam portar la nostra alegria! Quin viatge.....sense tu, no hauria estat el mateix. De debó...crec que no m'imagino fins a quin punt us trobaré a faltar. Estic fent esforços per no deixar pas a les llàgrimes. Ara són de tristesa, per primer cop, perquè m'heu fet plorar tantes vegades....del riure. Enserio, sou molt grans. Potser tornarem a viure moments així en un futur, quan quedem....però en el context de la classe, serà insuperable. És el conjunt, el dia a dia, el que fa especials aquests moments. Com ja he dit, queden tots (o la gran majoria, perquè són tants i tants) guardats dins la meva memòria. Gràcies.

Sí, tu. Com diu el títol de l'entrada, amb un simple missatge de dues paraules, m'has fet veure tantes coses. Deixa't estar d'amors platònics i històries. Per a mi, ja ets un amic més. Aquests, en teoria, hi són en els bons i sobretot en els mals moments, doncs llavors et puc incloure. Amb una conversa de cinc minuts i l'inesperat sms ja m'has animat pel que queda de dia, i per demà, i el següent. Has sigut com una ràfaga d'aire net.

I és que hi ha gent, que té el do d'animar-te en dies "pachuchus" només amb la seva presència i dues o tres paraules. Com avui han fet tots ells. Entre tot el malestar amorós d'ahir, l'estrés de tant examen seguit des de la setmana passada que no ens deixen respirar, la bomba de demà, l'extrema exigència que m'imposo, els exàmens de pujar nota, la pena de deixar-ho tot, de veure que s'acosta el final, no sé....tot plegat ha fet que fos un dia estrany...però com bé m'has dit, cada final és un nou inici! Així que no ens entristim pel que ja no és, sinó alegrem-nos pel que ha estat! 

I ara, gairebé a les nou de la nit, ja em trobo amb forces de començar a estudiar tropecientas pàgines! Vinga va, ara sí que últim sprint. Llarga nit m'espera!

***

Perquè tots tenim límits! I tots tenim dret a ser feliços! Quan el peix es mossega la cua, una i altra vegada, i ens crea malestar, hem de fer un pensament, encara que costi, i sortir-ne, o bé prendre'ns-ho d'una altra manera, afluixar, desistir, esperar, mentra fas la teva vida. Perquè el temps, té el millor final per a tot, absolutament tot, si t'h prens amb energia i optimisme. Recorda: recobrar confiança, amagar-se rere els arbres, pau interior, seguir somiant. Res més.

sunday bloody sunday

No us ha passat mai trobar-vos amb dies que desitjaríeu oblidar només transcorregudes unes hores? Dies nefastos, horribles, que només fas que torturar-te per coses que demà et faran riure. Un diumenge amb tres exàmens per estudiar, però que et sents incapaç de posar els colzes sobre la taula, d'obrir una pàgina del llibre. Un diumenge sola a casa on les parets semblen que es riguin de tu i et mirin amb cara de "noia, què fas amb la teva vida?". Un diumenge que, malgrat haver-te llevat tard, només tens forces d'estirar-te al sofà i seguir dormint, per deixar la ment en blanc i no pensar en res. Dies totalment superflus a la nostra vida. Dies que m'agradaria esborrar amb una goma i fer veure que no han existit. Perquè jo avui, em fa la sensació que no existeixo. I no trobo la manera de mirar endavant. Només noto que vaig caient...............lentament però sense pausa..............pel barranc..............................i ningú em sent.

Odio amb totes les meves forces els diumenges.

aquest, serà un estiu un pèl diferent...

http://www.youtube.com/watch?v=aU3VTCmCWjs

és ben cert que quan dones el millor de tu, els altres també ho fan..o això és el que et sembla veure! :D

com l'aigua

les peces immovibles del meu camí, el centre del trencaclosques, la causa del meu somriure, cal continuar? em ve de gust dir-ho i punt :)

v i t a l s

tokio blues

-Tal vez mi corazón esté recubierto por una coraza y sea imposible atravesarla- le dije-. Por eso no puedo querer a nadie.

-No has estado nunca enamorado?

-No-le respondí.

No quiso saber nada más.

Si leyera lo mismo que los demás, acabaría pensando como ellos. ¡El mundo está lleno de mediocres! 

Interrogué a Nagasawa tras acostarme con tres o cuatro chicas. ¿No se sentía vacío tras haber hecho aquello setenta veces?

-Que te sientas vacío demuestra que eres un tío decente. Esto es algo positivo. No ganas nada acostándote con desconocidas. Sólo consigues cansarte y odiarte a ti mismo.

-¿Y por qué no dejas de hacerlo?

-Cuando a tu alrededor todo son oportunidades, es muy difícil pasar de largo sin aprovecharlas, ¿entinedes?

-¿Y has tenido muchos romances? Conoces inesperadamente una chica y..

-Romances? A ver, un tío que da vueltas por ahí con un saco de dormir a la espalda, sin afeitar...¿Dónde y cómo vive un romance?

El tiempo te ayuda a reflexionar sobre las acciones del pasado.

¿Crees que hay alguien en este mundo al que le apetezca estar con una persona que no le guste?

Y me asaltó un sentimiento de angustia al pensar  en lo tediosa que era mi vida desde que había perdido a esa chica. Su existencia había ocupado un gran espacio en mi corazón sin que yo me diera cuenta.

La conclusió que extrec d'aquest llibre? Hem de perseguir allò que està viu, no el que està mort (en els dos sentits de la paraula) i enterrat, el que no ens aportarà res. Si ens mengem el cap per allò impossible o intangible, estarem perdent el temps. Mirem al nostre voltant, hi ha mil coses per fer i per veure i per lluitar que realment valen la pena, doncs a per elles. Tothom es mereix ser feliç.

No sé....em vaig acabar de llegir aquest increïble llibre en un moment de la meva vida clau. Com si ho hagués fet expressament. Vaig estar uns quants llargs minuts pensant amb el llibre tancat entre les mans al llegir l'última pàgina, un dissabte a les 0:02 de la nit, i reflexionant sobre tot el que havia succeït. I em vaig adonar de tantes coses...es pot dir que com la peli Into the wild, aquest llibre també m'ha marcat un abans i un després.

***

Tardes....perfectes. Improvitzar una sessió d'estudi al mig d'un parc amb l'excusa de xerrar pels descosits i riure de tot i de tothom amb ell; tardes de biblioteca amb qualsevol que et trobis, sempre hi haurà algú, berenant a fora amb el solet, agafar la bici i cap a tenis. Allò és l'oasis. Riures per tots costats. De fet...m'encanten els dimecres, sobretot les seves tardes. Em fan oblidar de tot i no em puc desenganxar el somriure de la cara. Avui, mentre anava amb la bici i escoltant l'MP3 pel carrer de l'institut per anar a entreno, el paisatge que tenia era tan...preciós...el llarg carrer desert, només estava jo, envoltada per tots costats de camps verds, brillants pels raigs de sol, el qual brillava a dalt de tot, fent-me pessigolletes a les galtes, amb el Monsteny de fons...un avi sentat a una cantonada observant el paisatge, una parella passejant més enllà...Res més. Em queden poques tardes d'aquestes...les puc contar gairebé amb una mà. Quina merda....costarà arribar al nivell d'aquests regals tan simples que només Vidreres i la seva gent ofereix quan sigui a Barcelona. M'estic adonant que s'acosta un gran canvi, i que tot canviarà. Són els últims entrenos de tenis, on quedaran totes aquestes tardes de riures i bromes? Bf......quina merda. Si pogués emportar-me a la maleta tots aquests moments...totes aquestes sensacions....Les tardes de primavera, com sempre dic, són les millors. 

La mitad de los fracasos en la vida resultan de frenar nuestro caballo justo cuando está a punto de saltar. (Julius Charles Hare)

Vidreres

"Que no hi hagin guerres i que el món estigui feliç"
"Que la gent famosa no cobri tant"
"Que els homes respectessin més les dones"
"Que els rics no siguessin tan rics"
"Que tinguessin més cuidado a la carretera"
"Que la gent no es barallés"
"Que els carrers no estiguin bruts"
"Que reciclessin més. I que ningú fos pobre ni ric, que tots fóssim normals"
"Que els polítics no cobrin tant"
"Que la gent no fos tan egoísta"
"Que tots compartissim"
"Que no hi haguessin terratrèmols i la gent no es morís"
"Ja que els futbolistes guanyen tants de diners, doncs que ajudin a la gent pobra"
"Que el món sigués d'en Lluc, Isaac i Ferran"
"Que s'acabessin les guerres al món"
"Que els nens no haguessin de treballar"
"Mobilitzar-nos contra la fam al món igual que ens mobilitzem amb un Barça-Madrid"
[...]

Respostes simples i precises a una gran pregunta:

La majoria de les respostes són dels més petits de la casa, els més grans ni s'aturaven a llegir el que deia el paper. Sempre hem estat lluitant per aquestes causes, i ho seguirem fent; molts s'han convertit en allò que han criticat, d'altres han segut la seva lluita, i alguns també s'han oblidat de tot allò que no els afecti a ells. En quin grup anirà cada nen i nena a mesura que vagin creixent? No ho sé.

Són els tòpics de sempre, les guerres, els diners, la fam, però això és lo bonic, el que realment importa: la intenció, les ganes, la sensibilització. Moure aquesta consciència als més petits. Aquest és el camí, encara que no s'arribi a complir el que hi ha escrit al paper, encara que sigun utopies.

No sé com descriure el passat cap de setmana. Millor impossible. Una fira de poble, de poble de pagès, on hi anà la gran majoria del poble, cares conegudes, altres no tant, vidrerencs. I ser allà al mig, amb una parada, és que no va tenir preu. De fet, tots els guanys que vam fer, no en vam veure ni un. La nostra intenció no era vendre, sinó donar a conèixer, que la gent s'aturés a llegir els cartells i preguntés què era allò. I això, ho vam aconseguir. No obstant, si haig de dir alguna cosa negativa, va ser la falta d'interès de la majoria de la gent jove d'aquest poble...les persones que van passejar-se per la fira de la meva classe crec que no arribaven als 4. I només de la classe...enfi. És el punt que falla en aquest poble, un jovent un pèl mediocre i gris. I aquí es va tornar a demostrar.

L'ambient....indescriptible. Companyerisme, senzillesa, alegria...vaig conèixer gent fantàstica amb qui mai havia intercanviat paraula, vaig veure a aquells que més volia, amics, coneguts, família, etc. No sé...Tant de bo hagués durat tot uns dies més. L'olor a poble, a palla, a masia, a animals, a tractor, a natura, a artesania, a bon rotllo....era genial. És difícil transmetre sensacions tan...profundes. En aquests casos, el millor és plasmar-ho amb imatges i que les sensacions vinguin soles al mirar les fotografies. 

Dies com aquests...fan sentir-me...com una autèntica vidrerenca. I fan que estimi més tot el que tinc. La gent d'aquí, el poble, l'entorn. Per moltes ganes que tingui d'anar a Barcelona, aquest poble no té res que envejar a cap ciutat cosmopolita. Les tardes amb aquestes postes de sol, seran una de les coses que més trobaré a faltar, sens dubte. Aquesta calma, la senzillesa de la gran majoria de la gent, els olors a poble que s'incrusten als pulmons i et fan sentir sana...no té preu.

tardes de primavera

essencial.

m'encanten les tardes de primavera, voltar pel poble amb bici, anar saludant a la gent a cada cantonada, somriure, escoltar l'MP3, sentir el vent cada cop més càlid a la cara...veure com el dia s'allarga més i més.

sentir-se viva amb lo més simple, és lo més gran que hi ha

endins...

"El amor siempre pone nervioso. Existen motivos para ello. Procede del inconsciente y todas las capacidades de las personas se hallan en el consciente: todas las destrezas y todo el conocimiento se encuentra en el consciente. El amor procede del inconsciente y no sabéis cómo enfrentaros a él ni qué hacer con él, lo cual resulta excesivo.

El inconsciente es nueve veces más grande que el consciente, de modo que cualquier cosa que salga de él es abrumadora. Por eso es por lo que la gente le tiene miedo a las emociones, a los sentimientos. Los contienen por miedo a que vayan a crear caos; y lo crean, ¡pero el caos es hermoso!

Existe necesidad de orden y también de caos. Cuando el orden es necesario, usadlo, emplead la mente consciente; cuando se necesite el caos, utilizad el inconsciente y dejad que el caos se manifieste.

Una persona completa, total, es aquella capaz de emplear ambos, que no permite que el consciente ejerza interferencia alguna sobre el inconsciente, ni al revés."

No sé...jo començo a estar farta de tant de caos...de sentir una angoixa que se'm va menjant per dins. Intento entendre'm, entendre la situació, entendre el caos, allò que ve del subconscient. Un pèl difícil, no? Una molt bona amiga em va dir que no hem de reprimir allò que ens surt per impuls, que ve de ben endins, allò que el nostre conscient no controla, que ho hem d'alliberar, perquè són les emocions més pures, més sinceres. I quan ho fas.....no et pots arribar a imaginar els maldecaps que pot portar tot això...fins i tot se't treuen les ganes de tornar-ho a fer mai més.

Pel maig, cada dia un raig, no? Pel matí es veu un cel blavíssim. Al migdia vénen de visita alguns núvols grisos, descarreguen la seva fúria a mitja tarda i després tot torna com al principi, a la calma, amb un solet d'allò més agradable fins ben entrada la nit. Doncs el mateix. Estones de tot. Rampells de felicitat i després...només veus el cel gris. Serà la primavera...així que...estiu, vine ja. Deixa al sol quedar-se permanentment.

Mentrestant, crec que cal allunyar-se de tot...agafar altres camins paral·lels sense gaire gent per tal que no t'empetiteixin. Tenir un temps per tu. Pau interior. Calma (després de la tempesta sempre ve la calma, no?). Recobrar confiança. Recuperar forces. Mirar al cel. Amagar-se rere els arbres. Llançar un crit al vent. .  .  .      seguir somiant      .  .  .

Fluir com un riu de la muntanya més verge de totes. D'allà on neix, i anar baixant fins al mar, a poc a poc, esquivant les pedres, amb la ment en blanc.

I improvitzar, que és el millor estil de vida

http://www.youtube.com/watch?v=HYzgFtVntNI&NR=1

Mai m'havia relaxat tant a l'escriure...he començat l'escrit amb un nus a la gola, com amb ganes de plorar sense saber gairebé per què. Quan no entens una cosa, no sents impotència i ganes de plorar? I a mesura que anava escribint, tot s'ha difuminat, tot s'ha fet més clar. Increïble. Trobar la pau interior, crec que ho acabo de descobrir ara mateix. És igual, no m'estic explicant gens bé. Limitem-nos a sentir....només sentir. L'únic que m'importa ara mateix? Jo.

la merda se'ns menja

i si plou no passa res
quin sonat va inventar el paraigües?

a vegades val més ser sincer que original

-Si te asusta, ¿por qué hacerlo?
-Porque generalmente las cosas que más te asustan son las que más valen la pena. Es solo una teoría.

(Chasing Liberty)


Mai no és massa tard per tornar a començar, per sortir a buscar el teu tresor, camins somnis i promeses, camins que ja són nous, camins que ara s'esvaeixen, camins que hem de fer sols.

Piles carregades, abraçades per regalar i somriures per encomanar. 

Cadascú hauria de tenir el seu racó, allà on només aquella persona sàpiga que és el seu lloc secret, on anar quan no vulguis veure ni escoltar a ningú, només a tu mateix. Allà on puguis tancar els ulls i sentir que has sortit, per uns instants, d'aquest món, i a l'obrir-los, veure-ho tot diferent. Tenir temps per pensar, per aclarar idees, pensament, sentiments, per plorar. Jo, ja el tinc. Inconscientment l'he trobat. Quan més he necessitat estar sola i que ningú em veiés, sempre m'he dirigit al mateix racó, sense adonar-me. Recordo el primer cop que vaig anar-hi, quan vaig acabar amb la meva primera relació, hi anava gairebé cada dia, per treure el malestar, per pensar. I només van ser testimonis aquells arbres alts de fulles verdes, el rierol que hi ha als seus peus, el trosset d'escala on sèia i els trossets de cel que es veuen entre les branques dels arbres. Ningú més.

http://www.youtube.com/watch?v=3Yl_9YMAJEo&feature=fvwrel

si em dius vine, ho deixo tot; però digue'm VINE

Aviso: serà una merda entrada. Són les 0:49. Avui no dormiré. A fer treball de recerca fins que el cos aguanti. Amb el mòvil al cantó. Qui sap si algú em sorprendrà i em treurà un somriure. Bastant difícil que soni. Ho sé. Però sóc tonta, i cada vint segons el mires, i l'estómac se't va fent més i més petit, fins que fa mal i tot. Per què sóc tan tan tan tan tan tan..........tonta? Fàcil? Inútil? De debó.....a vegades penso que m'agrada que em facin mal....no sé. Aguantar en un lloc on només desitges fugir per alguna porta, que et sents fora de lloc completament, que sembla que portis la capa invisible de Harry Potter, que et sents com una asquerosa merda. Avui, però, tot i que m'ha passat això, no tenia ganes de plorar. De fugir sí, i ho has fet. Però plorar.....no. No sé....tenia confiança amb mi mateixa. Suposo que de tot el que vivim, aprenem. M'estimo, sé com sóc, m'agrada, sé el que tinc i el que no. Em valoro, valoro el que tinc i em dic.....de debó cal plorar? Vés-te'n i demà serà un altre dia. Sí, sóc tonta, massoca, innocent, somiadora, detallista, massa esperançadora de la gent, i bla bla bla.....però sempre tiro endavant, sabeu? Passi el que passi, o no passi el que m'agradaria que passés. Vomitaria moltes més coses, però no em ve de gust, prefereixo afogar-les entre paraula i paraula al treball. Merda, l'escrit, eh? Doncs us foteu. Com m'estic fotent jo aquí esperant coses que sé que no passaran i treballant com una inútil, en tots els sentits, en l'emocional i en el laboral.
Hola llarga i amarga nit, vols acompanyar-me durant les pròximes hores? Seràs la millor companyia que pugui tenir. M'escoltaràs, em protegiràs, que és tot el que vull. I podràs il·luminar-me amb els teus estels...tan purs, no tant com els de Banjul, però estels al cap i a la fi. Sé que me'ls haurà enviat algú. Tu.

http://www.youtube.com/watch?v=tcogKGu4dGs

I surts fora el carrer, i comences a córrer,
i el vent et va assecant, el que sembla una llàgrima,
i t'atures cansat, amb el nas ple de mocs,
i t'empatxes de nit i respires ben fort, fort, fort.

***
El que més desitjo ara?

Abraçar-te.

"Cada película que vemos, cada historia que nos cuentan, nos piden que creamos en ellas: El giro al final de la historia, la declaración de amor inesperada, la excepción a la regla. Pero a veces estamos tan obsesionadas por encontrar nuestro final feliz, que nos olvidamos de leer las señales. Las que diferencian a los que nos quieren de los que no, a los que se quedaran de los que se irán. Y es posible que ese final feliz no incluya al hombre ideal. Puede que seas tu, recomponiendote y volviendo a empezar, liberándote para algo mejor que puede haber en tu futuro. Puede que el final feliz sea simplemente pasar pagina."