Hi havia una vegada un camí molt, molt llarg enmig del no res. Bé, en un principi no hi havia res, però quan va arribar la persona, tot va anar canviant. De fet, el paisatge del voltant sempre havia estat allà, però com no hi havia ningú per apreciar-ho, era com si no existís. Quan va haver-hi vida humana, aquesta començà a caminar, de primer ben a poc a poc, amb altres membres més al seu cantó, la seva família. El camí, poc a poc, s'anava omplint de gent, molta, però ben pocs es quedaven, sinó que entraven i sortien com si es tractés de la marea, deixant una empremta, per petita que fos, en el terreny d'aquella persona. El camí no era pas planer, sinó que tant hi havia baixades com pujades, i en aquestes, quan costava, els altres membres s'ajudaven mútuament per assolir la cima. Més endavant, es van anar afegint més membres al cantó de la persona, pocs, però suficients. Eren els amics, els vertaders amics que serien en les baixades i en les pujades, de dia i de nit. Alguns es convertirien en estrelles, i brillarien.
El paisatge que es veia a mesura que tots anaven caminant pel camí era ben divers: a vegades feia un dia ben assolellat, d'altres plovia; tan bon punt es veia el mar, com és veien serralades; els tons canviaven de blanc a verd i a groc i a vermell. Però mai cesava de caminar, de moure les cames. La persona pensava que al final del camí hi hauria alguna recompensa, alguna pujada que la duria a la més completa cima de totes i on podria seure a contemplar un meravellós paisatge. Però en realitat, no hi havia res, el que realment importava era el trajecte, tot el llarg camí que havia fet acompanyada de tanta gent, alguns que ja s'havien difuminat, d'altres que es van incorporar més tard, i d'altres que des de sempre havien estat al seu cantó. Perquè l'important no era el que tenia davant, sinó el que tenia al costat.
Senyors i senyores, això tan simple, és la vida. Entendre totes les metàfores explícites i no explícites al text significarà saber viure una mica més la vida.
http://www.youtube.com/watch?v=-b7qaSxuZUg
You may say I'm a dreamer
But I'm not the only one.
Podrà tenir una final de Champions de 22 ricachondus més gent mobilitzada que una reivindicació pels drets i justícies que ens afecten a tots? Demà, es veurà molta, molta cosa. Ara per ara...estic flipant, amb tot, amb els mitjans de comunicació, els polítics, la gent que es fa enrere...però això tot just comença, fiqueu-vos-ho al cap, colla de gamarussos. No us ensortireu amb la vostra, perquè els ideals de la gent, mai moren, i seguirem i seguirem i seguirem lluitant, sigui on sigui, sigui com sigui per fer d'aquest, un món un xic més just i digne. No ens podem aturar aquí, amb tot el que ha costat arribar a aquest punt. No ens calen comissions, ni ordinadors, ni assamblees diàries, el que més necessitem són ganes, esforç i afinar la veu per cridar ben fort el que volem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada