-Tal vez mi corazón esté recubierto por una coraza y sea imposible atravesarla- le dije-. Por eso no puedo querer a nadie.
-No has estado nunca enamorado?
-No-le respondí.
No quiso saber nada más.
Si leyera lo mismo que los demás, acabaría pensando como ellos. ¡El mundo está lleno de mediocres!
Interrogué a Nagasawa tras acostarme con tres o cuatro chicas. ¿No se sentía vacío tras haber hecho aquello setenta veces?
-Que te sientas vacío demuestra que eres un tío decente. Esto es algo positivo. No ganas nada acostándote con desconocidas. Sólo consigues cansarte y odiarte a ti mismo.
-¿Y por qué no dejas de hacerlo?
-Cuando a tu alrededor todo son oportunidades, es muy difícil pasar de largo sin aprovecharlas, ¿entinedes?
-¿Y has tenido muchos romances? Conoces inesperadamente una chica y..
-Romances? A ver, un tío que da vueltas por ahí con un saco de dormir a la espalda, sin afeitar...¿Dónde y cómo vive un romance?
El tiempo te ayuda a reflexionar sobre las acciones del pasado.
¿Crees que hay alguien en este mundo al que le apetezca estar con una persona que no le guste?
Y me asaltó un sentimiento de angustia al pensar en lo tediosa que era mi vida desde que había perdido a esa chica. Su existencia había ocupado un gran espacio en mi corazón sin que yo me diera cuenta.
La conclusió que extrec d'aquest llibre? Hem de perseguir allò que està viu, no el que està mort (en els dos sentits de la paraula) i enterrat, el que no ens aportarà res. Si ens mengem el cap per allò impossible o intangible, estarem perdent el temps. Mirem al nostre voltant, hi ha mil coses per fer i per veure i per lluitar que realment valen la pena, doncs a per elles. Tothom es mereix ser feliç.
No sé....em vaig acabar de llegir aquest increïble llibre en un moment de la meva vida clau. Com si ho hagués fet expressament. Vaig estar uns quants llargs minuts pensant amb el llibre tancat entre les mans al llegir l'última pàgina, un dissabte a les 0:02 de la nit, i reflexionant sobre tot el que havia succeït. I em vaig adonar de tantes coses...es pot dir que com la peli Into the wild, aquest llibre també m'ha marcat un abans i un després.
***
Tardes....perfectes. Improvitzar una sessió d'estudi al mig d'un parc amb l'excusa de xerrar pels descosits i riure de tot i de tothom amb ell; tardes de biblioteca amb qualsevol que et trobis, sempre hi haurà algú, berenant a fora amb el solet, agafar la bici i cap a tenis. Allò és l'oasis. Riures per tots costats. De fet...m'encanten els dimecres, sobretot les seves tardes. Em fan oblidar de tot i no em puc desenganxar el somriure de la cara. Avui, mentre anava amb la bici i escoltant l'MP3 pel carrer de l'institut per anar a entreno, el paisatge que tenia era tan...preciós...el llarg carrer desert, només estava jo, envoltada per tots costats de camps verds, brillants pels raigs de sol, el qual brillava a dalt de tot, fent-me pessigolletes a les galtes, amb el Monsteny de fons...un avi sentat a una cantonada observant el paisatge, una parella passejant més enllà...Res més. Em queden poques tardes d'aquestes...les puc contar gairebé amb una mà. Quina merda....costarà arribar al nivell d'aquests regals tan simples que només Vidreres i la seva gent ofereix quan sigui a Barcelona. M'estic adonant que s'acosta un gran canvi, i que tot canviarà. Són els últims entrenos de tenis, on quedaran totes aquestes tardes de riures i bromes? Bf......quina merda. Si pogués emportar-me a la maleta tots aquests moments...totes aquestes sensacions....Les tardes de primavera, com sempre dic, són les millors.
La mitad de los fracasos en la vida resultan de frenar nuestro caballo justo cuando está a punto de saltar. (Julius Charles Hare)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada