El inconsciente es nueve veces más grande que el consciente, de modo que cualquier cosa que salga de él es abrumadora. Por eso es por lo que la gente le tiene miedo a las emociones, a los sentimientos. Los contienen por miedo a que vayan a crear caos; y lo crean, ¡pero el caos es hermoso!
Existe necesidad de orden y también de caos. Cuando el orden es necesario, usadlo, emplead la mente consciente; cuando se necesite el caos, utilizad el inconsciente y dejad que el caos se manifieste.
Una persona completa, total, es aquella capaz de emplear ambos, que no permite que el consciente ejerza interferencia alguna sobre el inconsciente, ni al revés."
No sé...jo començo a estar farta de tant de caos...de sentir una angoixa que se'm va menjant per dins. Intento entendre'm, entendre la situació, entendre el caos, allò que ve del subconscient. Un pèl difícil, no? Una molt bona amiga em va dir que no hem de reprimir allò que ens surt per impuls, que ve de ben endins, allò que el nostre conscient no controla, que ho hem d'alliberar, perquè són les emocions més pures, més sinceres. I quan ho fas.....no et pots arribar a imaginar els maldecaps que pot portar tot això...fins i tot se't treuen les ganes de tornar-ho a fer mai més.
Pel maig, cada dia un raig, no? Pel matí es veu un cel blavíssim. Al migdia vénen de visita alguns núvols grisos, descarreguen la seva fúria a mitja tarda i després tot torna com al principi, a la calma, amb un solet d'allò més agradable fins ben entrada la nit. Doncs el mateix. Estones de tot. Rampells de felicitat i després...només veus el cel gris. Serà la primavera...així que...estiu, vine ja. Deixa al sol quedar-se permanentment.
Mentrestant, crec que cal allunyar-se de tot...agafar altres camins paral·lels sense gaire gent per tal que no t'empetiteixin. Tenir un temps per tu. Pau interior. Calma (després de la tempesta sempre ve la calma, no?). Recobrar confiança. Recuperar forces. Mirar al cel. Amagar-se rere els arbres. Llançar un crit al vent. . . . seguir somiant . . .
Fluir com un riu de la muntanya més verge de totes. D'allà on neix, i anar baixant fins al mar, a poc a poc, esquivant les pedres, amb la ment en blanc.
I improvitzar, que és el millor estil de vida
Mai m'havia relaxat tant a l'escriure...he començat l'escrit amb un nus a la gola, com amb ganes de plorar sense saber gairebé per què. Quan no entens una cosa, no sents impotència i ganes de plorar? I a mesura que anava escribint, tot s'ha difuminat, tot s'ha fet més clar. Increïble. Trobar la pau interior, crec que ho acabo de descobrir ara mateix. És igual, no m'estic explicant gens bé. Limitem-nos a sentir....només sentir. L'únic que m'importa ara mateix? Jo.
Al final tu ets l'única que t'hauràs de patir les 24 hores del dia, o sigui que és importar fer-te estar bé o pot ser un martiri! ; )
ResponEliminaVa, amunt, amunt!