-Porque generalmente las cosas que más te asustan son las que más valen la pena. Es solo una teoría.
(Chasing Liberty)
Mai no és massa tard per tornar a començar, per sortir a buscar el teu tresor, camins somnis i promeses, camins que ja són nous, camins que ara s'esvaeixen, camins que hem de fer sols.
Piles carregades, abraçades per regalar i somriures per encomanar.
Cadascú hauria de tenir el seu racó, allà on només aquella persona sàpiga que és el seu lloc secret, on anar quan no vulguis veure ni escoltar a ningú, només a tu mateix. Allà on puguis tancar els ulls i sentir que has sortit, per uns instants, d'aquest món, i a l'obrir-los, veure-ho tot diferent. Tenir temps per pensar, per aclarar idees, pensament, sentiments, per plorar. Jo, ja el tinc. Inconscientment l'he trobat. Quan més he necessitat estar sola i que ningú em veiés, sempre m'he dirigit al mateix racó, sense adonar-me. Recordo el primer cop que vaig anar-hi, quan vaig acabar amb la meva primera relació, hi anava gairebé cada dia, per treure el malestar, per pensar. I només van ser testimonis aquells arbres alts de fulles verdes, el rierol que hi ha als seus peus, el trosset d'escala on sèia i els trossets de cel que es veuen entre les branques dels arbres. Ningú més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada