"mientras viva seré un rey de la vida y no un esclavo!"

Mica en mica, tot el que havia deixat a Xile va tornant, em torno a omplir, vaig recuperant cada trosset d'amor, d'alegria, d'energia, d'il·lusió, que vaig donar. I les llàgrimes donen pas al sentiment de satisfacció, als record més bells de tots ells, al somriure per haver tingut l'oportunitat de viure una experiència d'aquest estil.

M'agrada ser una ànima lliure, independent, no dependre excessivament d'algú, confiar en mi mateixa, viure al màxim, el moment, compartint la felicitat amb la família, els amics, tot aquell que em trobi pel camí, donant el millor de mi, estimant-me i estimant els altres, rebent el millor d'aquests, i créixer pel meu compte. Arribar al cim de la muntanya, estendre els braços, respirar aire pur. Però saber que si el vent bufa massa fort o hi ha un riu massa cabalós enmig del camí, tindré algú darrera que em donarà una petita empenta i seguiré endavant. Torno a recuperar aquest sentiment, el trobava a faltar. La meva essència; la meva força. Les ganes de fer coses, d'aprendre, per mi mateixa, d'estimar, de riure. Tot això s'havia quedat a l'aeroport de Santiago. Però aquestes experiències tan trasbalsadores, crec que són les millors, les que ens fan créixer, les que ens fan adonar de lo meravellosa que és la vida, la que ens fan caminar amb pas més ferm, perquè afegim bons moments a la nostra motxilla, al nostre cor, ens el fan més gran. No tinguem por a donar-ho tot, a estimar, encara que ens buidem, perquè després ens tornarem a omplir, però encara amb més essència de la que teníem. I és fantàstic.

"Coged las rosas mientras podáis, veloz el tiempo vuela. La flor que hoy admiráis mañana estará muerta."

"sólo al soñar tenemos libertad, siempre fue así y siempre así será."

"El día de hoy no se volverá a repetir. Vive intensamente cada instante. Lo que no significa alocadamente, sino mimando cada situación, escuchando a cada compañero, intentando realizar cada sueño positivo, buscando el éxito del otro, examinándote de la asignatura fundamental: el Amor. Para que un día no lamentes haber malgastado egoístamente tu capacidad de amar y dar vida."

"No olviden que a pesar de todo lo que les digan, las palabras y las ideas pueden cambiar el mundo (...). Les contaré un secreto: no leemos y escribimos poesía porque es bonita. Leemos y escribimos poesía porque pertenecemos a la raza humana; y la raza humana está llena de pasión. La medicina, el derecho, el comercio, la ingeniería... son carreras nobles y necesarias para dignificar la vida humana. Pero la poesía, la belleza, el romanticismo, el amor son cosas que nos mantienen vivos".

-El club de los poetas muertos-

Estarà tot escrit? No ho sé, però a vegades sembla que tot el meu voltant es posi d'acord per ajudar-me a caminar pel camí correcte, com si anés trobant fletxes que m'indiquen el camí. O potser són els meus ulls, els que han canviat i són capaços de percebre petits detalls reveladors. Constants dosis de motivació per fer-me sentir segura del que vull fer. Endinsar-te una mica en aquest món i descobrir que és immens, hi ha tantes coses interessants, tanta diversitat, tant a escollir, i cada cop m'agrada més, i encara no he ni començat.

~ ~ ~ 

"Desde la Revolución Industrial, nuestra civilización protagoniza una carrera desbocada contra el tiempo. En aras de la eficacia y la competitividad, los procesos se aceleran en un intento frenético de abreviarlos. El ámbito del transporte es un ejemplo superlativo, con aviones más potentes, trenes más y más veloces, embarcaciones que se deslizan raudas sobre las aguas, y autopistas y otras vías rápidas que atraviesan los países en todas las direcciones.

La víctima de esta apuesta es el espacio, el territorio, que pierde su realidad: las grandes distancias se miden en horas de viaje, y las personas cambiamos de mundo sin más alteración que la asociada al uniforme del personal de los aeropuertos de origen y destino. Todo lo que media entre ambos -montañas, ríos, culturas con siglos de existencia...- se reduce en nuestra conciencia a un tentempié, un vídeo o una cabezada en la cabina del avión. Apenas nada. Y como tal, puede ser alterado o incluso destruido con toda impunidad."

Per parar-s'hi a pensar, perquè moltes vegades es deixem endur per aquests bucles de velocitat i competivitat i oblidem que el més important és el camí. I no apreciem ni assaborim les petites coses.

http://www.youtube.com/watch?v=wCnZBS76SwQ

$$$$$$$$$$

simplement....se'm cau la cara de vergonya. Farden de senzillesa i austeritat i mentre el món cau i la gent se suïcida per depressió, ells van fent quedades, voltes pel riu de Chicago en barqueta i grans àpats, amb l'objectiu d'omplir-se la boca de paraules buides fent veure que pretenen solucionar la societat, el món. Voleu fer el favor d'aterrar a la realitat? Voleu fer el favor de tenir una mica de sentit comú i ètica? Voleu fer el favor de parlar menys i actuar i sentir més? Voleu fer el favor de ser una mica més humans i proposar solucions que de debò millorin el món?

still flying

Seria hora d'anar aterrant, no? Emocionalment parlant. Però no puc, em sento lluny. Com ahir nit. Gent coneguda, amics, festa major, concerts catalans...què hi havia de llunyà? Doncs em sentia fora de lloc, totalment, sense ganes gairebé de ballar, de gaudir. Quan menys m'ho espero el meu cap desconnecta i vola 10 mil km, i recorda i pensa i s'emociona. I llavors desapareixo per uns instants i odio el meu voltant.

Avui ja fa una setmana. Potser per això he tingut un despertar extranyíssim. La porta de l'habitació era oberta, ja era tard, la ràdio sonava, però jo encara dormia. Ha sonat una cançó, Someone like you, una de les moltes que em fan volar amb tots ells, en especial amb ella, pels cops que l'hem cantati tocat. I m'ha semblat com si encara fos allà, a aquella casa de família nombrosa, i la meva cosina estigués a la seva habitació, davant de la meva, tocant la guitarra de bon matí i cantant la cançó, que era la que sempre tocava. I m'aixequés i anés amb ella i ens somriguéssim i cantéssim juntes. Ha sigut una sensació tan extranya, agradable al principi però horrorosa al final, a l'obrir els ulls i xocar amb la realitat. Fins i tot el subconscient el tinc allà.

Curiós el fet de viatjar, com et modela, com si fossis una figura de fang, i al tornar a casa et deixa amb una sensació ben intensa que només poden entendre aquells que també han tingut una experiència semblant, perquè quan hi parles, es nota en els ulls, aquella brillantor de nostàlgia pel que s'ha viscut, i malgrat no dir gaire, t'ho diuen tot, i els entens a la perfecció.
I sigui quin sigui el viatge, alguna cosa dins teu canvia, per petita que sigui.

descalços per la vida

There is no greater joy nor greater reward than to make a fundamental difference in someone's life.
http://www.youtube.com/watch?v=z7VJIlfKy3c&feature=endscreen

Joy is not in things, it is in us.

To get the full value of a joy you must have somebody to divide it with.

 que jo d'entre totes les estrelles...vull estar amb tu.

come on raise uuuuup!

Com n'és d'irònica, la situació. Fer realitat dos grans somnis en menys de dos mesos. Se suposa que hauria d'estar eufòrica, feliç. I ho estic, però no puc exterioritzar-ho, em sento avall, xafada, sense gaire energia, sense ganes de riure i viure el present i la vida. Des de dilluns que tenia un nus a la panxa, per l'arribada, pels records, pel concert...per tantes coses..però si m'hi paro a pensar...sóc una afortunada, per viure tot el que estic vivint aquests mesos....amb la família, a Xile, i veure en Bruce Springsteen en directe. Quina passada....i cert, ahir va ser increïble, em vaig emocionar moltíssim, vaig gaudir amb cada cançó, amb l'ambient, amb l'espectacle, va ser enorme tot plegat. Sentir la seva veu en dircte, tot el so, de tota la banda, tan completa i potent! Tocant moltes de les meves cançons preferides...mai havia vist ningú gaudir tant dalt un escenari, durant més de 3 hores!  I l'entusiasme es contagiava...http://www.youtube.com/watch?v=RnkJa6HdgJw

Però al tornar a casa només volia trucar la meva família i parlar-hi. Allà eren les 9 de la nit, estaven tots, els vaig sorprendre, vam riure, plorar, parlar....com si fos allà amb ells! Semblava que estàvem tan a prop...allargàvem els dits cap a la càmera, com si ens poguéssim tocar i abraçar, però la tecnologia ens enganyava...10 mil km entremig era la realitat. Em diuen que la casa està buida, que ja no riuen, doncs jo igual, em sento buida, trista, ploro a cada racó de casa meva, a les nits, quan escolto alguna cançó, quan recordo moments, quan miro fotos, o el vídeo....em costa riure de debò, tal i com em feien riure ells. Costa d'entendre, poca gent pot entendre tots aquests sentiments, perquè no totes les famílies són així. M'han donat tant, crec que jo també els he donat el millor de mi, i per això ara estem tots tan aixafats. Però com tot, ja em passarà, encara estic trastocada emocionalment, i d'aquí uns pocs dies la nostàlgia passarà a ser satisfacció, o alegria per tot lo viscut. "I si anem a viure a Xile?" Li pregunto avui a la meva mare. La resposta, m'ha desconcertat: "Ja....jo mai ho he descartat. Hi aniries?" I aquí, ja no he sabut què respondre. Potser m'agradaria més que ells vinguessin aquí. Sort que somiar és gratis.

Gràcies família, gràcies Bruce. Per fer-me sentir feliç. Perquè malgrat tot, em sento feliç. O no. No ho sé. Tantes emocions juntes maregen...malgrat siguin agradables, massa agradables.

http://www.youtube.com/watch?v=TiCxqhu9cio

ràbia

Amffffffffff! És impossible concentrar-se en el present, en Activa, en la gent d'aquí, en el concert de dijous, en el 15M, en les acampades, en tot! Ho sento tot tan llunyà...Impossible viure el present si estàs somiant amb el passat, recordant cada moment, mirant el rellotge i pensant l'hora que és allà i imaginar què deuen estar fent, què feies tu. Sortiria corrents i ploraria, potser així arribaria fins a ells altre cop. Quina impotència. Són la 1 i picu de la matinada però és que no tinc gens de son.

Avui és 15M, però sembla mentida com les meves opinions respecte el moviment han canviat bastant. M'encanten les causes, hi estic totalment a favor, m'encanta que la gent s'hagi mogut, que es proposin coses, però la cosa s'està anant de les mans. La sensació que tinc és com si la gent no tingués res més a fer, com si queixar-se ja fos un vici, i queda guai tot el que s'ha muntat i acampar i cridar "mossos fills de puta!". Només veig queixes i queixes i destrosses i acampades i indignació! I així no arreglarem res! Per què enlloc de destruir no construim? Sé que es fan assemblees i es proposen coses, però després, molts d'ells tornaran a casa i beuran coca cola i l'endemà aniran a treure diners a La Caixa. No ho sé...és com si molta gent s'eximís de responsabilitats i culpés bancs i polítics, demanant transformacions, mentre que potser el canvi de mentalitat l'hem de fer nosaltres, moure'ns, no seure a una plaça, sinó posar els nostres diners en una banca ètica, consumint menys, donar més, buscar feina, treballar, estalviar, fer propostes constructives, acció! I moure's sempre davant les injustícies, no només quan ens afecta a les nostres butxaques! Som uns egoíostes! Sento ràbia, vergonya...potser perquè comparo la nostra situació amb la del país del que acabo d'arribar, i és tan diferent! Allà sí que tenen motius per protestar contra tot! I la majoria calla, perquè es passen el dia treballant, hipotecats fins a la mort per pagar la universitat.  Preocupats que si els passa algo, hauran de pagar també la seva salut. Està clar que ens hem de moure, perquè sinó tornarem enrere, i si hem arribat fins aquí, és perquè uns altres van lluitar i van cridar, però cap a on anem? Pensem abans d'actuar, siguem-ne conscients, sentim-ho de debò!

Segurament tot això ho vomito perquè estic enrabiada, i no vull lo d'aquí, sinó que vull lo d'allà....i tot em sembla malament.

somriurem fins a plorar per lo viscut!

La vida dóna sorpreses, i les hem d'aprofitar, encara que sigui precipitadament, perquè molts cops, serà la decisió encertada.
I llavors és quan t'adones que la vida és meravellosa. Perquè et deixa sentir totes aquestes emocions, tan pures, sinceres i boniques. Que un dia és el més feliç de la teva vida, i l'altre el més trist, amb les mateixes persones, al mateix lloc. I les llàgrimes no són de tristesa, sinó de la més infinita emoció d'haver viscut uns moments bellíssims i intensos, que quedaran guardats dins teu per SEMPRE. Massa commovedor. Massa per descriure-ho amb paraules.

Ara sé del cert que una part de mi està allà, amb vosaltres.

Hasta siempre.

http://www.youtube.com/watch?v=L4sa2HoXpsE&ob=av3e

postcards from Xile (XIII)

Seguramente es la última vez que escribo desde Chile, sentada en este sofá, con la tele encendida dando alguna serie americana, oyendo gritos y ruidos de mis primos de fondo.

Estoy nerviosa, y creo que es más por el hecho de despedirme de todos y decir adiós a la que ha sido mi rutina durante un mes y medio que por volver a ver mi gente. Por las noches no puedo dormir y por las mañanas me levanto demasiado temprano, con un nudo en la barriga y sudando y soñando despedidas y sorpresas y todos ellos...
Tengo ganas de volver, sí, volver a ver a mi gente, entrar otra vez en mi rutina, estar en mi tierra, etc., pero me gustaría que cuando me apeteciera, pudiera coger el tren y estar otra vez con mis primos y tíos y abuelos.

Ya he acabado el vídeo, esta noche lo miraremos todos. Ayer llegó la primera sorpresa, les regalé una foto con un escrito detrás. Cayeron las primeras lágrimas, pero fue bonito....demasiado lindo para que acabe. Hoy el ambiente es bien extraño...recordamos momentos, nos abrazamos, sube una presión incontrolable hasta la garganta, hacemos los últimos bailes, vuelan frases de lamento de un lado a otro....me despido por última vez de mi yaya, la tomo bien de las manos, la abrazo, la huelo, le doy besos y le digo hasta pronto....que todos sabemos que es mentira. Y fluyen todo de sentimientos nuevos, sensaciones bien extrañas, lindas pero tristes. Y nos vamos por la puerta, como cualquier día, pero hoy es diferente.

Cuando empiezas a hacer la maleta, el check-in, ves el armario vacío, te vas despidiendo de aquellos amigos, de los otros...entonces te vas dando cuenta que algo está a punto de cambiar. Pero cuesta darse cuenta, porque todo te parece tan normal, tan tuyo, estás tan bien, que no entiendes por qué tienes que irte. Y piensas que esto durará para siempre, que dormirás siempre en esa cama, que bajarás cada mañana a desayunar las tostadas con manjar, que acompañarás a tu tía al mall, o a pasear, o donde sea, mientras cantáis en el auto, y que almorzaréis la rica comida de la Marce, y después, por la tarde, iréis a recoger al pequeñito a la escuela, y cuando lleguen tus primas del trabajo bajarás corriendo por las escaleras y las abrazarás, y entonces empieza lo mejor del día, todos los momentos en la cocina, o el comedor, bailando, riendo, jugando a fútbol en la cocina con el balón pequeñito mientras el tío se enoja, o simplemente hablando, después comemos alguna cosa, y subimos a ver Mundos Opuestos, en el sofá. A veces arrendamos alguna película y comemos pizza, y otras veces vamos a cenar fuera, un buen sushi o una buena pizza. A veces, también, toca hacer una visita a los tatas, o hacer algo de deporte con el primo. Y poca cosa más, pero es suficiente.  Suficiente para echar de menos todos estos momentos, todos ellos. Además de todos los viajes, todas las noches de fiesta y salsa, tardes en museos o actividades no rutinarias.

Me encanta ir en coche, de noche, con ellas, con la música de la radio a tope, buscando la emisora ideal para el momento, con las calles vacías, y mientras intento saborear ese momento, me encanta mirar por la ventana, contemplando los edificios, la gente pasar, las luces, la cordillera...no sé, me encanta. Y sentir que todo va tan despacio, que todo se mueve menos tu, que estás con ellas, disfrutando de un pequeño momento.
Y llegar al sitio de destino, la salsoteca..................

Y no saber si tooooooda esta nueva música i bailes que ahora me encanta tanto, me gusta de verdad, o me gusta porque me recuerda a todos ellos y me transporta a tantos momentos vividos...
Sea como sea, era un ambiente tan cálido!

He ido escribiendo toda esta entrada durante todo el día, y ahora ya son las 3 de la madrugada. Me quedé dormida con mi prima mayor en el sofá. Quedamos tan llenas con la cena que al final no nos apeteció salir a carretear. Ya hemos visto el vídeo, ha sido increible, el mejor regalo, el mejor recuerdo. No tengo ganas de describirlo, es mejor guardar ese momento sin palabras. Ahora sí que ya está todo. Mañana será duro.....muy duro. Pero no será un punto final, sino un punto y aparte. Porque seguiremos redactando más historia, ya sea en Chile, en Catalunya, o en Brasil. Y no volveran a pasar 10 años.

"Y en la maleta me llevo mucho más que ropa y souvenirs, me llevo todos estos bellos momentos. Y esto, ni el tiempo ni la distancia pueden impedirlo. Gracias por hacerme tan feliz. Les quiero."

http://www.youtube.com/watch?v=cpZZKtRvAj8&ob=av2e

http://www.youtube.com/watch?v=c5r6MlibPHU

http://www.youtube.com/watch?v=X2wanf-f1ao

http://www.youtube.com/watch?v=hcm55lU9knw

http://www.youtube.com/watch?v=7fqIqWo3TIs

http://www.youtube.com/watch?v=uJimpth-yNs

http://www.youtube.com/watch?v=cpZZKtRvAj8&ob=av2e

Y tantas otras canciones...que me transportaran a ustedes nada más oírlas.

y son las cosas pequeñas...un te quiero....un te amo.....y son las cosas pequeñas...un abrazo, un te extraño....





Les echaré de menos...HASTA PRONTO!

postcards from Xile (XII)

Comencen les nits sense poder dormir, amb el cap a mil per hora, que explota deixant el coixí humit.
Avui toca nit de peli de terror, amb pizzes i gelat i cosins. Saps? De cadascun d'ells m'emporto moltes coses. Són tan diferents entre ells...però els he arribat a estimar tant. És com si els hagués conegut per primer cop, sí, ha sigut el primer cop que m'he relacionat, tenint consciència, amb ells, i he gaudit de tenir cosins. Potser la distància fa que tot sigui més màgic i especial, no ho sé. Però si estiguéssim més a prop, estic seguríssima que tindríem una bona relació.

La més esbojarrada, divertida i marchosa. Si no he engreixat més ha estat gràcies a tot l'exercici que han fet els meus pulmons mentre reia de totes les seves bromes. No pots estar més de 5 minuts al seu cantó sense riure, de lo natural que és. I a mi m'encanta la gent divertida! També és amb qui he passat algunes estones tocant la guitarra i, en general, tots els moments musicals! Ballant al menjador i a la terrassa balls brasilenyos, cantant, ballant salsa, fent coreografies, la que m'ha introduit a la música bachata...la que m'ha ampliat els gustos musicals! jajaja També ens uneix l'enorme plaer que sentim pel menjar. Tal i com ella diu "no había conocido a nadie que disfrutara tanto comiendo como yo!". Els nostres pie de limón, machas, mote con huesillo, xocolates, toooooooooooooot!!!! I com rèiem de nosaltres mateixes, de lo "chanchas" que som! En fi....tot de moments únics que són impossible de descriure amb paraules. Infinits moments del dia a dia.

Amb ella és amb la que menys he compartit, ja que viu sola en una altra casa, i és molt independent. De totes maneres, alguna que altra conversa hem tingut, i durant els viatges al sud i, sobretot al nord, hem rigut molt.

La més dolça, i potser amb la que m'assemblo més de caràcter. La que m'ha portat a tots els museus de la ciutat, hem parlat sobre política i amb la que més coincidim d'ideologia. També els gustos musicals són semblants, així que és amb la que he anat més de festa i concerts i hem parlat més íntimament de les nostres coses. L'he vist riure i plorar, i l'any que ve estaré vivint amb ella a Barcelona, mentre estudia un màster d'arquitectura. Sé que encara ens queden moltes moltes coses per viure.

I ell! El meu company d'esport incondicional! Crec que és amb el que més m'ha costat agafar-li confiança, potser per ser un noi, però des de fa unes setmanes que tot és genial. Amb ell he cremat una petita part de totes les calories que porto al cos, ja que hem jugat a futbol, a tenis, a bàsquet, hem anat en bici, a córrer...I és un crack! No només en l'àmbit esportiu, sinó com a persona, de lo senzill que és, tan bo, sense manies, tan divertit! Però el millor de tot han sigut les nits d'entre setmana, a la sala d'estar, mirant el reality i comentant la jugada, i després jo rient de les seves bromes i cantant la cançó de l'anunci de Santa Isabel. Diria que és amb el que més moments quotidians he viscut, i en part, aquests sempre són els millors, els que trobes més a faltar. Com trobaré a faltar aquestes nits...

Això tot just acaba de començar. Ens queda tota la vida per davant, per poder continuar aquests moments, amb tots. GRACIAS PRIMOS!!

postcards from Xile (XI)

Saps com em sento? Com si estigués vivint una pel·lícula i fos la protagonista, però alhora fos la directora. I de cop premo el botó de pausa. I m'enlairo....per examinar tot, cada detall, cada imatge, cada gest, cada sensació, i reviso tots els moments passats. I llavors tinc ganes de continuar vivint la pel·lícula, però també de parar-la, aturar el temps. I em passo les hores clicant el pause i el play. I ho vull tot. Vull estar aquí, vull estar allà. És molt injust...tocar la meva àvia per últim cop...separar-me de tots els meus cosins fins a saber quants anys, després de tot el que hem viscut! No podem separar-nos així, ens estimem, no ho veieu? Per què?! Jo.....és injust.

Sembla que fos ahir que arribava, plena de nervis, a l'aeroport....

~ ~ ~ 

Ahir per la televisió vaig veure com una mena de reportatge sobre les escoles ultrapijes de la ciutat. Un actor i una actriu es feien passar per una nana (mainadera/dona de fer feines) -és que aquí cada casa té la seva nana- i el seu home, i anaven a una d'aquestes escoles privades ultrapijes que parlen anglès per fer veure que volien matricular la seva filla. La secretària que els va atendre els va mirar amb cara de sorpresa i els va avisar que la matrícula costava X diners (una xifra amb molts zeros), els va dir que si la seva filla anava a aquell colegi, potser no se sentiria integrada, perquè totes les nenes que hi van viuen a la zona (la zona rica i benestant de la ciutat), etc. Vamos, els va llançar tot d'indirectes per tal que no matriculessin la seva filla allà i marxessin. Asquerós. Només per conservar la imatge de l'escola, com poden ser tan superficials? Només perquè anava vestida de nana! I si la pobre dona no tenia molts calers, però havia estat estalviant durant molts anys per portar la seva filla a aquella escola? Només pel simple motiu que és filla d'una nana i no viu a la zona rica, no la deixen matricular! I és així. Després van mostrar que, uns dies més tard, una altra parella d'actors es va fer passar per un matrimoni normal i corrent, benestant, i van fer el mateix procediment, fent veure que volien matricular la seva filla. I la mateixa dona els va fer passar a la primera, amb una cordial benvinguda, els va ensenyar l'escola, van parlar una llarga estona, sempre amb to amable, etc. 

Així és l'educació aquí. Totes les escoles es paguen, des dels 10 euros mensuals als 1.000. O més, jo què sé. Però és que resulta que aquestes de 10, són pèssimes. El professorat a vegades no va a classe, i llavors ni hi ha classes, i coses d'aquest estil. Pèssim pèssim pèssim. No existeix una educació pública, i menys de qualitat. I em fa molta ràbia! Només pot tenir una "bona" educació aquell que té diners. Les escoles només volen tenir imatge, i d'allà surten nens i nenes individualistes i competitius i pijos i classistes! Ni boja poso al meu fill o filla en una escola d'aquestes! Surten monstres, estan aïllats totalment de la realitat, les mares només parlen de roba i marques i diners quan van a buscar els seus fills a la tarda. I no em baso en suposicions. És cert. Aaaaaaaaaaaaah què trist. Costa moltíssim trobar un punt entremig, una educació no gaire cara i de qualitat. A més, aquestes escoles tan "top" encaren els nens a les matemàtiques i les ciències i la història, mentre que l'art queda eclipsat. Bé, crec que totes les escoles i instituts. De tot això parlàvem ahir amb aquesta gent:

Dos dels meus cosins i tres amics de la família, de la infància. Vam passar la tarda allà, bé, fins la nit. Les mares són com germanes de lo amigues que són, i volien coneixer-me. Al principi tenia vergonya, gairebé no parlava, només reia...però la calidesa dels xilenos ràpidament va fer efecte en mi i em vaig sentir com a casa...va ser una gran tarda. Em va encantar! Eren gent realment càlida i intel·ligent i bona. Sí...d'aquelles persones que dius...són bona gent, valen molt la pena. Vam parlar de les injusticies d'aquest país, com l'educació, i tots pensàvem igual, també de l'excessiva tecnologia, etc. No podia parar de somriure. Per com havíem conectat. No sé si els tornaré a veure aquí a Xile, però a Barcelona segur, ja que els tres tenen unes immenses ganes de venir una temporada, i de casa, ja en tenen.

Tinc tants projectes en ment....al veure la situació de l'educació, encara tinc més ganes d'estudiar educació infantil i no sé...ficar-me en aquest món i intentar canviar coses de l'àmbit educacional en països sudamericans. Qui sap, crear com una mena d'ONG i recaptar fons per crear escoles públiques i de qualitat a ciutats com aquesta, etc. Però pas a pas. 

Ara per ara, a aprofitar els tres últims dies complets que em queden aquí. Chao!

postcards from Xile (X)

Estic indignada...amb algunes qüestions d'aquest país, que se suposa que és el més "avançat" de tot el continent llatinoamericà!
La premsa. Sobretot la televisió, la premsa escrita i la ràdio encara se salven. Però la televisió d'aquest país és penosa. I això encara és més trist perquè aquesta és un dels mitjans més eficaços i potents, ja que és la que més seguidors té i la que més influència genera, perquè entra no només per la vista, sinó també per l'oïda. I totes les imatges, sons, colors, canvis de llum...tenen un paper infinit per penetrar dins les neurones de la gent, o això vaig llegir un dia en un article que parlaven de la televisió.

Asalto. Robo. Futbol. Telenovelas. Asalto. Robo. Futbol. Telenovelas. Asalto. Robo. Futbol. Telenovelas. I per acabar, el temps. Però sobretot les dues primeres. I cada notícia s'allarga com un xiclet, i donen els detalls de l'arma del crim, de la direcció exacta, dels noms i cognoms de cada víctima, del color de mitjons que portava el delinqüent....I de tant en tant, algun accident de trànsit, alguna campanya de no sé quina entitat, o algun cotilleo de política. Zero internacional. Zero seguiment polític i econòmic. Zero qüestions culturals (poquíssimes!). Zero notícies "bones". Tot són desastres, assassinats, assaltos, robos, protestes violentes...tot delinqüència i pessimisme. Mostren un país en què et fa sentir por sortir al carrer. La gent té por. I és que tot és una roda, ja que si només es mostra això, la gent només rep això, i molta gent actuarà d'aquesta manera. A més, cada acte bandàlic sempre queda impune de tot, és vergonyós...

Ja em crec que passin totes aquestes males notícies, però també deuen haver-hi de bones, no? Per què no equilibren una mica la balança? Per què no donen una mica d'aires positius a la població, la motiven, l'eduquen, la tenen informada? Quina ràbia. Tot és educació! Tenen la població enganyada, aterroritzada! I la por només crea violència. i així anem. Hi ha milers de motius per sortir al carrer a alçar la veu, però quan ho fan, ho fan malament, perquè no saben ben bé per què protesten, no saben molt bé quines solucions proposar, l'ambient es torna violent a causa d'uns pocs i la resta de la població es torna en contra. I es tanquen en el seu món de misèria, perquè ja els és igual....Bueno, aquí he exagerat...potser sí que saben per què protesten...però com no poden haver-hi canvis?
 Em fa vergonya dir que he assistit a vagues i manifestacions per protestar contra la pujada de taxes de les matrícules universitàries. Vergonya! Perquè aquí les famílies s'hipotequen de per vida per pagar uns estudis als seus fills. De per vida! El que a Catalunya paguem en un any, és a dir, un curs universitari, aquí aquest import és el que paguen en dos mesos (uns 1.200€). Tinguent present que aquí el sou d'un treballador normal és molt més baix. No sé....és injust. I gran culpa és dels governs de dretes que tenen a tots enganyats i manipulats! No sé ben bé com era la situació abans del cop d'estat dels militars (1973), amb el president socialista Allende, hauré d'investigar, però difícil que fos gaire pitjor. La meva cosina em va portar al Museo de la Memoria, en què hi havia tot d'informació i documents sobre el cop d'estat, des del vídeo de com va començar tot aquell 11 de setembre fins a les artesanies que els presos polítics elaboraven a la presó, passant per documents en què mostraven les diferentes maneres de torturar. Crec que no vaig parpallejar en tota l'estona. Gallina de piel. Fàstig de Pinochet. Una colla d'inhumans de dalt a baix.

I si abans ja em feien una mica de "repelús" les dretes, ara encara més. On visc, sota aquest sostre, la meva família no és que sigui molt d'esquerres/socialista/populista...per no dir gens. Sobretot el meu tiu. Em fa mal la llengua de tant mossegar-me-la. Són capitalistes puros i duros, no s'immuten si pugen el preu de tot, odien tota la gent que protesta, estan a favor de pagar per la sanitat i l'educació, etc. Com es pot ser tan insensible? Tenint molts diners. Viuen en una bombolla. Al barri més acomodat i elegant de Santiago de Xile, en una casa no gaire modesta, plena de Iphones i Macs i armaris a vessar de roba de marca, i en cotxe a tot arreu i comprar i comprar i centres comercials. Però no sé...diria que no són 100% feliços, malgrat tinguin diners. He tingut temps de parlar molt amb tots ells, i he anat assabentant-me de coses del passat....no gaire agradables. Baralles i bronques i molts problemes de salut...i aquí què hi pinten els diners? Res. Mai he vist al meu tiu abraçant o fent un petó a algun dels seus fills, i menys al seu nét, o dient coses maques a algun d'ells. Tot són sermons, o explicacions racionals de les coses, o consells sobre què és millor comprar, o queixes per les protestes. Realment és feliç? Me'ls estimo amb bogeria a tots, però les nostres ideologies i filosofies de vida no encaixen gaire. La part bona és que m'he adonat que l'amor és infinitament superior a les diferències ideològiques. Mirem amb perspectives diferents la vida, però hi ha lligams molt molt més forts, hi ha moltes més coses que ens unixen que no pas que ens diferencien. Ells saben perfectament com sóc, m'accepten, i jo igual amb ells. I això és preciós...perquè ni la meva ni la seva visió és la correcta, perquè mai tothom estarà feliç, i és vertaderament complicat trobar la justícia per tothom. Ningú té la solució a tot! Però...sigui com sigui...un ha de mantenir els seus ideals. I veure'n d'altres de ben aprop ajuda a reafirmar els propis.

A una setmana de marxar....ben estranya la sensació que em recorre....com tenir el cos i el cor dividit. Mig aquí, mig allà. Una part entristida de marxar i deixar només en record tots els bells moments. L'altra ben alegre per tornar a veure els teus i seguir amb la teva rutina, sempre amb tota l'experiència a les espatlles. Des de fa uns dies estic preparant un vídeo amb totes les fotos i vídeos que hem fet durant tot el viatge, i els el regalaré. M'està costant aguantar les llàgrimes al tornar a veure totes les fotos i reviure tots els moments. I malgrat en un futur torni, no serà el mateix. Sé que ha sigut especial, per ser el primer, per fer tant de temps que no ens vèiem, per tenir 18 anys, per tenir aquestes ànsies d'estimar i aprendre i conèixer i compartir...quan torni probablement tots seran molt més grans, potser faltarà algun membre i tot, segurament no estaré tant de temps sota aquest sostre, al ser més gran, al tenir més inquietuds i voler anar a més. Bé...serà diferent. I el que m'emporto d'aquest mes i mig és immens, moments sobretot d'alegria i diversió i família i amor i riures.