res

Necessito més dies, més hores, més minuts, més segons! O marxaré per alguna porta corrents.

O potser no és exactament temps el que necessito, és alguna cosa tan profunda que ni sóc capaç d'entreveure-la. Però, almenys, la sento. I tard o d'hora l'exterioritzaré, n'estic segura.

tardes amb gust de xocolata

Per fi ha arribat el fred, el vent sec, la sensació de tenir el nas congelat i voler posar les mans a les butxaques. Per fi ve de gust passejar sota les llums i entrar dins una cafeteria, o bé crear el teu propi berenar amb bona companyia en un dia de pluja.
Malgrat triguis gairebé el doble per desplaçar-te, cada cop m'agrada més el bus que el metro: pots embadalir-te mirant per la finestra mentre escoltes riures i converses de l'altra gent i fas volar el cap qui sap on. Aquí la gent parla, conversa, riu, es queixa, es comunica, estem vius! Tot el contrari al metro. Aquí no em vénen ganes de llegir, estic massa ocupada mirant el va i ve de la gent, i si plou, encara més. I, si tornes d'una bona tarda, encara més. Submergir-te en un ambient familiar però alhora nou: facultat de biologia, una associació ecologista amb membres que coneixes i escoltar tot de punts de vista arrel d'un documental. És la universitat, és la meva universitat, i cada facultat és un món. Aquesta en concret està decorada en plan naturalista, amb tot de plantes que pugen de les parets, vitrines amb exposicions d'objectes naturals, etc. La de lletres és ben pintoresca, sembla el castell de Harry Potter, amb escales majestuoses que et porten a mil racons, ambient noucentista, aules enormes, olor a lletres i llibres, un pati central. Sobrietat. I la meva, bastant acollidora i femenina, aules decorades amb murals que sembla que entris a una classe de primària. Enmig de la natura. Mica en mica vaig palpant el món universitari: la gent, els llocs, les activitats, l'estil de vida. I m'agrada, molt. I entre els vidres mig entelats i el soroll del degoteig de la pluja per la finestra, una idea d'un nou projecte et ve al cap. Ara s'ha de conrear.

http://www.youtube.com/watch?v=RaDncGbTo9w

Tardes amb olor a pluja i amb gust de xocolata.

25N

Sé que ha sigut un dia important, un dia clau per a tots els catalans. He votat convençuda i amb il·lusió, després de molts dies escoltant tot d'opinions i acceptant-les i parlant el que jo creia i el que no creia bé. Però la mitja hora que he estat prop de les urnes, només s'olorava a perversió, intolerància, poc respecte, segregacions i derivats...M'ofegava. No pel fet de votar, sinó per haver enganxat els últims minuts i, per tant, les aglomeracions de cada partit polític a l'espera del recompte de vots. 4 o 5 grupets de gent gairebé en rotllana, mirant de reull als altres, nerviosos, ansiosos, il·lusionats. Fins aquí perfecte, fa goig la democràcia. Però acostar-te a un d'aquests grupets d'un partit X i venir-te ganes de vomitar i de plorar. Només paraules crítiques contra els altres partits, suposicions, insults, desprecis...Anomenar "gitanos" a una determinada gent que té el mateix dret a estar allà com ho estàs tu, sigui quina sigui la seva ideologia. Odi. Com hem arribat fins aquí? Tan cagats estem de nosaltres mateixos, tan atemorits, tan buits? Si miraves el panorama amb les ulleres de la humanitat, veies els murs invisibles que separaven cada grup, amb un cel negre i trons per tot arreu. Estúpida la metàfora però encara era més estúìd el comportament que es desprenia. Comportament dominat pel poder. Segurament en sé poquíssim de tot això de què parlo, però aquell ambient era irrespirable per a mi. Continuo pensant que la política és necessària, però està pervertida totalment. I continuo aferrada a la utopia que cal i s'ha de canviar. Començant des d'un mateix, des de baix. Cal tornar a humanitzar-nos.

Sincerament...em quedo amb la resta del dia, amb una petita però intensa experiènia d'intercanvi de valors, coneixements, opinions. Com ha dit ell: "un tipus de gent tan maca que no sabia que existia". Gent senzilla, compromesa, coherent, transparent, motivada, altruista. Adjectius que no trobarem a la gent que surti guanyadora en el dia d'avui a les eleccions. Canviar quantitat per qualitat. Som molt molt petitets i petitetes, fem coses humils, però que donen fruit i es multiplica. És esplai, cau, diga-li com vulguis, i avui nosaltres, enlloc de competir i segregar-nos, hem cooperat i ens hem unit. I us asseguro que l'aire que es respirava era pur, net, impregnat de pau i amor i compromís per fer un món millor. 

girasols

http://www.youtube.com/watch?v=EMsTSdHIJds&feature=fvst

La vida són una successió de moments, res més.La persona que tens al cantó, el sostre que et cobreix, la cançó que escoltes, aquell pensament que ara amteix passa pel teu cap, el que sents, la roba que portes, allò que tens davant els teus ulls. I allò que no veiem però sabem que tenim: la família, els amics, l'amor, l'amistat, la fe, els ideals. I tot depen de com els visquis. Res més. .













Res més

Arriba un dia que t'adones que la por més gran...és la por a perdre els ideals.

http://www.youtube.com/watch?v=balDMfU8Urc

la escuela ha muerto

Si los tiburones fueran personas”, preguntó al señor K. la hijita de su arrendadora, “¿se portarían mejor con los pececitos?” “Por supuesto”, dijo él. “Si los tiburones fueran personas harían construir en el mar unas cajas enormes para lo pececillos, con toda clase de alimentos  en su interior, tanto vegetales como animales. Se encargaría de que las cajas tuvieran siempre  agua fresca y adoptarían  toda clase de medidas sanitarias. Si por ejemplo un pececillo se lastimara su aleta, le pondrían inmediatamente un vendaje de modo que el pececillo no se les muriera a los tiburones antes de tiempo. 

Para que los pececillos no se entristecieran, se celebrarían algunas veces grandes fiestas acuáticas, pues los peces alegres son mucho más sabrosos que los tristes. Por supuesto, en las grandes cajas habría también escuelas. Por ellas los pececillos aprenderían a nadar hacia las fauces de los tiburones. Necesitarían, por ejemplo, aprender geografía, de modo que pudiesen encontrar  a los grandes tiburones  que andan perezosamente tumbados en alguna parte. La asignatura principal sería, naturalmente,  la educación moral del pececillo. Se les enseñaría que para un pececillo lo más grande y lo más bello es entregarse con alegría, y que todos deberían creer en los tiburones, sobre todo cuando éstos les dijeran que iban a proveer un bello futuro. A los pececillos se les haría creer que este futuro sólo estaría garantizado cuando aprendiesen a ser   obedientes. Los pececillos deberían guardarse muy bien  de toda inclinación vil, materialista, egoísta y marxista; y cuando alguno de ellos manifestase  tales desviaciones, los otros deberían inmediatamente denunciar el hecho a los tiburones.

»…Si los tiburones fueran personas, también habría entre ellos un arte, claro está. Habría hermosos cuadros a todo color de las dentaduras del tiburón, y sus fauces serían representadas como lugares de recreo donde se podría jugar y dar volteretas. Los teatros del fondo del mar llevaría a escena obras que mostraran heroicos pececillos nadando entusiásticamente en las fauces de los tiburones, y la música sería tan bella que a su son los pececillos se precipitarían fauces adentro, con la banda de música delante, llenos de ensueños y arrullados por los pensamientos más agradables. Tampoco faltaría religión. Ella enseñaría que la verdadera  vida del pececillo comienza verdaderamente en el vientre de los tiburones. Y si los tiburones fueran personas,  los pececillos dejarían de ser, como hasta ahora, iguales. Algunos obtendrían cargos y serían colocados encima de los otros. Se permitiría incluso que los mayores se comieran a los más pequeños. Eso sería delicioso para los tiburones, puesto que entonces tendría más a menudo bocados más grandes y apetitosos de engullir. Y los pececillos más importantes, los que tuvieran cargos, se cuidarían de ordenar a los demás. Y así habrían maestros, oficiales, ingenieros de construcción de cajas, etc. En pocas palabras, si los tiburones fueran personas, en el mar no habría más que cultura.

flying wing

http://www.youtube.com/watch?v=YxsBOgPsmlY

Tot cobra sentit quan inverteixes la perspectiva. Quan el primer a impressionar-te ets tu, no els altres. Quan fas les coses des de dins, amb sinceritat. Quan arribes fins al final i lluites i lluites i t'esforces, quan obres les portes del teu cor de bat a bat. És molt difícil tenir aquesta sensació, ja que permet l'entrada de qualsevol. Tothom qui vulgui pot entrar al teu centre, però alhora és molt més fàcil que tu entris al dels altres. I llavors el que experimentes és fascinant. Sents la humanitat, tota la humanitat dins teu. M'agradaria allargar més aquests moments, però és complicadíssim, és un treball intern enorme. És estar sempre donant el millor, sempre amunt, no pels altres, sinó per tu mateix, esquitxant tot el teu voltant. No ho sé...a vegades et trobes amb fets a la vida que són tan intensos, que t'obliguen a viure-ho intensament. I porto unes setmanes trobant-me amb un fet massa intens, massa humà, i m'hi he capficat de dalt a baix, i no marxa del meu cap, i alhora tinc ganes de plorar d'impotència i també d'alegria pel que aconsegueixo, ganes de somriure, ganes de seguir, ganes d'abandonar-ho...Fets que et fan aturar durant un moment, que t'obliguen a pensar molt, a prendre decisions, a buidar-te i a tornar-te a omplir. Deixar-s'hi la pell. Bff...és com trobar-te amb una altra cara de la humanitat que fins aleshores havia estat llunyana. Com si tot cobrés sentit. Coses que sempre són allà, però gairebé mai ens atrevim a endinsar-nos-hi. 

És difícil assaborir el gust de fer feliç els altres. Fer riure, donar un bon consell, donar una mostra d'afecte que revitalitzi la persona, i infinits exemples més. I crec que vertaderament t'omples quan ets inconscient d'aquest procés...llavors, de cop veus que l'altre és feliç en aquell precís instant, i tot el que sents són ganes de plorar, sigui qui sigui la persona.

El terme bonapersona està infravalorat. Ser bona persona és, com a mínim, aturar-te a ajudar una dona gran a qui li ha caigut la bossa de la compra malgrat tinguis pressa per agafar el tren, el metro o el que sigui. No és una qualitat, són fets en què per un moment oblides el teu ego, oblides tot, només per centrar-te en una altra persona i oferir-li el millor que tens dins sense res a canvi.

És tenir temps pels altres, sempre. 

Crec que una de les coses que més trobo a faltar és escoltar el so de les campanes tocant els quarts i les hores mentre camino pels carrerons del centre o pedalo cap a casa després d'una tarda intensa. 

Les tardes dels divendres i els dissabtes, no sé què tenen però...em fan fer escrits com aquests que ni jo acabo d'entendre.

where is...?

Sou diferents, però tinc una sensació molt semblant quan estic amb cada una de vosaltres. Em transmeteu alguna cosa...que ningú més fa. Connecto d'una manera massa especial amb les dues, que no puc explicar amb paraules. Maneres semblants de pensar i de fer, potser. El que sí sé és que tinc la mateixa cara de felicitat quan estic al vostre cantó. Enserio, no em cal res més, xerrar amb vosaltres és suficient per fer-me sentir feliç, per oblidar-me de qualsevol preocupació. M'he adonat que amb les dues he viscut experiències semblants i curioses...i és que fer alguna cosa juntes sempre és una agradable aventura, en què ens passen coses de tot tipus, coneixem indrets nous, gent nova, ens agafen atacs de riure per tonteries, podem formular la pregunta de..."where the hell is...?", ens parlem amb les mirades, sabem quan estem bé i quan no ho estem tant, ens sabem sorprendre de la manera més encantadora amb petits detalls...malgrat no ens veiem cada dia. Potser és que no he trobat ningú que es prengui la vida com ho fem nosaltres quan estem juntes. D'una manera tan...lliure? Simple? Flexible? No sabeu com em sento d'afortunada només en pensar que puc confiar en vosaltres sempre que vulgui. I saber també que compteu amb mi. Diuen que al llarg de la vida la gent va entrant i sortint de la teva, deixant petjades, i que només algunes d'elles, les quals es poden comptar amb els dits d'una mà, hi són permanentment. Diuen, també, que les persones s'han de deixar fluir, que no les podem retenir a menys que elles no vulguin, però alguna cosa per dins em diu que vosaltres dues sou dos dits de la meva mà. Dos peces que m'ajuden a brillar. Sou úniques.

INVICTUS

Más allá de la noche que me cubre
negra como el abismo insondable,
doy gracias a los dioses que pudieran existir
por mi alma invicta.

En las azarosas garras de las circunstancias
nunca me he lamentado ni he pestañeado.

Sometido a los golpes del destino
mi cabeza está ensangrentada, pero erguida.

Más allá de este lugar de cólera y lágrimas
donde yace el Horror de la Sombra,
la amenaza de los años
me encuentra, y me encontrará, sin miedo.

No importa cuan estrecho sea el portal,
cuan cargada de castigos la sentencia, soy el amo de mi destino:
soy el capitán de mi alma.

100%

Hi ha dues maneres de prendre's la vida. La primera és voler que les agulles del rellotge no avancin, que vagin més lentes; mentre que la segona és voler que aquestes avancin. El poder de l'aquí i l'ara. Estar còmode i a gust, o no. Viure en el present o no. Acabem sempre parafrasejant el mateix. Quan estàs amb algú i vols que passi ràpid el temps o t'agradaria estar en un altre lloc, llavors és que algo va malement; si passa el contrari, gaudeix i segueix així.
Quan no donem importància al temps i ens és igual el pas i el ritme de les agulles...potser és que som una mica mediocres i falta intensitat a les nostres vides. Potser. Almenys a mi m'ho sembla.

M'hagués agradat que aquest cap de setmana les agulles haguessin anat mooolt lentes. Ha sigut esplèndid, massa curt, intens, inesperat, dolç, agradable. Fins aquest divendres no m'he adonat d'un fet molt important, i és que el tenis m'aporta alguna cosa que cap altra activitat em proporciona. Ni classes de repàs, ni anglès, ni esplai, ni voluntariat, ni classes a la uni...és una activitat només per a mi, per desconnectar, per rebre, per desafogar-me, per riure, per aprendre, per equivocar-me, per esplaiar-me, per no preocupar-me de les responsabilitats que tinc...i és que entre les activitats de Barcelona i l'esplai de Vidreres a vegades em saturo i ni penso en fer res per a mi. I l'esport és la clau...queda demostrat que m'omple d'una manera increïble, no puc viure sense ell, el necessito i em deixa com nova, de ment i de cos. També el trajecte en bici de casa a les pistes..em recorda molts moments...tornar a casa amb la cara vermella i la raqueta darrera l'esquena i passar per aquell tram sense llum...i mirar enlaire...i sents que et perds en la immensitat de la negror amb uns quants puntets brillants. És genial. Aquest moment és el millor dels divendres.

No ho sé...ja tocaven uns dies a tope, amb l'energia, l'optimisme i la vitalitat pels núvols, amb el sol dins meu. Xerrades infinites i íntimes amb la meva mare, nous sentiments a l'esplai, partits de volei com a monitora, sopars amb amics, tenis, riures i musicals amb la meva germana, festa, música, ballar, trobades sorpresa amb gent massa especial, mil bromes a la marxa envoltada de gent maquíssima...què més es pot demanar? Un boníssim finde que em deixa carregada al 100% i amb un concert per acabar-ho de rematar a Barcelona. La bellesa de la senzillesa. Aquests dies l'he palpat.

Gràcies a tots...

Holi

No hem de confondre el fet de trobar la pau i l'equilibri interior amb tenir una vida mediocre. És més, quan trobes aquesta pau, quan ens atrevim a aixecar la tapa de la nostra personalitat, és quan més intensament vivim, ja que ens coneixem molt més bé i ens sentim, d'alguna manera, més a prop de nosaltres mateixos, dels nostres somnis, de les nostres pors. Tot es torna més palpable, més viu. Viure havent fet aquesta mirada interior és un mode de vida, que no tothom està disposat a fer. A vegades morim sense coneixe'ns...què trist, no?

Vaig a dormir. Com m'encantaria que a partir de demà, tothom a qui em creués pel carrer estigués somrient. Les meves companyes, els veïns, la gent del carrer, la gent del metro, els músics del metro, els vigilants del metro, la gent de les botigues, els professors i professores, els estudiants, els treballadors, els nens i nenes, la gent gran, els jardiners, la policia, els cambrers, els oficinistes. Tothom tingués un somriure pintat a la cara. És tan potent el que pot arribar a fer, que com no estem acostumats, no en som prou conscients. Ens sentiríem millor nosaltres mateixos i als altres. Tant de bo...

No demano que sigui un somriure perfecte, amb uns llavis perfectes ni unes dents perfectes...només que sigui sincer. Pot semblar un discurs molt típic i poc profund, però no ho és, no estic despreciant el valor d'un somriure...sinó que escric tot això amb sentit, perquè en una ciutat veus de tot, com gent desconeguda que et regala somriures a canvi de res...i llavors creus en la humanitat i et recorre un sentiment que puja de baix i et crida "t'estimo món!". I llavors demanes desitjos. Desitjos que comencen per un mateix. 

La humanitat és com un engranatge, tots som una xarxa, per molt que actualment visquem individualment, però fins que cada peça no estigui neta i funcioni bé, l'engranatge no rutllarà. I aquesta neteja l'ha de fer un mateix. Només així serem feliços. 

forward the revolution

Són caòtics....els nostres modes de vida.
De nens ens diuen que els estranys són perillosos. D'adults ens animen a tancar les portes del cotxe quan parem en un semàfor, a lligar bicicletes, a protegir les nostres cases, a estar alerta quan caminem pel carrer a la nit. És cert que el món pot ser hostil, però aquesta cultura de la por no està acabant amb nosaltres? Ens sentim llunyans a tots els altres éssers humans, ens costa confiar en nosaltres i en els altres, a demanar i oferir ajuda, ens tanquem en clau en nosaltres mateixos. Passem de la gent, no ens interessa, així de clar, no tenim temps per això, anem massa estressats amb la nostra rutina. Ens posem de mala llet quan algun turista perdut ens para pel carrer, de camí a la feina, i ens entreté amb el seu mapa i les seves preguntes. Al metro anem amb el cap baix per evitar qualsevol contacte amb els altres, amb l'únic objectiu d'arribar a la parada. Regalar detalls, ser atent, pacient, estar de bon humor...coses que queden tan lluny actualment...on és la gent amable? Per què ningú s'atura a escoltar aquell encantador músic del metro de cada matí?

Ens diuen que per ser feliços hem d'unir-nos a 17 xarxes socials i anar sumant amics virtuals al Facebook. És una diversió artificial, una satisfacció superficial, massa atrafegat per subministrar una felicitat real. Però sempre és quantitat, i no qualitat, sempre són presses i mai lentitud, sempre és jo i mai els altres, sempre passem de puntetes, sense intensitat, sense passió. I els plaers de la vida estan en lo elemental, en la senzillesa de les coses, en la simplicitat de la rutina. La societat només ens dóna colors grisos per pintar les nostres vides, per què no vas a buscar tu els colors?

Una sortida a la natura amb els amics, una bona tarda familiar, un bon llibre al cantó del foc amb una manta, el sabor d'un bon menjar, d'un bon te, sentir l'aire tocant la cara a l'anar en bici, banyar-se en un riu, al mar, abraçar, riure, jugar amb nens, contemplar una posta de sol, sortir a córrer mentre surt el sol...tan difícil entendre que és això el que ens proporciona felicitat? Res d'això trobarem als anuncis, ni en un xat, ni en xarxes socials. Sortim de la mediocritat i artifciositat...Actualment la manera com sortim d'aquesta merda rutina és amb drogues. L'alcohol, el tabac, les drogues dures. Em fa pena...que volguem fugir de la realitat d'aquesta manera...perquè no és res més que això, estar en un altre estat, d'evasió, d'èxtasis. Però és efímer, i llavors xoquem altre cop al terra. O consumir. Consumir coses absurdes per omplir nosequin buit dins nostre, roba, aparells electrònics,complements, menjar, coses coses coses i més coses!

I prou...jo fa temps que no vull formar part d'aquest grup de gent, d'aquesta societat malalta. De fet no caic en els seus paranys, no segueixo la corrent, segueixo el que realment vull, qüestiono, penso. Però que encara tinc moltes coses a millorar, encara tinc incrustacions d'aquesta societat que em fan trontollar. Per què em sento malament si em passo una tarda tapada amb la manta, al llit, llegint, dormint, escoltant música, llegint, escribint? No he fet el que havia escrit a la llista "Dimarts": ni feina de la uni, ni he anat al gimnàs, ni...I QUÈ? No cal estar "activada" les 24 hores, no passa res per prendre's la vida amb calma, per fer coses simples...No és, en absolut, perdre el temps. Estar desconnectada de les xarxes socials té un gran pes per contribuir a aquest fet. Et comuniques amb qui realment et vols comunicar i viceversa, no passen absurditats per davant els meus ulls, aprofito molt més el temps, ja sigui dormint, llegint i activitats d'aquest estil. Últimament penso molt en la comunicació actual...facebook, whatsap, i un llarg etcètera. Com s'ha devaluat tant la comunicació? Diem tonteries, a tot hora, a tothom qui trobem. Mecanismes per no sentir-nos sols, per no fer una mirada interior, per estar "connectat" al món, per tenir la certesa que pertanyem a algun lloc. És molt trist...de debò m'entristeix veure un tant per cent elevadíssim de gent al metro, al carrer, a la classe, enganxat a alguna pantalla. Cap a on anem? Mai m'ho havia plantejat tan sèriament? Sempre ho he dit, però potser no m'ho acabava de creure. Ara m'ho crec, em crec que anem malament, diga-li que estic més radical, o més tancada, m'és completament igual...I noto que mica en mica em costa més trobar gent que pensi així, que realment sigui coherent amb el que pensa i fa. Sento que em quedo com sola...com si ningú compartís aquest punt de vista tan extremista. Però de debò ho és? Qui vol negar que l'alcohol és una droga per evadir-se d'aquest món? Qui vol privar-se de facebook i watsap? Qui no té la temptació de comprar nosequin capritx?
Crec que la meva radiaclitat no creix, sinó que el que creix és l'absurditat d'aquesta societat. Jo només em mantenc ferma, però la societat avança cap a no sé on, a tota direcció, i jo no vull pujar a aquest tren, de cap de les maneres. Estem molt malalts, adormits i fem un mal ús de tot, perquè així ens inciten.
Sincerament, estic decebuda i trista, em sap greu la direcció que pren tot, en moltes coses de les quals jo estic també immersa, però almenys lluito per sortir-ne, però sola no puc. Crec que és bastant simple la meva conclusió...estimem una mica més el nostre entorn: la natura, les persones i nosaltres mateixos. no ens cal res més per ser feliç. Sortim de l'espiral que ens té absorbits d'artificiositat, absurditat, envejes, mediocritat, inseguretats, infelicitat, pors. Com? Mirant cap a un mateix. Canvi de direcció, de perspectiva. Deixem de rebre tot d'estímuls i influències i sorolls de l'exterior, del que altres han ideat per tu per garantir el sistema més salvatge en el qual estem immersos. Siguem més bones persones (i amb l'adjectiu bo no em refereixo a les qualitats de la Madre Teresa de Calcuta)...aquesta és la crisi més important que hi ha ara.

http://www.youtube.com/watch?v=KrU5fHLQztk&feature=related

IMPRESCINDIBLE VÍDEO. El que intento dir des de fa tres anys en aquest blog, que avui compleix 350 posts.

http://www.youtube.com/watch?v=ykfp1WvVqAY

DUBLÍN. ANY 2020

Era ell, no hi havia cap mena de dubte. A més, aquell rellotge del seu avi el delatava. El coneixia massa bé. Tenia la sang glaçada, els peus clavats a terra, el cor a punt de sortir-li del pit, les mans li suaven. Tenia dues opcions: fugir per la porta que hi havia darrera seu i esborrar aquells estranys segons, o quedar-se fins al final i acostar-s'hi. La cançó que van començar a tocar va fer que es decantés per la segona opció... http://www.youtube.com/watch?v=kjRo_CHSdt0 simplement perquè tenia els ulls encegats i les cames massa tremoloses per poder fer una fugida decent. Es va recolzar a la paret, a última fila, a una cantonada, i esperà...sense cap pensament clar sobre el futur imminent, però amb el cap ple de pensaments d'anys enrere.

hi ha una nit concreta...

i per un sol dia tot és diferent...

tenim dret a fer l'animal...

anar a contracorrent...

a significar coses que ens facin els dies més dolços...

No em trauré mai la punyetera mania de sobre, o diga-li defecte, o potser virtud, o potser obsessió, o potser sort, d'intentar anar amb peus de plom per no ferir certes persones, les més estimades, les més importants. Intentar no fer-les mal amb les meves accions, intentant fer-les felices....no m'ho proposo, em surt sol. La seva felicitat és també la meva felicitat. Dono i dono i dono i dono...i molts cops no m'acabo d'omplir, i llavors em sento mig buida, estranya, ferida, impotent, absurda. I qui em negui això és que no em coneix en absolut. A vegades...m'acabo oblidant de mi, del que realment vull, per estar tant atenta de cara als altres. Sempre ho penso...faci  l que faci ho faré malament. Sempre fas mal a A o a B, i més tard serà a C i després a D. I entrem en un joc absurd en què l'últim jugador sóc jo. Ja ho deia l'altre dia, no sé de què tinc ganes, em sento estranya, extremadament sensible a qualsevol reacció del meu voltant. Deu ser la setmana prèvia que sempre em fa posar així. Tot i que feia mesos que no em passava. Tot m'afecta per triplicat.

Ja m'he sentit així un munt de vegades, creia que ho havia "superat" i havia après a controlar-ho, a ser més conscient per no patir tant, a regular tot el que dono i rebo, sense que soni fred. Jo ja m'entenc.

I creus que és injust però no ho dius a ningú...

http://www.youtube.com/watch?v=lLJf9qJHR3E&feature=watch-vrec

I torno a sentir aquella sensació que em creix de dins i em diu..."és hora de descansar, d'agafar forces, de pensar només en tu, de donar-te només a tu, d'allunyar-te mentalment una mica del món, de no aguantar capritxades ni tonteries" De fet, trobava a faltar aquestes paraules. No puc agafar la bici i marxar sense rumb, tampoc m'agrada fugir, has de marxar quan estàs bé, no per evitar encarar les coses. Però almenys, a les poques xarxes socials a les que estic no em trobareu per un temps. Fora les coses absurdes. 

Escriure...com m'agrades.

el que porta el novembre...

• El hombre, cuando deja de soñar, muere. Los pragmáticos nos acusan de ser románticos porque queremos transformar el mundo y porque no nos adaptamos a esta realidad tan injusta.
• La gente hace un discurso de revolución pero tiene una práctica de inmovilización.
• Quien no cuestiona está muerto. Una persona es nueva cuando se entrega a la búsqueda y a la creación.
• Estar permanentemente abierto a aprender, a saber y a conocer. Una persona se mantiene así cuando no tiene miedo de amar, cuando no teme comenzar todo de nuevo.

Paulo Freire.

Amb continguts així és normal que les classes se'm passin més que volant. Aquests són fragments del llibre que he escollit -dins una llista- per a la matèria de sociologia de l'educació. En més d'una assignatura em passo l'hora i mitja tensa, sense parpadejar, demanant silenci a les del cantó, observant cada moviment de la professora, escoltant cada mot i cada silenci. I el meu cap és una autopista per on circulen a tota velocitat i en totes direccion mil i un pensaments, idees, somnis, dubtes, pors, utopies. Quan ens fan participar se'm fa un nus a la gola perquè vull dir tantes coses que no sé per on començar. Hauré d'aplicar el consell de l'Angel. I amb els comentaris dels altres -molts d'ells patètics i gens crítics ni pertinents, i no vull faltar el respecte a ningú, simplement que quan el silenci pot ser més bell, és millor callar- em vaig encenent...encara vull dir més coses, fer obrir els ulls, aportar coses noves que jo, des de fa molts mesos, porto gestionant i pensant...i mica en mica van sortint. Fins que arriba un dia en què hi ha comentaris tan penosos, que explotes. Pensava que aquest dia trigaria molt més a arribar, però posar-te a plorar enmig d'un debat, d'impotència i ràbia...no sabia que era capaç d'això. Suposo que no es planifica. Ràbia per veure futurs mestres tan babaus, tan adormits, tan poc crítics, tan convencionals...com es pot ser ja així amb 18 anys? Però encara és més trist que moltes no paressin de mirar el rellotge enmig d'aquell debat fascinant. Trist...penós. 

No entenc per què em va afectar tant, si m'he trobat en moltes situacions semblants, en molts debats, però mai havia arribat fins aquest extrem. És com si alguna cosa dins meu s'estigués coent...tinc moltes il·lusions i esperances, crec que l'educació és la clau de tot, i em vaig com emocionant i després al sentir comentaris d'alguns companys, se't cau tot a terra. I a sobre, convençuts que tenen la raó, tancats en banda. 

És difícil d'explicar, que algú senti empatia llegint això...però crec que aquesta carrera m'està tocant la fibra molt més del que em pensava...i no només en temes d'educació, sinò en molts d'altres. Estar tot un matí veient documentals i mig plorant... per la falta de sentit comú de molta gent, d'impotència. Suposo que quan veus que més t'acostes als somnis, més fràgils es tornen, més por t'entra al cos, més dolor se sent quan qualsevol amenaça pot interferir en ells. 

És el que té viure-ho tot tan intensament...però no ho canviaria per res del món. 

Sento que cada dia m'estic fent més sabia i més forta.

En part tinc ganes de descansar...i en part tinc ganes de lluitar més. En part tinc ganes de sortir a passejar i que em toqui el sol i en part tinc ganes de quedar-me tot el dia sota la manta mirant i llegint coses...Dia estrany...amb sentiments estranys, nous, potser per això espanten més. Sentiments que no sé com desxifrar, que vénen de totes bandes, de tots els àmbits. No sé de què tinc ganes. Potser de tot. Potser de res.