tenim dret a fer l'animal...
anar a contracorrent...
a significar coses que ens facin els dies més dolços...
No em trauré mai la punyetera mania de sobre, o diga-li defecte, o potser virtud, o potser obsessió, o potser sort, d'intentar anar amb peus de plom per no ferir certes persones, les més estimades, les més importants. Intentar no fer-les mal amb les meves accions, intentant fer-les felices....no m'ho proposo, em surt sol. La seva felicitat és també la meva felicitat. Dono i dono i dono i dono...i molts cops no m'acabo d'omplir, i llavors em sento mig buida, estranya, ferida, impotent, absurda. I qui em negui això és que no em coneix en absolut. A vegades...m'acabo oblidant de mi, del que realment vull, per estar tant atenta de cara als altres. Sempre ho penso...faci l que faci ho faré malament. Sempre fas mal a A o a B, i més tard serà a C i després a D. I entrem en un joc absurd en què l'últim jugador sóc jo. Ja ho deia l'altre dia, no sé de què tinc ganes, em sento estranya, extremadament sensible a qualsevol reacció del meu voltant. Deu ser la setmana prèvia que sempre em fa posar així. Tot i que feia mesos que no em passava. Tot m'afecta per triplicat.
Ja m'he sentit així un munt de vegades, creia que ho havia "superat" i havia après a controlar-ho, a ser més conscient per no patir tant, a regular tot el que dono i rebo, sense que soni fred. Jo ja m'entenc.
I creus que és injust però no ho dius a ningú...
I torno a sentir aquella sensació que em creix de dins i em diu..."és hora de descansar, d'agafar forces, de pensar només en tu, de donar-te només a tu, d'allunyar-te mentalment una mica del món, de no aguantar capritxades ni tonteries" De fet, trobava a faltar aquestes paraules. No puc agafar la bici i marxar sense rumb, tampoc m'agrada fugir, has de marxar quan estàs bé, no per evitar encarar les coses. Però almenys, a les poques xarxes socials a les que estic no em trobareu per un temps. Fora les coses absurdes.
Escriure...com m'agrades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada