Són caòtics....els nostres modes de vida.
De nens ens diuen que els estranys són perillosos. D'adults ens animen a tancar les portes del cotxe quan parem en un semàfor, a lligar bicicletes, a protegir les nostres cases, a estar alerta quan caminem pel carrer a la nit. És cert que el món pot ser hostil, però aquesta cultura de la por no està acabant amb nosaltres? Ens sentim llunyans a tots els altres éssers humans, ens costa confiar en nosaltres i en els altres, a demanar i oferir ajuda, ens tanquem en clau en nosaltres mateixos. Passem de la gent, no ens interessa, així de clar, no tenim temps per això, anem massa estressats amb la nostra rutina. Ens posem de mala llet quan algun turista perdut ens para pel carrer, de camí a la feina, i ens entreté amb el seu mapa i les seves preguntes. Al metro anem amb el cap baix per evitar qualsevol contacte amb els altres, amb l'únic objectiu d'arribar a la parada. Regalar detalls, ser atent, pacient, estar de bon humor...coses que queden tan lluny actualment...on és la gent amable? Per què ningú s'atura a escoltar aquell encantador músic del metro de cada matí?
Ens diuen que per ser feliços hem d'unir-nos a 17 xarxes socials i anar sumant amics virtuals al Facebook. És una diversió artificial, una satisfacció superficial, massa atrafegat per subministrar una felicitat real. Però sempre és quantitat, i no qualitat, sempre són presses i mai lentitud, sempre és jo i mai els altres, sempre passem de puntetes, sense intensitat, sense passió. I els plaers de la vida estan en lo elemental, en la senzillesa de les coses, en la simplicitat de la rutina. La societat només ens dóna colors grisos per pintar les nostres vides, per què no vas a buscar tu els colors?
Una sortida a la natura amb els amics, una bona tarda familiar, un bon llibre al cantó del foc amb una manta, el sabor d'un bon menjar, d'un bon te, sentir l'aire tocant la cara a l'anar en bici, banyar-se en un riu, al mar, abraçar, riure, jugar amb nens, contemplar una posta de sol, sortir a córrer mentre surt el sol...tan difícil entendre que és això el que ens proporciona felicitat? Res d'això trobarem als anuncis, ni en un xat, ni en xarxes socials. Sortim de la mediocritat i artifciositat...Actualment la manera com sortim d'aquesta merda rutina és amb drogues. L'alcohol, el tabac, les drogues dures. Em fa pena...que volguem fugir de la realitat d'aquesta manera...perquè no és res més que això, estar en un altre estat, d'evasió, d'èxtasis. Però és efímer, i llavors xoquem altre cop al terra. O consumir. Consumir coses absurdes per omplir nosequin buit dins nostre, roba, aparells electrònics,complements, menjar, coses coses coses i més coses!
I prou...jo fa temps que no vull formar part d'aquest grup de gent, d'aquesta societat malalta. De fet no caic en els seus paranys, no segueixo la corrent, segueixo el que realment vull, qüestiono, penso. Però que encara tinc moltes coses a millorar, encara tinc incrustacions d'aquesta societat que em fan trontollar. Per què em sento malament si em passo una tarda tapada amb la manta, al llit, llegint, dormint, escoltant música, llegint, escribint? No he fet el que havia escrit a la llista "Dimarts": ni feina de la uni, ni he anat al gimnàs, ni...I QUÈ? No cal estar "activada" les 24 hores, no passa res per prendre's la vida amb calma, per fer coses simples...No és, en absolut, perdre el temps. Estar desconnectada de les xarxes socials té un gran pes per contribuir a aquest fet. Et comuniques amb qui realment et vols comunicar i viceversa, no passen absurditats per davant els meus ulls, aprofito molt més el temps, ja sigui dormint, llegint i activitats d'aquest estil. Últimament penso molt en la comunicació actual...facebook, whatsap, i un llarg etcètera. Com s'ha devaluat tant la comunicació? Diem tonteries, a tot hora, a tothom qui trobem. Mecanismes per no sentir-nos sols, per no fer una mirada interior, per estar "connectat" al món, per tenir la certesa que pertanyem a algun lloc. És molt trist...de debò m'entristeix veure un tant per cent elevadíssim de gent al metro, al carrer, a la classe, enganxat a alguna pantalla. Cap a on anem? Mai m'ho havia plantejat tan sèriament? Sempre ho he dit, però potser no m'ho acabava de creure. Ara m'ho crec, em crec que anem malament, diga-li que estic més radical, o més tancada, m'és completament igual...I noto que mica en mica em costa més trobar gent que pensi així, que realment sigui coherent amb el que pensa i fa. Sento que em quedo com sola...com si ningú compartís aquest punt de vista tan extremista. Però de debò ho és? Qui vol negar que l'alcohol és una droga per evadir-se d'aquest món? Qui vol privar-se de facebook i watsap? Qui no té la temptació de comprar nosequin capritx?
Crec que la meva radiaclitat no creix, sinó que el que creix és l'absurditat d'aquesta societat. Jo només em mantenc ferma, però la societat avança cap a no sé on, a tota direcció, i jo no vull pujar a aquest tren, de cap de les maneres. Estem molt malalts, adormits i fem un mal ús de tot, perquè així ens inciten.
Sincerament, estic decebuda i trista, em sap greu la direcció que pren tot, en moltes coses de les quals jo estic també immersa, però almenys lluito per sortir-ne, però sola no puc. Crec que és bastant simple la meva conclusió...estimem una mica més el nostre entorn: la natura, les persones i nosaltres mateixos. no ens cal res més per ser feliç. Sortim de l'espiral que ens té absorbits d'artificiositat, absurditat, envejes, mediocritat, inseguretats, infelicitat, pors. Com? Mirant cap a un mateix. Canvi de direcció, de perspectiva. Deixem de rebre tot d'estímuls i influències i sorolls de l'exterior, del que altres han ideat per tu per garantir el sistema més salvatge en el qual estem immersos. Siguem més bones persones (i amb l'adjectiu bo no em refereixo a les qualitats de la Madre Teresa de Calcuta)...aquesta és la crisi més important que hi ha ara.
http://www.youtube.com/watch?v=KrU5fHLQztk&feature=related
IMPRESCINDIBLE VÍDEO. El que intento dir des de fa tres anys en aquest blog, que avui compleix 350 posts.
http://www.youtube.com/watch?v=ykfp1WvVqAY
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada