Era ell, no hi havia cap mena de dubte. A més, aquell rellotge del seu avi el delatava. El coneixia massa bé. Tenia la sang glaçada, els peus clavats a terra, el cor a punt de sortir-li del pit, les mans li suaven. Tenia dues opcions: fugir per la porta que hi havia darrera seu i esborrar aquells estranys segons, o quedar-se fins al final i acostar-s'hi. La cançó que van començar a tocar va fer que es decantés per la segona opció... http://www.youtube.com/watch?v=kjRo_CHSdt0 simplement perquè tenia els ulls encegats i les cames massa tremoloses per poder fer una fugida decent. Es va recolzar a la paret, a última fila, a una cantonada, i esperà...sense cap pensament clar sobre el futur imminent, però amb el cap ple de pensaments d'anys enrere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada