Holi

No hem de confondre el fet de trobar la pau i l'equilibri interior amb tenir una vida mediocre. És més, quan trobes aquesta pau, quan ens atrevim a aixecar la tapa de la nostra personalitat, és quan més intensament vivim, ja que ens coneixem molt més bé i ens sentim, d'alguna manera, més a prop de nosaltres mateixos, dels nostres somnis, de les nostres pors. Tot es torna més palpable, més viu. Viure havent fet aquesta mirada interior és un mode de vida, que no tothom està disposat a fer. A vegades morim sense coneixe'ns...què trist, no?

Vaig a dormir. Com m'encantaria que a partir de demà, tothom a qui em creués pel carrer estigués somrient. Les meves companyes, els veïns, la gent del carrer, la gent del metro, els músics del metro, els vigilants del metro, la gent de les botigues, els professors i professores, els estudiants, els treballadors, els nens i nenes, la gent gran, els jardiners, la policia, els cambrers, els oficinistes. Tothom tingués un somriure pintat a la cara. És tan potent el que pot arribar a fer, que com no estem acostumats, no en som prou conscients. Ens sentiríem millor nosaltres mateixos i als altres. Tant de bo...

No demano que sigui un somriure perfecte, amb uns llavis perfectes ni unes dents perfectes...només que sigui sincer. Pot semblar un discurs molt típic i poc profund, però no ho és, no estic despreciant el valor d'un somriure...sinó que escric tot això amb sentit, perquè en una ciutat veus de tot, com gent desconeguda que et regala somriures a canvi de res...i llavors creus en la humanitat i et recorre un sentiment que puja de baix i et crida "t'estimo món!". I llavors demanes desitjos. Desitjos que comencen per un mateix. 

La humanitat és com un engranatge, tots som una xarxa, per molt que actualment visquem individualment, però fins que cada peça no estigui neta i funcioni bé, l'engranatge no rutllarà. I aquesta neteja l'ha de fer un mateix. Només així serem feliços.