- El hombre, cuando deja de soñar, muere. Los pragmáticos nos acusan de ser románticos porque queremos transformar el mundo y porque no nos adaptamos a esta realidad tan injusta.
- La gente hace un discurso de revolución pero tiene una práctica de inmovilización.
- Quien no cuestiona está muerto. Una persona es nueva cuando se entrega a la búsqueda y a la creación.
- Estar permanentemente abierto a aprender, a saber y a conocer. Una persona se mantiene así cuando no tiene miedo de amar, cuando no teme comenzar todo de nuevo.
Paulo Freire.
Amb continguts així és normal que les classes se'm passin més que volant. Aquests són fragments del llibre que he escollit -dins una llista- per a la matèria de sociologia de l'educació. En més d'una assignatura em passo l'hora i mitja tensa, sense parpadejar, demanant silenci a les del cantó, observant cada moviment de la professora, escoltant cada mot i cada silenci. I el meu cap és una autopista per on circulen a tota velocitat i en totes direccion mil i un pensaments, idees, somnis, dubtes, pors, utopies. Quan ens fan participar se'm fa un nus a la gola perquè vull dir tantes coses que no sé per on començar. Hauré d'aplicar el consell de l'Angel. I amb els comentaris dels altres -molts d'ells patètics i gens crítics ni pertinents, i no vull faltar el respecte a ningú, simplement que quan el silenci pot ser més bell, és millor callar- em vaig encenent...encara vull dir més coses, fer obrir els ulls, aportar coses noves que jo, des de fa molts mesos, porto gestionant i pensant...i mica en mica van sortint. Fins que arriba un dia en què hi ha comentaris tan penosos, que explotes. Pensava que aquest dia trigaria molt més a arribar, però posar-te a plorar enmig d'un debat, d'impotència i ràbia...no sabia que era capaç d'això. Suposo que no es planifica. Ràbia per veure futurs mestres tan babaus, tan adormits, tan poc crítics, tan convencionals...com es pot ser ja així amb 18 anys? Però encara és més trist que moltes no paressin de mirar el rellotge enmig d'aquell debat fascinant. Trist...penós.
No entenc per què em va afectar tant, si m'he trobat en moltes situacions semblants, en molts debats, però mai havia arribat fins aquest extrem. És com si alguna cosa dins meu s'estigués coent...tinc moltes il·lusions i esperances, crec que l'educació és la clau de tot, i em vaig com emocionant i després al sentir comentaris d'alguns companys, se't cau tot a terra. I a sobre, convençuts que tenen la raó, tancats en banda.
És difícil d'explicar, que algú senti empatia llegint això...però crec que aquesta carrera m'està tocant la fibra molt més del que em pensava...i no només en temes d'educació, sinò en molts d'altres. Estar tot un matí veient documentals i mig plorant... per la falta de sentit comú de molta gent, d'impotència. Suposo que quan veus que més t'acostes als somnis, més fràgils es tornen, més por t'entra al cos, més dolor se sent quan qualsevol amenaça pot interferir en ells.
És el que té viure-ho tot tan intensament...però no ho canviaria per res del món.
Sento que cada dia m'estic fent més sabia i més forta.
En part tinc ganes de descansar...i en part tinc ganes de lluitar més. En part tinc ganes de sortir a passejar i que em toqui el sol i en part tinc ganes de quedar-me tot el dia sota la manta mirant i llegint coses...Dia estrany...amb sentiments estranys, nous, potser per això espanten més. Sentiments que no sé com desxifrar, que vénen de totes bandes, de tots els àmbits. No sé de què tinc ganes. Potser de tot. Potser de res.
Tens una arrel forta, Laura. Una arrel viva i plena d'il·lusió i ganes d'absorvir cada gota d'aigua possible. És per això que t'has de sentir molt orgullosa de ser així, perquè ets molt tenaç. I això farà que el tronc de l'arbre es mantingui robust i ferm. Les fulles i, les flors, vindran més tard... però no deixis d'imaginar-te-les, somiar-les. Aquest desig i no un altre serà el que et farà crèixer cada dia una mica més.
ResponEliminaUna abraçada immensa!