100%

Hi ha dues maneres de prendre's la vida. La primera és voler que les agulles del rellotge no avancin, que vagin més lentes; mentre que la segona és voler que aquestes avancin. El poder de l'aquí i l'ara. Estar còmode i a gust, o no. Viure en el present o no. Acabem sempre parafrasejant el mateix. Quan estàs amb algú i vols que passi ràpid el temps o t'agradaria estar en un altre lloc, llavors és que algo va malement; si passa el contrari, gaudeix i segueix així.
Quan no donem importància al temps i ens és igual el pas i el ritme de les agulles...potser és que som una mica mediocres i falta intensitat a les nostres vides. Potser. Almenys a mi m'ho sembla.

M'hagués agradat que aquest cap de setmana les agulles haguessin anat mooolt lentes. Ha sigut esplèndid, massa curt, intens, inesperat, dolç, agradable. Fins aquest divendres no m'he adonat d'un fet molt important, i és que el tenis m'aporta alguna cosa que cap altra activitat em proporciona. Ni classes de repàs, ni anglès, ni esplai, ni voluntariat, ni classes a la uni...és una activitat només per a mi, per desconnectar, per rebre, per desafogar-me, per riure, per aprendre, per equivocar-me, per esplaiar-me, per no preocupar-me de les responsabilitats que tinc...i és que entre les activitats de Barcelona i l'esplai de Vidreres a vegades em saturo i ni penso en fer res per a mi. I l'esport és la clau...queda demostrat que m'omple d'una manera increïble, no puc viure sense ell, el necessito i em deixa com nova, de ment i de cos. També el trajecte en bici de casa a les pistes..em recorda molts moments...tornar a casa amb la cara vermella i la raqueta darrera l'esquena i passar per aquell tram sense llum...i mirar enlaire...i sents que et perds en la immensitat de la negror amb uns quants puntets brillants. És genial. Aquest moment és el millor dels divendres.

No ho sé...ja tocaven uns dies a tope, amb l'energia, l'optimisme i la vitalitat pels núvols, amb el sol dins meu. Xerrades infinites i íntimes amb la meva mare, nous sentiments a l'esplai, partits de volei com a monitora, sopars amb amics, tenis, riures i musicals amb la meva germana, festa, música, ballar, trobades sorpresa amb gent massa especial, mil bromes a la marxa envoltada de gent maquíssima...què més es pot demanar? Un boníssim finde que em deixa carregada al 100% i amb un concert per acabar-ho de rematar a Barcelona. La bellesa de la senzillesa. Aquests dies l'he palpat.

Gràcies a tots...