flying wing

http://www.youtube.com/watch?v=YxsBOgPsmlY

Tot cobra sentit quan inverteixes la perspectiva. Quan el primer a impressionar-te ets tu, no els altres. Quan fas les coses des de dins, amb sinceritat. Quan arribes fins al final i lluites i lluites i t'esforces, quan obres les portes del teu cor de bat a bat. És molt difícil tenir aquesta sensació, ja que permet l'entrada de qualsevol. Tothom qui vulgui pot entrar al teu centre, però alhora és molt més fàcil que tu entris al dels altres. I llavors el que experimentes és fascinant. Sents la humanitat, tota la humanitat dins teu. M'agradaria allargar més aquests moments, però és complicadíssim, és un treball intern enorme. És estar sempre donant el millor, sempre amunt, no pels altres, sinó per tu mateix, esquitxant tot el teu voltant. No ho sé...a vegades et trobes amb fets a la vida que són tan intensos, que t'obliguen a viure-ho intensament. I porto unes setmanes trobant-me amb un fet massa intens, massa humà, i m'hi he capficat de dalt a baix, i no marxa del meu cap, i alhora tinc ganes de plorar d'impotència i també d'alegria pel que aconsegueixo, ganes de somriure, ganes de seguir, ganes d'abandonar-ho...Fets que et fan aturar durant un moment, que t'obliguen a pensar molt, a prendre decisions, a buidar-te i a tornar-te a omplir. Deixar-s'hi la pell. Bff...és com trobar-te amb una altra cara de la humanitat que fins aleshores havia estat llunyana. Com si tot cobrés sentit. Coses que sempre són allà, però gairebé mai ens atrevim a endinsar-nos-hi. 

És difícil assaborir el gust de fer feliç els altres. Fer riure, donar un bon consell, donar una mostra d'afecte que revitalitzi la persona, i infinits exemples més. I crec que vertaderament t'omples quan ets inconscient d'aquest procés...llavors, de cop veus que l'altre és feliç en aquell precís instant, i tot el que sents són ganes de plorar, sigui qui sigui la persona.

El terme bonapersona està infravalorat. Ser bona persona és, com a mínim, aturar-te a ajudar una dona gran a qui li ha caigut la bossa de la compra malgrat tinguis pressa per agafar el tren, el metro o el que sigui. No és una qualitat, són fets en què per un moment oblides el teu ego, oblides tot, només per centrar-te en una altra persona i oferir-li el millor que tens dins sense res a canvi.

És tenir temps pels altres, sempre. 

Crec que una de les coses que més trobo a faltar és escoltar el so de les campanes tocant els quarts i les hores mentre camino pels carrerons del centre o pedalo cap a casa després d'una tarda intensa. 

Les tardes dels divendres i els dissabtes, no sé què tenen però...em fan fer escrits com aquests que ni jo acabo d'entendre.