Vienna #1 - "How are you?"

Quants cops ens han preguntat "Ei, com estàs?!", o "How are you?", i hem contestat gairebé inconscientment que molt bé, amb un somriure, mentre realment, per dins, pensem en el merda dia que hem tingut o totes aquelles preocupacions que encara no hem expressat a ningú. Normalment evitem parlar sincerament de nosaltres, dels nostres sentiments, a no ser que siguin aquells amics o amigues amb qui realment ens sentim a gust. Gent que tindrà més facilitat que d'altres. Quants cops ens amaguem...i seguim caminant, sense afrontar allò obscur que ens ronda per dins i ni sabem posar-li nom. Tampoc ens han ensenyat. 

Com cada dimecres, durant dues hores vaig a l'escola de pràctiques a fer d'observadora i "aprendre" del mestre i de la classe en general. Avui aquest ens ha demanat que passéssim per les taules per si els alumnes tenien dubtes o simplement per corregir a aquells que haguessin acabat. Un exercici era relacionar uns dibuixos amb la seva definició i l'altre era un qüestionari sobre ells mateixos: color preferit, color de la motxilla, etc. En anglès. I així ho he fet...anar passant, fins que al tercer nen amb qui m'aturo, l'ajudo a contestar les preguntes. Arribem a la última, que deia "How are you?". Amb un anglès barrejat amb aleman entenc que està trist. I l'ajudo a escriure "I am sad". M'ha sobtat la seva resposta, així que he estat una estona més amb ell, he vist que tenia els ulls molt plorosos i li he preguntat per què estava trist. Amb senyes i amb la barreja de les dues llengües he entès que està trist perquè els seus pares s'han separat. I que el seu pare ha trobat una altra dona. 

Se m'ha glassat el cor. I el primer que m'ha sortit dir-li ha estat mirar-lo als ulls, i fer-li un gest de que l'entenia perquè m'havia passat el mateix, més o menys. Li he preguntat quan havia passat i m'ha respost amb una paraula en aleman que no he entès fins que he preguntat per la traducció a una altra noia. "Ahir". Li he tocat l'espatlla i ha marxat cap a un altre cantó de la classe, dient entre dents "I love my dad and my mum..".

El que m'ha sobtat no és la història en si, ja que s'ha convertit en una cosa gairebé normal avui en dia, sinó la facilitat en expressar, amb una paraula i a l'instant, com se sent. Em sento trist. Obert fins al punt de confessar-ho a una desconeguda, una noia d'un país llunyà que només ve un dia a la setmana durant dues hores i que ni tan sols parla el seu idioma. Em sento així, i què? Sincerament...m'ha donat una llissó.

Què és el que ens fa a les persones tancar-nos més amb els nostres sentiments, normalment els no tan agradables, a mesura que creixem?

CREURE

Quan el major desig d’aquest darrer any està gairebé complert, quan ja el palpo, oloro, veig i sento, em paro uns moments a mirar enrere i somric. Podria somriure per moltes coses, però el que em fa més gràcia és adonar-me que, sincerament, només una sola persona ha cregut en mi i en aquest somni i sabia que podia fer-se realitat. Bé, dues: jo. Però somric pel fet, també, que encara que ningú, absolutament ningú, hi hagués cregut, a excepció de mi, ho hagués aconseguit. Això sí, amb molta més força i perseverança i fe. M’era inevitable parlar amb to optimista del meu somni quan estava amb ella, no calia dir gaire res i ens ho dèiem tot, m’ho deia tot i li agraïa sense ser gaire conscient. L’esperança i força que em transmetia era brutal i m’empenyia a seguir creient-hi. Potser perquè des del primer moment ella ha viscut aquest somni amb mi i m’ha acompanyat des dels primers instants, aquí i allà.

En pocs dies es farà realitat el que he estat gestant en la meva ment durant 11 mesos, sense pausa, sense dubtes, amb moltes pors, però sempre amb confiança en mi i la vida i ell. Creem creient, diuen. Sóc de tenir les coses clares, de creure i tirar-m’hi fins al fons en el que sigui que es tracti, i no em puc ni imaginar com de dolços els resultats seran. Perquè encara que ningú hi hagués cregut, amb la meva ment i el meu anhel nascut des del cor, és més que suficient. Anhels que et fan vibrar cada cèl·lula del teu cos.

~ ~ ~ 

Fa poc vaig esbrinar que un dels meus valors, és a dir, aquells impulsos subtils que em mouen, és el dinamisme. En el seu moment el vaig interpretar  com a sinònim de moviment, de no deixar de veure i conèixer coses diferents amb el pas del temps, d’estar aquí, i després allà, conèixer això, i després allò altre. Moure’m per descobrir. Sóc bastant així, m’apassiona viatjar, no vull repetir pel·lícula ni llibre ni bar ni carrer per cercar-ne de nous i enriquir-me amb la novetat. Sovint les cames se’m mouen soles quan estic massa temps ajaguda i més en un mateix indret.  Dinamisme. Podríem dir que la novetat, el fet de veure i fer coses noves em fa sentir molt viva. No obstant, des de no fa gaire, estic com acceptant un nou tipus de dinamisme, un de més passiu. Apreciar el descobriment de coses noves però sense necessitat de fer grans canvis físicament, és a dir, sentir-me bé estant ajaguda en una taula d’un bar durant dues hores fent el mateix, aparentment, o en una roca davant el mar sense necessitat d’avorrir-me. Romandre en el mateix lloc, ser conscient del que és, amb tots els sentits, del que m’envolta, de la superfície on estic recolzada, de les olors que em vénen, dels sorolls, de tots els colors i moviments que la meva vista pot abastir, de cada sensació corporal que em produeixen els estímuls externs, com el vent, o el que sigui. I poc a poc, anar sentint calma...i després pau. Fer venir a la ment només pensaments del més estricte present. I el més sorprenent és comprovar com, encara que sembli que jo estigui quieta i no passi res, és quan es produeix el major moviment! Apreciar com canvia el color del cel, com els cambrers es van canviant, com la gent arriba i després marxa i sempre hi ha noves cares, com els sorolls van canviant d’intensitat segons els minuts, com la beguda que tenia davant ara ja està buida, com els vaixells arriben i el port s’omple. I malgrat tot, jo he estat, aparentment, immòbil. Observar el que és. Perquè ho és tot. 

stay alive

https://www.youtube.com/watch?v=KZnu7fVRPIc

I will stay with you tonight
Hold you close 'til the morning light
In the morning watch a new day rise
We'll do whatever just to stay alive
We'll do whatever just to stay alive

És com aquella sensació de quan ets adolescent i els teus amics i amigues van tenint la seva primera parella i tenen cites i queden i fan coses junts. I tu només escoltes el que t'expliquen, mires pel·lícules, imagines, penses, i esperes a que aviat tu coneguis una persona que sigui especial i et faci sentir especial i llavors poder fer tot de coses amb ell o ella. I finalment arriba, tot arriba, però mentrestant deixes anar la teva imaginació i penses en tot allò que podrà ser en un futur. I et preguntes...com serà fer-li un petó? Quin gust tindrà la primera abraçada? Com serà anar caminant pel carrer agafats de la mà mentre el món passa desaparcebut al seu cantó? Com serà fer-li una abraçada mentre esperem un semàfor? Com serà acariciar-li la cara perquè sí? Com serà anar al metro amb ell? I quan ens trobem un músic del metro? Ens posarem a ballar? A quins restaurants anirem? Com serà passar cada nit amb ell? Com serà cuinar junts? Com serà esperar-lo mentre està a la dutxa? El trobaré a faltar? Com serà parlar-nos amb la mirada durant hores? Com serà sentir-lo de nou dins meu? Com serà presentar-li a tota la gent que estimo? Com serà viatjar amb ell? Com serà passar-nos hores estirats al sofà sense fer res? Com serà escoltar com toca la guitarra? Com serà compartir música amb ell?Fins on arribarem somiant junts i pensant en el present, el passat i el futur? Quines bromes farà, quin so té el seu riure en directe després de tant de temps? Com reaccionaré quan em toqui la pell per primer cop? 

Ja no et puc treure de la meva panxa i del meu cap cada dia i nit, et sento per tot el cos! Com pots estar tan incrustat en mi amb només tres setmanes de conviure amb tu? Bé, ja ho diuen, el que es viu al Camino té unes magnituds no comparables al que es viu en el dia a dia normal. 

Té pinta que els mesos que vénen seran...intensos. I merescuts. Molt merescuts després d'aquest any. Gràcies per haver lluitat, per haver esperat, per haver estat pacient, per ser-hi, i no marxar, i estimar-me. Per fer-me feliç des del dia que et vaig conèixer. Per fer-me sentir que ets "tu". 

Des de l'instant que ens vam separar en aquella cantonada per a mi va començar el compte enrere per tornar-te a veure. -29.

caminante del mundo

"- ¡Aquí sólo se piensa en aquellos que amamos! -Exclamaba.
A veces brotan ángeles de donde uno menos espera.
Existe un motivo para cada persona que atraviesa o comparte nuestro camino. De alguna forma, uno recibe y dona sus energías y experiencias."

Andrea Sarubbi

Fa temps que em pregunto què és allò tan subtil i silenciós, peró alhora tan poderós que fa que dues persones, siguin d'on i com siguin, estiguin on estiguin, i ja sigui per breus o llargs instants, caminen, miren i senten en la mateixa direcció per uns instants. 

https://www.youtube.com/watch?v=GLy_V0Z5e3E

Crec haver trobat la resposta, potser des de fa dies, però amb el temps la vaig perfeccionant i més segura estic que d'això es tracta. És ben senzill...persones que coincideixen amb la visió que tenen del món, caminants del món, que anhelen recórrer aquest per enriquir el seus esperits amb la diversitat cultural i social i també natural, persones que volen conectar amb altres persones des del cor, que actuen i parlen des de la seva essència i es mostres tal com són, deixant despullats els seus somnis, sense vergonyes, i amb tanta confiança, que contagien vitalitat i engresquen a seguir els propis. Miren sempre endavant però amb detall tot el que els envolta a cada moment. Persones...que estimen la vida per sobre de tot i li veuen la part meravellosa malgrat tota la foscor que han hagut de passar, persones que no es rendeixen, que segueixen caminant, per tot arreu. Aquesta força d'alguna manera se sent quan parles amb una persona per primer cop, no n'ets ni conscient, però fa que et mantinguis a prop seu durant aquells instants i, en molts cops, al llarg del temps malgrat les distàncies. Connexions màgiques. Persones enamorades d'altres persones i de la vida. Sona fàcil, però no ho és tan trobar-les...són t r e s o r s. 

Quan decaic i em sento dèbil o ofuscada, si penso en totes aquestes connexions que he anat fent al llarg de la vida, són les que em donen la força necessària per aixecar-me i creure altre cop en la humanitat i la bellesa de la vida. Gràcies.

21 21

Fer 21 anys el dia 21 de juny sona molt bé, la veritat. A més, comença l'estiu, l'esperat estiu, però això és com cada any. Serà un gran any, aquest? El mereixo, el necessito. I de moment tinc bones vibracions amb les poques coses que sé de segur. 

Com he dit en altres ocasions, durant aquest any he sentit que he crescut molt, moltíssim més que no només un any. Tanta intensitat m'ha sacsejat i també desestabilitzat, tant per les coses bones com per les no tan bones. Un mix potent aquest 20 anys...Com sempre dic i faig, per a mi el 21 de juny no és només el dia que faig anys, sinó també una escusa per tancar un any, un cicle, un període, perquè deixo enrere coses i comença l'estiu, un canvi, una calada d'aire fresc. I m'agrada fer balanç, mirar enrere, ser conscient. I començar aquesta nova etapa renovada, amb força. Sincerament...m'està costant esforç escriure d'aquesta manera, amb energia i vitalitat, perquè realment ara no em sento així. Em sento literalment sense forces i són només la 1 de la matinada després d'un dia no gaire mogut. Fa dues setmanes que em fallen les forces, que em pesa el cos, que em falta energia, que decaic només entrar la nit i la son i el cansanci s'apoderen de mi. I no tota la culpa la té la calor. Sento tot el pes d'aquests mesos com cau sobre meu i no puc fer-hi res, només sentir-ho, acceptar-ho i donar-li la benvinguda perquè així ho vol. Però no em deixa avançar. Com si tota la tensió o fatiga es manifestés a través de cada múscul del meu cos. Una fatiga causada per cap activitat física, sinó més aviat emocional, i aquestes són les més cansades, les més pesades. I si a sobre vas i amb només unes poques preguntes ja em remouen tot per dins...el resultat és evident. I des d'aleshores, des de fa dos dies, que haig de forçar el somriure, el riure, les ganes de ser sociable. Tinc ganes de moure'm, sí, però de pensar molt, moltíssim...és com aquella sensació que tens quan et fa molt mal la panxa i de cop, poc a poc se't va passant, però no tens ganes de posar-te a córrer, sinó més aviat reposar, fer cas al teu cos, oi? Tinc ganes de caminar, de fer qualsevol activitat, però jo sola, sense haver de parlar amb ningú, de tenir una conversa, de riure. Introspecció, aquesta és la paraula, sento com moltes coses a dins que em demanen atenció. I encara que faci por, tinc ganes de mirar al dolor a la cara, d'afrontar el que sigui. 

M'envaeix un sentiment de tristesa. Perquè el que em vaig adonar ahir dia 21 de juny va ser que els aniversaris a tothom agraden, no ens enganyem, ens fan sentir especials, rebem molt de gent estimada. Però que personalment, el que més m'agrada, per molt cursi que soni, és saber que és l'escusa per estar envoltada de gent que estimo i m'estima. Potser ja havia fet aquest descobriment anys abans, però aquest any és diferent, perquè he sentit que a vegades no sempre és així. Pots rebre totes les trucades o missatges de tots aquells a qui estimes, però estan tan lluny físicament que es fa difícil sentir-los al 100%. No poder celebrar el meu aniversari amb la persona que més estimo ara mateix, amb en Logan, però tampoc amb gent meravellosa que he conegut aquest any i que m'omplen infinitament, com l'Ari, o en Carlo. Sentir-los moltíssim, ser conscient de la connexió tan forta que ens uneix, però no tenir-los a prop...no poder rebre una abraçada seva. Fer-se gran comporta tenir més distància amb gent? Vaig coneixent gent meravellosa, amistats que perduren més enllà de l'edat i de la distància física, però per què han d'estar repartides pel món quan m'agradaria que fossin aquí? Un dia....només un dia....i això em fa ser gran, perquè aprens a ser pacient, a valorar amistats que valen or, a estimar, donar molta llum i deixar anar, a donar sense esperar res a canvi, perquè res t'assegura que ho rebràs, però sempre ho acabes rebent. I t'adones que tot arriba, tot arribarà, si no deixes de confiar i d'estimar. 

Em sento esgotada, he acabat els 20 anys esgotada, i començo els 21 també esgotada, com si hagués corregut durant molts mesos una cursa d'obstàcles i ara que diviso l'estiu i les vacances, quan he passat la línia de meta, començo a afluixar el ritme i és quan sento el cos destrossat. 

No obstant...aquest sentiment de tristesa és degut, majoritàriament, al fet d'imaginar, o més ben dit, de no poder-me imaginar passar una estona d'aquest dia els quatre junts. Pensar, saber, sentir...que ara hi ha dues vides paral·leles i m'haig d'adaptar, que aquella estona en la que fèiem alguna cosa tots quatre ja no hi és, ha desaparegut, aquella unió ja no hi és. Se'm fa dolorós imaginar com hagués estat el meu aniversari allà, amb ells, amb tot dividit. Suposo que per això vaig decidir escapar i marxar tota la setmana a barcelona, per evitar el dolor. Per no carregar més, per ser jo, per donar-me temps, per respirar. Perquè en el fons hagués volgut sentir-me cuidada i estimada pels dos, junts, envoltada de la calidesa que creàvem i que ara no la sento enlloc. Com trocets de la meva tassa preferida tots trencats, pel terra. 

No obstant...encara que tot el que escric últimament pugui tenir un to pessimista, crec i dic amb la mà al cor que...aquest any és quan més he viscut la vida, quan he passat per runes, per tempestes, per arcs de sant martí, per terratrèmols, per dies radiants...he començat a entendre el que la v i d a és. Només començar. La vida és amor i por. Felicitat i dolor. I la clau està en atrevir-se a mirar les dues cares de la moneda de front, no només una. Les dues...i seguir, seguir, seguir, amb el cor a la mà, endavant....perquè el camí mai s'acaba, només és teu, i si mires el món amb el cor, trobes diamants preciosos, que donen a la vida el toc de sal, la fan meravellosa. I cada etapa és un nou inici, hem de tancar finestres per obrir altres portes, i evolucionar, i créixer. I que l'amor supera tota barrera, d'edat, de sexe, d'ideologia, de religió, de tot. Perquè hi ha moltes més coses que ens uneixen, costa de veure-les, perquè ens recorden massa sovint les diferències. I que el més important en aquesta vida és un mateix, perquè sinó no pots donar als altres amb el cor. I la fe...aquella energia, espiritualitat, fe, unió, déu...que tant s'ha malinterpretat i ens fa estar tan perduts, quan tot es basa en la fe i no ens adonem, perquè estem cecs. I que el més important és SER. Siguis com siguis...tot està bé...mentre siguis. Fins aquest any no he entès el significat de totes aquestes afirmacions i paraules que semblen tan senzilles, però tenen una profunditat immensa. No vull parar de créixer, d'estar enamorada de la vida. em queden tantes coses per veure, viure, estimar, fer, plorar, viure. Viure v i u r e. 

després de plorar pensem amb més llibertat que mai

Fa temps que em pregunto si les pel·lícules (i també els llibres) que escollim per veure en un dia concret en què estàs indecís per triar-ne una i, finalment, acabes escollint Aquella, des d'un bon principi el destí ja l'havia escollit per a tu. Difícil d'entendre per escèptics, fàcil de sentir per aquells que ens sentim part d'un tot molt més gran. Com si la vida sabés el que et fés falta en aquell moment i la teva vista fa cas a l'inconscient i quan veu aquella pel·lícula entre totes les altres en la pàgina web de Seriesly s'atura, i hi fas un clic. Segurament el teu inconscient ja havia decidit per tu segons abans. Com ho fa en tot. Mentrestant, pensem ingènuament que tenim el control de totes les nostres decisions. Ja no m'amoïna saber que tinc desenes de llibres per llegir, perquè sé que els llegiré quan toqui, quan un dia miri el prestatge de l'habitació i la vista se'm posi sobre un en concret que portava allà mesos, inclús anys. Però fins aleshores no era el moment. Tot trobarà el seu moment si estàs conectat.

"Come reza ama"

"Para hallar el equilibrio que buscas debes tener los pies tan firmemente plantados en la tierra que parezca que tengas cuatro piernas en lugar de dos. D este modo podrás estar en el mundo. Pero debes dejar de mirar el mundo con la mente. Tienes que mirarlo con el corazón. Así llegarás a conocer a Dios."

"Es desconcertante que un desconocido vea con más claridad cómo eres que una misma".

"Lo llamamos Dolce far niente, el placer en no hacer nada".

"Nos conformamos con vivir infelices porque nos da miedo el cambio y que todo quede reducido a ruinas".

"Si quieres llegar al castillo debes cruzar por el foso"

"Tienes que aprender a escoger tus pensamientos como escoges tu ropa cada día. Trabaja la mente, es lo único que deberías de controlar porque si no consigues controlar tus pensamientos estarás en problemas para siempre"

"Esperar a que te perdone es perder el tiempo. Perdónate tú".

"Si pudieras despejar todo ese espacio que ocupas en tu mente por obsesionarte con esa persona tendrías una puerta ¿y sabes qué haría el universo al verla? Colarse. Se colaría y te llenaría del amor que jamás antes habías conocido".

"Es importante saber donde estás en cada momento. justo aquí está el equilibrio perfecto. El encuentro de cielo y tierra. No demasiado Dios, no demasiado egoísta, de otra forma la vida se vuelve una locura. Si pierdes equilibrio pierdes poder".

"Sonríe con tu mente, con tu cara y hasta con tu hígado!".

"La única forma de sanar es confiando. Un corazón roto significa que has intentado algo".

"El equilibrio es no dejar que nadie te quiera menos de lo que te quieres tú". 

"muchas veces perder el equilibrio por amor es parte de vivir una vida con equilibrio". 

"Te envio mi amor, toda mi luz...y te dejo ir".

"Las ruinas son el camino a la transformación"

"Cuando tengo uno de esos días en que me siento sola, pienso: Quédate sola! Aprende a relacionarte con la soledad. Haz un mapa de ella. Siéntate a su lado por una vez en la vida. Da la bienvenida a esa experiencia humana. Pero no vuelvas a usar el cuerpo o los sentimientos de otras personas para intentar aliviar tus deseos insatisfechos". 

"Una fuerza de la naturaleza que se rige por leyes tan reales como la de la gravedad. La regla de la física de la búsqueda viene a decir algo así: Si tienes el valor de dejar atrás todo lo que te protege y te consuela, lo cual puede ser cualquier cosa como tu casa o viejos rencores, y embarcarte en un viaje en busca de la verdad, ya sea hacia lo interior o lo exterior, y si estás dispuesto a que todo lo que te pase en este viaje te ilumine, y si aceptas como tu maestro a todo aquel que te encuentres en tu camino, y si estás preparado sobre todo a afrontar y perdonar algunas de las realidades más duras de ti mismo, entonces la verdad no te será negada."

Tenia tantes ganes de veure una pel·lícula que em fés vibrar, sentir viva, aprendre, pensar, sentir... Ho necessitava. Justament, sense saber-ho, aquesta era perfecte. Viatges, búsqueda, una dona, amor, fe, Déu, equilibri, menjar, aprenentatges...era el que necessitava.

El que necessito ara és estar conectada amb mi, trobar l'equilibri dins meu, donar-me amor. Això és el que vaig sentir quan vaig arribar a Santiago després de 3 setmanes de pelegrinatge i com ja he dit en altres entrades del meu blog. Vaig sentir moltísssimes coses molt intenses, però amb el que em quedo és amb aquell sentiment de donar-me a mi, de fer i viure la meva vida, no tant la dels altres. Aquest procés se'm va interrompre al cap de tres dies d'arribar al poble, tot se'm va girar i vaig haver de donar molt, de suportar molt, així em va sortir actuar. Vaig perdre absolutament el meu equilibri i vaig anar carregant molt de pes a la meva motxilla que no em pertocava, el de la meva mare, el del meu pare, el de les classes de la universitat, les classes de repàs, l'esplai...havia d'estar donant constantment, sense tenir temps per a mi. Fins la setmana passada no vaig ser conscient d'aquesta motxilla i me la vaig intentar treure. Ara entenc el mareig i malestar de tota la setmana passada, no només era el canvi de temps i la calor. Mal de cap, mareig, mal de coll, d'esquena...El meu cos m'estava dient que prou, que ara em tocava treure la motxilla, repartir el pes entre tots i carregar només la meva. Acabar classes de repàs, de la universitat, acabar l'esplai...ho necessitava. La pel·lícula m'ha recordat la importància de trobar, cadascú, el seu equilibri. I de sobte he recordat les cartes que em van tocar en aquella sessió de l'Akademia en què una d'elles era "Equilibri", i l'última era Amor. Avui ho he entès tot: necessito recobrar el meu equilibri i donar-me amor a mi, per estar bé amb el món. Sembla simple, però m'adono de tot el que m'he complicat i com de confús tenia tot, de com marejada estava, tan desconectada de mi. Em trobo a faltar, tinc ganes d'estar amb mi i de fer coses que m'agradin, d'estar sola, de gaudir-me, de sentir-me viva, de meditar, de respirar, de ser conscient de qui sóc i on sóc. I estic agraïda a tot el que m'ha anat passant, per tot el que estic madurant, aprenent i creixent.

AKADEMIA

"Pensa.....que avui tot just comença..."

Eneagrama, el poder de la ment, autoestima, el valor dels valors, PNL, futur i vocació, relacions de parella, relacions familiars, expressió corporal i ioga, teatre de les emocions, introducció a l'espiritualitat, i un llarg etcètera que no recordo. Dosis en format de dilluns tarda durant tres hores, durant 1 any. Se'm fa difícil escriure sobre tot aquest temps, sobre el que ha significat per mi aquesta experiència, sobre les reflexions que m'emporto un cop aquesta ha finalitzat en el sentit literal, perquè en el simbòlic i en el pràctic, avui tot just comença tot. No hi ha cap de nosaltres que no hagi canviat en algun aspecte, es percep, se sent. Només puc estar agraïda a l'Univers per haver-me creuat en la meva vida, justament en aquesta etapa de la meva vida, amb aquest projecte i amb la gent que ho ha fet possible. 

M'encantava anar-me a dormir el diumenge nit amb un nus de plaer i felicitat a la panxa perquè el dia següent era dilluns. I el dilluns era el millor dia de la setmana, sens dubte. Era el meu dia, el dia en què em dedicava tres hores exclusivament a mi, on rebia tot d'estímuls i informació amb molt de valor per a mi, on em sentia útil, on aprenia, on em sentia viva. I em donava energia per seguir la resta de la setmana. Rebre aquella trucada inesperada de la Núria per fer-me l'entrevista i el correu de confirmació el següent dia va suposar una espurna dins la vida que portava aleshores. No em podia ni imaginar el que suposaria tot allò....de fet no en vaig ser gaire conscient fins passat el Nadal. Fins aleshores tothom feia bastant la seva, jo sobretot, només m'interessava rebre els continguts i marxar a casa, mig mediocre. Però no sé com, ni exactament quan, ni per què, es va crear una energia entre tots cap a la meitat del curs, inexplicable. De sobte teníem ganes de trobar-nos més enllà del centre, de fer plans, de compartir les nostres vides en un pla menys acadèmic i coneixer-nos en altres facetes. I així va ser...un parell de cops de festa, també excursions a Collserola, postes de sol, dinars i tardes a casa de la gent, un cap de setmana espiritual a Can Benet, trobades a Granollers... Com sempre passa, el millor de les experiències tan intenses, de fet el que fa que sigui tot tan intens, és la gent. Tant se val el lloc on estiguis i el que facis, el que importa i dóna sentit és el que comparteixes amb els altres i allò que teniu en comú. Si a l'inici del curs m'haguessin dit les amistats que faria, no ho hagués cregut de cap de les maneres. 

Companys que sabem moltíssim de les nostres vides, potser molt més que altres amics de tota la vida, persones amb qui ens hem hagut d'obrir de cor a cor i parlar i compartir coses molt íntimes entre nosaltres. Per això és una relació especial la que tenim, ens coneixem des de dins cap enfora, i normalment, sempre passa el contrari. Fins i tot hi ha hagut ocasions en què em motivava més anar a l'Akademia per veure la gent que no pas pel tema que es tractaria aquell dia. Ens hem vist plorar, riure, reflexionar, pensar, ballar, cantar... Ens hem acceptat tots tal com som. Amb un respecte infinit, amb confessions i llàgrimes als ulls en molts cops. Una energia condensada en aquella sala que ens envoltava a tots i ens feia estar al present, en l'aquí i l'ara, al 200%, fent que les tres hores passessin volant.

https://www.youtube.com/watch?v=n5cAlYM_O3o 

És gairebé impossible afirmar que mantindrem el contacte tots. Continuarem quedant en gran grup, sempre faltarà algú, i potser amb alguns inclús quedem per separat, continuant l'amistat que s'ha creat durant aquests mesos. Com ell, qui s'ha acabat convertint en pocs mesos en un amic amb una confiança d'anys. Ha estat un regal per a mi, justament coneixer-lo en aquesta etapa de la meva vida, bastant fosca, però que malgrat tot ha sabut veure en mi la meva energia i passió per la vida, molts cops m'ho ha recordat quan jo només veia foscor. M'atreviria a dir que és una de les persones que més he sentit, que més he estimat, que més m'ha ajudat, en aquests últims mesos quan molts cops em sentia perduda, dormida i sola. Trucades a altes hores de la matinada plorant i intentant desafogant-me amb ell, sabent que m'acceptaria tal com sóc, que el tenia al cantó pel que calgués. Li he agrait desenes de cops, però crec que no és conscient de com li estic agraida, de quant feliç estic d'haver-me creuat amb ell. No m'empenedeixo d'absolutament cap cosa que ha passat entre nosaltres, al contrari. 

No sé quins són els motius que deixo entrar les persones al meu món, al meu món interior i els faig un lloc perquè s'hi quedin tot el temps que vulguin, són poques amb les que m'atreveixo de tot cor a deixar-los pas. Em va passar l'any passat amb en Pete, que en pocs dies ja havíem compartit tant que ara quan fem Skype un cop al mes és com si el temps no hagués passat i el somriure no se'm treu de la cara. O amb alguna gent del camino, com amb l'Ari. Gent que em deixa petjada i que intento que l'amor que es crea sigui incondicional, almenys per part meva. I deixar que tot flueixi. Tots ells, tota aquesta gent que tinc repartida pel món, tots ells són els regals més valuosos que tinc. De fet no els tinc, ni els vull tenir, sinó simplement sentir. Trocets de mi. Agraeixo a l'Univers haver-los conegut, perquè segurament havia de ser així. Gràcies. 

Dosis d'humanitat cada dilluns. Llum quan molts cops només veia foscor. Una experiència que m'ha acompanyat, gairebé inconscientment, en l'etapa més dura de la meva vida fins aleshores, com expressar el que això significa amb paraules? Dosis d'energia que cada facilitador em transmetia amb la seva positivitat, les seves paraules, el seu somriure, les seves idees, les seves esperances...cadascun d'ells ens donava ales per tal de volar, somiar, actuar i seguir els batecs del cor. Tot allò que ningú mai t'ensenya però que és el més important: saber qui ets, d'on vens i on vas. Quin és el teu lloc en el món, com sentir-te útil i realitzat? Només així serem feliços. Ens omplim tant la boca de paraules com "felicitat" que ja ha perdut l'essència i no tenim ni idea de què és...perquè tot és molt més senzill, no hem de buscar res, sinó trobar-ho, dins nostre, on sempre ha estat i on sempre estarà. Adonar-me de qui sóc, què vull, què no vull, per què sento allò i això amb aquelles persones, com treure aquells sentiments, com relaxar-me, com mirar cap endins, com actuar en certes situacions, com entendre els altres, com veure la vida...que sempre recau en les ulleres amb les que la miris. Coneixements, eines, consells, frases i aprenentatges que ara tinc a la motxila i que haig d'anar aplicant en la meva vida, perquè ara tot just comença l'aventura, posar en pràctica tot el que he après. Posar consciència...per viure una vida plena i meravellosa, i treure la millor versió de mi mateixa. 

Arribo a la conclusió que tota experiència que ens faci millors persones és altament valuosa. És a dir, on la gent parli, pensi i actui amb coherència i des del cor. On l'amor prevalgui per sobre la por. Si es cumpleix això, tot està bé, tot flueix, tot és perfecte, bonic. Sempre que puguis trobar espais on actuar així, aprofita-ho. Ha arribat un punt en què ja ni em surt fer comentaris o estar amb gent o en llocs on no es cumpleix això, deshumanitzat, fred i mediocre...sento un terrible rebuig a relacionar-me en contextos així, perquè he sentit que és possible viure d'una altra manera, i sempre hi haurà gent que sentirà això. I inexplicablement...aquesta gent s'acaba trobant, tot flueix. BRINDEM! :)

G R À C I E S.

https://www.youtube.com/watch?v=7wfYIMyS_dI

43 dies sense escriure en el meu espai, en aquest blog. De fet són molts més dies, perquè no escric de debò des de fa molts mesos. No obstant, ho he fet en altres suports. Però per a mi escriure aquí té doble sentit, expressar-me, i compartir. Em sento absurda si no escric des del cor, així que en tots aquests dies no ho he sentit, fins a dia d'avui, en què es comença a tancar un cicle, i obrir-se'n d'altres. Veig la llum del final d'aquest tunel en el que porto 9 mesos? Estaré renaixent? Com puc haver crescut tant en menys d'un any? Faré 21 anys en pocs dies però em sento com si l'edat no existís, és tan relatiu. Però estic contenta de créixer...d'haver tingut un stop en el fet d'escriure, perquè torno per fer-ho amb més embranzida, més passió, més sentit, més il·lusió. Tinc moltes coses remogudes per dins, agradables i no tan agradables, i crec que necessito posar ordre de la manera que més m'agrada: escrivint. Tot al seu moment, tot arriba, tot flueix, tot es posa al seu lloc...paciència. 

colours

https://www.youtube.com/watch?v=zLFICL9hikk

M'havia oblidat del sabor de la intensitat de la vida. El trobava a faltar...i he anat a la recerca d'aquest, i l'he trobat, però com tota intensitat, és efímer, i marxa, i et deixa en el seu punt inicial. Fent adonar-te que la intensitat està en tu, no en les coses. Com vaig escriure el primer dia que em vaig embarcar en aquest viatge... "Segurament he vingut a veure si recupero els colors del meu interior, a sentir-me viva, enamorada de la vida, a sentir-me i a sentir la gent i la natura. No obstant, no vinc a buscar els colors a fora en les coses, en algun indret o en la gent, sinó a que tot això m'inspiri i em proporcioni la il·lusió suficient perquè miri dins meu i pinti la vida amb els colors que jo ja tinc".

Però és clar....en la paleta dels colors també hi ha el negre. Malgrat aquests dies hagi viscut la vida com més m'agrada, amb els colors més brillants i m'hagi pogut conectar amb la meva part més intensa i brillant perquè així ho he sentit, un cop em sento conectada, també apareix la intensitat del color negre. Conectar amb tots els colors de la vida, acceptar quan hi ha un, i també quan hi ha l'altre. Però em sento decepcionada amb mi mateixa, de no saber gestionar aquest color negre, de voler-lo camuflar amb un de groc o vermell....i és impossible. De voler-lo amagar sota el coixí ofegant les llàgrimes en ell quan estic sola a casa. Em sento més conectada amb mi que mai, i això és genial si conecto amb les emocions més "positives", i no tant quan conecto amb les "negatives", amb el dolor. Però prefereixo sentir tots aquests colors i riure fins a que em faci mal la panxa amb gent que conec de fa 4 dies i plorar fins a quedar-me sense llàgrimes, sanglotant i sentint aquell ofec al coll i a l'estómac un cop he tornat a casa. "is better to feel pain, than nothing at all". Prefereixo això que no estar anestesiada davant la vida. 

tornem-hi...

Sembla irònic i tot... com he tornat a sentir la crida cap al pelegrinatge, cap al camí, cap aquells indrets màgics, plens de fe, humanisme, senzillesa i pau. Com si la vida em donés una altra oportunitat per tornar a viure una experiència que em va canviar la vida per tal que aquest cop la pugui pair bé un cop acabi, per tal que pugui finalitzar el cercle, el procés. Com si encara tingués part de mi allà, per alguna contrada del camp de les estrelles, rere un alberg, o al cantó del riu, o entre dos arbres que fan ombra enmig de la Meseta. Sento que haig d'anar a finalitzar un cicle, un procés, a tancar una etapa. Sento la crida. La intensitat i els records del primer viatge encara són vius en mi, però estan barrejats amb fets més foscos que van venir després, així que necessito tornar a sentir amb claretat la brillantor del pelegrinatge, d'endur-me tota la força que el camí té, de comprovar que tot està en mi, que encara que els acompanyants, els amics que faci, els llocs per on passi, siguin diferents, l'essència serà la mateixa. 

Buscar ordre, pau, un ordre que em van desordenar al només aterrar a casa i que necessito recuperar. Sinó...potser corro el risc de viure en aquella confusió d'experiències i sentiments i m'encallo en el passat. 

Necessito agafar perspectiva, allunyar-me d'ells, del poble, de les meves activitats, estar per mi, i connectar amb la natura i la gent, escriure....escriure moltíssim sobre tots aquests 7 mesos, pensar. Caminar i ser conscient de cada pas, de cada pedra, de cada dificultat, i de com se superen si perseveres. Necessito connectar amb la meva essència, sentir-me viva, útil, i pel que veig, fer-ho aquí m'està essent complicat. Necessito distància amb tot el meu voltant per apropar-me a mi. 

Polvo, barro, sol y lluvia

es camino de Santiago.

Millares de peregrinos

y más de un millar de años.

Peregrino, ¿Quién te llama?

¿Qué fuerza oculta te atrae?

Ni el Campo de las Estrellas

Ni las grandes catedrales.

Y no es la bravura Navarra

Ni el vino de los riojanos

Ni los mariscos gallegos

Ni los campos castellanos.

Peregrino, ¿Quién te llama?

¿Qué fuerza oculta te atrae?

Ni las gentes del camino

Ni las costumbres rurales.

No es la historia y la cultura

Ni el gallo de la Calzada

Ni el palacio de Gaudí

Ni el castillo de Ponferrada.

Todo lo veo al pasar

Y es un gozo verlo todo

Más la voz que a mi me llama

La siento mucho más hondo.

La fuerza que a mi me empuja,

La fuerza que a mi me atrae,

No sé explicarla ni yo!

¡Sólo el de Arriba lo sabe!

Anònim. Alguna paret d'algun racó de La Rioja...

I qui és el de Dalt sinó allò que portem dins cadascú de nosaltres...

michigan

"Encara que arribi la primavera i comenci el bon temps i vingui de gust estar per lo de fora...no t'oblidis de tu".

https://www.youtube.com/watch?v=7Z8Yop3KI-o

necessito

Crec que tinc pànic al verb "necessitar", mai vull pronunciar aquesta paraula a ningú ni a res, quan molts cops l'anhelo cridar. Com si no em permetés necessitar l'ajuda d'algú, la companyia d'algú, perquè m'he ficat al cap que tota sola haig d'estar plena, sentir-me bé, que els altres només són per compartir. Tinc la creença que necessitar és dependre, i en molts casos sí, però potser no sempre. Com deconstruir aquesta creença tan incrustada?

Oi que m'encanta compartir alegries i somnis i idees? Per què tinc pànic a compartir la part més fosca, més tenebrosa, més profunda en un altre nivell? És fàcil exterioritzar la profunditat de la part lluminosa, però sóc incapaç d'expressar la profunditat de la part més fosca, del dolor, de la tristesa, de la ràbia. Com si aquesta part només me l'hagués de "menjar" jo, tota sola, i és el que he fet gran part de la meva vida, com a molt l'expressava i compartia escribint, i ja era molt; fins que arriba un punt en què aquesta part va creixent i creixent..i ha de sortir per algun lloc. Però amb qui? A qui vull escollir perquè escolti i m'acompanyi en aquest procés? Sempre he sigut de confiar en molt molt poca gent les meves coses més profundes, la clau del meu interior la tenen persones que puc comptar amb els dits d'una sola mà, malgrat em porti bé i estimi un gran nombre de persones, sincerament, d'arreu del món, de caràcters ben diferents. 

Vagarejo pels carrers del poble...sense rumb, realment em sento perduda, fotudament perduda, sense saber a quina casa dirigir-me, a qui veure, qui dels dos em farà menys mal? Què és el que realment vull? Sigui com sigui, vagi on vagi, tot em resultarà incòmode, perquè necessito el meu temps, sense ells, i mai el trobo. Penso i dubto i encara dubto més...camino amb un nus a la panxa i a la gola les 48hores que passo al poble. Ja és com normal, m'hi he acostumat, suposo. És tot com un trencaclosques, el meu interior intenta posar ordre, intenta entendre la situació... però el cap va per aquí, i el cor va per allà. I al final el resultat és desfer el camí des d'on sigui cap a casa meva, la meva veritable casa, encara que no hi sigui ella, i no poder amagar la cara de dolor, com si unes peses estiguessin enganxades a la part de baix de les meves galtes i em tiressin cap a baix, i tot el meu rostre decaigués...i mossegar-me els llavis i la llengua i dir-me, inútilment, que no ploraré, que no és el moment...i si algú em veu? Fins que, mentre em dic això, ja tinc dues llàgrimes baixant per les galtes i els ulls entel·lats. Què s'amaga darrera de tot això? No tinc ni temps ni voluntat per parar-m'hi a pensar. Què trist. "Com estàs?", "Què tal amb la teva mare?", "Què tal el finde?", preguntes que se'm calven com fletxes a l'estómac i que intento que passin desaparcebudes tot canviant de tema. Fa un dia radiant avui, mira el cel, mira enfora, mira al més enllà, jo aquí estic perduda.

Necessito algú que segui al meu cantó en algun indret on no hi hagi gaire gent, que estiguem hores sense parlar, mirant a l'horitzó, atrevir-me a buidar-me i que aquella persona simplement senti la meva part més fosca, no parli, no rigui, que només la senti, amb mi, i que l'accepti. I segueixi mirant l'horitzó mentre jo realment estic mirant cap al meu horitzó més profund. Que m'escolti...i calli. Que al final em toqui, i em digui en silenci que tot anirà bé, que sóc forta i ho he fet molt bé durant tots aquests mesos, que plorar i sentir ràbia i dolor i tristesa i por és de valents, que serà allà per lo bo i lo dolent, que em faci una abraçada. I res més. Ho necessito...

"Necessito".... com costa pronunciar-te.

aïsha

When you try to understand everything,

you will not understand anything.

The best way is to understand yourself,

and then you will understand everything.

the stairs

És un d'aquells matins de diumenge en què els passeigs marítims de tots els pobles de costa per on passa el tren estan concorreguts per esportistes, nens petits, pares, mares, avis...tots ells amb un aire desenfadat i despreocupat, només gaudint de la tranquil·litat i la pau que el mar, el sol i els seus estimats els transmet. Els ulls se m'omplen de llàgrimes i el cor de records quan el tren passa per aquell poble on vaig créixer. Sí, avui és un d'aquells dies sensibles en què per qualsevol cosa ploraria, en què m'haig d'aguantar les ganes que tinc d'explotar i passar-me el dia plorant sota una manta pensant sobre la vida i sobre mi. Tot i que de seguida qualsevol cosa també és capaç de fer-me riure i sentir bé. La sensibilitat a flor de pell que ha fet que des de fa uns dies, tingui un nus de tristesa i nostàlgia. Per moltes coses, però sobretot per ell. 

No sóc de pedra i per molt forta que sigui o em faci, per molt que digui que estic bé, que encara que sigui una situació complicada a causa de la distància es pot portar bé, que tinc paciència, que sento amor i no m'importa res més que donar-li i transmetre'l tot el que tinc dins, sense esperar res a canvi, bla bla bla...no puc evitar trobar-lo moltíssim a faltar. La seva imatge i tot ell el tinc incrustat dins meu dia i nit. Cada cosa que faig, veig, penso en ell, en com m'agradaria trucar-lo, quedar, veure'ns, abraçar-nos, fer-nos petons, passejar, posar els peus al mar, jugar a la sorra, imaginar la família que tindrem,  pensar què farem per dinar, barallar-nos, mirar-nos, riure, reconciliar-nos, fer l'amor...simplement caminar al seu costat. Simplement tenir-lo al meu cantó per compartir-ho tot, sobretot els dies en què no vull parlar, només vull sentir. Estirar el braç i saber que és allà, al meu cantó, i que amb una carícia ens ho diguem tot. Acariciar-li els seus suaus i rossos cabells, fer-li un massatge d'aquells que tant li agraden, resseguir-li la silueta facial, acariciar-li la galta, i fer-li un petó. I que em miri amb aquells ulls color mar, plens d'innocència, bondat i espontaneïtat.

Mai escric sobre ell, potser perquè em fa mal no tenir-lo, perquè si no el menciono no se'm fa tan dura la seva absència, malgrat el tingui present les 24 hores. Dies en què em gastaria tots els estalvis per comprar un vol a Amèrica, anar on sigui ell, abraçar-lo i tornar. 

http://www.youtube.com/watch?v=1F5LSuS8Go8

"They made the sunrise for people like us
so we have an excuse as to why we're still up"

un dia a l'escola Thau

"Però el cent existeix

l'infant és fet de cent.

L'infant té cent llengües

cent mans

cent pensaments

cent maneres de pensar

de jugar i de parlar

cent, sempre cent

maneres de pensar

de sorprendre, d'estimar

cent alegries 

per cantar i comprendre

cent maneres de descobrir

cent maneres d'inventar

cent maneres de somiar.

L'infant té cent llengües

(i encara cent, i cent i cent)

però li'n roben noranta nou.

L'escola i la cultura

li separen el cap del cos.

Li diuen:

de pensar sense mans

de fer sense cap

d'escoltar i de no parlar

de comprendre sense joia

d'estimar i sorprendre's

només per Pascua i Nadal.

Li diuen:

de descobrir el món que ja existeix

i de cent,

li'n roben noranta-nou.

Li diuen que el joc i la feina,

la realitat i la fantasia,

la ciència i la imaginació

el cel i la terra,

la raó i els somnis,

són coses

que no van plegades.

Li diuen en definitiva,

que el cent no existeix.

L'infant diu:

però el cent existeix."

Loris Malaguzzi

Mentre feia fotocòpies a la sala del cantó de secretaria, entre còpia i còpia vaig trobar aquest petit gran poema penjat a la paret, just davant la fotocopiadora. És un punt estratègic, segur, perquè els mestres se'l trobin de cara mentre esperen totes les còpies pels seus alumnes i ho puguin llegir una i altra vegada.

L'escola és un indret ple de petits detalls però que alhora són enormes i molt significants, és l'indret on la transformació, el canvi és possible, on, si es fa bé, s'hi troba innocència, bondat i amor. L'escola Thau ja mai més em sonarà com una escola més, hi he format part i ella forma una petita part de mi. Ha estat on he tingut la meva primera experiència com a mestra, en una classe increïble i amb una mestra d'un nivell excepcional. Em sento afortunada i em fa ràbia no aixecar-me demà al matí ben d'hora per anar fins allà....

Em llevo d'hora, encara és de nit, i amb pocs minuts em vesteixo, vaig al lavabo, vaig a la cuina i agafo alguna cosa per menjar al metro i també per menjar al pati. Agafo la bossa que tinc feta des d'ahir, amb la llibreta d'apunts, l'agenda, un bolígraf, etc. Surto de casa amb un somriure, molts cops literalment, agafo la bici i enfilo carrer amunt cap a Glòries. Les boques del metro sempre plenes a aquella hora del matí, igual que l'interior d'aquest, a vessar de gent, em faig un lloc entre la multitud i simplement observo i espero. Poques vegades em vénen ganes de llegir. Faig el transbord en un moment i em planto a la línia verda, ara ja directa cap a Zona universitària. Ara que ja estic més desperta menjo alguna cosa. Quan surto del metro encara em queda una puajda d'uns 10 minutets fins a l'avinguda Esplugues. M'encanta el que veig...els primers raigs de sol comencen a il·luminar la ciutat i jo sembli que m'escapi d'ells amagant-me rere el "cuartel del Bruch" direcció la muntanya. Els cotxes de sempre, la gent de sempre; la furgoneta verda de cada dia, l'home de les escombraries de cada dia. Ni el fred vent em fa parar de suar, però finalment arribo davant l'escola, em creuo amb aquella que fan un pèl tard i saludo a en Josep Lluis amb un "Bon dia!" que ell sempre em retorna. Entro per la porta i m'envaeix aquella olor tan peculiar, a escola, a nens, que tant m'agrada.M'entendreix aquella entrada, i encara s'endolça més quan acabo de pujar les escales i em trobo amb alguns d'ells, amb els que encara no han entrat, i estan penjant les seves jaquetes a fora, als seus penjadors. Els saludo amb un "holaaaaaa!!", que molts cops és retornat amb una abraçada d'algun d'ells i d'altres cops passa desaparcebut. Deixo les meves coses a la tutoria de primer i entro cap a la classe on l'Anna està intentant fer-los seure a tots. La saludo i la intento ajudar, però és difícil, no em prenen gaire en serio, més aviat se'm tiren a sobre i m'abracen tendrament dient-me un càlid "hola Lauraaaa!!". 

Quan per fi tots som a les cadires i amb la bata posada, després que l'Arnau, ell, el que ha estat el meu company de taula, a la fila última de la classe, m'agafa del braç i m'explica breument alguna anècdota del dia anterior o alguna cosa que el té emocionat que farà aquell dia, llavors tots prenem el llibre de lectura per centrar-nos i comencem a llegir. La majoria de dies, en aquest moment, és quan torno a marxar de la classe per començar les activitats de lectura a l'ordinador, on crido als que més dificultats tenen. Em fa una mica de mandra a vegades, però un cop m'hi poso i aconsegueixo que llegeixin i s'esforcin i veig els seus progressos, em sento realitzada i satisfeta. M'agrada animar-los, dir-los les coses positives, preguntar-los per la seva vida, interessar-me per ells, que ells em preguntin, jo respondre, fer tractes amb els exercicis...escoltar les seves veus, com pronuncien aquella lletra, com miren la pantalla i s'esforcen, com es cansen, com s'avorreixen...m'encanten. En Bernat i les seves esses i els seus mocs, l'Alejandro i la seva inventiva, la Berta i la seva tendresa i parsimònia, la Blanca i la seva innocència i competitivitat, l'Ona i la seva motivació i energia, en Jan i el seu interès en tot menys en l'exercici, i la Mariona i els seus enfados. Com poc a poc me'ls vaig coneixent més i més. I ells a mi. Quan ja ho han fet els set, torno cap a la classe i prenc apunts del que estan fent, de com ho transmet la mestra, de com aprenen, de tot el que succeeix a l'aula, en definitiva. La curiositat de tots per la meva llibreta taronja és brutal...per ells deu ser com màgica, no entenen el que escric i per què escric tant, me la volen agafar i mirar-la, dibuixar-hi...quan fan feines alguns s'aixequen i dissimuladament passen per davant meu i em diuen alguna cosa...jo em vaig passejant per la classe i vaig ajudant aquells que m'ho demanen, amb la mestra ens mirem i molts cops, poc a poc, amb una mirada de complicitat ens entenem. I així fins arribar a l'hora del pati, en què surten disparats amb els seus entrepans o fruites.

Què errada anava al pensar que només era aquest espai el de pati... quan al migdia vaig anar a descobrir la zona i vaig topar-me amb 6 camps de futbol i dos de bàsquet, una zona de bosquet, unes fonts, etc. Encara estic al·lucinant amb aquelles instal·lacions...però aquest és el que més vaig veure, ja que és el pati de 1r i de 2n. Només dos dies vaig anar a l'aula de mestres, preferia estar al pati amb els nens o bé pel passadís llegint i desconnectant. L'hora entre el pati i el menjador sempre em passa volant..dilluns toca matemàtiques, dimarts plàstica, diemecres llengua i dijous música. No es pot resumir cada dia dient el mateix, òbviament. M'encanta aprendre de cada una de les professores, amb estils diferents i ben interessants, i veure també la motivació dels nens i nenes respecte les diferents assignatures. 

A les 12.15 acaba la classe i els nens es dirigeixen a posar-se els tovallons, rentar-se mans i fer fila davant les escales per anar al menjador. Les baralles de sempre per ser els primers. Un cop a dalt, s'asseuen al seu lloc de sempre, en aquella fila tan llarga en què les safates ja estan servides amb aquell menjar tan sa i esquisit. Fins a dos quarts estem nosaltres amb ells, ajudant-los, fent que mengin, etc. M'agrada aquesta estona més lúdica amb ells, en què em demanen acudits o que els ajudi a tallar el tros de carn. A dos quarts vénen els monitors de menjador, tots joves, exalumnes, i amb els que ràpidament vaig conectar. Sobretot amb ella. Ni ella ni jo sabem ben bé el motiu i com vam començar a parlar i intercanviar mirades tan còmplices des del primer dia, com vam pposar-nos a jugar a futbol amb els nens i com gaudiem les dues. En fi...la màgia de les conexions. Llavors els mestres ens dirigim a la nostra taula a dinar, on puc escollir entre 4 o 5 plats diferents, tot boníssim i variat. M'assec entremig de tots ells i mentre dino, gairebé sempre sense dir res, escolto les seves interessantíssimes converses sobre anècdotes d'alumnes. És una de les estones que més m'agraden i on més aprenc.Qui ho diria. I també és el moment en què em vaig quedant amb les cares de tots els mestres de primària.

A les dues tornem cap a classe, la mestra els va a buscar a les vidrieres i jo els espero a la porta. Abraçada amunt abraçada avall i tornem a seure. Les tardes són amenes i cap al final, a les 4, és també un dels millors moments, quan l'assignatura en qüestió acaba i tenim una estona lliure, repartim el berenar i llegim contes o mirem un vídeo. Els nens van marxant depenent de la seva activitat de tarda (permanències, piscina, rítmica, música...) i els que no fan res comencen a pujar les cadires i fer la fila per marxar. Jo pujo la meva, em quedo parlant amb alguns, vaig a buscar les meves coses a la tutoria i em vaig a acomiadar d'ells a la fila amb un "Fins demà! adéu Anna que vagi bé!" I ella em respon amb un dolç "Adéu carinyu fins demà! Gràcies!". I així és com surto de l'escola amb el berenar a la mà i molt, molt carregada de bona energia, satisfeta del meu dia, feliç. 

Gràcies a 25 grans personetes he recobrat moltes coses que havia mig perdut...la vitalitat, el somriure, les ganes d'escriure, de moure'm, de córrer, de ballar, d'abraçar, d'ensenyar, de transmetre, de plorar, de donar. M'encantava estar asseguda a l'última fila i mirar-me'ls a tots, com s'asseien a la cadira, com es movien, com parlaven amb el company, com escoltaven la professora, com pintaven, com escrivin, com es barallaven, com jugaven entre ells silenciosament, com llegien en veu alta, com es giraven de tant en tant per veure si encara hi era allà i jo els tornava la mirada i els somreia. Potser sí que visc tot molt intensament, però m'agrada, fer de pocs dies una experiència intensa i guanyar-me l'afecte de professors, del director i dels nens. Suposo que quan gaudeixes amb el que fas i et sents bé en el moment i el lloc on ets, els altres ho noten. És un cercle de positivitat. Així m'he sentit jo. Amb ells, amb nens inclus de l'altre classe que em volien conèixer i m'abraçaven sense motiu, amb el director, amb l'Anna, amb la resta de mestres, amb els nois i noies de menjador, etc. 

No oblidaré mai l'experiència, tot el que he rebut de tots ells, no oblidaré, sobretot, aquella última tarda de dijous explicant-los una història real, amb un punt de fantasia, amb contingut, amb valors, amb màgia...les seves cares, les seves preguntes, la seva atenció, la seva innocència. La complicitat amb l'Anna, els vídeos, les fotos, les històries que van escriure sobre la meva història, els seus dibuixos... I la despedida de l'últim dia, tota l'emoció que sentia a causa de tant d'amor. Mai m'havia sentit així d'estimada, de simple, d'humana, era un sentiment diferent a tot el que havia sentit fins ara, amb 20 anys. Rebre 25 abraçades, petons, frases d'admiració, de tristesa, per part de tots ells, que em provocava una calor interna brutal, sentia foc dins meu, sentia amor, en estat pur, agraïment, puresa, satisfacció, gratitud, em quedo curta per molt que intenti descriure-ho. Va ser un dels moments més càlids que he visctu mai. Com persones tan petites poden crear aquesta màgia?? Me'ls he arribat a estimar, s'han colat dins el meu cor sense pretendre-ho, i compto els dies que falten per veure'ls un altre cop. 

Gràcies a tots: Natàlia, Martí, Arnau, Landry, Pol R, Paula, Raquel, Claudia, Marc, Ivo, Berta Ru., Pol M, Blanca, Jan F, Gerard, Emma, Mariona, Rita, Pau, Ona, Berta Ri, Jan B, Bernat, Alexandra i Alejandro. També a l'Anna, i a l'Agustí.

Gràcies, gràcies, gràcies.

això s'acaba

http://www.youtube.com/watch?v=TmxSxKxBbQE

És un dels meus moments preferits, quan desfaig el camí, quan la jornada acaba. Travessar Barcelona de dalt a baix tot pedalant per la Diagonal. Tant me fa que plogui o faci núvol o sol, tot i que reconec que els dies que més m'agraden són aquells ben freds però que hi ha un cel blau que ni te l'acabes i per mirar el sol has d'aclucar els ulls i fer unes ganyotes. Com el d'avui. Agafar la bicicleta després d'un dia més que intens i perdre's pels carrers de la zona alta, aquella que em faltava per descobrir, mirar sense dissimular totes les cases de luxe de banda i banda del carrer, tan ben ajardinades, tot tan ordenat, tan net. Només haig de deixar-me portar, ja que fa baixada, fins arribar a la Diagonal, prendre el carril bici i traçar una línia recta a la ciutat. M'agrada la sensació d'anar pedalant i amagar les mans sota les mànigues de la jaqueta i el cap sota la bufanda mentre sento l'escalfor del sol a la part de darrera del meu cos, del sol ponent-se. M'avida que un dia està a punt d'acabar alhora que em dirigeixo al centre de la ciutat, o a l'Akademia, o a casa, una mica més plena que al matí. Cada dia tinc la motxila de mestra una mica més plena d'alguna cosa, d'eines, de recursos...i també de moments que em regalen tots ells: somriures, dibuixos, petons, abraçades, frases divertides, frases d'admiració, enfados... i em vénen a la ment en forma d'imatges que em treuen un somriure interior i em fan tornar a casa plena, satisfeta, disposada a donar el millor de mi el dia següent, un altre cop. Al·lucino com les hores poden passar tan depressa quan gaudeixes amb allò que fas... "Treballa del que t'apassiona i no hauràs d'anar a treballar mai", diuen.

M'encanta quedar-me embadalida mirant les finestres dels edificis a aquesta hora de la tarda, quan les finestres dels pisos superiors deixen passar els últims raigs de sol i causen una brillantor molt forta, així com també creuar-me amb tot de nens i nenes que surten de l'escola, amb les seves motxiles, el seu berenar a la mà i les seves cares desitjoses d'explicar el seu dia als seus pares, els quals sovint només fan que mirar si vénen cotxes per travessar i tenen aquell posat de pressa i velocitat. I poques orelles pels seus fills. Més ciclistes que m'adalanten, de totes les edats, d'altres que ens creuem i amb una mirada ens entenem "sí, fa fred!"; la riuada de cotxes a la banda dreta que no s'atura ni un moment, el tramvia, aquest més silenciós, els esportistes, aquells que fan circuits amunt i avall del carrer tot corrents i fent salts. I jo observo, cantant per dins, amb posat seriós per procurar aturar-me a cada semàfor, però amb aquella sensació de gratitud, de satisfacció, per poder estar en aquell precís instant allà, ja que no desitjaria ser enlloc més, i dono gràcies per seguir viva, per viure un dia més, per aprendre un dia més, per poder tenir la salut d'anar en bicicleta, per tenir els diners per estar vivint a Barcelona, per ser com sóc, per tot el que està canviant i m'està passant, per sentir-me bé, cada cop menys buida, o cada cop més plena amb més poc. Com l'aire fred que s'escola per dins meu, el que em dóna vida, però el que també em fa plorar a causa del fred. 

Però això s'acaba...cada rutina arriba a la seva fi, per donar peu a unes altres. Cada experiència entra a la meva vida i deixa el seu rastre, la seva petjada, la retenc durant uns instants i després la deixo anar...per poder rebre'n de noves, per poder seguir pedalant pel meu camí amb aire pur, nou, d'allà on sigui. I no deixar mai de respirar. 

Aquesta rutina m'ha fet conectar-me amb la meva essència altre cop, m'ha permès sentir-me viva, com feia temps que no feia; posar-me a prova en molts sentits; definir-me en el meu futur professional; adquirir valors com el d'autonomia o independència; m'ha tornat, no sé com, les ganes d'escriure. Suposo que ha arribat en el moment indicat i he anat a parar al lloc indicat, amb la gent indicada.