Què som? Som allò que decidim donar i transmetre als altres. I el que rebem. Trobo que falta amor, en aquest món, entre moltes altres coses. Falta amor entre pares i fills, entre germans, entre tiets, entre amics, entre parelles. Falta altruisme, falta respecte i tolerància. I falta sinceritat. Ah, i humilitat. Hi ha crisis de bones persones, que parlin i actuïn amb la mà al cor. En canvi, sobren mentides, sobra consumisme, sobren raspalls de cabell i pintaungles i ferraris i mansions i jets privats. Falta educació. "Vull canviar el món". No. Vull fer obrir els ulls, canviar mentalitats, és tan difícil veure que així no podem seguir? No sóc partidària del comunisme, el trobo desequilibrat i injust, però encara menys partidària sóc del capitalisme (tal i com actualment és). És inevitable que un guanyi 5 i l'altre 20. I en part està bé. Llei de vida, un s'ho haurà currat més que l'altre, o no. És com a l'escola...si faig al feina trauré un deu, mentre que el vago de turn traurà un 2. Ara bé, tothom ha de guanyar alguna cosa, ha d'haver-hi un límit, per les dues bandes. I actualment, no hi ha límits!!!!!!!!!!!!!! Milions de gent morint-se de gana i uns altres que amb el sou d'un mes podrien alimentar un país. Surrealista. Però és clar....el que guanya 20, voldrà guanyar 20 més, i més i més, i després 100 més. I el de 5, s'anirà empobrint més. Doncs això és el que s'ha de canviar. Que quin és el meu objectiu a la vida? Per què vull estudiar el que vull estudiar? Doncs aquí teniu la resposta. Quan m'obssessiono amb alguna cosa no puc parar de donar-hi voltes i treure el millor de mi mateixa per aconseguir-ho. Com si m'haig de passar tota la vida així. És el que vull. No em conformo amb estudiar una carrera i dedicar-me a allò. Estudiar administració i limitar-me a portar una empresa. Estudiar matemàtiques i ensenyar mates en un institut. No sé...seria com estancar-se, no? Com aturar-se a l'escala! Bueno...depen dels objectius de cadascú, és clar. Jo no vull que la meva escala s'aturi mai...vull fer tot el possible, fins l'últim dia, com han fet molts altres abans que jo. I com molts d'altres faran quan jo ja no hi sigui. Si mor aquesta gent, s'atura la història, sabeu? I a mi m'agrada el moviment, els canvis, millorar, la justícia. S'ha de començar per petits canvis, si dius "vull canviar el món", és que no saps què coi vols canviar. No sé ben bé com arribaré al que em proposo, ni si serà possible, però m'és igual. Em trobaré tanta gent que em dirà que mai podré canviar res....és clar, en temps de l'antic règim qui pensava que algun dia s'aboliria aquell sistema i s'instauraria la democràcia? Absolutament ningú. No és tan difícil fer canvis, gent...algú podia pensar, en l'època del colonialisme, que els blancs i els negres eren iguals?? Per favor! Tothom estava convençut de la superioritat dels blancs!!!!!!! Era impensable que l'apartheid, per exemple, acabés mai. I va acabar. I l'Índia, concretament un home anomenat Gandhi, un calvo que ara es porta molt a les samarretes, va aconseguir "fer fora" els colonitzadors del seu país.
Tornant al principi...falta amor. Cada cop veig més clar que el que els pares ens transmeten és clau. Em conformo amb donar la meitat de l'amor que els meus pares ens han donat a mi i a la meva germana als meus fills. Que et facin somriure, que surtin del cotxe per anar-te a rebre a l'estació de tren quan arribis, que amb una carícia puguin esborrar un mal dia, que hi hagi comunicació, que hi hagi afecte, que hi hagi amor. Són tonteries, però que marquen com som. Ens fan anar segurs per la vida.
Si tingués una vareta màgica, que què faria? Doncs una de les moltes coses seria repartir amor...com si de pols màgic es tractés. I si pogués demanar un desig a un geni? Que per un dia s'aturessin les guerres, que per un dia la família amargada amb tots els seus membres es reconciliés, que per un dia no calgués tancar amb clau el cotxe i la casa, que per un dia tothom regalés abraçades i paraules maques, que per un dia ningú robés ni pegués a ningú, que per un dia tothom confiés en tothom, que per un dia les parelles fessin l'amor amb la més infinita passió, que per un dia tothom deixés de pensar en els diners i es preocupés per les coses realment importants. Conec una dona que en poc temps ha perdut el seu home i mesos més tard la seva filla gran. Quan veu a la meva mare preocupant-se per xorrades, sempre li diu que som imbècils. Que no ens adonem de res, que no sabem el que tenim. Que l'únic que importa en aquesta vida, el més important de tot, és saber estimar als teus....perquè en un obrir i tancar d'ulls....poden no ser-hi. Però és clar...és normal preocupar-se per altres coses també...
I quan per un dia la gent vegi que es viu millor d'aquesta manera, ja no caldrà demanar al geni que vingui, sinó que serà l'estil de vida de la gent. La cançó de l'inici, el sentimentalisme causat per la regla, les vivències d'aquests últims dies, els debats amb les teves millors amigues sobre temes com aquests i les converses amb un camerunès al tren són els responsables de tota aquesta vomitada que no deu importar ningú. no en feu cas, és igual, demà ja no recordarà res ningú. Però sabeu? Malgrat la vida et dongui patades de tant en tant, és que no és un lloc tan lleig el món...hi ha cançons que fan que tot el cos et tremoli, hi ha gent que.....no tens paraules per descriure-les, que són essencials, que són les millors, i gent que va entrant a la teva vida, mantens una petita conversa, surten, i et quedes amb allò que t'ha transmès. La seva calidesa. No, el món és un lloc genial, l'únic que ens falta és creure'ns-ho, ens falta confiar en nosaltres, ens falta estimar-nos més. Mireu al vostre voltant!!!!!!!!!!!!!!! Escolteu la vostra cançó preferida! Sentiu el batec del cor de la gent! No us vénen ganes de plorar de tristesa i alegria al mateix temps? Si no és així, és que no esteu suficientment enamorats de la vida com per viure-la plenament.
Sabeu? Avui he llegit un petit escrit de la meva millor amiga...deia més o menys algo així: a la nostra vida ens trobem gent...i agafem allò que transmet, i allò ja és ben nostre, i rebrem el que donem, és aquesta l'essència del nostre ésser. Trocets que agafem de tothom i trocets que donem a tothom. Saber donar i saber rebre. I brillar per un mateix.
Fa temps es va començar a inflar un globus...la veritat, ja no recordo si el que hi havia dins el globus tenia bon gust o no (jo recordo que sí, però després miro escrits d'aleshores i veig que no tant). El globus es va anar inflant. Més i més. Fa poc es va desinflar una mica, bastant, quasi per complet. Però per ser una persona optimista i que s'il·lusiona per tot, es va inflar de cop! Tot i que ja no tenia ni aire als pulmons!!!! I al cap de 5 minuts de que s'inflés altra cop el globus, va venir un agulla que el va petar, per complet. De fet, uns dies abans ja va haver-hi una altra agulla, però com el globus estava desinflat, no va patir grans danys. Ara, està petat i rematat. I ha sortit molta merda de dins...feia molta molta pudor. De fet, ho sabia des de feia molt de temps, massa, però era com una nena petita jugant a rebentar el globus amb els ulls tapats, i sempre fallava. Però és que a mi...el globus m'agradava tant....era tot per a mi. No veia més enllà. Cada dia el netejava, me'l mirava, li dedicava unes paraules, molts cops en silenci, era el meu tresor. El meu primeríssim plat. Però per a ell, jo no era el seu primer plat. Hi havia dues agulles al voltant. Les tenia al cap o al cor, no ho sé. Jo feia veure que les agulles no em punxaven...que no m'afectava res, pocs cops ho admetia i li deia al globus. No volia fer-me gaire pesada...a més, cadascú és lliure de tenir al cap qui vulgui. Però el globus mai em deixava anar, ho volia tot. Es feia un embolic, no parlava clar, no sabia el que volia o no, o sí, però no ho deia. Jo havia de fer traduccions diàries, de les quals acabava esgotada, feta pols, a més de tots els comentaris cap a les altres i merdes que havia d'escoltar, que se'm clavaven com agulletes petites. En resum, jo era el seu segon plat. Però mai va dir-m'ho, no fos cas que marxés. No ho vaig fer mai, i el cercle es va anar fent més i més gros, amb més veritats amagades, amb més incògnites, amb més dubtes i amb més decepcions! Mr Respect, on erets tot aquest temps? Hi havia una amistat pel mig, érem millors amics, i això els amics no s'ho fan. Entre els amics, no es vol que un pateixi, perquè hi ha amor, es va amb la veritat per davant, jugant net. I si un decau, l'altre va, sense ser cridat, i l'ajuda. I si no ho fa per por que l'altre es penji més, es parla. S'aclareix. Potser farà mal aquell cop, però n'estalviaràs de moooooooolts d'altres. Amagar el cap sota l'ala quan les coses van baldades és molt fàcil, com també ho és sortir corrents. Doncs t'equivoques de direcció, has de córrer en direcció al vaixell que s'està enfonsant, per arreglar la peça que s'ha espatllat. Mai has volgut posar un punt i final, per què? Si no senties el que sentia jo? És això el que no m'entra al cap...si estaves obssessionat amb una altra noia i si estaves seduit per una altra? Es pot saber què cardo jo pel mig? Relació liberal entre millors amics? Vinga home, va! Oxímoron, antítesi i tots els sinònims!
Només vull sortir del cercle, és l'únic que demano...sé perfectament qui ha fet les coses bé i qui no. L'última agulla, la que ha fet petar tot, la que ha escrit el punt i final a tota aquesta merda, potser aquest fet ha sigut el de menys, ja que en aquell moment ja no hi havia res entre ell i jo i tots dos teníeu el dret, però també és qüestió de respecte. És per tot el que hi havia abans. I perquè el tiu ho volia tot, i aprofitava cada moment, encara que ell digui que era jo la que intentava. Molt fort. Em sembla molt fort. M'he sentit com una merda. Com també és una merda escriure tot això per aquí, però m'és igual....perquè no tinc ganes de remenar res més. No tinc ganes de parlar-ne més...ara podeu fer el que volgueu. Sembla que ho digui en to emprenyat (és la pega que té això, que no saps mai com interpretar el to), però en absolut, tot al contrari, heu de fer el que realment sentiu, però jo em vull mantenir totalment al marge...perquè ja he sortit prou escaldada. Us aprecio molt, però és que toco el globus petat i encara em cremo. Una mica de....temps. Em sap greu. Em sap greu que tot m'afecti tant, ser tan sentimental, valorar tant les amistats, prendre-m'ho tot a la valenta, però és que no sé...em sento ferida. I segur que no tinc la raó absoluta, i que m'equivoco en coses... però jo crec que almenys sempre he anat amb la veritat per davant, i fent les coses bé. Ja se'm passarà, no ho dubteu.
La vida és tancar els ulls, tornar a riure
cridar al vent, sentir-nos lliures
la vida és desitjar tornar a néixer
córrer tot sol, sentir-te créixer
la vida és el fred tallant les cares
i una llàgrima incendiant les galtes
la vida és entendre que he d'aprendre
aprendre a viure
la vida sense tu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada