Com si d'alguna manera, hagués crescut i tot això em quedés petit i necessités renovar, canviar, veure més coses, conèixer més gent! Per tot arreu, per les xarxes socials, pel carrer, veig i escolto tantes tonteries...criaturades, hipocresies, falsedats...tot tan buit. Que si una es vol presentar a un concurs de supermodelo, que si unes van a fer-se sessions de fotos a la natura, fent servir aquesta com a ornamentació, que si tothom posa frases absurdes al facebook de tipus de futbol, o del que sigui, que si comentaris absurds, que si entrevistes hipòcrites...tot tan uniforme...tan poc...madur. Estic com cansada de tot això, podria dir que no m'interessa un rave, i com diuen els del nord: I don't give a damn! Tot em sembla tan immadur. Sona molt de flipada, no? Doncs m'és igual, jo no ho crec així. Simplement estic farta...noto que alguna cosa dins meu s'ha engreixat, crec que d'expriències, i necessita més, i no es conforma amb el que té. Potser a Barcelona trobo gent de debó, gent transparent, amb ideals, senzilla, que parli amb el cor a la mà. I és que quan més viatges, més compares, i això té el risc de que t'agradin masses coses de fora, i vulguis anar a per més. Com si la vena dels ulls caigués. Com si el nen de dins teu es fés gran. Fins ara he hagut de "tirar" amb el que m'he trobat, amb el que hi ha, adaptar-m'hi, suposo que com tothom. I no em puc queixar, ho sé, però tinc ganes de triar, de canviar, d'anar més enllà. Ei, però no esborraria res del que he tingut o tinc, absolutament res, simplement noto que cal pujar un esglaó més. Sí, és l'hora. I oloro la seva arribada...Fa temps tenia moltes ratxes en què em sentia així, desplaçada, i feia molt que no ho sentia. Tot té els seus límits, suposo.
Després d'estar un parell de dies gairebé aïllada de la civilització, puc dir que han sigut dos dels millors dies de l'estiu, sens dubte. El motiu? Ben senzill: estar rodejada del més simple, la natura, i també d'unes grandíssimes persones. Des que he tornat que hi dono voltes, i no trobo paraules per descriure tota aquesta gent. Només pensar-hi se'm posen els ulls borrosos. Si tothom fos com ells!!!!!!!!!!!!!!!!! Per què costa tant trobar gent així? Tan diferent de la que he descrit abans! Són tots tan senzills...però tenen un cor que no els quep a dins. Dos dies rient i xerrant de tot, compartint anècdotes, compartint més que el camí, generositat, companyerisme serien els ingredients d'aquesta expedició. Els 3 de Maçanet, en Jordi, l'Arnau, en Carles...no he conegut gent tan noble com ells. I els grans, igual. Dóna gust estar al seu cantó. Ja ho he dit, és impossible descriure'ls amb paraules. Es mereixen més que això. No van a fer mal, en cap moment hem criticat a ningú, en cap moment ha sortit cap paraula desagradable de la seva boca. No els cal xulejar de res. Són diferents a la resta. Són enormes. Són simples, honestos. Parlen amb el cor a la mà, com tothom hauria de fer. Potser sóc una mica exagerada, però és que és la sensació que em transmeten, és com em fan sentir quan comparteixo minuts amb ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada