SOM-HI

http://www.youtube.com/watch?v=6aGhUjAdoZE&feature=related

Em menjaré el món !

la vida és el que passa mentre fas plans per tenir tot lligat
si el món es mou jo no puc estar aturada!
Hi ha tantes coses a fer i em queda tan poc!

No pots continuar caminant endavant mirant enrere constantment. Està bé girar el cap, per no oblidar-te d'on vens, qui hi ha i qui ets, però no pots viure permanentment així, per molt que t'agradi. "No vull fer-me gran", pensava l'altre dia. No pots aturar la teva evolució, però sí que pots mantenir per sempre l'esperit somiador i innocent que et caracteritza. Per molt que el cos creixi, l'esperit el podem mantenir jove per sempre. La vitalitat, els somnis, la innocència, la ingenuitat, els ideals...que no morin mai. Més enllà del que et diguin, més enllà del número que posi a les espelmes del pastís d'aniversari. Són números. I la vida, és molt més que això. Tens un camí enorme davant teu. Deixa't anar, corre i salta, sense por, a cada cantonada trobaràs sorpreses que et faran feliç, o et deprimiran, o et faran riure, a cada pas pots estimar noves coses, nova gent, i si vas mirant enrere, t'ho perdràs. Deslliga't les sabates i surt corrents, tots t'estan esperant. Sí, aquells que encara no coneixes, allò que encara desconeixes. Mira el camí, és verd, frondós, abundant, pur, simple. No podem fer el camí més llarg, però sí més ample!

Salta, Laura! Salta amb totes les teves forces cap amunt i endavant, sense por a perdre el que tens darrera! Sí, viu la teva vida, per tu. És teva, et pertany.

-Què fas quan tens mal de cap?

*Prendre algun analgèsic.

-Mai deixes que surti? Que segueixi el seu curs?

Veus, sempre ofegant, eliminant, matant el dolor. El que sigui per no sentir. No volem patir, volem estar en pau, no sabem res, no sabem què és el dolor, el patiment! No tenim valors! Perquè no ens falta de res!

Aquí ho senten tot, fins a quebrar-se els ossos. Extrany i pur sentiment el de patir...hi ha tant de coratge...

(Amar peligrosamente)


***

Dies en què aquesta frase....la clava: puedes amar tanto a una(s) persona(s) que tan solo el miedo a perderla(s) haga que lo jodas todo y acabes perdiéndola(s).

Per què em fa la sensació que no em coneixes gaire? Com si estiguessis aïllat en el teu món, i no t'importés res més, i no veiessis més enllà. Com si et cridés i no em poguessis escoltar. Perquè estàs lluny....molt lluny. O almenys així et sento. Per què tinc ganes de veure't però quan et veig, vull que desapareguis? Només sé que trobo a faltar el meu gran amic Pol, les nostres estones, els nostres riures, les nostres abraçades úniques, els nostres moments  de complicitat. I estic cagada de por per perdre't. Per què no pot ser tot com al mes de juliol i agost????? On ets? Qui ets? Ahir crec que tot això es va solucionar....però el neguit que porto a dins no se'm treu. No sé ben bé què em passa, età clar que el problema el tinc i jo, i em fot no poder-lo solucionar. Dec estar en un període de transció, i el fet que estiguis lluny físicament, m'està matant. Sí, em brillen els ulls quan et veig, i sento la necessitat d'abraçar-te i dir-te que t'estimo moltíssim, que per què? No perquè t'estimi com algo més, sinó perquè et trobo a faltar. I el canvi ha sigut molt brusc, suposo que m'estic adaptant a viure una mica més sense tu. I costa. És com caure des d'una altura considerable, i estar patint els efectes de l'impacte. Dos caigudes lliures en poc temps, per causes diferents, una de laboral i l'altra de sentimental, costen assimilar.

L'única raó per aferrar-se als records és perquè aquests són els únics que no canvien quan les persones amb les que els vivim, sí.

Vinga va, Laura, ves allunyany més persones, més amics, digues coses sense pensar, sigues tan bleda de sentir-te malament per tot, carrega contra els altres....trés bien. Que per què? Doncs segurament pel mateix motiu, per la mateixa frase de l'inici. Què se suposa que haig de fer si allò que diuen em fa mal? Aguantar? Però és que tot et fa mal! Potser que ens ho fem mirar.....i més aquests dies. Dies en què m'agradaria posar-me una capa d'acer i ser invencible, impenetrable, insensible. Totalment. O amagar-me dins una cova fins que tot això passi....

***
La gent t'estimarà pel que ets. I algunes persones t'odiaran pel mateix motiu. Acostuma't a això.

http://www.youtube.com/watch?v=IxTmftNiDs8&feature=related

Oi que quan escoltem música ens agrada posar-la al màxim? Oi que només així la sentim i és capaç d'emocionar-nos? Oi que la música a un volum baix, gairebé imperceptible, no és res, no ens remou res per dins? Doncs potser passa el mateix amb la nostra vida. Per què no la vivim intensament i sentim cada moment? Per què no posem el nivell al màxim i pujem la intensitat? Sí, potser patirem més, plorarem més, i riurem més. Sentirem molt, molt, molt més. I al final, això ens enriquirà.

Per què no paren de venir-me al cap dies com....aquells que vam anar a la pica, amb tots ells...dies com el dia de l'elecció de la pubilla i l'hereu, en què vaig conèixer gent fantàstica i em vaig sentir estimada i agraïda més que mai. Ambdós uns dels dies mes feliços d'aquest estiu i dels que he viscut mai. I en tots ells, he patit, he gaudit, he estimat. Al màxim. Què estrany enyorar-te de la felicitat. Ja no recordo el seu gust...

Hoping the sun will at least look at me...

entens els missatges de la pluja?

http://www.youtube.com/coldplayvevo

Hi ha moltes coses que separen les persones. Les ideologies polítiques, les religions, el color de pell, a l'escola ens separen per edats, a la feina per més o menys intel·ligent, a la societat per si som rics o pobres, etc. Sempre en constant competició, hem de ser més que l'altre, estar per sobre seu, allunyar-nos del camí dels altres i fer el propi, sense aprendre, sense mirar, sense escoltar, encegats per arribar noseón que sembla ser que ens ha d'omplir. I sovint oblidem coses que uneixen les persones. No us ha passat mai estar parlant amb una persona i de cop trobar que us agrada un mateix llibre, o una mateixa afició, o compartiu un grup de música? No us brillen els ulls? No us sentiu més units a aquella persona? No us sembla que el món té més sentit, que hi ha gent meravellosa? No us sentiu una mica millor? I és que quan trobem semblances ente nosaltres, ens sembla un fet extraordinari.

Potser és per aquest motiu pel qual a molta més gent se li posa la pell de gallina quan va a algun concert, o quan comparteix les sensacions i sentiments sobre un llibre o una pel·lícula, que no quan escoltem un miting d'algun polític ambiciós o les propostes d'un economista.
Amb tot, sé que les diferències són inevitables i en part són bones, sinó....quin avorriment que a tots ens agradés el mateix, que tots fóssim iguals i que tinguéssim la mateixa filosofia de vida. Tot és qüestió de no ser individualistes, de no comparar la nostra economia i tot el que tenim (des del nostre físic fins a les coses materials) amb la del veí. Centrem-nos en allò que tenim en comú: els problemes, els sentiments, les aficions, les qualitats de l'un i de l'altre. No ens donaria més confiança? Més seguretat, no ens sentiríem tots més units, més plens? "Per què sóc més lleig, més dèbil, més poruc i més pobre que aquell? Com pot ser d'X religió? És inconcebible! I a sobre del Madrid!", doncs no, : "Uala! A ell també li agraden els Sex Pistols, i també va en bici al cole, com jo. Ostres, com pot ser que practiqui el budisme, que m'expliqui en què consisteix, que jo no en tinc ni idea.".
Hem de fer que les diferències també ens uneixin. No sempre s'aconseguirà, però almenys s'ha d'intentar, perquè és impossible portar-se bé amb tothom, però segur que amb la majoria hi ha alguna cosa en què som semblants. I potser ens passem la vida desconeixent-ho. Tampoc vull sir que s'hagi de tolerar tot, sempre hi ha uns límits. Mentre no perjudiquin a ningú, quan no vulnerin els drets humans ni els sentiments de les persones, llavors no hi ha escusa.

Assistir a concerts com aquests o veure-ho per televisió, et fa adonar que milers i milers i milers de persones senten exactament el mateix que tu en aquell moment. I això, és increïble. És l'únic bo que li trobo al futbol, per exemple, que uneix a gent d'arreu del món, més enllà de si són rics o pobres, japonesos o africans o europeus, dones o homes, d'esquerres o de dretes, i això, no té preu. Moments de la vida en què tot cobra sentit. No hi ha més. Sentiments a flor de pell que només es poden materialitzar quan es comparteixen.

I no cal ser en el concert en directe. Quatre parets d'una habitació ja serveixen. Una hora i quaranta minuts amb la teva germana montant el concert a la vostra propia habitació et fa sentir pels núvols! I com es troben a faltar aquells matins...amb la veu del papa a cau d'orella, amb els gemecs de sempre de la teva germana, obrir els ulls i el primer que veus és la cara de son de la teva germana, que quan per fi s'aixeca, posa música i és llavors quan està llesta per començar el dia. Sempre justes de temps. Cadascú fa la seva, no s'intercanvien gaires paraules però és una atmosfera agradable, sana. Aconsellar-la sobre si aquella jaqueta li queda bé o no, o si el cabell li queda millor recollit i suelto. I marxar totes dues juntes, bé en cotxe, bé caminant, bé en bici, sempre discutin els minuts abans per decidir el mitjà de transport. Crits de la mama perquè fem tard, però sempre el "que tingueu un bon dia" final. Ubi sunt?

Com m'agrada observar la pluja des de la finestra, amb els mitjons d'estar per casa, una manta embolicada pel cos, i la casa ben a les fosques. I quan et canses, començar a llegir i quedar-te adormida, amb el soroll del goteig que va disminuint. Per què a molta gent li agraden els dies de pluja? Perquè li agrada realment o perquè com sempre veiem sol, ens agrada allò diferent, per trencar amb la monotonia (i sempre volem el que no tenim)? segurament per ambdues coses. Perquè qui aguantaria 300 dies de pluja? Jo, no.

I per què no sortir al carrer???????????????????????? A sentir cada gota com impacta contra el teu cos i com vas quedant xop a mesura que avancen els minuts. Que la roba se t'enganxi al cos i que a les sabates hi portis dos llacs. Mirar cap a munt i donar gràcies, no a Déu, sinó a la naturalesa i al món sencer per sentir-te bé, viva, per formar part de la Terra. Estendre els braços (a lo peliculero) i tancar els ulls. I llavors entendre el missatge de la pluja. No deu ser tan dolent com diuen....

el got sempre està ple

Perquè tots podem amb tot, podem superar els problemes, les dificultats, els baixons, els túnels....però s'ha de tenir la força per creure-ho. I fer-ho. Tot està dins el cap, i hem de canviar l'actitud, no buscar la llum fora de nosaltres, al final del túnel, sinó dins nostre.

El dolor és l'agulla que se'ns clava i ens obliga a reflexionar sobre la vida. Però si tenim por de trobar respostes, d'encarar la veritat, llavors no tenim res a fer, i continuarem lligats a la frustració i a l'amargura. És com descordar-se les sabates.
És cert que a vegades ser forts ens fa quedar sense forces, és llavors quan hem de descansar, retirar-nos, i tornar a agafar forces, les quals es troben dins nostre, això sí, sense perdre mai la fe de trobar la solució a tot, que no és el mateix que aconseguir allò que es vol, sinó agafar camins alternatius, estar en pau amb un mateix. I mentre ho busquem, no perdem l'essència que ens fa ser qui som.

Quan tractes d'entendre-ho tot,
no entendràs res.
La millor manera és entendre's un mateix,
i llavors entendràs tot.

The more faithfully you listen
to the voice within you,
the better you will hear
what is sounding outside.

Que només tenim el present. De records no vivim, i el futur el construim amb el que fem i som al present. Fora pors del futur! Sé el que tinc, el que sóc, i el que vull. No sé el que tindré, ni el que seré, ni què voldré, però...què més dóna?
Som diumenge, no m'enfonsaré, no comptaré el dies que queden per dijous, ni fugiré quan acabin les classes. Plou, però dins meu el cel està més clar que mai. I si es torna a ennuvolar, cridaré el sol amb totes les meves forces.

autumn

és terriblement humana aquella espècie de mania persecutòria al focus d'infecció.
Estimar allò que fa mal.
I que, quasi sempre, ens acabi fent mal tot allò que estimem.

Moments en què dubtes si el millor estil de vida és pujar muntanyes i caure en abismes cíclicament. Bucles que maregen i túnels que ofeguen i oprimeixen. Borrar una i dues i tres vegades frases diferents. No saber ni què escriure. Ni cap a on anar. Cansada d'exagerar coses que en realitat són insignificants, però no poder. Perdre't buscant les causes del teu malestar. Vull un període de pau. Vull que arribi el fred als carrers, vull olorar aquella olor a xemeneia barrejada amb fred, natura i poble, vull que caiguin les fulles, i que tot s'acabi per tornar a començar, i menjar castanyes i moniatos pel carrer, i anar amb bufanda i amagar les mans gelades sota les mànigues o butxaques, vull passar tardes a casa tapada amb una manta, vull que arribi la tardor.

http://www.youtube.com/watch?v=aU6EIMnpFlM

Ya hace algún tiempo salté y caí justo aquí.
Aquellos safaris sin fin
se esfumaron sin avisar.
Hoy lo he vuelto a notar,
cada nube es un plan,
se transforma al viajar
y no pesa y se va.
Somos nubes, no más.


Como hojas que danzan al viento,
así nos elevará el tiempo y nos hará rodar
y rodar y rodar y rodar y rodar ...

la fossa de les marianes

El lloc més profund de la Terra.

Aquí em trobo avui. Amb els peus tocant fons, envoltada de mar i amb el cap a punt d'explotar. Bueno, ara només es pot anar cap amunt, no? O no.

entre els carrers del món

No m'imaginava fins a quin punt seria certa la frase que tant deia fa uns mesos..."quan anem tots a estudiar a Barcelona ja res serà igual".
Veure que els teus amics van fent plans, van fent la seva vida, van ampliant les seves amistats, es van allunyant, d'alguna manera..i per a mi, ells encara són els primers, i no em calen més amics, no en vull...Ells són els millors! Però no pot ser. Tens un camí davant, igual que ells, que l'has d'anar construint, una mica més sola, una mica més madura, obrir horitzons sense perdre mai de vista la costa.
Tinc por de deixar d'estar a les seves vides, i molt en el fons sé que no serà així, però quan dubtes d'on estàs, és inevitable que alguna cosa dins teu els cridi i ells no et puguin escoltar, simplement perquè no has aixecat la veu. Però bé...si pensaves que després d'una setmana merda, després d'anar guardant la bola, avui dijous quan els veiessin aquesta es desfaria, anaves ben equivocada, al revés, les pors han augmentat, i la bola ha crescut. Per què? No ho sé, com tampoc puc explicar tot el que sento i se'm passa pel cap, no ho entenc ni jo.

Migdies voltant amb bici per la ciutat, esperant trobar allò que em falta en alguna cantonada, en algun rostre, en algun carreró. I voler-ho compartir amb algú....i és que la ciutat em fa sentir petita, perduda i sola. Malgrat m'ofereixi paisatges i racons dignes de fotografiar i emmagatzemar. En efecte, la felicitat només és real quan es comparteix.

Que no ens faci por vestir diferent, pensar diferent, escoltar música diferent, fer coses diferents, viatjar diferent....ser diferent a la majoria. Siguem fidels a la nostra filosofia i ideals i avancem amb pas ferm, deixant que entrin idees noves, amb la ment oberta, però sense perdre la nostra essència en cap moment. Només gent així, aquella que no es deixa endur per la corrent i busca la bellesa de les minories, dels camins alternatius, fa coses importants, i és capaç de canviar coses, capaç de tot.
I tot això, per què? Doncs perquè el que estudio m'està fent oblidar i dubtar de la meva filosofia, com si el sistema estigués bé i hem de passar per ell sense canviar-lo. Veure coses a les classes que no t'agraden gens, però callar, no alçar-te quan desitjaries cridar i fer-los veure tantes altres coses! El que donaria per anar a classe amb brillantor als ulls i que cada matí m'agradés aturar el despertador per començar el dia. Serà temps? No ho sé. No sé ni si el que no m'omple és la carrera o la vida universitària en si...

I entre carrer i carrer, entre parada i parada de bus, baixar en una que et crida l'atenció. Llibres a l'aparador, llum tènue, grans vitralls, poca gent, un espai ampli. Si aquest blog fos una botiga, seria aquesta. Globus terrestres i mapamundis per les parets i sostre, llibres de viatgers i de viatges, i guies i llibretes, i quaderns de viatgers, i diaris, i consells pràctics i de tot, a banda i banda de totes les parets! Llibres de recomanacions, llibres d'experiències, llibres d'ecoturisme, llibres per dones viatgeres, llibres per temàtica de països, llibres acompanyants dels teus viatges, etc. Atles, llibretes, enciclopèdies, mapes digitals i tradicionals, accessoris varis per viatjar....tot dins una atmosfera...no sé com definir-la....colors ataronjats, llums no gaire forts, olor a Terra, a mar, a muntanya, a aventura. Immens, era immens. Passar-se hores allà mirant i remirant, aamf. I almenys, deixar que el teu cap voli i viatgi a algun indret inhòspit, mentre els teus peus continuen a Barcelona.


Sólo aquellos que se arriesgan a ir demasiado lejos pueden saber hasta dónde se puede ir. (T.S. Elliot)

15 O

Dia que farà hisòria. Orgullosa d'haver participat i no haver-m'ho mirat des del sofà, pensant que els altres ja ho estan fent i no cal la meva presència. Els peixos petits van creixent, encara que només surtin quan hi ha malestar, però hi són, i amb això ja me'n vaig a dormir amb un bon regust de boca. Veure que no estàs sola, veure que hiha gent que sent la mateixa ràbia i impotència davant les injustícies. Fem-los saber que no estem ni sords ni cecs.

***
"Ets la tia perfecte, per com penses, per com ets, pels teus gustos, intel·ligent, aventurera..., però no sento res per tu". Un discurset així fa mal, i quan es repeteix el mateix, de persones diferents, per segon cop, en poc temps, encara fa més mal. Serà que tinc un problema? La meva personalitat, sigui com sigui, bona o dolenta, agradi o no, serà un fre per a tothom? Mai seré estimada? Exagero, ja ho sé...però em sento com si mai ningú em pogués estimar més. Potser és que els dos que m'ho han dit són massa amics meus, i per això no poden sentir alguna cosa més? No ho sé....
Bé, era el que volies, no? Sentir-te lliure, parar amb allò que no t'omplia, fer la teva vida...i ell es veu que pensava el mateix. Va ser una bola que vam haver de treure, però ha durat el temps suficient, ja està, no podem ni volem anar a més, o ho acabaríem espatllant. Lo nostre va ser fa dos anys, i el que va passar fa un mes era aquella cosa que teníem a dins i s'havai de treure, i va ser increïble, tant aquell dia com els següents, va ser màgic, per segon cop, i em va ajudar moltíssim a veure moltes coses. I ara ja està, la flama és com si s'hagués apagat, senzillament perquè cap dels dos l'ha anat alimentant prou. Però el sentiment de buidor m'és impossible no sentir-lo, com sempre sempre sempre em passa. I, ho reconec, el de por també. Què passarà ara? I si no hi ha ningú més a la meva vida? I si mai sóc estimada? La majoria dels meus amics són nois, i si potser tots els nois només em veuen com una amiga, i mai em podran veure com algo més? Sé que tinc un caràcter simple, no sóc gaire femenina, no em cal una noia perquè m'acompanyi al lavabo, no em cal arreglar-me per sentir-me bé, no m'agrada fer dos petons, prefereixo córrer i suar i pujar muntanyes, i anar a la meva bola....potser és que tot això no és compatible amb els gustos dels nois...jo què sé.
Suposo que és por. Com també ho és el fet que et sentis impotent davant una persona que segurament t'agradi moltíssim, però no sàpigues què fer, sentir-te petita, indefensa, absurda, perquè....com vols que es fixi en tu? Si té la seva vida, si té la seva xicota (crec), si és molt més gran....por a fer qualsevol pas per allunyar-lo. Por a estar massa temps sense veure'l, però també por a veure'l massa sovint i que t'acabi agradant més i més i més i no poder passar de la línia de l'amistat. Ets una cagada, en això de l'amor....per què no et treus la capa de por, de feblesa i de vergonya que tens a sobre? No ets tu la que deies que sempre havies de dir el que pensaves i senties, de lluitar per allò que realment vols, de donar-ho tot, encara que t'emportis un "no" de resposta??
Sí, crec que era jo. Però és com si hagués retrocedit una passa, ja que al no estar cada dia en el meu ambient, em vaig callant les coses, em fa vergonya dir què se'm passa pel cap, per qüestió de confiança i seguretat, i suposo que se'm van fent boles i necessito algú que em cridi a l'orella....ei! Endavant! Que no importa els cops que caiguis, que al final del túnel sempre hi ha la llum! Però tampoc em sento malament...potser és que m'agradaria estar bé amb algú, lligar-me a algú amb qui realment senti coses, compartir la meva vida amb una única persona per algun temps, estimar de debó, plenament, donar-ho tot i rebre-ho tot, sentir-te estimada. I qui no, no? I ja fa massa que no sento res així....no sé ni si mai ho he viscut, al 100%.

La part positiva? Que els 3 tornarem a estar units i bé, sense incomoditats, compartint estones d'amics, i res més. I sí, en tinc ganes, perquè sé amb molta certesa que alguna cosa ens uneix, epr molt diferent que siguem tots tres, i som capaços de superar tot, està demostrat.

***

"Si tinguessin la prova de que Déu no existís, estan segurs que els homes la voldrien veure? Dos mil milions de persones viuen per sota del llindar de la pobresa. La meitat de la població sobreviu sense gairebé res. S'han preguntat què és el que fa que resisteixi aquest món tan mal estructurat, tan desequilibrat? Doncs l'esperança! L'esperança que existeix una força superior, l'esperança d'una vida millor després de la mort. Anomenin aquesta esperança Déu o fe, com vulguin.
Els homes no han tingut la necessitat de creure en Déu per matar-se entre ells, però sí per sobreviure. L'ésser humà és l'únic ésser viu que tem la mort, i les primeres mostres de religiositat es remunten fa cent mil anys. Si aportessin al món la prova científica que Déu no va crear la vida a la terra, aquest món es destruiria. Mil milions i mig d'humans viuen enmig d'una misèria intolerable, inacceptable, insuportable. Quin home, dona i criatura acceptaria aquestes condicions de vida si el privessin d'esperança? Qui els retindria de matar la gent que els envolta, d'emparar-se d'allò que els falta, si tinguessin la consciència lliure de qualsevol ordre transcendent? La religió ha assassinat, però la fe ha salvat vides, ha donat força als més indefensos. Per a la majoria de la gent, la mort és només un pas a una vida millor on tot el que no ha estat, serà."

L'altra cara de la moneda de la religió...que, certa o no, té la seva credibilitat. O almenys et fa rumiar.

o te la fas tu, o te la fan

http://www.youtube.com/watch?v=OA64_z19crU

Arribarà algun dia en què deixarem de sentir coses noves? Quan ets jove experimentes tot tipus de sentiments, els descobreixes, et fan males passades, et fan regals meravellosos, etc, però a mesura que passa el temps, els sentiments es repeteixen o sempre van més enllà i són únics?
La típica frase de..."mai no havia sentit res així" pot tenir alguna part de veritat? O simplement havíem oblidat el que sentíem prèviament en un moment determinat?
Sigui com sigui, hi ha coses que....se senten....i no saps ben bé com explicar-les. No saps per quin motiu et fan sentir bé, ni per quant de temps serà així, ni per què amb aquella persona. Tot són dubtes, però què no és dubte pel que fa a la irracionalitat?

Trobar-te amb persones a la teva vida que...només pensar en elles et fan sentir bé, i quan saps que les veuràs t'alegres, i quan te les trobes, no pots amagar aquell somriure i intentes amagar aquella cara de tonta que se't posa, i t'estaries al seu cantó molta estona, xerrant i rient. És el que potser se'n diu "feeling". No sents aquelles pessigolles a la panxa, ni imagines res més enllà de la bona relació d'amistat, així que....no és que et comenci a agradar una determinada persona, no? Però llavors què és? Per què no et succeeix el mateix amb tota la resta d'amics? Què els fa especials? Si només fos un, doncs potser sí que et decantaries per l'opció de sentir alguna cosa més que amistat, però és amb més d'una persona que et sents així de feliç només de tenir-la al cantó. I l'abraçaries i li diries lo molt feliç que et fa, però et fa massa vergonya i calles, bé, el somriure del teu rostre revela el que les paraules callen. I és quan....tots els problemes se'n van, i és com sentir-se en una bombolla de pau. Imagines què passaria si la relació anés cap a més, però això no ho vols, prefereixes estar així i punt, sense complicacions, tampoc és el que tens al cap. Llavors, en què quedem? Doncs no ho sé ni jo. Però no fas mal a ningú, oi? Doncs ja està.

Adonar-te que el que fas no t'omple gaire, en canvi, veus el que hi ha després d'aquests 4 anys i se't posen els ulls brillants; per contra, veus altres camins que potser sí t'omplirien més, però que el que ve després, et buidaria per complet. M'encanten les sortides de polítiques, m'agrada saber el funcionament del món, tenir culturilla, poder ser crítica i reflexionar sobre el sistema i intentar millorar-lo, però estic segura uqe m'ompliria molt més fer una classe de geografia o antropologia o periodisme!! Però no vull ser professora de geografia, ni una antropòloga....sinó vull saber el que s'apren a polítiques. Tenir una base per ser capaç de modificar correctament el que em sembli malament sobre el món, ser escoltada, tenir influència, conèixer cada part. Vull estar directament a l'últim any, tenir tots els coneixements necessaris i aplicar-los a la meva manera. En canvi, si fes una altra cosa, com geografia, per exemple, aniria a classe amb il·lusió i amb ganes de fer treballs i llegir lectures. Una mica paradoxal, no? Bé, tot serveix, no? I sempre hi ha temps per fer el que t'agrada, així que, a aprofitar tot el que vingui.
Encara amb por i inseguretat per opinar sobre res i alçar la veu. Una més, ja s'ha acabat la bona vida, a acostumar-se als suspesos, a rebre amb alegria els (pocs) aprovats que vindran i a adonar-se que no sempre es pot estar a dalt de tot. Sentir-se bastant ignorant i estúpida, fins i tot amb idees utòpiques a les que abans t'aferrava. Res del que escoltes i veus encaixa amb la teva filosofia. Què fer? Ets tu la que vas errada? Potser tot no és tan senzill com sembla? No....no ho crec.

Realment, hi ha poca gent que sàpiga què és viure plenament la vida...la complicadesa de gaudir de la seva senzillesa. Mireu els nens petits...sempre rient o plorant, jugant, compartint, sense complicacions, veient les coses d'una manera simple, només amb el concepte de diversió, amistat i família al cap. Què més cal? Només quan som petits sabem apreciar la senzillesa i innocència de la vida, després, quan creixem, ens rebusquem amb tot fins a oblidar les coses més simples i encegar-nos amb els diners, la individualitat, la competència, el materialisme, el consumisme...on queden tots els valors sans i sincers? Que els diners no donen la felicitat, senyors, que sembla que el nostre objectiu a la vida sigui acumular la suma més grossa de diners al banc, i que aquests es transformin en alguna substància semblant a la poció de la felicitat i....vida solucionada. Potser és per això que no em preocupo gaire per si tindré una bona feina o no....és que...què més em dóna? Estic estudiant, si treballo del que m'agrada, ja és suficient, no? Segur que podré sobreviure perfectament. O ja tindré temps de preocupar-me per la meva economia, si és que algun dia ho faig realment. Per què no estimem més la vida en el seu estat més simple (naturalesa, valors de l'amistat, la justícia, l'amor...) i ens deixem de tonteries que no ens portaran a res? Enlloc de diners, al llarg del meu camí prefereixo acumular petits moments en què hagi estimat i m'hagi sentit estimada, en què hagi rigut fins a plorar, en què hagi lluitat per les persones i pels meus ideals i no per causes econòmiques, en què hagi après i hagi transmès el millor de mi, en què hagi fet tot allò que tenia ganes de fer, en definitiva, col·leccionar petits instants de la vida que, si els conectem, donen la recepta de la preuada felicitat. Quan més simple ets, més fàcil és ser feliç.

Llegir tots els llibres de totes les biblioteques
Estudiar més de 5 i 6 i 7 i 8 carreres!
Veure totes les pelis mai creades
Parlar amb totes les persones del món
Trepitjar cada país del món
Provar tots els menjars existents
Banyar-se en tots els rius i mars
Saber tots els idiomes que es parlen
Aixecar-se cada matí en un lloc diferent
Veure cada dia una posta de sol diferent
Enamorar-se de cada fragment i instant de la vida...

les ideologies solen separar els homes

La felicitat és la crtesa de no sentir-se perdut. Podràs tancar els ulls davant les coses que no vulguis veure, però no podràs tancar el teu cor davant les coses que no vulguis sentir.No t'enamoris dels records, les coses mai seran iguals.Moltes vegades, les persones no paren atenció a les coses que fem, fins que deixem de fer-les.

La gran veritat que jo he viscut a la meva vida no són les religions ni les
polítiques... són els llibres!

Un debat polític. S'acosten les eleccions estatals, la cosa està calenta. Com a estudiant de ciències polítiques que sóc, potser m'hauria de mostrar més ficada en el tema, estar de part d'un i en contra de l'altre, debatre les propostes i dir la meva opinió. Doncs no sé...em rellisquen els polítics, no m'identifico amb cap (potser per falta d'informació, ja ho sé), res del que diuen em convenç. El debat va ser repugnant. Els debats no haurien de servir per mostrar-se transparents al públic? Per fer-li arribar sense embuts les propostes que creuen convenients? Per innovar i voler arreglar les coses? Doncs jo vaig sortir amb la sensació d'estar feta encara més un embolic. Allò semblava la jungla, a veure qui podia deixar més malament l'altre, sense mirar cap a casa seva, sense preguntar-se els seus propis errors.
I tots parlant eloqüentment, per fer-se els savis, per deixar bocabadada la gent. A veure coi, es tracta d'arribar al públic, de fer-se entendre, de ser clars i sincers! Honestedat....no lliga gaire amb política. Tenim problemes greus, tant econòmics com socials, la gent està farta, l'economia no s'aguanta. I encara ells s'omplen la boca amb paraules buides i promeses que no compliran! Si hi ha problemes, el que cal és unió, tots a una, posar el benestar de la societat per davant de tot, per davant d'ideologies i diferències! Quantes més propostes de pensaments ben diversos, millor! De totes les propostes que surtin, que les exposin a la gent, i aquesta les voti. Hi ha crisi, no? Doncs anem a solucionar això. Bé que va haver-hi unió i conscens quan Franco va morir, la societat havia de fer front a un nou ordre, i tots es van posar d'acord, van anar a una, van cedir, van proposar, van estar d'acord, van discutir positivament....i es va arribar a la democràcia. El d'avui dia és democràcia? Només fem que ressaltar diferències! Que competir! Tot és tan individualista....

On queda allò que feien alguns poblats de que fins que tot el poblat no tingués menjar, el cap no menjaria, i fins que tot el poblat no tingués abric, el cap no s'abrigaria? Falten "polítics" que mirin més enllà dels seus nassos, que sentin els problemes de la gent, que els vulguin solucionar per sobre de tot i els sentin amb el cor, que es deixin de tonteries i de paraules buides, falten polítics amb sang calenta, amb voluntat de canviar, millorar i progressar, no econòmicament, sinó socialment.

Potser per això em tira molt més el món de les organitzacions internacionals, que és un conjunt de persones que van a lluitar per una causa (que molts cops fracassa), per sobre d'ideologies.
Quan la gent es mor de gana, què més dóna ser de dretes o d'esquerres? És que....no ho entenc.

sincerament, no em cal res més.

http://www.youtube.com/watch?v=6omZ5GsuGrI

Tot va començar amb una trobada, un sopar, per parlar de plans, de projectes, de futur....però crec que ahir nit, vam viure el present més que mai. No cal gaire cosa per anar-te a dormir amb un somriure a la cara i un sentiment de privilegi extrem! Un sopar, mirar les estrelles allà on ningú ens pogués molestar i dues hores de xarrera dins el cotxe, escoltant punts de vista, bromes i una mica de bona música. Diuen que la felicitat és estimar el moment, és a dir, no voler estar en cap altre lloc ni cap altre moment que en el que estàs. Doncs....això.  Un dissabte nit diferent, sí, ni festes, ni discos ni grans plans, però és que no feia falta...la companyia era la millor que es podia demanar. Com voleu que no tingui por a no trobar gent com vosaltres a la ciutat?  A no ser tan feliç com vosaltres em feu sentir? El llistó està molt alt.

Un cap de setmana que m'ha carregat les piles al 200%, un cap de setmana de relax, de pau, aprofitant cada segon al màxim per tal que em donés forces per tota la setmana. Des d'un divendres com els d'abans, a la biblio amb ella i després a tenis, fins a un dissabte nit sublim. Envoltada de gent magnífica, d'ells 5, els de sempre, fins als altres que poc a poc van formant part de la meva vida.

És diumege, el dia que més odio de la setmana, però aquest cop és diferent. No em fa res marxar cinc dies a la ciutat, aquesta cada cop m'agrada més, i sé que he aprofitat aquest tres dies com res, i que ara toca seguir endavant i menjar-se una altra setmana, esperant el cap de setmana vinent, que segur que serà igual o millor. 

Respirar cada trosset d'aire, captar amb els ulls cada imatge del cel, cada paisatge que només el poble ofereix, sentir el batec dels teus més a prop. Cels purs, clars, que dibuixen la silueta del Montseny, amb el color del crepuscle, cels que et desfan. Cels que enamoren.

Tot aquell que arriba al poder es corrompeix? Jo crec que no...quan una persona arriba al poder, depen del seu grau de felicitat que es corromprà o no. Si ja té suficient amb el que té, si té gent que l'estima al seu voltant, si se sent estimat i ell mateix estima, si és feliç, per què voldria més? Què més voldria? Si la màxima fi de tot és aquesta? Segurament, quan estigués al poder, duria a terme canvis, accions positives, sense corrupcions ni enganys. Ha de ser algú suficientment sensat per veure que si ha sigut feliç durant tot el temps abans d'assolir el poder, aquest no li donarà més felicitat. En canvi, aquells que es corrompeixen, potser és que creuen que amb el poder podran trobar la solució a la seva infelicitat, o almenys camuflar-la. No sé...tot depèn del cor que tingui cadascú. De tota la seva trajectòria. Potser sóc massa optimista...

em fa VERGONYA viure en un país "ric"...

Hi ha dies en què em trobo completament perduda, desorientada, desanimada, trista. No sé què vull fer amb el meu futur, tampoc estic bé amb el present. Tinc dubtes de tot, de si me'n sortiré, de si arribaré allà on vull arribar. I de cop, per alguna banda, et llancen un avís, una espurna d'escalfor que et fa recordar tot, la teva vitalitat i energia per lluitar per allò que vols, que sempre has volgut, però potser se t'havia oblidat. Avui, l'avís ha sigut aquest:

http://noticies.sirius.cat/2011/10/els-pirates-no-son-els-somalis-sino-els.html

Un vídeo d'una mena de diari alternatiu que fins a dia d'avui era desconegut per a mi, en què parlava sobre qui són veritablement els pirates, si les somalís, o nosaltres, els occidentals. Petit documental molt semblant a un que el tinc al top five de "cine de denúncia", La pesadilla de Darwin. Vídeos en què, a mesura que avancen els minuts, la impotència et va corroent per dins més i més, i veus que has de fer alguna cosa, i t'assalta la pregunta de...COM?! I recordes tot el que algun dia et vas dir: ser periodista i fer reportatges com aquests, investigar totes les injustícies, escriure, fer documentals, difondre! A webs, blogs, diaris alternatius, revistes merda...és igual, on sigui, i anar pujant mica en mica. És clar que m'agradaria tenir poder dins organismes internacionals, com l'ONU, i amb una sola signatura o unes quantes reunions poder canviar algunes decisions que es prenen, però.....no vull semblar utòpica. Només vull no fer-me la sorda a les injustícies, sinó anar cap a elles i treure-les a la llum, i intentar canviar-ho. Necessitaria 5 vides per poder escriure sobre totes les injustícies que hi ha al món, però només en tinc una, així que s'haurà d'aprofitar al màxim.
El problema és que no sé gaire com arribar a convertir-me en una persona capaç de fer tot això. Què haig d'estudiar? Vaig bé fent polítiques? Necessito obligatòriament el grau de periodisme? I si faig periodisme humanístic, serviria igual, tindria igual influència i iguals coneixements? No sé...De moment, tinc un any per pensar en què faré l'any que ve. I si pel camí se m'oblida, només em caldrà mirar aquesta entrada. Espero.

Però crec que el més important és que mai se'm treguin les ganes de lluitar contra tot això...amb el simple fet de sentir la injustícia, és igual què hagis estudiat, perquè la força de lluitar et tirarà endavant.