res

Quants cops sentim notícies de gent que mor en accidents de cotxe, o per drogues, o per qualsevol accident! Quants cops ens ha xocat la notícia de que aquell conegut del teu amic s'ha quedat paralític o bé li han detectat un càncer, o el que sigui.

Sona molt tràgic tot això, però no sé, a mi em fa reflexionar de que som tan fràgils....ningú pot salvar-se de totes aquestes coses....És en aquestes ocasions quan es diu que la vida és molt curta i que no saps quan pots sortir d'ella. Però nosaltres continuem fugint de les pors, amagant sentiments, no dient allò que realment volem per por a fer el ridícul o simplement per desconfiança en nosaltres mateixos. No seria millor fer tot allò que se't passés pel cap sense importar res més? No seria millor dir tot allò que penses a qui penses on sigui? No sé...fer el que sentis en cada moment. Per tal que després no acabis el dia amb un mal regust de boca, penedint-te d'allò que podries haver fet i no vas fer. Per a mi, aquesta és una de les pitjors frases que pot passar pel cap d'algú.

Fora pors, fora murs, fora tot!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! FEM-HO I PUNT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Si tinc ganes de fer un petó a algú, és igual si és molt tard, o si fa fred, o si creus que a ell no li vindrà de gust o el que sigui! Ho faig i punt! No hi ha més. I quan per fi t'atreveixes i fas tot allò que portes hores pensant, et sents...........oh. Feliç. Satisfeta. I en aquell precís moment, penses que és igual morir, perquè vas fer allò que realment et venia de gust. I res més importa, ni el fred a la cara quan vas en bici, ni si un cotxe et pita impacient perquè vas pel mig del carrer, ni.......res. Absolutament res.

Només mentre visquem farem tot allò que volem, morts, no. I de vida, només se'n viu una.

si sempre ens hem tornat a trobar, és que mai ens hem separat del tot

El meu pare em va despertar quan faltaven uns deu minuts per les set del matí. A un quart de vuit  havíem de sortir de casa. Ja tenia la roba preparada, com de costum, però aquest cop sabia què em posaria des de feia molt, molt de temps: els meus texans preferits, la millor samarreta i les meves indispensables Converse. Com qualsevol adolescent de 13 anys, volia donar una bona primera impressió. Vaig esmorzar tot i tenir un nus a la panxa i, després de pentinar-me els meus rínxols, vam marxar. Abans, però, quan estava acabant de fer totes aquestes accions tan quotidianes, vaig adonar-me que aquest seria l’últim cop que feia tot allò en aquella casa.

El trajecte durà 40 minuts. Un cop vam arribar al poble, indret on a partir d’aleshores viuria durant els pròxims anys, vam restar un quart d’hora dins el cotxe esperant que obrissin les portes d’aquell estrany institut. Quan per fi les varen obrir, el meu pare em va acompanyar fins a dins, una situació que em va fer sentir incòmode i avergonyida, alhora que notava els ulls de tots aquells adolescents clavats al meu clatell. En un tres i no res ja em trobava davant de més de vint mirades encuriosides. Sens dubte, aquell dia no vaig passar desaparcebuda. Em van fer seure a primera fila, amb una noia, la qual em va introduir al seu grup d’amigues a l’hora del pati. En aquests 30 minuts d’esbarjo vaig haver de repetir el meu nom i fer un somriure mig fingit a més de deu persones que em volien conèixer o, si més no, saber el meu nom.

A l’hora de dinar vaig anar amb el meu pare a un restaurant bastant conegut del poble. Les dues hores de la tarda no van ser gaire rellevants: jo seguia una mica en estat de shock, sentint-me fora de lloc, com si d’un arbre es tractés, al qual arranquen del seu hàbitat i el col·loquen enmig d’un desert.

Quan sonà el timbre vaig marxar ràpidament a trobar el cotxe del meu pare a fora l’institut i vam fer el mateix camí que al matí, però ara de tornada, per trobar-nos amb la meva mare i la meva germana. Vaig entrar per últim cop a la casa on havia viscut durant els últims 12 anys. No hi havia res, tot estava al camió de mudances. Mai havia sentit un sentiment de buidor tan profund com aquell, i no només el de la casa. Per tornar-me a omplir d’alguna cosa, allà m’estaven esperant dues de les millors persones que mai he conegut, les meves millors amigues, l’Àngela i la Míriam. Ens vam abraçar com mai ho havíem fet i vam estar xerrant sobre com m’havia anat el primer dia en el que seria, a partir d’ara, la meva nova vida. Vam estar xerrant i rient fins que arribà l’hora de marxar. Era el segon cop que feia aquell trajecte de 40 minuts en un dia, tot i que aquesta segona vegada fou un pèl diferent. Aquest cop anava amb la meva mare, ja que la meva germana havia preferit anar amb el meu pare. Fou un trajecte amb pocs intercanvis de paraules però ple de sensacions, ja que cada quilòmetre que avançàvem eren records que deixàvem enrere. Tenia la mirada clavada a la finestra i de tant en tant veia els edificis i les muntanyes borroses, llavors m’havia de controlar, respirar a fons, pensar en una altra cosa i amagar aquella tristesa. Van ser els 40 minuts més llargs i horribles de la meva vida. Un munt de records em bombardejaven el cap, així com també les imatges dels últims adéus amb la meva gent: l’últim dia de classe amb aquell vídeo sorpresa de tots els meus companys, ple de fotografies i escrits, les abraçades d’aquests, dels professors, etc. Per què m’havia de separar d’allò tan perfecte? Per què havia d’anar-me’n del costat de les meves amigues, si ens apreciàvem tant i tant? Hauria saltat per la finestra i hauria corregut cap enrere, cridant i plorant, però no ho podia fer, havia de callar, serenar-me i aguantar. Si aquell moment hagués tingut música de fons, sense cap mena de dubte hauria sonat la cançó de Hope there’s someone, dels Anthony & The Johnsons. http://www.youtube.com/watch?v=gldE3NRL0TM&feature=related

A la nit, en aquell pis sense mobles, ens les vam manegar com vam poder: els quatre al menjador, amb alguna cadira, sopant al terra i dormint en matalassos improvitzats, ja que fins l’endemà no tindríem els nostres mobles. Quan vaig entrar a la dutxa, vaig explotar. Havia arrossegat aquell nus a la gola i a la panxa durant tot el dia i en aquest racó em vaig desafogar tant com vaig poder. Les llàgrimes es barrejaven amb l’aigua calenta que queia de sobre el meu cap, alhora que el soroll d’aquesta ocultava els sanglots. Estava rabiosa, amb els ulls ben vermells, impotent. Aquestes llàgrimes es van repetir cada nit durant gairebé dos mesos, les quals les ofegava amb l’aigua de la dutxa o bé amb el coixí.  I és que una bona dutxa pot netejar molt més que la pell i el cabell.

Han passat quatre anys des d’aleshores i m’atreveixo a dir que, ara per ara, no canviaria absolutament res del que he viscut. Diuen que per saber si de debó t’importa una cosa, t’has d’allunyar un temps i comprovaràs si hot robes a faltar. Doncs bé, haig de dir que conservo perfectament totes i cadascuna de les amigues que vaig deixar enrere i, a més a més, aquí he conegut gent increïble. Tots els canvis t’aporten alguna cosa positiva i tot i que al principi facin por, després ho acabes agraint, així com també modelen la teva manera de ser, et fan madurar i, sobretot, et fan valorar molts aspectes, com l’amistat. Mentre escric aquestes línies em trobo en el terrat de casa meva, amb el meu nou millor amic al cantó, qui s’ha convertit en una de les persones més importants i indispensables de la meva vida. El sol s’està ponent amb el camp davant nostre. Què més puc demanar? En aquest moment, si hi hagués música de fons com a les pel·lícules, estaria sonant, per exemple, la cançó de Viva la vida, de Coldplay. http://www.youtube.com/watch?v=9yeGHyRavAA

***

És curiós...crec que és el primer cop que trec tot això, després de gairebé quatre anys. Poca gent entendrà al 100% el que significa allunyar-te d'allò que més estimaves. Però a vegades s'ha de anviar, innovar, moure, per trobar més pedres precioses en la superfície terrestre. Això sí, quan en trobis de noves, no llencis, en cap cas, les que ja tenies al sac. Qui sap el valor que tindran amb els anys...

chasing cars

Sembla que m'agradi anar pel camí difícil, el que està ple d'obstacles, el més amarg però que a mesura que vaig caminant em vaig trobant fruits molt dolços. Però també vaig escoltant i veient coses que no m'agraden, que em fan venir avall, que em fan patir, que em fan sentir sola. Sé que m'haig d'aguantar, sinó, haguéssis triat un altre camí! No sé on em durà aquest camí, ni quant durarà, només sé que vull deixar-me portar totalment pel que els meus instints em diuen. I si caic, aixecar-me.

Ja ho diuen, sense lo amarg, lo dolç no seria tan dolç. :)

P.S. Com costa escriure en primera persona!

P.S 2. Vaja merda text. El pròxim serà millor, ho asseguro, almenys per a mi. Serà la primera vegada que parlo sobre aquell dia de fa 4 anys. I sí, en tinc ganes, és l'hora de treure-ho a fora, tot i que serà un escrit insignificant per a molta gent.

wonderwall

Es va traient la roba a poc a poc, deixant al descobert les seves suaus espatlles, les petites sines, les cuixes, els peus. Mentre ho fa pensa en el que li ha passat durant el dia, els problemes que té, tot allò que la preocupa, tot el que l'ha fet riure, etc. Fa un resum, una repassada de la jornada. Fa fred, i fins que no surt l'aigua calenta, tremola. Entrar a la dutxa és com entrar en una bombolla, aillar-se de tot, de tothom. Posa l'aigua ben calenta, bullint, i s'hi posa sota. Després d'ensabonar-se es queda sota el raig d'aigua durant llargs minuts, deixant que aquesta li rellisqui per tot el cos. Just en aquest moment es limita a sentir cada gota d'aigua, com entren en contacte amb la seva pell i baixen poc a poc. Tanca els ulls, no pensa en res més i respira a fons. No existeix res més. No hi ha més món que aquest moment, que aquestes petites i càlides gotes. És, segurament, l'únic moment del dia en què aconsegueix tenir el cap in albis i sentir-se alliberada, despreocupada, en pau.

A vegades, quan ha callat massa, o bé perquè ha parlat massa, o també perquè, simplement, no ha sigut un bon dia, les gotes d'aigua es confonen amb les seves llàgrimes, que van caient lentament, mentre fa força amb els ulls tancats per esgotar tota l'aigua que porta dins, per treure fora tot el que la preocupa. Per netejar-se anímicament i sortir com nova. Una bona dutxa pot netejar molt més que la pell i el cabell.

la simplicitat és la que em manté viva.

Sentir una cançó que t'agrada i ballar com una boja; veure que plou i sortir disparada al carrer; veure aquelles grans amigues que fa temps que no veus i abraçar-les intensament; estar davant d'ell i llençar-te als seus braços sense pensar-t'ho; dir "t'estimo" cada cop que ho sentis; insultar la gent que s'ho mereix; reflexionar sobre el que penses i dir-ho en veu alta; aturar-te enmig del carrer, estirar-te i cridar d'alegria, o plorar.

Fer tot això sense importar-te fer el ridícul al ballar, ni de mullar-te els cabells i la roba, ni d'ofegar-te al fer una abraçada, ni del risc que aquell noi s'aparti quan t'hi llencis, ni de que ell no senti el mateix, ni d'emportar-te una bofetada per haver insultat, ni que se'n riguin de tu per la manera com penses i fas segons quins comentaris, ni de patir per si ve un cotxe o t'embrutes la roba a l'asseure't al carrer.

Fer tot allò que sents en un impuls d'irracionalitat sense pensar en el que vindrà després. Per a mi, això és viure, viure intensament. Que quan estiguis a la tomba a l'edat que sigui, amb 10, 18 o 100 anys, estiguis somrient, perquè sempre vas fer allò que senties, aprofitant cada moment, sense malgastar el temps, vencent els dubtes i la por. Ja n'hi ha prou. Despertem. Fes coses simples, com cridar, riure, cantar, ballar, saltar, abraçar, escriure, córrer..coses que no costen molt i ens fan sentir vius. Busca l'essència de cada cosa, aprèn d'ella, aprèn de tot el que et vas trobant. I cada cop que et trobis amb un mur, tira'l a terra. Quan portis 3, 4, 5 murs derribats, els sisè no et costarà gens.


Hauríem de fer una llista de les coses que ens agraden de la gent que apreciem i donar-los-la. Així, quan estiguin tristos, se la podran llegir i almenys, els treuràs un somriure. Per què costa tant dir les coses bones de la gent i tant poc les dolentes? Por a mostrar els sentiments, Com sempre. Per això hem de derribar murs, el mur de la por, el mur de la frustració, el mur de la fragilitat, etc.


I recorda, tot el que facis, fes-ho sempre perquè tu tens ganes de fer-ho, perquè et ve de gust i t'agrada, no per agradar els altres.

Dies que semblen normals i corrents, però que marquen un abans i un després. Sí, avui és un dia d'aquests. 





Estic enamorada.....es diu Llibertat!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

one more time. One more chance

http://www.youtube.com/watch?v=tujOgnbnfc4


Inestabilitat emocional nivell 10. Miro fotografies de molts mesos enrere, recordo tot el que va ser, tot el que no és ara, tinc ganes d'estimar a tothom, de plorar, d'abraçar, de fer un petó apassionat, de que m'abracin, de dir el que sento sense por a res, de dir "t'estimo" a aquells que m'importen, amb majúscules, d'estirar-me a la sorra de la platja, o del camp, tancar els ulls, que el sol em faci pessigolles a la cara, de mullar-me sota la pluja, de recordar moments, d'imaginar i somiar amb el que podria ser, de créixer com a persona, de patir, de cridar. Tinc ganes de tot. Tinc ganes de viure. Tinc ganes de tu.


Nostàlgia, satisfacció, felicitat, enyorança, tristesa...no sé per què sento tot això en un mateix instant. Només sé que...hem d'anar pas a pas, fixant-nos en els detalls, sense presses, sense tenir-ho previst, simplement gaudint de les vistes, de les coses espontànies, perquè són les millors.

T

Et diré un dels molts problemes que tens: ets totalment incapaç de posar-te al lloc dels altres, d'intentar compendre què senten, què pensen, què els passa ni que sigui una mica. Totalment incapaç. El teu egoïsme i la teva amargura arriba a un punt tan extrem que estàs buit d'empatia, d'amistat, d'amor. Potser ni saps el que significa. Per això totes les dones et semblen unes putes, per això no tens ningú en qui realment confiar, per això ets un ésser repugnant. Tant de bo t'haguéssis ennuagat amb aquell pastís. Perquè t'ho mereixes.

Em sento tan estúpida...tot el que he arribat a fer per tu (que segurament ni t'has adonat del 60%), totes les menjades de cocu que he arribat a tenir per tu, tots els comentaris que he hagut d'escoltar/aguantar de la teva rídicula llengua. Qui t'ha convidat tants cops a dinar o sopar quan estaves sol, fins i tot pels caps d'anys, quan tothom estava amb amics i família i jo m'oferia a donar-te companyia, qui t'ha escrit cartes i escrits per tal de conservar l'amistat i estar de bon rotllo, qui t'ha fet petites sorpreses el dia del teu aniversari, venint-te a veure, portant-te l'esmorzar?
Ei, sí, jo, la que està darrera aquesta màscara de "bruixa" que només t'ha fet que portar problemes pel que sembla. Ets tan incapaç de fer l'esforç de posar-te en la meva situació...d'entendre que acabava de sortir d'una relació de 8 mesos, que estava confusa, sola, trista, i només et tenia a tu...que t'ho prens com si m'hagués proposat fer-te mal, fer-te creure coses que no eren. Després de mil perdons, de parlar-ho mil i mil cops, tu em vas girar la cara, no em dirigies la més mínima paraula, em miraves amb uns ulls plens d'odi quan et deia bon dia...
I qui ets tu per saber el que penso o sento actualment si fa segles que no em preguntes res d'això? Com pots estar tan segur dels sentiments dels altres? No tens ni idea de res. En canvi de jutjar tant les altres persones, millor que facis un cop d'ull al teu interior, que fa tant que no ho fas, que ho tens podrit.

Recordo un dia, exactament el vint i picu de gener de l'any passat, al tren, tornant de Barcelona amb l'Arià, que et vaig dir que havia sortit al diari (per uns premis als que havia quedat finalista) i saps què em vas dir? "Ah, molt bé." amb una cara de fàstig immensa. Jo em vaig quedar una mica parada i vas afegir: "és que Laura...què vols que et digui?".
Doncs amb allò ho vas dir tot. Per tot això em sento estúpida, de creure que tenia un bon amic al meu cantó.

I que et quedi clar, que les dones no som unes PUTES ni unes BRUIXES, i com les meves orelles tornin a sentir això, et juru que no em podré aguantar la mà. Després del teu comportament, com t'atreveixes a queixar-te que una noia no et contesta pel xat al cap de segons? Serà que no hi ha nois que juguen amb les noies! Va, per favor! És que és increïble! No entenc com pots generalitzar en aquest tema! Quins pebrots...

Que no t'estranyi si estic una temporada sense dirigir-te la més mínima paraula. Tampoc et sabria què dir. De fet, no sé ni com mirar-te a la cara, de la pena que em fots.

time to think a little bit

La classe de literatura catalana d'avui ha sigut un pèl diferent a la normalitat...ja per lo que parlàvem, ja per lo que la professora ens ha fet sentir amb les paraules d'un llibre. Ella és una de les millors professores que he tingut mai, la veritat és que en sap, i molt. I transmet aquella satisfacció d'agradar-li el que està explicant. El llibre en qüestió és K.L Reigh, de Joaquim Amat-Piniella. El va escriure entre 1945 i 1946 a Andorra, després de sortir supervivent del camp de concentració de Mauthausen, on hi va estar durant 5 anys. La novel·la no és res més que una declaració de la seva vivència en aquest horripilant indret. Cal dir que aques home va lluitar al bàndol republicà, ja que era membre d'Esquerra Republicana de Catalunya. Amb això, quan va sortir del camp, no el van deixar entrar a Catalunya fins anys més tard, així com tampoc li van deixar publicar la novel·la fins el 1963, en castellà. Mesos més tard la pogué publicar en català.


Hem sentit a parlar tants i tants cops de l'Holocaust, dels camps de concentració i d'extermini, de la Segona Guerra Mundial, del feixisme...s'han fet tantes pel·lícules, s'han escrit tants llibres, que quan tornem a sentir-ho, diem: "ah sí, aquelles barbaritats". Però és que mai, mai, mai, mai podrem arribar a entendre ni imaginar-nos ni un 10% el que allò significà realment. I...sabem el que realment significa un camp de concetració o d'extermini, el que s'hi feia allà dins, com vivien les víctimes? No ho sé...potser sabem coses que ens han arribat del llibre d'història, o de pel·lícules, però no gaire cosa més. Potser tampoc ens interessa massa, ja tenim prous problemes actualment com per sensibilitzar-nos amb uns fets del passat. 
Sigui com sigui, encara avui, molts dels soldats que s'allisten a l'exèrcit del seu país, són gent sense feina, que troben una solució a la seva situació fent-se soldats, on només els interessa guanyar un sou. La majoria d'aquests marines, militars i demés, no tenen cervell. Els soldats de l'ONU, per exemple, els anomenats cascs blaus, quan van als països en guerra, a part de, suposadament, impartir pau, justícia i ordre, violen i maten a qui troben. Això ens ho ha dit la profe, i no crec que s'ho hagi inventat. Ens ha dit que aquests piltrafilles de l'ONU, quan van anar a Kosovo, varen matar quantitats de gent enormes i van violar sense escrúpols. 
Als soldats de les SS, en el context de la Segona Guerra Mundial, passa exactament el mateix: quan més fill de puta ets, més esglaons puges. Es creuen que tenen el control de tot, només pel fet de posseir una arma sota el braç. Quan algun presoner, per exemple, s'entrebancava, venia un soldat i li cardava un tret. Sense manies. I se sentia orgullós. Semblava aquell joc de picar amb un martell els animals que sortien pel forat que posen sempre a les fires. Quan més víctimes, més orgullós se sentia el soldat i més reconeixement obtenia.


A les càmares de gas, mentre tancaven tots els presos allà dins i els ruixaven amb gas, i es recargolaven del dolor, i es posaven els dits a la boca per intentar respirar aire pur, i es tiraven uns sobre els altres mossegant-se els cabells i les ungles, i s'anaven apilonant, morts, els uns sobre els altres, amb els cossos de color groc, els soldats s'ho miraven des de la finestreta.


Quan no els obeïen, els pegaven amb qualsevol cosa, i obligaven al màrtir a comptar les fuetades amb veu alta.


No seguiré. No puc. Un dia em van dir que una persona normal (sense cap malaltia, etc) no pot matar més de tres persones, és incapaç. I aquí què passa? Bé...aquests soldats no són persones, més aviat són animals, i encara pitjor, inhumans fins al moll de l'òs. Per això no s'immutaven en absolut. 


A mesura que vas escoltant tot això...no sents una ràbia que córre per dins teu, alguna cosa que es mou, que els punys se t'estrenyen, que les cames et tremolen, que tens ganes de plorar i parlar amb un micròfon al carrer, i que absolutament tot el món et senti cridar: ENS HEM TORNAT BOJOS?????????????!!!!!!!!!!!!!! PER QUÈ NO ENS DONEM UN COP CONTRA LA PARET I PENSEM?
Sí...aquesta sensació s'anomena impotència. I és una de les pitjors que es poden sentir.
Jo sóc de les que dic que ens hem de preocupar per les coses realment importants, que al món hi ha moltes injustícies i preocupar-te pel teu pentinat i pels colors de la teva roba és perdre el temps. Doncs bé, aquest és un motiu més que suficient per aturar-nos i pensar.


Bé...deixo aquesta cançó per contrarrestar els efectes de pessimisme que he deixat avui (sort tenim de les cançons!!!!!!!!!!!):


http://www.youtube.com/watch?v=6tuPBrSl9Nw


"I'm free to be whatever I want and whatever I choose..." 




El món és com una funció, però el mal és que ningú no pot veure 
com acaba perquè tots ens morim abans, i els que es queden van
fent com si no hagués passat res. -Mercè Rodoreda-

menys és més

Si t'hi pares a pensar, quan menys desitges, més fàcil és ser feliç. Quan menys depenem dels altres, també és més fàcil se feliç. Per exemple, hi ha gent que es conforma en tenir salut i una família. Amb només això, ja és feliç. D'altres, però, això no els complau, necessiten més, necessiten èxit, popularitat, diners, joies o qualsevol altra cosa material. I aconseguir això, ningú em negarà que és difícil. Doncs li serà més difícil sentir-se bé, ser feliç. Desviant el tema als països del tercer món, no és estrany veure nens i nenes pels carrers de Bombai regalant-te mil somriures; o famílies que no tenen res que t'ofereixen el millor quan els visites; o veïns d'un barri pobre de centreamèrica fent balls i festes cada nit. Ells ja són feliços. Són pobres econòmicament, però rics d'humanitat i alegria. Malgrat no tenir res, per ells ja ho tenen tot. En canvi...quantes persones entren amb depressió o se suïciden al món occidental? Per acomiadament de la feina, per no poder pagar la hipoteca, perquè la seva parella l'ha deixat, per no aconseguir guanyar en el que sigui...Som realment feliços, envoltats d'aquesta bombolla materialista i individualista? Es diu que hi ha una illa, Vanuato, la qual té l'índex de felicitat més elevat de tot el món. No hi ha gairebé cotxes, ni violència, ni contaminació. Els habitants viuen d'allò que cultiven, i malgrat no tenir gaires instal·lacions mèdiques modernes, viuen molts i molts anys. Tenen sol, platges, companyia, i poca cosa més. No es tracta d'un país gaire industrialitzat, però tenen el número 1 del rànquing de felicitat. 

Estic generalitzant, ho sé, però alguna cosa de cert hi haurà, en tot això...

No sé...a mi abans em faria més feliç contemplar una posta de sol dalt una muntanya que comprar-me qualsevol xuminada a les rebaixes. Recordeu que la vida es mesura pels moments que et deixen sense alè.

Hem de fer coses a la vida que més tard tinguem ganes de recordar. Mirar enrere i sentir que ha valgut la pena. Repassar la nostra història i sentir que no s’assembla gaire a cap altra, que és pròpia, que ens l’hem inventada. Som joves. És ara que ho hem de fer. És ara. Fem el que fem, acabarem morint. Val la pena fer el que desitgem, no? 

Entre ciutat i ciutat...

Per fi!! Una tarda de dijous sense absolutament res a fer! Ni substitucions al tenis, ni deures, ni exàmens...res de res, només entreno de volei al cap de dues hores. Així que he acabat anglès a les 5, i després de prendre'm el berenar, he anat a la biblio fins les 6:45. En tota aquesta estona només he llegit tres revistes de viatges. M'hagués agradat anar a dalt i mirar altres coses, però el temps se m'ha anat volant. Una d'aquestes revistes parlava sobre la Patagònia, Périgord (França rural), Takayama, Himeji, Kamakura (Japó rural) i molts altres llocs. Les fotografies eren tan espectaculars...tan precioses...que em donaven ganes d'entrar dins les pàgines. Tots aquests llocs eren inexistents per a mi abans d'avui, uns indrets tan inhòspits i pintorescs...que costa de creure que existeixen de veritat, a uns quants quilòmetres d'on sóc. Un poblet perdut dels Alps, covert de neu i amb un fons muntanyenc impressionant; un altre de la França més rural, amb casetes de pedra i balcons plens de vistoses flors; un recorregut pels pobles més antics i culturals del Japó, etc.

Sembla mentida que puguin haver racons tan bonics sobre la terra, i em pregunto si amb una vida es pot veure, almenys, la meitat d'aquests llocs. Crec molt que no, ens caldrien 3 o 4 o 5 vides per recórrer cada raconet amb el seu encant tan particular.
I al llegir aquests meravellosos articles, em sap tant de greu la gent que només viatja a capitals europees o americanes, on hi ha gent, museus, botigues, tràfic, extensos parcs, etc. No saben el que es perden...perquè no saben el que hi ha. Jo sóc la primera que m'agradaria visitar Londres, i Dublín, i Roma i París i NY...però això no ho és tot. I hi ha (molta) gent que només es queda amb aquesta idea. Només cal endinsar-se una mica més en el país que es visita...treure's les ulleres de sol de turista i deixar de mirar per la finestra de l'hotel o del bus turístic...i caminar al cantó de la gent autòctona. No cal res més, només obrir els ulls...i la ment.

Gràcies a la tarda d'avui he aconseguit, també, trobar la inspiració per escriure al certamen literari de Maçanet, tot i que no em queda gaire temps...un dia i mig, per ser exactes. Però bé, almenys ja tinc la idea, l'esquelet de la història, i no està gens malament...només diré que té a veure amb l'entrada d'avui, amb aquests racons del món que et deixen sense alè.