si sempre ens hem tornat a trobar, és que mai ens hem separat del tot

El meu pare em va despertar quan faltaven uns deu minuts per les set del matí. A un quart de vuit  havíem de sortir de casa. Ja tenia la roba preparada, com de costum, però aquest cop sabia què em posaria des de feia molt, molt de temps: els meus texans preferits, la millor samarreta i les meves indispensables Converse. Com qualsevol adolescent de 13 anys, volia donar una bona primera impressió. Vaig esmorzar tot i tenir un nus a la panxa i, després de pentinar-me els meus rínxols, vam marxar. Abans, però, quan estava acabant de fer totes aquestes accions tan quotidianes, vaig adonar-me que aquest seria l’últim cop que feia tot allò en aquella casa.

El trajecte durà 40 minuts. Un cop vam arribar al poble, indret on a partir d’aleshores viuria durant els pròxims anys, vam restar un quart d’hora dins el cotxe esperant que obrissin les portes d’aquell estrany institut. Quan per fi les varen obrir, el meu pare em va acompanyar fins a dins, una situació que em va fer sentir incòmode i avergonyida, alhora que notava els ulls de tots aquells adolescents clavats al meu clatell. En un tres i no res ja em trobava davant de més de vint mirades encuriosides. Sens dubte, aquell dia no vaig passar desaparcebuda. Em van fer seure a primera fila, amb una noia, la qual em va introduir al seu grup d’amigues a l’hora del pati. En aquests 30 minuts d’esbarjo vaig haver de repetir el meu nom i fer un somriure mig fingit a més de deu persones que em volien conèixer o, si més no, saber el meu nom.

A l’hora de dinar vaig anar amb el meu pare a un restaurant bastant conegut del poble. Les dues hores de la tarda no van ser gaire rellevants: jo seguia una mica en estat de shock, sentint-me fora de lloc, com si d’un arbre es tractés, al qual arranquen del seu hàbitat i el col·loquen enmig d’un desert.

Quan sonà el timbre vaig marxar ràpidament a trobar el cotxe del meu pare a fora l’institut i vam fer el mateix camí que al matí, però ara de tornada, per trobar-nos amb la meva mare i la meva germana. Vaig entrar per últim cop a la casa on havia viscut durant els últims 12 anys. No hi havia res, tot estava al camió de mudances. Mai havia sentit un sentiment de buidor tan profund com aquell, i no només el de la casa. Per tornar-me a omplir d’alguna cosa, allà m’estaven esperant dues de les millors persones que mai he conegut, les meves millors amigues, l’Àngela i la Míriam. Ens vam abraçar com mai ho havíem fet i vam estar xerrant sobre com m’havia anat el primer dia en el que seria, a partir d’ara, la meva nova vida. Vam estar xerrant i rient fins que arribà l’hora de marxar. Era el segon cop que feia aquell trajecte de 40 minuts en un dia, tot i que aquesta segona vegada fou un pèl diferent. Aquest cop anava amb la meva mare, ja que la meva germana havia preferit anar amb el meu pare. Fou un trajecte amb pocs intercanvis de paraules però ple de sensacions, ja que cada quilòmetre que avançàvem eren records que deixàvem enrere. Tenia la mirada clavada a la finestra i de tant en tant veia els edificis i les muntanyes borroses, llavors m’havia de controlar, respirar a fons, pensar en una altra cosa i amagar aquella tristesa. Van ser els 40 minuts més llargs i horribles de la meva vida. Un munt de records em bombardejaven el cap, així com també les imatges dels últims adéus amb la meva gent: l’últim dia de classe amb aquell vídeo sorpresa de tots els meus companys, ple de fotografies i escrits, les abraçades d’aquests, dels professors, etc. Per què m’havia de separar d’allò tan perfecte? Per què havia d’anar-me’n del costat de les meves amigues, si ens apreciàvem tant i tant? Hauria saltat per la finestra i hauria corregut cap enrere, cridant i plorant, però no ho podia fer, havia de callar, serenar-me i aguantar. Si aquell moment hagués tingut música de fons, sense cap mena de dubte hauria sonat la cançó de Hope there’s someone, dels Anthony & The Johnsons. http://www.youtube.com/watch?v=gldE3NRL0TM&feature=related

A la nit, en aquell pis sense mobles, ens les vam manegar com vam poder: els quatre al menjador, amb alguna cadira, sopant al terra i dormint en matalassos improvitzats, ja que fins l’endemà no tindríem els nostres mobles. Quan vaig entrar a la dutxa, vaig explotar. Havia arrossegat aquell nus a la gola i a la panxa durant tot el dia i en aquest racó em vaig desafogar tant com vaig poder. Les llàgrimes es barrejaven amb l’aigua calenta que queia de sobre el meu cap, alhora que el soroll d’aquesta ocultava els sanglots. Estava rabiosa, amb els ulls ben vermells, impotent. Aquestes llàgrimes es van repetir cada nit durant gairebé dos mesos, les quals les ofegava amb l’aigua de la dutxa o bé amb el coixí.  I és que una bona dutxa pot netejar molt més que la pell i el cabell.

Han passat quatre anys des d’aleshores i m’atreveixo a dir que, ara per ara, no canviaria absolutament res del que he viscut. Diuen que per saber si de debó t’importa una cosa, t’has d’allunyar un temps i comprovaràs si hot robes a faltar. Doncs bé, haig de dir que conservo perfectament totes i cadascuna de les amigues que vaig deixar enrere i, a més a més, aquí he conegut gent increïble. Tots els canvis t’aporten alguna cosa positiva i tot i que al principi facin por, després ho acabes agraint, així com també modelen la teva manera de ser, et fan madurar i, sobretot, et fan valorar molts aspectes, com l’amistat. Mentre escric aquestes línies em trobo en el terrat de casa meva, amb el meu nou millor amic al cantó, qui s’ha convertit en una de les persones més importants i indispensables de la meva vida. El sol s’està ponent amb el camp davant nostre. Què més puc demanar? En aquest moment, si hi hagués música de fons com a les pel·lícules, estaria sonant, per exemple, la cançó de Viva la vida, de Coldplay. http://www.youtube.com/watch?v=9yeGHyRavAA

***

És curiós...crec que és el primer cop que trec tot això, després de gairebé quatre anys. Poca gent entendrà al 100% el que significa allunyar-te d'allò que més estimaves. Però a vegades s'ha de anviar, innovar, moure, per trobar més pedres precioses en la superfície terrestre. Això sí, quan en trobis de noves, no llencis, en cap cas, les que ja tenies al sac. Qui sap el valor que tindran amb els anys...