passet a passet

"Qui de nosaltres no somia? Tots tenim desitjos i il·lusions. N'hi ha que volen fer-se rics i ser poderosos i altres anhelen un futur de pau, amistat, justícia i llibertat. Són dos universos diferents. El món actual està dominat pel primer. És un imperatiu de la societat capitalista, que prefereix consumidors enlloc de ciutadans, i una política de gestió de mitjans i no de finalitats. Un univers així està destinat a perpetuar les desigualtats, la fam, la misèria i la guerra. Però existeix una altra manera de somiar. Aquella que confia en un món millor on tothom té el dret a viure dignament. Les persones que tenen el poder polític, econòmic i militar argumenten que un somni així és irrealitzable. Però va més enllà. No només somia, sinó que proposa mesures concretes, com il·legalitzar la pobresa o crear un llistat de bens públics mundials. Són mesures que l'autor converteix en factibles i necessàries. Aquí radica la importància del llibre. Ens dóna força i ens justifica que un futur millor és possible. I ens ensenya que hem de seguir somiant, sempre, pel bé de tothom".

Sí, somiar. És molt bonic somiar, però si no es corre rere els somnis, de què serveix? Somiar, per a mi, no és estirar-me al llit, amb música dels Teràpia de Shock de fons, deixar el cap volar i pensar en aquell noi, o en qui sigui. Això és somiar contes de fades. Si de debó vols aconseguir el que més desitges, has de sortir a fora. Per a mi, somiar és esforç, dedicació, caure, aixecar-se, córrer, treballar, currar-s'ho. I molts més verbs i adjectius! Aquests dies em fa la sensació que estic avançant per un camí molt molt molt empinat on al final de tot es divisa la meta. Bé, perdó, la primera meta. És el somni d'arribar a entrar a la UPF i que m'acceptin com a futura periodista. Podria dir que és l'inici del meu gran somni. Perquè sé que rere aquesta meta, hi haurà una altra, i després una altra, i així fins que deixi d'existir. El que sento en aquests moments és satisfacció. http://www.youtube.com/watch?v=3a7cHPy04s8

Durant tota la setmana m'han donat les notes d'aquest trimestre i per poc no em poso a cridar d'alegria enmig de la classe. Em passo la setmana més hores fora de casa que a dins, arribo cada dia tard a casa però faig la feina igual, dies que dormo poc, estic cansada, que em vénen ganes de deixar-ho tot. Però sé que no puc, que necessito una nota molt i molt alta per entrar allà on vull entrar. I no puc baixar la guàrdia en cap moment. Doncs bé...tot l'esforç emprat comença a donar els seus fruits (dolços). Pensava que a batxillerat no podria treure les notes que treia a l'ESO, però anava ben errada. Puc fer-ho, i de sobres. Només és qüestió de voler. Fins i tot la meva mare deia que no rendiria al màxim a causa de totes les activitats que faig. Doncs demà tindrà els resultats a la seva pròpia mà. Sóc feliç. Estic contenta, satisfeta, plena, etc. I el més important és que m'he sorprès a mi mateixa...no sabia que podia aconseguir tot això en les circumstàncies en què em trobo. Però he pogut, i ara toca continuar en aquesta línia.

Per a mi no és només entrar a la universitat i fer periodisme. Significa molt més que això. És endinsar-me en un món en el qual vull estar immersa la resta de la meva vida. Escriure, divulgar, investigar, descobrir, proposar, canviar, innovar, difondre, millorar...Són tantes coses! Entrar al grau de periodisme és només el primer esglaó de tota una llarga escalinata, potser tan llarga com la de la catedral de Girona. Quina gràcia té quedar-se en les primeres escales? No veus que quan més alt pugis, més maques seran les vistes? Aspirar al més alt, encara que costi i arribis a dalt de tot traient la llengua, i què? Però arribaré. Treure aquestes notes m'ha fet adonar que tot és possible si hi dediques esforç i il·lusió. Jo al món hi sóc per caure una vegada i una altra, però també per aixecar-me amb encara més força. Suposo que això vol dir estimar la vida...i viure-la al màxim.

A l'escriure aquesta entrada, m'ha fet pensar en una que vaig fer fa bastant temps sobre un dels meus grans somnis, el de treballar en una ONG. Doncs bé, tot va lligat. I potser aquest se situaria en un dels últims esglaons. No és només treballar, sinó dirigir-la, tenir inlfuències internacionals, moure fils, intentar canviar coses...només intentar-ho...Si cal, vull topar amb la (crua) realitat, però no em serveix l'escusa dels perdedors de..."no podràs canviar mai el món, és així d'injust i punt!" Serà que no hi ha hagut petits canvis al llarg de la història, bé que els ha hagut de fer algú, no? El que no puc fer....és quedar-me de braços plegats...seria molt trist adoptar aquesta postura amb només 17 anys. Des del moment en què sóc ciutadana d'aquest món, sóc responsable d'aquest. No hi ha més.

Recordo a 2n d'ESO, una (divertidísima) professora de música que tenia la qual va comentar un dia, mentre estàvem al pati i hi havia altres profes i altres alumnes..."Yo, dentro de unos años, estaré atenta de los diarios y la tele por si sale la Laura Marés, seguro que hará algo importante para el mundo".

Són unes de les paraules que més marcades se m'han quedat. Ni s'imagina fins a quin punt em van arribar a tocar. I...intentaré no decebre-la.

Només es fracassa quan es deixa d'intentar

***

Saps? Quan vas acumulant les pedres a la sabata, arriba un punt en què al final les notes i et fan mal. De debò és molt demanar que em diguis alguna cosa bona que faig o tinc? És tan complicat dedicar-me unes paraules agradables o algun gest que em demostri que allò ho he fet bé, que te n'alegres per a mi com a bon amic que ets. Però no...cap elogi anirà mai per a mi, sempre per a les altres. En aquestes, tot és perfecte, només la Laura s'emporta els mocs. Sé com ets, i t'ho accepto, i t'estimo com ets, però a vegades necessito treure les pedres que em vas posant i que aguanto sense dir res. Si et portessis així amb mi perquè jo també et tracto així, doncs encara ho podria entendre. Però crec que és tot al contrari...i aquí em perdo. Si vols que un dia t'ensenyi totes les pedretes que em vas posant a les sabates, crec que quedaries parat, crec que ni t'adones.