De camí al que serà un gran cap de setmana et qüestiones què fas, allà, amb ells. Vas amb gent amb qui no expliques tots els teus problemes ni comparteixes les alegries, amb qui no veus durant els cpas de setmana, però per algun motiu o altre sou tots allà. Les primeres hores pensaves que no disfrutaries gaire, que tu amb ells no tenies gaire a veure, que et faltaven ells dos, els teus dos grans pilars. Però a mesura que passaven les hores i els dies, tot anava canviant de color. De camí, pensaves, també, en com canvien les coses...per què éreu allà? Gràcies a tu, sí. Vas ser tu la que va proposar, la que es va moure, la que va animar. No sé...comences a fer una ràpida reflexió de tot i t'adones que cada canvi que fas a la teva vida és una oportunitat per descobrir-te, per treure una faceta que encara no saps que tens, per espavilar-te i començar de nou en tot. Només els canvis ens proporcionen tot això. Com sóc ara, no té gaire a veure com era abans. Quan més canvis a la teva vida facis, penso que més et coneixeràs, igual que quan més voltis pel món, que més gent i paisatges i cultures coneixeràs, canviant els teus hàbits, la teva rutina, més camí interior coneixeràs. Com sempre dic, la vida tracta de fer el camí sinuós, no el pla.
Tornant a tota aquesta gent que t'acompanya, és en aquests viatges quan valores gent a qui veus cada dia però que no li dones gaire importància. La convivència de dos simples dies revel·la tot el que la rutina calla. I quantes meravelles descobreixes...t'adones que estàs envoltada de gent bastant diferent a tu però que val molt i molt. En dos dies és increíble la quantitat de confessions que es poden arribar a fer amb simples converses, la quantitat d'intercanvis de riures, de visions del món, d'interessos, de tot, que poden haver-hi. La pena i enyorança que sentia el primer dia per aquells 2 que no hi eren, la vaig sentir per ells 6 a l'arribar a casa el diumenge. No hauria imaginat mai que ho arribaria a passar tant tant i tant bé. Gràcies a tots, encara que mai llegiu això. I una altra vegada...es tracta d'endinsar-se en allò que no coneixes massa bé (o bé tenir una certa impressió/prejudici) per després tenir la sensació de no voler sortir-ne mai més. Immesurable la quantitat d'anècotes, moments, bromes, converses, llocs, records, que m'emporto i que mai més sortiran de dins meu. I espero que els viatges no s'aturin aquí...ja sigui amb ells, o amb qui sigui! La qüestió és no aturar-se mai...mai. Com diu la frase, "descansar és començar a morir".
Descobir la persona amb qui comparteixo més gustos musicals iguals!!! Cada cançó, cada sensació que ens transmet aquella cançó, cada estil...és que ho claves tot. És flipant.
FINS LA PRÒXIMA, ÉS A DIR, FINS AVIAT!
He arribat a la conclusió que val més tenir un o dos o tres amics de la teva vida que no l'amor de la teva vida. He arribat a la conclusió que és més emocionant somiar amb totes les aventures que et pot passar rodejada d'ells que no de l'aventura amorosa que puguis tenir amb aquella persona idealitzada. Al cap i a la fi, ells seran els que estaran al teu cantó quan aquesta única persona se'n vagi. Intenta no coincidir amb el tòpic de "no valores el que tens fins que ho perds". Aquesta sensació de frustració, d'empenediment, és la pitjor que pot recórrer pel teu cos. Així que, perquè no valorar-ho quan ho tens? Fer un petó als teus pares cada dia quan arribin de treballar, dir-los que els estimes cada cop que ho sentis, igual que amb els teus amics, dir el que sents en qualsevol moment, sense importar res més, sense callar res. Personalment, prefereixo ser una pesada sentimental que no una passota racional. Ja hi ha prou males notícies al món com per amagar el que sentim, quin sentit té amagar allò que farà somriure a una persona o que la farà sentir bé? I quina sensació s'epxerimenta quan crides als quatre vents allò que penses i sents! Això, tampoc té preu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada