Londres, 1900.
Dos bessons -un noi i una noia- orfes viuen a la part superior d'una casa. La cambra no és gaire més grossa que un armari, humida, però amb vistes al port de la ciutat. Els senyors d'abaix els ofereixen protecció dels "benefactors" que se'ls endurien a un orfanat si els descobrissin, els "mantenen" a canvi d'explotar-los amb feines domèstiques i laborals. Aquella nit, abans d'anar a dormir, la noia es va enfilar per la bruta i estreta xemeneia i amb els seus dèbils dits va treure un maó. D'allà va extreure la vella fotografia de la seva mare, va xiuxiuejar al tros de paper que cuidaria bé del seu germà, va besar-lo i el tornà a deixar al seu lloc. Els dos germans es posaren al llit, es taparen amb la fina manta grisa i s'intentaren escalfar els gèlids peus mútuament.
-Vols que t'expliqui una història?- preguntà la noia. Ell mogué el cap afirmant. Amb 12 anys de vida, el noi mai havia pronunciat una sola paraula. El conte que li explicà era el que durant anys li havia anat explicant, sempre sense que la mare s'adonés quan encara hi era. Deia que aquestes històries alterarien el seu germà, però no comprenia que els nens no s'espanten amb històries de fades o monstres o prínceps, que la vida real estava formada per coses més horribles de les que es trobaven als contes de fades. I així quedaren els dos adormits.
A fora, els carrers de Londres estaven coberts de penombra, on el llum de les faroles quedava difuminat per l'espessa boira, la qual es filtrava per tots els racons, i els carrers es tornaven freds i sinistres. Segurament, però, aquells carrers serien més segurs que viure en aquell indret on es trobaven, sota les ordres i fuetades dels senyors Swindell.
I cada dia la noia imaginava que el seu pare vindria a buscar-los amb un vaixell, com si fos un príncep, i se'ls emportaria d'allà. Però només sentir els cops d'escombra de la senyora ja la tornaven a la crua realitat. Un matí de molta boira, els nens s'escaparen per jugar a l'amagatall. Un cavall desorientat per la boira, una corredissa d'un infant indefens, jocs de nens, van provocar una tragèdia. El líquid vermell es filtrà per entre les pedres del carrer i una gran multitud de gent s'aglomerà a contemplar l'horripilant escena d'aquell noi que ningú semblava conèixer. Els ulls de la bèstia negra es creuaren amb la devastada mirada de la germana. Aquell instant durà més de deu segons. Una eternitat. Fou la mostra més profunda de complaença que la noia rebé aquell dia. Un cop a casa els senyors, la senyora volgué enterrar el cadàver a la fossa pels pobres, però havien de retenir el cos uns dies a casa.
-Noia! Treu el cadàver de la sala que el ferum que desprèn espantarà els clients.
-Senyora, seria molt demanar que enterressin el meu germà en una tomba per ell sol al cantó de la meva mare?
Amb la negació de la senyora, el món es girà del revés per a la noia i els malsons s'apoderaren d'ella. A partir d'aquell moment, estava partida per la meitat, amb l'ànima freda, obscura i buida.
"Así conseguía lo que más le gustaba: poder ver sin ser vista. Guardar imágenes en su memoria para volver a representarlas, darles nueva voz y color. Entre-tejerlas en complicadas historias, en destellos de fantasía que habrían horrorizado a quienes involuntariamente le proporcionaron inspiración."
Fragment adaptat per Laura Marés del llibre El jardín olvidado, 2011
Los viejos sueños eran buenos sueños. No se cumplieron, pero me alegro de haberlos tenido.
En un indret indefinit, en un temps indefinit
Som vuit germanes, vagabundes, els pares es van morir i no teníem ni diners ni familiars propers. Abans que els pares morissin ens van regalar un llibre a cadascuna sobre el que més ens agradava. Un dia es va posar a ploure i ens vam refugiar en un local de la ciutat abandonat. De sobte, una llum molt forta ens va sobressaltar a totes. Vam començar a córrer darrera la intensa llum i de cop totes vam caure en un forat, negre com el carbó, i vam quedar inconscients.
Al cap d'uns minuts ens vam despertar i vam quedar sorpreses! Hi havia una preciosa fada davant nostre i de seguida ens va explicar el que passava. Resulta que ens havien escollit com a noves successores d'unes guerreres que lluitaven contra delinqüents i altres éssers i ens havien otorgat uns poders.
Nosaltres, al cap de donar-hi moltes voltes, vam acceptar i ens van donar unes polseres. Calia transformar-nos amb les polseres aixecant el braç i dient: "Transformació!". De cop, ens vam transformar com en una mena de fades, amb uns vestits preciosos, que també tenien ales. Com érem pobres, si juntàvem els nostres poders podríem sobreviure molt més fàcilment, ja que a part de germanes, érem molt bones amigues, ens portàvem molt bé, perquè totes érem molt bones noies i teníem un gran cor. Jo (Ami) sóc la que està redactant aquesta petita i al·lucinant historieta. Tinc el poder del pensament, puc controlar la ment dels enemics que estan propers a mi, a uns 100m, però la ment de l'altra gent, o la de les meves germanes, no les puc controlar. També tinc molta memòria i puc saber què passarà més endavant. Els poders de les meves altres germanes són el del Sol, el de l'estrella, el de la lluna, el de l'aigua, el de la flor, el del núvol i el del temps.
El vestit que portem està compost per una minifaldilla i una samarreta de màniga curta, on hi ha les ales (part del darrera). Cadascú té el vestit del seu color i blanc, amb el seu símbol. Amb el vestit, ademés, ens podíem tornar invisibles, mitjançant uns gestos amb els braços. També podíem formar un gran escut, juntant tots els nostres poders i dient : "Escut Protector!", i així els nostres enemics no ens podien fer mal, ni a nosaltres ni al que ens envoltava. Però no defensem el planeta Terra, sinó que lluitem contra el mal al planeta Fitilàndia. Era un lloc on tot anava pel cel: els cotxes, les cases, les persones...I a partir d'aquí començaran un munt d'aventures!
Joc Màgic, Laura Marés, estiu 2004
Estar llegint una novel·la que et torni a despertar aquella imaginació que feia anys i anys que havies enterrat. La imaginació i fantasia més pura, més sincera, més perfecta. Recuperar la llibreta on apuntaves totes les teves històries i tornar-les a llegir. I el millor de tot és... trobar-les genials.
Sens dubte, una de les èpoques més felices de la meva vida. Els estius passats al jardí, amb els nostres jocs, les nostres històries, les nostres baralles, els nostres festivals, els nostres balls, els nostres codis secrets, els nostres tallers de pulseres i manualitats, les nostres bronques dels avis, els nostres...records. Mentre escric aquestes línies m'adono que mai m'havia parat a pensar en quant ha influenciat aquesta època en mi...és una gran part del que sóc ara, tot i que costi de creure.
Es tracta d'estar atenta a tot, a cada detall, a cada subtil detall que qualsevol objecte que ens envolta ens pot revel·lar. Quantes coses passem per alt només perquè estem pensant en el que farem després i no aturar-nos en el moment i...obrir la ment, sense pensar en res més. Com si es tractés d'una nau que viatja pels records, endarrera i endavant. No la tinguis aturada, posa-li benzina i fes-la moure, sacseja-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada