live SIMPLY

"¿De qué mundo estás hablando? ¿Ése en el que los dirigentes de las naciones más poderosas ya no pueden reunirse sin provocar tumultos? ¿Ése en el que los bosques desaparecen mientras que los glaciares del Ártico se funden como nieve al sol? ¿Ése en el que la mayoría de los seres humanos padece hambre y sed mientras que una minoría baila al son de la campana de Wall Street? ¿Ése aterrorizado por grupúsculos fanáticos que asesinan en nombre de dioses imaginarios? ¿Cuál de esos mundos le da más miedo?"

El primer día

Estem envoltats de contradiccions, és més, som éssers contradoctoris, estranys, curiosos, ininteligibles, complicats. Personalment, una de les contradiccions que més em fascina -potser és molt tòpica, però bé, no deixa de ser ben certa- és el fet que quan viatges a indrets en vies de desenvolupament, on amb prou feines les famílies tenen accés a aigua potable, electricitat i una bona alimentació, aquestes t'ofereixen tot i més del que tenen. El millor llit, el plat més ple de menjar, fan roba expressament per a tu, et canten cançons, és a dir, et cedeixen tot el millor per aquell que ve a veure'ls, ho donen tot sense esperar absolutament res a canvi. Què han de perdre? Sí, són pobres econòmicament, però rics com a persones. En canvi, el món en què vivim els rics és individualista, egoísta fins a l'extrem, primer miro per a mi i després, del que em sobri, ho reparteixo. Sí, tots corromputs. I quan més esglaons ascendeixes econòmica i socialment, més dimoni et tornes, més corromput. Però....en el fons, els europeus, americans, etc, som solidaris i altruistes? Quan em pregunto -amb plena fe cega- aquesta qüestió, em vénen al cap imatges en què els humans rics ens trobem en condicions humanes al risc (accidents, catàstrofes naturals, morts, guerres...), i, igual que els països pobres, en moltes d'aquestes ocasions ens ajudem mútuament....oferim ajuda sense pensar-ho dues vegades. Si la meva germana, per exemple, té fred, em trauré automàticament la meva jaqueta per donar-li. Si un amic meu ha perdut algun parent seu molt estimat, li faré costat fins que faci falta sense pensar-m'ho. Des de petita, quan vaig veure que hi ha gent que, encara avui dia, no té accés a un hospital, o a una escola, o al més bàsic, a l'aigua, mentre a casa meva només em calia girar el canell, el primer que em va passar pel cap -i que encara penso igual- és que s'havia de posar remei. Per què jo tinc i ells no? Sóc millor que ells? Per què al meu país uns homes amb vestits guanyen en un mes el que ells no arribaran a guanyar mai en la seva vida? És illògic. Sí, són pensaments de nena petita, però a cas no és així? Crec que tot és molt més simple del que ho pintem. Amb aquesta visió del món sentia que havia de donar el que jo tenia a aquells que no tenien tant. I vaig descobrir el món de les ONGs. No sé com ni per qui, però des d'aleshores la idea no ha marxat mai més del meu cap. Quan més tens, menys dones i més egoísta et tornes, per por a perdre allò que tens (econòmica i socialment) i més vols, sense importar res més que un mateix (podria posar d'exemple gran part de càrrecs internacionals, com bancaris, etc., o també l'església, però no cal anar tan amunt, si fas un cop d'ull al teu voltant en veuràs molts, d'exemples!), en canvi, quan menys tens, més dones, menys et corrompeixes! 

Es podria resumir tot amb la paraula "ambició". Som éssers humans, som així i no canviarà mai, ja s'ha comprovat en els més de 2.500 anys que portem existint damunt la Terra. I és una llàstima, perquè som tan bons per algunes coses, hem avançat tant, hem fet tantes millores, ens hem ajudat tants cops els uns els altres, ens estimem i ens desitjem com cap altra espècie....però tenim moltes vessants negatives. Potser hauríem d'aturar-nos a pensar si de debó cal avançar tant, si cal produir i produir i comprar i comprar, etc. Potser hem de prendre una mica d'exemple dels nostres avantpassats....de viure amb lo necessari i sent feliç amb petites i senzilles coses, perquè és possible, oitant. Com va dir un gran home, la Terra dóna recursos per a les necessitats de tothom, però mai donarà els suficients per saciar l'avarícia d'uns quants.
Sempre hem consumit per competir amb els altres amb la idea de consumir fins al final. De debò, necessitem un canvi de mentalitat. Ens sobra una mica d'avarícia i ens falta molta simplicitat. Només així podrem acaabr amb contracidccions tant bèsties com la que s'ha esmentat més amunt.