I de sobte, el sol que veies quan tornaves a casa, desapareix i deixa pas a la brisa, que, com si d'una immensa mà invisible es tractés, comença a acariciar la incipient gespa del camp, donant així, formes a aquest. I seguit del vent, la pluja, que deixa entreveure un increïble arc de sant martí...I al cap de res, tot torna com abans. I jo continuo donant la meva classe després d'aquest petit fenomen al qual hem assistit com autèntics espectadors tot mirant per la finestra el meu alumne i jo.
Perquè molts cops, l'arribada de la primavera significa molt més que un canvi d'estació. Només cal fixar-s'hi una mica i si ets una persona detallista i senzilla, no et costarà gaire veure-ho.
"No hay nada que te compense tanto como escribir" -Montserrat Roig-
Que per què escric? Doncs el motiu és el mateix pel qual faig fotos i ho podria resumir amb una paraula: compartir. Compartir sensacions, pensaments, fins i tot sentiments, estats d'ànim, moments que et passen davant els ulls o per dins teu (com diu aquella frase..."la felicitat només és real quan es comparteix"). Immortalitzar el moment efímer. Veure fotos de molts anys enrere amb un somriure d'orella a orella durant més de mitja hora...no té preu. També podria dir que escriure, com fer fotos, em manté viva, com tantes altres coses, però potser aquestes són les més vitals en quant a relacions humanes no es tracta. Només observant una foto, aquesta et pot transportar a un temps passat i fer evocar una immensitat de records que ja ni recordaves que els tenies.
I al cap i a la fi, no volem tots ser escoltats, escoltar els altres, compartir, intercanviar?
Al dir això em ve al cap gent que he "conegut" a partir de xarxes socials...que gairebé sense saber qui som, ens hem posa't a parlar...i de seguida se m'han posat a explicar coses de la seva vida...coses que només s'expliquen quan tens molta confiança. Alguns incrèduls pensen que aquesta gent va amb intencions (no diré si bones o dolentes) i si es tracta d'un noi, que simplement conversa amb mi per lligar-se'm. No ho nego, però darrere de totes les màscares, de tots els murs, a cas no volen fer tot el que he dit abans? I, el més important, al cap i a la fi, no volen estimar i, sobretot, ser estimats? La pregunta seria....i qui no vol, això? Qui no ho volgués, crec que no seria ésser humà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada