i avui...volem lluny d'aquí

Aquell dia, a més de gris i ennuvolat, plovia. El paisatge que veia per la finestra del cotxe des de Vojle a Borkop era tenebrós, trist, depriment, humit...a la banda esquerra s'estenia un immens llac, o potser era el mar, el qual estava cobert d'una espessíssima boira. A la part dreta només hi havia arbres, bosc i foscor, malgrat que només eren les 5 de la tarda. Aquell paisatge em tenia embadalida...i és que tenia un nosequè que m'agradava...aquell toc de misteri, tenebrisme, solitud...em feia sentir segura dins el cotxe...una sensació que no sé ben bé com explicar-la amb paraules...però que m'encantava i no m'hagués fet res que el trajecte en cotxe hagués durat hores i hores.

No obstant...llevar-se cada dia i contemplar un paisatge gris i buit no tenia gaire d'encantador. Es veu que en aquella casa no tenien persianes, almenys a l'habitació on m'hi estava jo, i les cortines no es tancaven. A l'hora d'anar a dormir em va estranyar, però al llevar-me pel matí, ho vaig entendre. La "llum" del dia no era gaire més clara que la foscor de la nit. Quan sonà el despertador a no sé quina barbaritat d'hora vaig fer un bot del llit i em vaig deprimir a l'instant quan vaig asseure'm en aquest i vaig mirar per la finestra de davant meu: casetes de colors apagats, no gaire vegetació a la vista...silenci absolut, 0% moviment, cel ennuvolat i boira. Ah, i el fred que es palpava només mirant per la finestra! Que potser s'havia aturat, el món? Potser s'havia congelat. El soroll de la dutxa a l'altra banda de l'habitació em va tornar a la realitat. Tres dies iguals. Era en aquells moments del dia quan més trobava a faltar el sol. Tinc la mania de mirar per la finestra quan m'aixeco...com si el cel i el paisatge em revelés si avui seria un bon dia o no. Amb aquell paisatge només em venien ganes de tornar-me a estirar al llit, tapar-me amb la manta fins als ulls i moure els dits dels peus per sentir la calidesa del llit. Com només van ser 4 dies, em va ser fàcil enfrontar-me amb la pluja i el fred perquè em llevava amb gran alegria i entusiasme per veure què m'esperava el dia d'avui en aquell país, tan diferent al meu. Si hjagués hagut de quedar-m'hi per una temporada més llarga, no sé si hagués aguantat. Aquí, en canvi, quan miro per la finestra cada matí, se'm dibuixa un tímid somriure a la cara i no em fa res començar la rutina de sempre. A més del clima, aquella gent és realment freda. Bé, tot és fred. En moltes ocasions em pregutava d'on treien, aquella gent, per tirar endavant en el seu dia a dia amb ganes, d'on treien les forces i la motivació per ser...feliços. Si m'hagués quedat uns dies més potser hagués trobat la resposta, o potser no. Però la qüestió és que ho són, de feliços, almenys és la sensació que em van donar, i suposo que com és el que els ha tocat viure, s'han acostumat. I és que potser per ells no és tan dolent. Bé, no ho és, però inevitablement ho comparo amb el que tinc aquí i...no els envejo gaire. Haig de dir, també, que en molts aspectes ens superen i de passada, sobretot en respecte i amabilitat. Tot és qüestió de fer balanç. Allà...tothom era com més conscient de tot. Sigui com sigui...va bé, de tant en tant, allunyar-te del que tens, ja sigui er valorar-ho més o no, però segur que t'enriqueixes més. Conèixer, veure, aprendre, valorar, obrir la ment, descobrir, comparar, enyorar. No és això, viatjar, al cap i a la fi? I és que cada país, cada ciutat, cada poble, cada indret, cada raconet, té el seu encant. Només l'has de trobar.

Desitjaria ser un ocell. Llavors podria, simplement, córrer fins al penyasagat i deixar-me portar. Fins a l'Àfrica. O l'Índia. O Australia.