En el techo del mundo falta oxígeno, lujo y buena comida. Ya se sabe que el Tíbet no es un lugar para el cuerpo, sino para el espíritu; para escucharlo y apaciguarlo con una receta infalible: simplicidad, belleza y silencio.
http://www.ignacioizquierdo.com/blog/2009/07/dia-51-la-carretera-de-la-amistad/
http://www.quesabesde.com/camdig/postales-tio-matt.asp vull ser com aquest home...
no hi ha res més addictiu que viatjar...
http://www.quesabesde.com/noticias/marcos-moreno-con-texto-fotografico,1_7194
***
Es miraven fixament als ulls. A poc més de 5 cm l'un de l'altre, estirats en aquell camp verd, sense dir res, només amb la remor dels arbres més propers movent-se pel vent de fons. Brisa de primavera,olor de flors i de gespa. Portaven hores allà i el sol ja tenia tonalitats vermelloses que transmetia rajos de tranquil·litat. Ell tenia entre les seves mans les d'ella, aquelles mans que tant li agradaven, no sabia ben bé per què. Eren aspres, grans, càlides. Diferents. I aquells ulls mirant-la fixament semblava que parlessin sols a través dels silencis. On era el botó per posar pausa? I de sobte es trencà el silenci:
-Com canvien les coses, eh?
-D'això es tracta, no? És com si cadascú de nosaltres estigués pujat dalt una nòria, a vegades compartint la cabina amb algú, a vegades tot sol.
-I en aquest precís moment, en quina part de la nòria et trobes, a dalt o abaix?
-Em sento com l'ocell que vola dalt d'aquesta, el veus?
-Sí...ja el veig...però vigila no caure...el vent se't pot endur...
-Quina gràcia tindria no sortir de la nòria, per més amunt que estiguéssis, i no poder sentir aquesta sensació de llibertat i felicitat absoluta que només un ocell pot experimentar?
...
-Mira, ara hi ha dos ocells volant en la mateixa direcció. Els veus?
Després que ella digués aquestes paraules ell li apretà inconscientment la mà que tenia entre les seves i digué, fluixet..."però no volis gaire lluny de mi..."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada