Però malgrat saber que és una por absurda perquè saps que no ho perdràs, com fa uns mesos va passar amb una altra persona, la por existeix quan apareixen persones que fan tambalejar aquests valors. Sabeu? No és fàcil canviar-se d'escola amb 13 anys, enmig d'un curs, canviar el xip, deixar la vergonya enrere, obrir-te, fer nous amics...GENS. Gens fàcil. Potser algú que miri la meva vida actualment pot donar-li la impressió que tot és perfecte, que sóc una privilegiada, que sempre ha estat així i sempre continuarà així. Però res ha vingut sol. És cert que me'n sento, de privilegiada, però he hagut d'obrir-me i amb el temps...he trobat el meu lloc...sí, ha costat, però des de fa uns dos anys, com a molt, puc dir que he trobat uns grans amics amb els que em sento còmode aquí. Es tracten d'amistats treballades dia rere dia...demostrant-ho a cada moment..adonant-te que aquell és imprescindible per a tu, que aquell no tant, que aquell és així i aixà però ho acceptes, etc. Res no es fa de l'estiu a l'hivern. I, quan per fi estic al meu lloc, ve algú que sembla ser que també el vol ocupar. Perquè sí. Simplement ho vol. Doncs és normal que t'entri una por estranya al cos, no? Perdre allò poc que tens, que per a tu ho és absolutament tot, que sense això no ets res aquí. Ja vas perdre una part i prou dur va ser com perquè la història es repeteixi més vegades...No si us plau. Ells ho són tot....tot. I en aquests casos...és quan més s'ha de confiar en un mateix. I és que no tinc motius per tenir por.... ho sé perfectíssimament.
No m'he tornat boja, per a qui llegeixi aquest escrit...el que passa és que crec que mai arribem a entendre a les persones ni en un 60% ....podem fer-nos una idea...però no estem en la seva pell, no hem viscut el que elles han viscut, tenim valors diferents i potser no entenem com pot valorar tant una cosa que per a mi no és gaire....en fi...els temes més profunds són els que més costa d'entendre, i d'explicar. Per tant...potser millor estalviar paraules absurdes. No serveixen gaire en aquests casos...
***
Si los hombres han nacido con dos ojos, dos orejas y una sola lengua es porque se debe escuchar y mirar dos veces antes de hablar. (Madame de Sevigné)
Trobar la perfecció en les coses més absurdes, més quotidianes, més simples...somriure al creuar el pont i veure el riu desbordat, tornar a casa amb la caputxa de la jaqueta posada perquè plou i sentir aquella olor de xemeneia, de poble, mentre vas pel carrer sense cap ànima a la vista, trepitjant el terra humid i ple de bassals, passar una tarda genial amb ella, arribar a casa i prendre't un bon got de llet calent amb galetetes, tenir un convidat a dinar, una bona classe d'anglès o tenir un entreno de volei 10. No té preu. Hi ha dies....rodons! Res d'extraordinari ho fan ser, però ho són i punt. De fet, dos dies rodons. I tinc ganes de ballar. Trobar la felicitat en la senzillesa. No voler estar en cap altre lloc en el que estàs i no voler que sigui cap altre moment. Això és el que he sentit aquests dos dies...en cada moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada