beber pa' ahogar las penas

Després d'un increïble viatge a Dublin amb 7 nois, tens un munt d'anècdotes i sensacions que explicar a algú. Sí, a la família, però també a més gent. A elles. Penses que ja les trucaràs, que ja les veuràs i els explicaràs cada detall, cada sensació, però a vegades no pots esperar, i les necessites allà en aquell moment, al teu cantó, perquè et preguntin coses, per explicar-los tot, per abraçar-les ben fort i cridar d'alegria.
Ja diuen que cada dia s'experimenten sensacions noves, sentiments que no sabies que existien. Què cert.

Nit de concerts al poble. Després de saludar a tots els coneguts, a tota la gent que hi ha allà, et quedes un moment parada, escoltant de fons la música que no saps ni quina és, absorta en els teus pensaments, veient la gent corrent amunt i avall, ballant, alegre. Vols ballar i cridar i passar-ho bé, però no pots, només et vénen ganes de plorar -i que consti que no es tracta dels 4 dies tontus del mes-, i t'has d'aguantar. NOMÉS VOLS....

Només vols que siguin allà amb tu en aquell precís moment. Quan més hi penses més trista i imbècil et poses, però no pots fer-hi res. Encara que tota la gent t'animi a ballar, t'agafi i t'estiri per tal que no estiguis apartada i  sense ballar, no et surt res, fas quatre saltets però et sents absurda, sense ganes de res. I a sobre has d'aguantar el grupet de nenes tontes -on hi ha la que abans era la teva millor amiga d'aquí-  animant a la superfashion cantant, ballant juntes, rient, cridant...Potser les vas envejar durant uns moments...per semblar tan unides, per estar juntes, i t'hagués agradat tenir el mateix amb les teves. Saps que tens bons amics al teu cantó...però necessites desconnectar de nois, necessites aquella sensiblitat i detallisme femení que tant poc trobes aquí...Perquè a vegades...és dur no tenir un recolzament femení tant com t'agradaria. I això ells no ho poden entendre.

Per què el subconscient ens posa aquests reptes quan no volem? No pot esperar? Per què justament em sentia la persona més trista en una nit de concert, havent tornat de viatge amb els amics? Hauria d'estar saltant d'alegria, doncs no. Què capritxós sembla tot...Però a vegades necessitem molt menys que tot això...simplement unes paraules o una abraçada d'aquelles persones a qui més estimes en aquest món i que les trobes a faltar com mai ho havies fet.

Però prou. Aquell no era el moment per enfonsar-se, així que...cap al bar i a demanar beguda. I...fent referència al títol de l'entrada, fas el que no acostumes a fer, beure. I què bé que et va anar! Mica en mica et vas centrant en el que tens davant, sense pensar en allò que et fa posar trista  i disfrutant del concert. Acabes ballant i cridant amb tothom i...adéu penes.

I a sobre...tu no vas aparèixer ni un sol minut en tota la punyetera nit...Tenia l'esperança de que et passaries a veure el concert almenys una estona, com hem vas dir, però no. Només veure't m'hauria tret un somriure...Fins i tot avui nit he somiat que et veia al concert...!